LADY GAGA – BARCELONA

La nit del dissabte al Sant Jordi, fent honors a la tradició escatològica dels catalans, va realitzar una peformance de vomitats i repartiment de salsitxes per part del públic que s’agraeix.

 

La història ens jutjarà a totes.

TWO-LANE BLACKTOP – 1971

A vegades als ferrocarrils coincideixo amb gent que quan se’ls hi para al davant, sembla que no sàpiguen si pujar o no, com si els donés igual agafar-lo tant en un sentit com en l’altre, com si realment no importés cap a on anar.

Ahir per la nit, reveient la pel·lícula de Monte Hellman, vaig fer aquest comentari en veu alta. Van tan perduts com sembla? Ens volen dir que és el mateix anar cap al nord que cap al sud? Et produeix també una agradable letargia. El funcionament dels protagonistes que es gronxen al ritme d’unes fictícies ones com damunt d’una barca, convertida en aquest cas en un Chebrolet del 55, guanyant-se la vida en carreres il·legals. Adorables. Tampoc calen noms: n’hi ha prou amb dir-se el conductor, el mecànic o la noia, interpretats per James Taylor, Dennis Wilson i Laurie Bird o l’home del Pontiac GTO del 1970, per Warren Oates qui va explicant una història diferent a cada un dels autostopistes que va recollint, un dels quals és un divertidíssim Harry Dean Stanton. Per rematar-ho, Hellman ens deixa clavats amb un final que resumeix magistralment el film. 

 

 

Ella, la noia, a part d’aquesta pel·lícula va aparèixer i cuidar de la fotografia a Cockfighter (1.974) la següent de Hellman – amb qui va estar un temps unida sentimentalment– i en un petit paper a Annie Hall (1.977). També va estar amb Art Garfunkel – la portada de l’àlbum Watermark (1.977) és d’ella – i els 25 anys va decidir que ja en tenia prou i es va suïcidar a l’apartament del cantant. 

Laurie Bird

 

Fragments de Moonlight Drive dels Doors i d’una versió que no identifico del Me and Bobby McGee son el rastre musical d’un clàssic del cinema nord-americà més intel·ligent.

NICK CURRAN

1977 – 2012 

 

Apassionat del més pur dels estils.

 

ED SANDERS – BEER CANS ON THE MOON / 1972 (REPRISE)

No és cap mal àlbum. Quanta gent voldria liquidar una primera etapa gloriosa i continuar donant la mateixa guerra tant literal com musicalment parlant. Després de la seva estrena en solitari l’any 1969, edita aquest segon en la línea crítica i sarcàstica habitual, marca de la casa. Nonviolent Direct Action, Henry Kissinger, Pity The Bird o Universal Rent Strike Rag, mantenen el nivell malgrat les absurdes crítiques rebudes. Pinzellades de psicodèlia, de folk i moments d’inspiració progressiva (els menys) componen un dels darrers manifestos musicals amb clara tradició beatnik.

 

Vuit anys abans, el 1.964, Ed Sanders va ser – amb Tuli Kupferberg – fundador dels imprescindibles The Fugs i encara avui continua sent un referent actiu de la contracultura nord-americana.

 

 

CRAZY HORSE

Veient la publicitat del Crazy Horse que circula aquests dies per la ciutat, no puc evitar la comparació. La troupe de París, instal·lada al Paral·lel, te el seu origen l’any 1.951. No tinc cap avi o tiet que per aquelles dates tingues residència o passés per la capital francesa que em pugui confirmar si ja llavors la base del show eren els llums i projeccions sobre les noies. Parlar amb Alain Bernardin, suïcidat el 1.994, també serà difícil. Llavors em quedaré amb el dubte. Els primers espectacles psicodèlics a base de llums i projeccions, resultarà que no eren res innovador? Aquelles orgies de color o les projeccions de diapositives en escena tan acostumats a veure, tindran un origen eròtic?

