COM DEIA RICK BLAINE...

STREET FRUIT -  “STRANGE THANKS”

A LA VISTA

Al seu bandcamp bromegen que possiblement son “la darrera banda de rock’n’roll viva de Los Angeles”.

Com sigui, la veritat és que destil·len pop per tots els porus de la seva pell. El novembre de 2022, el quartet de Los Angeles Street Fruit van debutar amb Beneath The Screen, un àlbum que es va quedar a mig camí. Ara anuncien el llançament del seu segon, aquest Strange Thanks del que els dos singles que han avançat superen de llarg el debut sencer. Que haurà passat? Duien amagat que lo bo estava per venir? L’han enregistrat a 64 Sound & Homestead Studios de LA en el que Jimmy Dixon va saber captar el que volien dir.

Drug Face comença en un mar de distorsió que es va diluint fins arribar a una màntrica tonada carregada d’encens que recorda a les coses que feia Kula Shaker quan eren joves. El segon single, Back Of The Line, és un tall on d’un simple riff de guitarra s’aboquen a territoris propers al power pop de predecessors seus com 20/20.

Mantenen la formació anterior amb Hans Dobbratz (veu), Philipp Minning (guitarra, veu), Cyrus Gengras (baix, veu) i Tiffanie Lanmon (bateria, veu). El disc sortirà per la Mare de Déu d’Agost via Slouch Records. Esperem que aquest treball, sigui l’inici d’una bella amistat.

                         

PUNT DE TROBADA

AL KARPENTER – “GREATEST HEADS”

NOU REGISTRE

Sun Ra deia que en algun lloc de la quinta punyeta, on els somnis abstractes es fonen amb la realitat, ens trobarem.

La desmitificació dels estils musicals sembla que és la línia argumental d’Al Karpenter. Totalment imprevisibles i de inútil classificació, com diu no se quí, la seva música sembla que no lligui ni amb cola de conill però en realitat, hi ha un trasfondo de conciliació i harmonia que s’endinsa en ell de la mà de música experimental i narrativa teatralitzada. Allà ens trobarem.

(fotografia: instagram de la banda)

Naveguen amb total i absoluta llibertat, sense cap mena de mania, en una experiència única de la que no ens escapem.  

Hem d’anar una mica enrere per trobar els orígens d’Al Karpenter. Afloren de l’escena experimental d’Euskadi a principis de 2000. El bilbaí Álvaro Matilla  (veu, guitarra, teclats, electrónica, cítara) és qui fusiona el grup, ara amb Marta Sainz (veu, baix, guitarra); Enrique Zaccagnini (veu, percussions, Korg MS20 & Daxofón), tots dos de Santander i l’inesgotable i genial multi-instrumentista basc resident  a Berlín, Mattin (veu, contrabaix, electrònica, guitarra, batería, armonio). El nord de Mattin, segons va declarar en una entrevista, i per extensió de la resta de membres, no és altre que obtenir una obertura total, on s’anima a aportar enfocaments independentment de les escenes particulars de cadascú.

Han llançat Greatest Heads, el seu quart treball, via els segells Hegoa Diskak i Night School, l’edició en vinil, prevista per a finals de mes. El van enregistrar de l’abril a l’octubre de l’any passat als Abject Musik Studio de la capital alemanya. Inclou 10 pistes d’exploració musical que fa de base a un discurs de crítica social i política. En l’àlbum anterior deixava amb el cul a l’aire el feixisme dels algoritmes. En aquest, carrega contra el feixisme en totes les seves formes. Mundo Chabola desmonta la falsa societat del benestar i Stop The Genocide!, no cal presentar-la. 

                        

EL MILLOR, ESTÀ PER ESCOLTAR

MATERIAL OBJECTS – “IN REVISION”

NOU REGISTRE

Des de fa segles, que cada estiu hi ha una onada de calor. Som a l’agost, per si algú encara no ho ha notat. Oh!... sorpresa!

Però des dels mitjans de desinformació, en el seu afany per fer-nos de pares protectors, com si no en tinguéssim prou amb els de veritat, també ens volen colar que és una cosa nova. Un dia, a cop de guitarres, sense que ningú prengués mal, s’hauria d’ensorrar el plató. Per onada, la que arriba de bandes que practiquen la música que els anys 90 van inundar el planeta. Material Objects, des de Ithaca, NY, ciutat donada a recuperar i impulsar el moviment amb nombroses bandes, son una d’elles.

