Els tres
talls avançats del que serà quart àlbum de la discografia de la banda de
Rotterdam Rats On Rafts,
sonen a l’estat general del món: abstret i adormit a la palla.
Des del
seu debut de 2011fins aquest Deep Below
hem estat acompanyats per melodies vitals i coloristes. Ara llencen l’ancora i
embarranquem entre sonoritats melancòliques resultat d’una immersió cap a la
psique, després de qüestionar-se les relacions entre les persones i la
naturalesa. Sortirà la primera setmana de febrer via Fire Records.
Continuen
sent fidels als processos analògics. ‘No
vam viure els anys 80, però mirem enrere per detectar el que ens agrada
d’aquells dies, i també a la més recent inspirada en ells’ diu David Fagan en un intent de no cedir
davant del suposat progrés que ens van “aconsellant”.
Cançons
influenciades pel post-punk, la new wave i els mals presagis. Japanese Medicine és un emotiu tall
impregnat per guitarres punxegudes, sulfurosos sintetitzadors i una virulenta
percussió amb lletra que parla d’amistat llunyanes, plenes de fum de cigarret i
discos que ens canviaven la via. ‘Està
dirigida a una versió anterior de mi mateix, aquesta persona que ja no hi és i
que ocasionalment l’enyoro, perquè la vida semblava que havia de ser una altra
cosa’ comenta Fagan. ‘Va començar com un esbós que vam gravar quan
vam reservar l’estudi Katzwijm per escriure algunes cançons durant una setmana.
Quan van tornar cap a casa, vam transformar aquell esbós en una cançó en molt
poc temps. Es va convertir en la cançó que confirmava quin seria l’estat d’ànim
del nou àlbum’.
No se
m’acut una altra manera de definir aquest darrer àlbum de Midwife que no apte per a la gent que va accelerada per la
vida.
El quart
disc d’estudi de la music Madeline
Johnston és per assaborir-lo assegut a la butaca i a les fosques. És la
forma en que la travessia que proposa farà el seu efecte. Mitjançant el fil de
veu filtrat a través d’un antic telèfon de baquelita i les habituals carícies
sobre les cordes de la guitarra, és com arribem a la grandesa de les seves
cançons.
Es diu No Depression In Heaven i ha sortit fa
uns dies via Flenser Records. El va
enregistrar a casa seva a New Mexic entre el 2021 i el 2023 i compta amb uns
quants invitats: Allison Lorenzen, Angel Diaz de Vyva
Melinkolya, Chris Adolf i Michael Stein d’American
Culture i Ben Schurr i Tim Jordan de Nyxy Nyx.
L’àlbum ve al darrere de Luminol (Flenser Records – 2021) i manté l’atmosfera
d’humil solemnitat, perfecte per entrar en el món on res ens pot pertorbar.
Explora temes com el sentimentalisme, la interacció
dels somnis, la memòria i el que gairebé està sempre present, la mort. La
inspiració l’ha trobada en els moments efímers que conformen la vida mentre
s’està de gira, la totemització dels vehicles i la psique dels sectors més
marginats dels Estats Units.
Vanessa és una oda a la furgoneta amb la que es desplacen en
les gires. Killdozer és també una
oda, però aquesta a una ciutat destruïda per la gentrificació. Es centra en la
història de Martin Heemeyer, el propietari d’un taller de reparació que es va
dedicar a demolir amb una excavadora, abans de suïcidar-se en un petit poble
apartat de Colorado el 2004. Podem escoltar un parell de versions Better Off Alone d’Alice Deejay i Autoluminescent
de Rowland S. Howard que porta
cap al seu terreny on els hi dona un acabat esmerilat i els activa una nova
vida.
‘Es tracta de la
naturalesa transitòria del que fem’ explica Johnston. ‘Els nostres cossos
son recipients, un vehicle que ens hauria de permetre convertir-nos en alguna
cosa més gran que nosaltres mateixos, en el rastre de l’inconscient’.
Menció especial per a la fotografia de la portada amb l’Stratocaster a les seves mans.
M’alegra
el dia quan veig que no totes les bandes suposadament psicodèliques son iguals.
En aquests temps, ho devorem tot i no deixem ni les molles.
Tot ho
convertim en una moda i hi ha bandes que els hi falta temps per, emparats pels
experts, apuntar-se al carro i distorsionar la realitat. Sense anar més lluny,
dimarts vam poder veure’n un exemple, en una sala que patrocina turisme-festivals
i participa del tiberi.
Tombstone In Their Eyes porten
gairebé una dècada de solvència inter-galàctica. El seu nou treball es diu Asylum Harbour que els hi ha editat fa
quinze dies Kitten Robot Records. Casi
totes les cançons van ser escrites i enregistrades el 2023, amb l’excepció de
dos temes que son de fa uns anys.
