MÚSICA VEHICULAR

NOU REGISTRE

La dolça i màgica Leah Senior, ens entrega el seu treball més contemplatiu.

En el seu quart disc, ens parla del que per a ella significa crear. Un procés que pot apropar-nos a la nostra més real essència. Amb un cert aire mescla de folk britànic i pop barroc, destil·la 10 nous temes en un disc que porta per nom The Music I Make, i que li edita Poison City a mitjans d’agost. Sense deixar les seves influències, ha compartit un parell de temes.

(fot @sub_lation)

Un d’ells és aquest Pony amb una intenció més psicodèlic-folk – alguna ha dit Sandy Denny? – i entonacions d’aires Laurel Canyon – alguna ha dit Joni Mitchell? Amb uns arranjaments preciosistes que acompanyen a la seva angelical veu, clava perfectament i podem comprendre (o aproximar-nos com a mínim) al que li aporta l'extraordinari procés creatiu. I amb ell, fer un pas més.

RECORDAR i FER HONOR

NOU REGISTRE - TRIBUT

El músic de Montebello, CA Jeffrey Lee Pierce, forma part dels que deixen una petjada prou fonda com per perdre-s’hi còmodament

Des de la seva marxa als 37 anys, no li han faltat els homenatges. Només amb els seus dos primers amb The Gun Club, Fire Of Love (Ruby Records – 1981) i Miami (Animal Records – 1982), ja es podrien fer homenatges cada divendres nit de l’any. En aquest mon dominat pel reguetó i rosalias, escoltar aquests dos àlbums és l’antídot perfecte que fa que no morim de fàstic.

El 2009 es va iniciar una sèrie d’enregistraments de material seu en solitari i amb The Gun Club, així com obres construïdes a partir de demos i cançons només tocades en viu, cedides per familiars i amics, que han anat interpretant diferents admiradors. Se li va dir The Jeffrey Lee Pierce Sessions Project i de moment hi havia tres discos: We Are Only Riders (2009), The Journey is Long (2012) i Axels & Sockets (2014). Per a finals de setembre s’ha anunciat la quarta entrega. El nou àlbum tribut es diu The Task Has Overwhelmed, que sortirà via Glitterhouse Records. Hi ha contribucions de Lydia Lunch, Dave Gahan o del traspassat Mark Lanegan, entre molts altres, en el que sembla serà el darrer de la sèrie.

Aquest On The Other Side, la quarta interpretació conjunta de Deborah Harry i Nick Cave en el projecte, és un tema que Pierce va interpretar en directe en comptades ocasions. Els ajuden Warren Ellis als teclats, Cypress Grove a la guitarra i Guido Benigni al baix. Per a les balades, Cave te la ma trencada.

CANÇONS AMB AUTO-CONSTRUCCIÓ

ALTRES REGISTRES

L’emoció de veure nanos molt joves fent post-punk, fresc com un llenguado acabat de pescar, em fa venir entre altres coses, gana.

Son de Chicago, es fan dir Lifeguard i cap dels tres membres no tenen encara els 20 anys. Formen la banda, Kai Slater (veu, guitarra), Asher Case (veu, baix) i Isaac Lowenstein (bateria). Aquest darrer, ha actuat amb sa germana Penelope amb Horsegirl, banda també de Chicago a seguir de ben a prop, el pare del baixista, Asher Case, és el líder dels prestigiosos FACS i Kai Slater, toca en altres combos a més d’editar el zine Hallogallo.

(fot Mariana Belaval)

Assistien a les classes de la llegendària Old Town School of Folk Music, decidint ja un repertori tocant de qualsevol manera a base de improvisar i el 2019 es van constituir oficialment. L’any següent es van auto-editar un àlbum, seguit d’alguns singles i aquest Crowd Can Talk, tot en format cassette. Ara, via Matador Records, fan el salt que tothom esperava i treuen aquest darrer EP + Dressed In Trenches.

No sé com acabarà això, però de moment ens cau la baba. Han capturat l’energia dels seus fascinants directes i l’han embotit en aquests dos vinils de 12”. Per l’edició, van tornar als estudis Electrical Audio, aquesta vegada amb Mike Lust als botonets, incidint en mostrar l’energia dels directes: ‘Ens vam adonar de que en viu, les cançons senzillament prenien diferents formes’ explica Slater. Lifeguard emeten loops, feedbacks i uns cops de baix i bateria amb els que feia temps no ens torpedinaven. Que a gust.

AFORTUNADES LES QUE SABEN ESPERAR...

