MIRAR D’AVANÇAR

WATER FROM YOUR EYES – “IT’S A BEAUTIFUL PLACE”

A LA VISTA

‘La vida és tremendament fosca ara mateix. I, no obstant això, no deixa de ser entretinguda’ deien fa un parell d’anys quan van llançar el celebrat Everyone’s Crushed.

Poques coses han canviat en el temps que ha passat entre aquell àlbum i aquest nou treball de Water From Your Eyes, el duo originari de Chicago però residents a Brooklyn, format per Nate Amos i Rachel Brown que practica un pop experimental de festa extravagant. El disc, que com acostuma a ser habitual, el van enregistrar principalment a l’estudi que Amos te a casa seva, serà el sisè i sortirà a finals d’agost via Matador Records, segell amb el que van signar el 2023.

Diem que poques coses han canviat des que van treure el darrer disc, perquè inclouen cançons com Playing Classics, de inspiració discotequera, i que és una de les dues cançons que han compartit. ‘Em vaig centrar en la idea de ballar en una discoteca malgrat que el món s’estigui enfonsant a fora’ diu Amos que ha afegit ‘Volíem presentar una ample gama d’estils d’una manera que es reconegués que tot és només un petit resplendor’.

‘Quan toques en una banda, tendeixes a escriure amb una en concret a l cap. Aquesta vegada va ser la primera que vaig escriure algo per a WFYE inaginant-me tocant en qualsevol lloc més gran que un soterrani’. Parla de l’ampliació a quartet pel que compta amb Al Nardo com a segona guitarra i Bailey Wollowitz a la bateria, ambdós membres de Fantasy Of A Broken Heart, banda amb la que Amos col·labora de tant en tant. Life Signs és l’altre tall del disc compartit, una parodia del món de la televisió i producte del desig d’experimentar amb els clixés del gènere.

A finals de setembre enceten una gira pels USA que els portarà a Europa a partir de mig novembre obrint a Londres (ui! quina cagada, que Londres no és Europa!) i que els portarà a tocar a BCN el 5 de desembre.

                      

DESAFIADORS

CAR SEAT HEADREST – “THE SCHOLARS”

A LA VISTA

Quan penses que poques coses ja et sorprendran, t’adones que encara hi ha qui li dona voltes a les coses, el suficient com per marcar diferències.

La veterana banda de Leesburg amb base a Seattle, Car Seat Headrest, anuncia la sortida d’un nou treball després d’aquell Making A Door Less Open de fa cinc anys. Si crèiem que era una més de les víctimes de les circumstàncies, aporten aquest The Scholars, un àlbum que presenten com una opera rock – això vol dir temes llargs – que sortirà a primers de maig via Matador Records. A aquestes alçades ja ningú s’hauria d’espantar. Ambientada en una fictícia Parnassus University, es recrea i agafa com a leitmotiv als personatges que l’alternen.

(fot Carlos Cruz)

Les cançons giren al voltant de la vida dels estudiants i el personal que hi treballa, les complexitats dels quals mostren una narrativa de vida, mort i renaixement. Will Todedo explica: ‘Hi ha una part de mi que encara és un nen al que li agrada faltar a l’escola. Així un es pot relaxar i contemplar els detalls de la vida’. Sembla que ha començat a explorar pràctiques de meditació de corrent budista, circumstància que la inspirat a l’hora de dissenyar l’àlbum.

Una meitat del disc, es centra en el profund anhel i la crisis espiritual dels acadèmics. La segona, presenta a una sèrie d’epopeies que mostren l’enfrontament entre els defensors dels texts clàssics ‘i el jove al que no l’importa la història, que bàsicament ho destruirà tot’ diu Toledo. ‘I així, dintre del campus, es desencadena una guerra’. Es va inspirar també en aquests clàssics al escriure les lletres i l’arc argumental, mentre que la música ho fa, respectant les distàncies, també amb els clàssics, en aquest cas, clàssics com Tommy o Ziggy Stardust.

Han compartit una primera pista, de nom bíblic, aquest Gethsemane del que la banda ha explicat: ‘Rosa estudia medicina a la Parnassus University. Després de reanimar a un pacient, mort clínicament, comença a recuperar uns poders reprimits de la infància: la capacitat de sanar als altres assumint el seu dolor’. Cada nit, en lloc de somnis, es troba amb les històries de les ànimes amb les que al llarg del dia ha tingut contacte. La realitat es difumina i és transportada a les profunditats de instal·lacions secretes que hi ha sota la facultat de medicina, on éssers ancestrals que regnen encobertament sobre la universitat, porten a terme els seus obscurs plans. A que no ens ho esperàvem això?

             

JUGANT AMB LA QUÍMICA

THE HARD QUARTET – “THE HARD QUARTET”

NOU REGISTRE

Quan era crio, la Física y Química (llavors encara es deia en l’idioma del imperio) malgrat que l’hermano que impartia l’assignatura era bon tio, no m’interessava el més mínim, com gairebé passava amb la resta de temàtiques.

Però qui m’havia de dir que amb els anys, lo de la química ho entendria ràpid. És el resultat del bon rotllo entre dues o més persones en el moment d’agafar, per exemple, les guitarres i endollar-les als amplis. El que pot sortir de la mescla en aquell ambient, temperatura i quantitat d’ingredients aleatòriament afegits, podria ser que ni ho sospitessis.

Segurament és el que li va passar a l’il·luminat de Matador Records quan va fer la proposta a Stephen Malkmus (Pavement), Matt Sweeney (Chavez), Jim White (The Dirty Three) i Emmett Kelly (Cairo Gang, Ty Segall). El producte acabat es diu The Hard Quartet, un àlbum fresc i sincer compost de quinze cançons empaquetades en dos vinils que posaran al carrer el proper divendres 4 d’octubre de la mà de la discogràfica de Nova York.