 

1962

(fotografia de Frank Horvat)

 

2012

 

Velvet Underground

 

Pink Floyd

XIV FIRA INTERNACIONAL DEL DISC DE BARCELONA

DEL 5 AL 7 D’OCTUBRE DE 2012 – ESTACIÓ DEL NORD 

 

Una estranya sensació s’apoderava de mi aquesta tarda. Havia traspassat alguna mena de porta inter-temporal i m’havia traslladat a la del passat 5 de maig? Casi les mateixes cares, els mateixos discos, sort del casi. Amb imaginació i ganes de trobar aquella peça que m’ha fet creure que ha valgut la pena pagar els 6 euros per entrar, surto satisfeta d’aquesta nova edició d’una fira cada vegada menys de col·leccionista.

 

BIG JIM SULLIVAN

1941 – 2012 

Històric guitarrista de sessió amb una llista interminable de col·laboracions i d’èxits. Diuen que va ser el primer músic en disposar d’un sitar a les illes britàniques, circumstància que el va ajudar a popularitzar-se entre l’escena psicodèlica naixent. Tenia 71 anys.

 

61 FIRA DEL LLIBRE D’OCASIÓ ANTIC I MODERN

PASSEIG DE GRÀCIA – BARCELONA

 

Anava pel passeig de Gràcia avall i barrilava en què deu pensar el personal que treballa als diferents stands arrenglerats, sobre la gent que s’ha passat a la moda de les “tablets”. Suportant pobrets, a més, la pluja, la xafogor i els guiris. Primer li va tocar el rebre a l’elepé de vinil, i van fer el ridícul més espantós. Ara li toca al llibre, i faran el mateix ridícul. Pensa una.

 

Portades històriques, edicions rares, de tiratges curts, originals, clàssics o peces que em falten per completar una sèrie especial. Em passa igual que amb els discos. Acabo amb les mans brutes de lletres, encantada, com una criatura amb les mans brutes de jugar amb la terra.

 

 

 

WE FIVE – MAKE SOMEONE HAPPY / 1967 (A&M RECORDS)

Segon àlbum d’aquest grup de Los Angeles  experts en harmonies pop. Format per Michael Stewart – germà de John Stewart dels Kingston Trio – amb Jerry Burgan, Peter Fullerton, Bob Jones i Beverly Bivens d’extraordinària veu, que s’hi va afegir una mica més tard – i substituïda després d’aquest elepé per Debbie Burgan, dona de Jerry Burgan. Van encetar carrera l’any 1965 amb You Were On My Mind, continuant amb aquest. Ambdós treballs son d’una qualitat extraordinària i els que marquen l’autèntic so del grup.

 

Clàssics de la primera escena californiana.

 

 

 

Beverly Bivens

BARCELONA 1957 – LEOPOLDO POMÉS

FUNDACIÓ FOTO COLECTÀNIA 

 

És un d’aquells espais de Barcelona que quan hi soc no m’ho sembla. Potser el seu paviment fosc, de fusta, contrastant amb les seves blanques parets i la seva il·luminació zenital, que li dona un aspecte d’una galeria del Soho, no ho sé, només li faltaria un petit jardinet al darrera, d’aquells ombrívols, colgat entre mig dels edificis que l’envolten. Hi estan exposant el que en diuen “Barcelona 1957” encara que n’hi ha del 58 i del 59 si no recordo malament, un treball que va realitzar per encàrrec de Carlos Barral i que no va arribar a veure la llum. Es va passar dos anys caminant pels carrers de Barcelona, captant imatges de la ciutat, i al perímetre de les dues plantes de la fundació, n’hi ha penjades un bon grapat d’elles: bars del Paral·lel, porteries de l’Eixample, carrers de la Barceloneta, patis de les escoles “bien” de Pedralbes. 

 

Malgrat les seves col·laboracions en empreses en les que no combrego, no deixen de ser els inicis de l’artífex de part de la història pop de la ciutat. 

 

I les fotos: que son esplèndides.

 

 

(el fotògraf visitant l’exposició)