Instal·lats
a Los Angeles, comandats per John
Treanor (veu, guitarra), es mantenen Stephen
Striegel (bateria), Courtney Davies
(veu), Phil Cobb (guitarra) i Paul Boutin (guitarra), i s’afegeixen Nic Nifoussi (baix) i Paul
Roessler (teclats, veu), amb la intenció renovada d’estimular-nos i
empènyer-nos cap a les zones prohibides.
‘Asylum Harbour és una expressió marítima que
fa referència a una zona segura on esperar a que passi la tempesta i l’àlbum
soc realment jo sortint d’un lloc fosc i les cançons, en la seva major part,
reflecteixen aquest viatge’ explica Treanor.
Posar banda sonora a les teves experiències, ho fa encara més interessant.
Des d’un
punt de vista elevat, elevat d’alçada, les meloses impressions facturades per Tremours poden generar una
agradable sensació d’un ben ajustat benestar.
Sepultat
per la seva pròpia melancolia, si no fos pel fet que el dream-pop viu hores baixes, la proposta del duo amb adreça fiscal a
Los Angeles podria captar l’atenció de molts passa-volants. Lauren Andino (veu, guitarra, Moog) i Glenn Fryatt (bateria), s’hi van posar el 2021. Des de llavors que
han viscut d’un reivindicat EP llançat l’any següent i d’alguns directes per
escalfar motors.
Andino te una
certa reputació com a músic de sons carregats de tècniques dissuasòries. Per
això des de 2021 que ha format part de les respectives gires de LSD And The Search For God i LA Witch. Pel seu compte, Fryatt, anglès de naixement, ha
col·laborat també en diferents projectes, com el realitzat per Gary Numan a mitjans de la dècada
passada.
La
parella s’introdueix sense complexos en els espais que predecessors seus
pensaven esgotats. Plegats, saben extreure tota l’essència del moviment de
ritmes sinuosos i vellutats que tantes bones estones ens van fer passar bandes de
tarannà distès com Beach House.
Han
compartit un primer tall, aquest Circulation
Sound de ritme pausat i tibats brots de guitarra introspectius, que formen part del seu esperat àlbum de debut Fragments, que sortirà la primera setmana de
febrer via Little Cloud Records. ‘La majoria de les nostres cançons giren al
voltant de la soledat. No necessàriament trista, sinó consoladora, aquella que
només es pot trobar en la soledat’ explica Andino ‘És quan em sento més en pau’. Ja era hora que algú desmuntés el
mite.
De resultes dels fèrtils temps que corren, cada
vegada hi ha més persones que van prenent consciència. No és la rebotada del punk, però el missatge és més o menys el
mateix: fuck off!
Els
anglesos Low Harness amb base
a Kernow (Cornwall) té a punt el seu àlbum de debut que es diu Salvo i sortirà aquest divendres que ve,
dia de la merda seca, via el segell Krautpop!
La banda és molt jove, es va crear l’any passat al conèixer-se els quatre que
la formen en la Fish Factory Arts Space
de Penryn, un espai comunitari de creació.
Hannah Gledhill (veu,
guitarra) i Martin
Pease (guitarra) van ser els primers en posar-se d’acord i
començar a escriure cançons. Va ser qüestió de dies que se’ls unís Ed Shellard (bateria) i Alex Harmer (baix). Tot va ser una mica
surrealista. Una bona part del disc el van escriure mentre feien una residència
d’una setmana a The Cornish Bank, per
després enregistrar-lo en una antiga capella del segle XIX.
Han
volgut capturar el clima general de pors desconegudes, putrefacció política, el
negoci de la guerra i totes les crisis
imaginables en les que ens trobem sumits.Son exemples, el manual
apocalíptic a base de post-punk d’Exit Plan, la reflexiva psicodèlia de Forever In My Head, la compulsiva que
dona nom a l’àlbum o aquest Bloodplay,
que parla dels límits als que poden arribar les persones per plaer, per escapar
de la banalitat de la vida quotidiana i portar a terme els seus impulsos més
subversius.
El vídeo
que l’acompanya el van rodar en un centre d’oci abandonat que va servir
d’escenari on l’individu pot somniar despert en un complert aïllament. El
protagonitza Pink Baby, una artista drag local que a través del seu amor per
la dansa explora el concepte de l’opressió de gènere.
Recuperem
el temps amb Des Demonas. La
banda de Washington DC amb la que se’ns perdonaran totes les mentides.
Com la
darrera que li has dit a la tieta, ara que s’apropa el Nadal i vols semblar bon
minyó, que t’agraden Oques Grasses, quan l’única oca que t’hauria d’agradar és
la que s’escampa per sobre les torradetes dels canapès.