Formada el 2019, tenen un parell d’EP’s i ara en un moment dolç, treuen l’àlbum de debut. Es diu In Revision, que el van enregistrar en cinta en el mític Electrical Audio de Chicago (l’estudi fundat pel difunt Steve Albini) amb Greg Norman i enllestit amb Chris Ploss a Sunwood de Trumansburg, a Nova York. El segell Resident Recordings, els hi va llançar ara fa un mes.

Son un trio format per Domenic Gagliano (guitarra, veu) – fervent col·leccionista de vinils que se’l pot trobar ajudant a la botiga Angry Mom Records d’Ithaca – Tre Berney (bateria) i l’incorporat Matt Gordon (baix, teclats) – que substitueix als anteriors Elsy Murphy i Adam Southard – amb la col·laboració de Gabriella Evergreen al violoncel en tres cançons.

Vuit pistes de 4, 5 i 6 minuts de rigoroses guitarres, que ens condueixen a Augment Center, el tall que tanca l’àlbum en una magnificent exhibició de principis de gairebé 8 minuts, on avisen de que el millor encara està per escoltar.

                        

FOREVER YOUNG

JONATHAN RICHMAN – “ONLY FROZEN SKY ANYWAY”

NOU REGISTRE

Retrobar-nos amb un inspiradíssim Jonathan Richman és el millor que ens pot passar. Ple d’energia, treu un àlbum on fa una descarada picada d’ullet al final de la vida.

Only Frozen Sky Anyway, és el seu divuitè àlbum i en ell s’acompanya principalment de Jerry Harrison (Modern Lovers, Talking Heads) als teclats en 5 temes i Tommy Larkins a la bateria i percussió. 

(fot Angelina Castillo)

En el viatge l’han acompanyat la filla de Harrison, Aishlin, que fa els cors a But We Might Try Weird Stuff i la seva parella Nicole Montalbano, a la tambura en les dues darreres cançons, The Wavelet i I Am The Sky, basades en textes de Paramahansa Yogananda. Ha sortit aquest juny passat via el seu segell, Blue Arrow Records, i ha dedicat l’àlbum a Andy Paley, amic i llegenda del power-pop traspassat el novembre.

Als seus 74 anys i sense perdre l’habitual to distès, el disc conté un aire reflexiu sobre el final de la vida. En alguns temes incideix obertament, com en la que obre l’àlbum: #Quan faci la transició, vull que tothom sàpiga que només he canviat de posició#. O en la pintoresca Se Va Pa’volver, ‘La cançó tracta sobre com els nostres amics van marxant’ explica Richman ‘Marxen a fer un encàrrec, per tornar en un nou rol... amb una nova missió. Com puc estar dient algo així? Uf... no ho sé’.

Hi trobem onze nous temes amb la calidesa i familiaritat habitual, més una versió del clàssic dels Bee Gees, Night Fever. Assegura que moltes de les cançons d’aquest nou disc, ‘existien de forma vaga i esquemàtica o no existien abans de que comencéssim a gravar. Van agafar la forma definitiva durant les sessions d’enregistrament, que van anar del 5 al 10 de gener’. Com diu la cançó de Dylan: per sempre jove.

                        

SOBRE LA IDIOSINCRÀSIA ACTUAL

THE WARLOCKS – “THE MANIC EXCESSIVE SOUNDS OF”

NOU REGISTRE

Ha de ser difícil fer un so impecable, elegant i sempre com si fos el primer cop durant gairebé 25 anys seguits. Aquests ho fan.

La banda de Los Angeles The Warlocks, presenta el seu disc d’estudi número 14, The Manic Excessive Sounds Of, via Cleopatra Records, el segell de l’entranyable llunàtic Brian Perera, al carrer des d’aquest primer d’agost. Aixequen una pantalla de so i color com de 50 camps de futbol, creant una gegantina volta estelada on perdre’s amb tota la joia que siguis capaç d’acumular i no deixar escapar.

