SALA APOLO –
BARCELONA
26 – 03 – 2014
CONCERTS
Dimecres va ser
una nit especial. No havia vist mai actuar a Mark Kozelek i aquell vespre s’aturava altra vegada a la ciutat. La
nova possibilitat que se m’oferia per veure i escoltar, i en condicions optimes
( ! ), a l’home Red House Painters,
no podia deixar-la passar. Les expectatives les vaig posar molt altes i les va
cobrir magistralment al llarg de les dues hores i mitja que va durar l'actuació, sense
despentinar-se ni un pel – certament duia una clenxa perfecte – però...
El seu nivell
musical i interpretatiu és d’atac de cor. Amb una veu que dir-ne privilegiada
és com dir que Van Gogh no ho feia malament, amb un venerable domini tècnic de
la guitarra i amb el perfecte savoir
faire d’Eric Pollard a la veu i
bateria, Chris Connolly al teclat i un
desconegut per casi tots Além De Vasco
Espinheira a la guitarra, no vam tocar sostre perquè, amb ell, no n’hi ha de
sostre. Va tocar casi tot Benji, el
sisè disc com a Sun Kil Moon, un compendi de intel·ligència i
bellesa tal i com ens te acostumats, I
Love My Dad, Richard Ramirez Died
Today Of Natural Causes, Dogs,
totes diferents entre elles, encara que iguals en sublimació i evocació.
El però ve pel tarannà que està portant en
els directes dels darrers temps i Barcelona no se’n va salvar. Una actitud que
sembla hem de donar per suposat que va de broma, però que per desgràcia, es
converteix en trist co-protagoniste. Tot i que va avisar als responsables de la
sala i que aquests van penjar uns discrets cartellets on demanaven que no es
fessin fotos i que la gent s’abstingués d’utilitzar els mòbils – per cert, m’han
dit que es pot respirar exactament igual amb ell apagat – no ens enganyem, el
públic no està acostumat a complir amb aquestes exigències. I va passar el que
va passar. Al primer que se li va posar a tiro, se li va llançar a la jugular.
Insults i tensió entre cançó i cançó durant gairebé tot el concert, que, amb
les cares dels musics de fons d’estar-ne més que cansats de la pel·lícula, al
final ja no feien cap mena de gràcia.
Vanitat?
Saviesa?... no ho sé.
O ens acostumem
o esperem a que se li passi la tontería.