Amb la seva personalíssima i genial mescla d’estils, amb aquest Apocalyptic
Boom! Boom! llançat divendres passat via The Red Records, Des Demonas ens tornen a atrapar allà on ho van deixar amb el
seu esplèndid debut de 2017.
Tretze
noves cançons amb les que Jacky Cougar
continua pagant les factures que va deixar pendents el seu estimat Mark E. Smith, molt ben acompanyat dels
ganxos de guitarra de Mark Cisneros
i del piano elèctric de Paul Vivari,
deixant entreveure tècniques del funk dels seixanta. En les lletres, en aquest
segon àlbum, Des Demonas cavalquen
sense por per temes tant pervertits com el racisme, el colonialisme i el circ a
temps complert de tota la patuleia que continuen sense representar-nos.
DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LA VACUNA / CÀNCER /
ALTRES: 14
NO SABEN / NO CONTESTEN: 06
Assumir
que no som eterns, és una qüestió que hi ha qui ho entén i hi ha qui no.
Aquestes son algunes de les persones que ho han pogut comprovar de primera mà:
Obre la
llista del mes l’actor Jonathan Haze, conegut per tothom pel seu paper com a
Seymour Krelborn a la comèdia negra The
Little Shop of Horrors, el clàssic de culte dirigit per Roger Corman el
1960. Va traspassar el dia 2 als 95 anys a casa seva de Los Angeles del que anomenen, causes naturals.
Jonathan Haze
L’endemà
ho feia el músic anglès Andy Leek.
Va ser part del nucli fundacional dels Dexys
Midnight Runners, però va marxar abans que la gallina poses l’ou amb Searching For The Young Soul Rebels
l’any 80, per provar sort tot sol. Va traspassar amb 66 anys conseqüència de
les complicacions d’un Parkinson.
Andy Leek
El
mateix 3 ho feia una de les patums musicals més grans que a donat la música, el
productor i compositor Quincy Jones.
Entre els milions de coses en les que estava posat, d’encertades va produir Off The Wall, Thriller i Bad de Michael Jackson. Entre les patinades la
direcció de We Are The World. Va
morir a casa seva de Bel Air a Los Angeles amb 91 anys d’un càncer de pàncrees.
Quincy
Jones
Saltem
al dissabte dia 9 quan traspassava el gran saxofonista Lou Donaldson. Va començar a tocar amb Milt Jackson i Thelonious
Monk a principis de la dècada dels 50. Després, durant la segona mitat de
la dècada dels seixanta va gaudir d’una gran popularitat gràcies a àlbums com Midnight Creeper (Blue Note – 1968). Va traspassar d’una pneumònia als 98 anys en un
hospital de Daytona Beach de Florida.
Lou
Donaldson
El 12, moria
el bateria de jazz Roy Haynes. Va
ser membre de la banda de Charlie Parker,
va sortir de gira amb Sarah Vaughan
i també va formar part del John Coltrane
Quartet. Va traspassar als 99 anys al comptat de Nassau, de Nova York,
sense que s’hagi especificat gaire més.
Roy
Haynes
També el
12, el dibuixant i guionista José Miguel Marcén, conegut com Onliyú. Va ser membre de l’underground de
Barcelona durant la dècada irrepetible dels 70. Vingut de Madrid (si, va haver un
temps en que eren ells qui venien), es va instal·lar a Barcelona i el 1979 va
dirigir la revista El Globo abans d’incorporar-se
a El Víbora. Va formar part de les
nits mítiques de Radio Juventud en El Show de Montesol y Onliyú. Ha
traspassat amb 72 anys sense que s’hagi donat a conèixer la causa. Com els
grans.
José Miguel Marcén, Onliyú
El 13,
el productor nord-americà Shel Talmy,
reconegut per la tasca que va fer quan va anar a Anglaterra la dècada dels 60
amb The Who o The Kinks. Seu és el mèrit d’arranjament i producció de clàssics
com My Generation o You Really Got Me. Ha traspassat d’un
vessament cerebral a Los Angeles amb 87 anys.
Shel Talmy
L’endemà,
el músic, poeta, productor, co-fundador de King
Crimson i mil coses més, Peter
Sinfield. Músic clau del rock progressiu, va deixar petja no només amb Crimson sinó també amb Emerson, Lake and Palmer i Premiata Forneria Marconi. Va crear un
meravellós únic àlbum en solitari, Still,
editat per Manticore el 1973. Vivia a
Aldeburgh i el 2005 es va sotmetre a una important operació de cor. Delicat de
salut, va traspassar amb 80 anys.