Diu Bobby Hecksher que el van escriure en un dia. Que s’hi van posar i va sortir de cap a peus, com qui fa una gestió per internet, que "és molt fàcil i ràpid". ‘Aquest àlbum és positiu i genial. Tracta de valorar les coses que realment importen: gent que t’envolta, les que estimes i sobre tot, com sobreviure amb aquestes relacions tan fràgils. Espero que aquest disc t’inspiri, et doni munició i esperança per navegar el trasbalsat panorama d’aquests temps moderns’ explica Hecksher.

La banda actual la formen JC Rees (guitarra), Earl V. Miller (guitarra), Marlena Schwenck (baix), Oscar Ruvalcaba (bateria), Rob Campanella (teclats) i Elina Yakubova (percussions varies) amb els que fa gala d’un nou transport de rock ple de corbes i bromera. Abans d’ahir van compartir un nou vídeo, corresponent a We Are All Lost: ‘Musicalment, la cançó està inspirada en algunes de les meves bandes favorites dels 90: The Feelies, The Vaselines, Television Personalities i Ezra Furman de més cap aquí. Volia capturar la seva urgència, solos ràpids, acústica semi lo-fi i una lletra contundent’ comenta Hecksher, que afegeix ‘Les nostres ànimes s’endureixen amb l’edat. No és res personal, sinó del que veig com a col·lectiu al meu voltant. Gent que estimo passant per moments complicats’. A mitjans d’agost estaran per Montpeller i per Marsella tocant en una gira europea.

                         

JA RESPIREN TRANQUIL·LES

TRASPASSOS / JULIOL 2025

DESHIDRATADES PELS EFECTES DE LA CALOR EXTREMA: 00

PELS EFECTES SECUNDARIS DE LA VACUNA DEL VIRUS MALIGNE / CÀNCER / ALTRES: 12

NO SABEN / NO CONTESTEN: 06

Aquestes son algunes de les persones que han aprofitat la primera operació sortida:

Encetem la llista de juliol amb un endarrerit. David L. Hamilton, co-fundador i teclista de Pavlov’s Dog. Una persona en representació de la família va dir que va traspassar el dia 20 de juny sense que donés més detalls sobre la causa ni el lloc. Tenia 74 anys.

David L. Hamilton

Ja dins de juliol, el primer cas que ens va cridar l’atenció va ser el de l’actor Michael Madsen, una de les cares vistoses de Reservoir Dogs (1992) o Kill Bill: Volume I (2003) de Tarantino i d’altres com Boarding Gate (2007) d’Oliver Assayas. Va traspassar el dia 3 d’una aturada cardíaca derivada de diferents factors, a casa seva a Malibu amb 67 anys.

Michael Madsen

L’endemà ho feia Luis Jardim, percussionista nascut a Madeira. Durant les dècades dels 80 i 90 va treballar com a músic de sessió tocant el baix, la bateria i els teclats per infinitat de gent, Yes, Paul McCartney, Rolling Stones, David Gilmour, Prefab Sprout, Annie Lennox i una llarga llista on hi ha de tots els colors. Va estar casat amb Linda Jardim-Allen, ex-corista de The Buggles. Va traspassar a Madeira el dia que feia els 75 anys segons es diu d’una aturada cardio-respiratòria.

Luis Jardim

El 5 traspassava Memi March, la que va ser companya i administrativa de Pau Riba gairebé durant 30 anys. Ho va fer a l’Hospital dels Germans Trias i Pujol, “Can Ruti” de Badalona, a 10 minuts de Tiana, després del seu trasllat per un ictus als 58 anys.

Memi March

Saltem al dimarts 8 quan moria Tim Cronin, el que va estar primer a la bateria i després al baix de la sorollosa banda de Nova Jersey, Monster Magnet. Des de principis d’anys tenia un diagnòstic d’ELA. Tenia 63 anys.

Tim Cronin

El dia 11 traspassava l’anglès David Kaff. Membre de la banda progressiva Rare Bird, una de les primeres a signar pel segell Charisma Records. Després ja es va convertir en Viv Savage, el teclista d’Spinal Tap pel famós “documental” This Is Spinal Tap de 1984. Va morir amb 79 anys sense especificar causa exacte. Ja no podrà assistir a l'esperada estrena per aquest setembre de This Is Spinal Tap II.

David Kaff

El 13, Dave Cousins, també jove, als 85, després de diferents episodis de mala salut. Va ser el líder i cantant dels anglesos Strawbs, una banda que va passar per varis estadis creatius. Va traspassar en el Pilgrims Hospice de Canterbury.