NOU REGISTRE

... perquè tot arriba. Parlar de PJ Harvey no és cosa fàcil. La personalitat amb la que es mou per aquest mon, és, no cal dir-ho, per treure’s el barret

Després de gairebé set anys, moltes coses han passat. A ella i a la resta de mortals. No entrarem en detalls. Amb el darrer disc que va llançar, The Hope Six Demolition Project (Island Records – 2016), a continuació va venir una crisi personal. Es sentia desconnectada de la música, ‘Estic bastant perduda’ llegíem aquells dies.

Refugiada en la poesia, que li va donar tot l’aire que va necessitar, l’any passat va acabar editant Orlam, el poemari que ja coneixem totes. Ara acaba d’editar el disc que complementa el llibre, I Inside The Old Year Dying, via Partisan Records. A través dels sons que va compartint mitjançant els 12 temes que componen l’àlbum, ens dona un passeig pel mon d’Underwhelem. Van desfilant casi totes les formes de relacionar-nos amb el nostre pas per aquí, la vida, la mort, la luxúria, alguna cosa semblant a l’amor.

Amb el seu col·laborador habitual John Parish i el productor Flood, van començar la feina en un estudi preparat per enregistrar-lo en viu. La improvisació va estar molt present. Explica Harvey que si veien que la forma de cantar s’assemblava massa a la d’ella, la gravació es descartava. Ens traiem el barret i deixem que l’agulla faci la resta.

VE DE LLUNY

NOU REGISTRE

La marca Super Furry Animals, dona molt joc

Convertits en una banda d’electrònica, el nou projecte sorgit de la banda mare, el conformen quatre dels cinc membres: Huw Bunford, Cian Ciáran, Dafydd Ieuan i Guto Pryce. Sí, Gruff Rhys no hi és. L’assumpte es diu Das Koolies i des de Cardiff, diuen estar preparats per compartir mars de so que s’estenen davant nostre, alliberats i a tota vela.

Després de l’EP The Condemned del març passat, tenen a punt el seu debut, que li han posat per nom DK.01 Te previst que vegi la llum la tercera setmana de setembre, amb la tornada als col·legis. Sortirà en tots els formats físics haguts i per haver, via Strangetown/Amplify i ha estat produït per Tom Forrest (Basement Jaxx) i Marta Salogni (Bjork). 

Ara comparteixen aquest A Ride, de 7 minuts d’efervescència electrònica, després dels anteriors Best Mindfuck Yet i Nuthin Sandwich. Expliquen: ‘Potser la cançó és sobre lladres disfressats i els seus amagatalls en paradisos fiscals. Al principi era només instrumentació fins que les veus van obrir una porta’. Sintetitzadors i samplers per passar la calor.

VACANCES BEN CORONADES

NOU REGISTRE

Pop ben tallat, de làmina fina. Davant de treballs fets amb sinceritat i amor per les petites coses, només hem d'observar agraïment

En front dels continus i acceptats fake amb una normalitat espantosa, siguin en forma de concursos “eufòrics” o productes ja ben envasats tipus Rosalia, quan algú agafa una guitarra i treu tonades que fan que el mon no sembli tan poca cosa o temes d’un power pop que teníem ja oblidats, per aquí se’ns humitegen els ulls. 

Lukas Clasen, conegut amb el nom de Sulka – pitjors sobrenoms hem vist – ens anuncia el seu segon treball després de Take Care de 2021 i de no se quants cassettes que no compten, en segells com Gold Mold Death Collective o Negative Hope. La criatura es diu Distractions i li llança Gold Mold Records a finals de setembre. El noi de Glasgow aquesta vegada es va fer amb una banda per enregistrar l’àlbum en directe i un productor, el molt venerat a les terres baixes d'Escòcia, Chris McCrory.

‘El febrer de 2022 vam marxar de vacances tota la banda, a Lochwinnoch. Vam estar-hi tot un cap de setmana llarg. És on van sorgir i vam assajar les cançons que formarien el disc’ explica Clasen. ’Després vam reservar un temps d’estudi, durant l’estiu, a Chem 19, a Blantyre, per enregistrar les parts en viu i uns dies a Green Door a Glasgow per les veus i darrers detalls’. Això és aprofitar el temps de vacances.

INFLUÈNCIES DE PROFIT

NOU REGISTRE

A les dècades dels 80 i 90, hi va haver alguns que feien una mena de neo-psicodèlia mesclada amb la influència que més ràbia els hi feia

És el que ara fan DAIISTAR amb les seves guitarres i sintetitzadors, volum a tope i a rebentar. El quartet d’Austin tenen enllestit l’àlbum de debut – amb producció d’Alex Maas (The Black Angels) i edició de James Petralli (White Denim) – que li han posat de nom Good Time. També son sarcàstics.  