Peter Sinfield
El
mateix dia 14, Vic Flick, conegut
per tocar el riff de guitarra de la
capçalera de les pel·lícules de James
Bond. Actualment la guitarra està en mans d’un col·leccionista de
Melbourne. Flick va traspassar de
complicacions per l’Alzheimer en un
centre d’atenció de Los Angeles als 87 anys.
El
mateix dijous, Dennis Byron, qui va
ser bateria dels gal·lesos Amen Corner
abans de ser-ho dels Bee Gees des de
1973 a 1981. Va traspassar a Nashville als 75 anys sense que s’hagi especificat
la causa concreta.
Dennis Byron
Quatre
dies després, el 18, moria l’australià Colin
Petersen el primer bateria dels Bee
Gees i posteriorment de Humpy Bong.
Va tocar en els àlbums Bee Gees 1st, Horizontal, Idea, Odessa i Cucumber Castle. Tenia 78 anys. La
causa, es parla d’una caiguda, però no hi ha res de segur.
Colin Petersen dret de blancentremig dels germans Gibb
El 15 ho
feia Celeste Caeiro, coneguda també com Celeste
dos Cravos (Celeste dels Clavells).
Treballava en un restaurant on el propietari havia pensat regalar un clavell a
cada client per commemorar un any de l’obertura. Era el 25 d’abril de 1974 i la
festa es va anul·lar. Es va endur els clavells cap a casa i a mig camí es va
topar amb els soldats. El seu gest entregant un clavell a un soldat, que va acabar
en el canó del fusell, es va convertir en un símbol. Va traspassar als 91 anys a l’Hospital de Leiria per problemes
respiratoris.
Celeste dos Cravos
L’endemà
dia 16, traspassava Lady Java,
activista pels drets de les persones transgènere i cantant. Molt activa des de
mitjans de la dècada de 1960 fins la de 1970, va ser molt influent en la
comunitat LGBTQ afroamericana de
l’àrea de Los Angeles on va conèixer i es va fer molt amiga de Little Richard. Va morir als 82 anys
d’un vessament cerebral.
Lady Java
El 18
traspassava el guitarrista Jordi Bonell.
És de la generació que va formar part del Zeleste
d’Argenteria i del Taller de Músics,
dels 70 i 80. Va formar part de les històriques bandes Secta Sònica i Música Urbana.
Va traspassar amb 66 de càncer a Caldes d’Estrac.
Jordi Bonell
L’endemà
ho feia Diva Gray, resident a Nova
York, va ser vocalista de la banda disco-danceChic, en el seu primer àlbum. Com a
solista el 1979 Columbia Records li
va llançar Hotel Paradise. Ha
traspassat als 72 anys sense haver donat més detalls.
Diva Gray
El 20,
el músic Mike Pinera. Guitarra,
cantat, compositor i productor nascut a Tampa, Florida. Va formar part de la
banda de hard-rockBlues Image, de Iron Butterfly i de New
Cactus, una re-encarnació de l’original. Va traspassar d’insuficiència
hepàtica als 76 anys.
Mike Pinera
També el
dia 20, Andy Paley del duo de
power-pop The Paley Brothers la
dècada dels 70. Va ser també membre fundador dels Sidewinders amb Jerry
Harrison i Ernie Brooks. El 1972
van arribar a llançar un disc que els hi va produir Lenny Kaye. En el camí ple d’activitat, també va ser productor de
personal a Sire Records. Ha
traspassat amb 73 anys de càncer en un centre de cures pal·liatives de Vermont.
Andy Paley
L’endemà
Alice Brock, artista i restauradora nord-americana. Propietària de tres
restaurants, The Back Room, Take-Out Alice i Alice's at Avaloch, entre 1965 i 1979, el primer va ser el tema de
la famosa cançó d’Arlo Guthrie Alice’s Restaurant que va també inspirà
a la pel·lícula de 1969 dirigida per Arthur Penn. Va traspassar als 83 anys a
Wellfleet d’una malaltia pulmonar crònica.
Alice Brock
El divendres 22, el cantant Harry Williams de la banda de R&B i soul-funk Bloodstone. Era
el darrer membre original de la banda formada a Kansas. Va traspassar amb 80
anys sense que s’hagi donat a conèixer causa concreta.
Harry Williams
Tanquem amb el músic i artista Will Cullen Hart. Va co-fundar amb tres amics el col·lectiu
Elephant 6 on militaven un munt de bandes, Elf
Power, Of Montreal o The Olivia Tremor Control banda de la
que formava part. Amb la dissolució van formar Circulatory System. Diagnosticat fa anys d’esclerosi múltiple, va
traspassar a l’edat de 53 anys aquest divendres passat.