Dave Cousins

La fenomen pop-singer Connie Francis ho feia el dia 16. Cantant, i actriu, nascuda a Nova Jersey, al llarg dels 50 i 60 va ser una de les veus femenines més sol·licitades. Va vendre milions de discos en una carrera plena d’incidents. Va traspassar a Pompano Beach, Florida als 87 anys el dia després que li diagnostiquessin una pneumònia. Misteris de la vida.

Connie Francis

El dia 18, el pianista i compositor nord-americà Hal Galper. Va col·laborar amb Chet Baker, Donald Byrd, Stan Getz i més tard amb Cannonball Adderley entre molts altres. Va morir als 87 anys sense que s’hagi especificat més detalls.

Hal Galper

L’endemà Raymond Saunders, conegut pels seus treballs multimèdies, sovint amb connotacions socials. A finals de la dècada dels 60 va llançar el famós eslògan Black Is A Color. Va traspassar d’una pneumònia a Oakland amb 90 anys.

Raymond Saunders

El mateix dissabte, Bobby Bright, cantant nascut a Anglaterra però que amb 8 anys es va traslladar a viure a Austràlia on la dècada dels 60 des de Melbourne, va fer carrera com la meitat del grup de beat-pop Bobby & Laurie. Va morir amb 80 anys. Feia tres anys que li havien diagnosticat un càncer.

Bobby Bright

El 20, el músic jamaicà nascut a Kingston, Owen Gray. El primer single llançat per Island Records va ser el seu tema Patricia. Va traspassar als 86 anys sense que s’hagi donat més detalls.

Owen Gray

L’endemà ho feia June Wilkinson, model i actriu anglesa coneguda per les seves aparicions a la primeria de Playboy. La segona vegada que hi va sortir, el fotògraf era Russ Meyer. Va tenir un breu paper a Too late Blues, la pel·lícula de John Cassavetes de 1962 i també a The Bellboy and the Playgirls, una de les primeres de Francis Ford Coppola. Contactes en tenia.

June Wilkinson

El mateix 21, el músic multi-instrumentista anglès John “Poli” Palmer, membre de Family, Blossom Toes i el Southern Comfort d’Ian Matthews, entre altres combos. De Family no era membre fundador però s’hi va estar des de 1969 fins 1972. Tenia 82 anys i tampoc s’ha especificat més.

John “Poli” Palmer

El 22, el món es va aturar per la mort del Prince Of Darkness, Ozzy Osbourne. No anirem a la seva data de naixement per dir que allà va començar tot, que segurament va ser així. Partim del 1968, quan a Birmingham va co-fundar a Black Sabbath. Va ser molt fidel tota la seva carrera musical a l’eslògan Sex, drugs and rock’n’roll. En ple festival Ozzy, el 1982 es va casar amb Sharon Arden que també es va convertir en mànager. El 1990 van crear Ozzfest, el 2002 el programa de TV The Osbournes. Arrossegant molts problemes de salut, aquest any va haver de conviure definitivament amb una cadira de rodes, entre altres temes per un parkinson. Va traspassar a casa seva a Buckinghamshire als 76 anys.

Ozzy Osbourne

També el 22 moria George Kooymans, guitarra i veu dels holandesos Golden Earring, una d’aquelles bandes fora del circuit britànic que triomfava a nivell mundial. El 2021 se li va diagnosticar una ELA. Va traspassar a Rijkevorsel amb 77 anys.

George Kooymans

El mateix 22 ho feia també el músic i compositor nascut a Nova York, Chuck Mangione. Durant la dècada dels setanta, amb el fiscorn, va ser un dels impulsors de la música jazz a nivells més comercials. Va traspassar mentre dormia a casa seva a Rochester als 84 anys. Ara si que Feels So Good.

Chuck Mangione

Acabem amb Raffaele Fiore, alies “Marcello”, membre de les Brigate Rosse italianes. Estava casat amb Angela Vai, també ex-membre les BR i posteriorment professora de dansa-teràpia infantil, amb qui va conviure fins que va morir fa uns mesos. Després del traspàs, Fiore va tornar a la regió de Puglia, al sud d’Itàlia, on va morir d’una malaltia no especificada als 71 anys. Fins d’aquí a un mes.

Raffaele Fiore