Van treure un primer single, Tracemaker, que en la seva cara B duia una versió del tema dels seus admirats Primal Scream de 1997, Burning Wheel en una edició en vinil troquelat, que venien només en els seus directes.

Son Alex Capistran (veu, guitarra), Derek Strahan (teclats), Misti Hamrick (baix) i Nick Cornetti (bateria) que el 2020 van decidir fer alguna cosa de profit en mig del festival. Capistran explica: ‘Per nosaltres composar aquestes cançons va ser molt alliberador. Alguns persones els hi pot semblar una bogeria, en mig de la plandemia, però per a nosaltres va ser una forma d’escapar a tota aquella merda. A nosaltres ens van guiar en els moments foscos i espero que puguin fer el mateix per tu’.

Ara han compartit aquest enèrgic Star Starter del que Capistran diu: ‘Estava jugant amb les congues i accidentalment les vaig complementar amb el sintetitzador. Al escoltar-ho vaig veure que quedava genial per la cançó. Una mena de moment fortuït’. 

ESTRIPA QUE ALGO QUEDA

ALTRES REGISTRES

Recuperen el pop-punk dels 90. Però de tots els que hi va haver, el més indie-emo. Esbojarrat, de imatge despreocupada i amb les hormones alterades

Son un quartet de Tokio que es fan dir What Goes Up... i intenten transmetre a la vegada, diversió i reflexió. Missatges del típic egoisme adolescent barrejats amb el típic d’estic com una puta cabra i em dona igual. Està be que sorgeixin quartets com aquests de formació bàsica, veu, guitarra, baix i bateria, que mantenen l’esperit de diversió permanent en la nova societat del tot és normal.

Aprofiten el moment. Estan tocant nit sí nit també pels clubs de la capital japo més apartats de Shibuya. Aquest és el seu debut. Li han posat Laws Of Gravity i son 11 temes de punk melòdic ideal per anar al centre comercial i posar-te fins el cul de Bollycaos i Coca-Cola. Res de nou.

SENSE PARAULES

NOU REGISTRE

Hi ha musics que només pel seu treball com a solistes, ja son reconeguts i respectats. Aquest fet, contribueix a que se’ls demani participar en projectes en col·laboració amb d’altres com ells

D’aquestes crides, surten grans i agradables sorpreses. És el cas de la darrera complicitat entre Steve Gunn (guitarra), John Truscinski (bateria, teclats), que ja han col·laborat en diverses ocasions com a Gunn-Truscinski Duo,  i la incorporació de Bill Nace. 

Gunn explica: ‘Hi ha anys de confiança i amistat en la creació musical, i els tres sabíem que hi hauria una oportunitat que valia la pena explorar. El resultat va ser molt satisfactori, perquè estàvem oberts a trobar una tercera via i que la música parlés per sí sola. Personalment, és alliberador que no pugui trobar le paraules per contextualitzar la música’.

Per situar-nos una mica, dir que Truscinski i Nace, amb Jake Meginksy, fa més de 15 anys van formar el grup experimental XO4. Per la seva banda, Gun-Truscinski Duo porten treballant plegats més de 10. De les darreres obres, es pot nombrar Sound For Andy Warhol’s KISS, del 2019, realitzat per tots tres fent pinya amb Kim Gordon, la composició que musicalitza en viu la pel·lícula Kiss de Warhol. Aquesta nova meravella, de nom Glass Band, sortirà a finals de juliol via Three Lobed Recordings.

AGUANTANT EL TIPUS

ALTRES REGISTRES

La dècada dels noranta hi va haver una banda de nom Velocity Girl. Va treure tres àlbums brillants. Després de la desbandada, el mite

Editaven a través de Sub Pop, el segell que es recorda per ser cau de la generació dels camises de franel·la. Velocity Girl, tot i no encaixar en el moviment per les seves tendències més Flying Nun i C86, feien ombra a més d'una banda de la demarcació grunge. 

agost 1992

Amb la dissolució del grup, Sarah Shannon, va continuar amb dos dels membres, Jim Spellman i Kelly Riles, més Starry Eyes i Nick Pellicciotto. Quan la cosa no tirava ni en baixada, Shannon va voler fer un gir cap a sons més geniuts  arrambant-se a Geoff Turner (Gray Matter) i Adam Wade (Jawbox) ambdós del mateix territori D.C.

El que va sorgir de l’arrambada, es va guardar en un calaix, quedant-s’hi fins que alguna ànima angelical el va obrir buscant una aspirina, et voilà! Aquelles cançons, ara editades per Snappy Little Numbers amb Minty Fresh Records, amb el nom de Demo 98, sona com si fos abans d’ahir  A partir d’aquí, fem veure que no ha passat res. Tot és relatiu. Començant pel temps.