Sweeney explica: ‘Vaig tenir molta sort de topar-me amb Emmett i volia assegurar-me de que l’aposta pogués resultar’ Ells dos ja es coneixien de quan van tocar amb Bonnie “Prince” Billy. Per la seva banda, Malkmus afegeix: ‘Sento que potser hi hagi algú que no aprovi que estigui amb aquests genis...ells son realment els bons. M’agrada perquè aprendré de l’experiència’.

Han compartit tres temes, entre ells aquest Rio’s Song. Va ser filmat a l’East Village, a prop de Tompkins Square Park, utilitzant ubicacions semblants a les del video dels Stones de 1981 Waiting On A Friend, com un homenatge. Comença amb una toma de l’edifici – en realitat només els baixos – que surt a la portada de Physical Graffiti de Led Zeppelin. No son una mescla explosiva, però fa goig.

           

MIRANT LA BOGERIA A LA CARA

KIM GORDON – “THE COLLECTIVE”

A LA VISTA

Ja s’ha fet l’anunci de l’esperat segon àlbum de l’ex-Sonic Youth, Kim Gordon. Com era d’esperar, no ens deixarà indiferents.

L’artista multi-disciplinària ens te preparat un disc que possiblement sigui una radiografia del que està passant, cosa que te el seu mèrit. ‘En aquest àlbum, volia expressar l’absoluta bogeria que noto al meu voltant en aquest moment’, i continua ‘Aquest és un moment en el que ningú sap realment què és real, en el que els fets, no necessàriament influeixen en les persones, en el que tothom va a la seva, el que crea una sensació de paranoia’.

El disc es diu The Collective i sortirà la primera setmana de març via Matador Records. L’ha enregistrat a Los Angeles amb el productor Justin Raisen – que ja ho va ser en el seu debut en solitari de 2019 – amb producció addicional d'Anthony Paul Lopez.

‘Tranquil·litzar-se, somiar, drogar-se per escapar, els programes de televisió, les compres, internet, tot és senzill, fluid, còmode i de marca. Em va donar ganes de posar-ho tot cap per avall, de seguir alguna cosa desconeguda, potser inclús fracassar’. Ha construït la banda sonora a l’espectacle. Gordon recita sobre un mur sonor dub, repetitiu, on amb molta intuïció descriu la comunicació, la sublimació comercial i la sobrecàrrega sensorial en la que ens trobem immersos t’agradi o no.

El tall que comparteix amb la notícia, aquest BYE BYE, l’acompanya del corresponent vídeo promocional protagonitzat per la seva filla Coco i ha estat dirigit per la cineasta Clara Balzary amb imatge de Christopher Blauvelt.

CANÇONS AMB AUTO-CONSTRUCCIÓ

ALTRES REGISTRES

L’emoció de veure nanos molt joves fent post-punk, fresc com un llenguado acabat de pescar, em fa venir entre altres coses, gana.

Son de Chicago, es fan dir Lifeguard i cap dels tres membres no tenen encara els 20 anys. Formen la banda, Kai Slater (veu, guitarra), Asher Case (veu, baix) i Isaac Lowenstein (bateria). Aquest darrer, ha actuat amb sa germana Penelope amb Horsegirl, banda també de Chicago a seguir de ben a prop, el pare del baixista, Asher Case, és el líder dels prestigiosos FACS i Kai Slater, toca en altres combos a més d’editar el zine Hallogallo.

(fot Mariana Belaval)

Assistien a les classes de la llegendària Old Town School of Folk Music, decidint ja un repertori tocant de qualsevol manera a base de improvisar i el 2019 es van constituir oficialment. L’any següent es van auto-editar un àlbum, seguit d’alguns singles i aquest Crowd Can Talk, tot en format cassette. Ara, via Matador Records, fan el salt que tothom esperava i treuen aquest darrer EP + Dressed In Trenches.

No sé com acabarà això, però de moment ens cau la baba. Han capturat l’energia dels seus fascinants directes i l’han embotit en aquests dos vinils de 12”. Per l’edició, van tornar als estudis Electrical Audio, aquesta vegada amb Mike Lust als botonets, incidint en mostrar l’energia dels directes: ‘Ens vam adonar de que en viu, les cançons senzillament prenien diferents formes’ explica Slater. Lifeguard emeten loops, feedbacks i uns cops de baix i bateria amb els que feia temps no ens torpedinaven. Que a gust.

ELS PRIMERS DE BUTTHOLE SURFERS

RE-EDICIÓ

On son avui bandes com Butthole Surfers, amb la seva energia desbocada que generava onades de seguidors farts de suportar les habituals casposes eminències? Calen més que mai.

Aquesta és una d’aquelles bandes, que enyorem. Va ser formada el 1981 a la ciutat de San Antonio, TX, més o menys com Barcelona però sense haver-se convertit en un parc d’atraccions. Inicialment eren Gibby Haynes i Paul Leary, que amb el bateria King Coffey son encara els permanents. Ràpida i inevitablement es van convertir en una de les bandes més influents de l’underground de l’àrea, expandint-se a gran velocitat més enllà del territori cowboy.

Matador Records s’ha posat a la feina i ha re-editat la majoria de treballs d’aquella explosiva primera dècada. Els àlbums son: Psychic... Powerless... Another Man’s Sac (1984), Rembrandt Pussyhorse (1986), Locust Abortion Technician (1987), Hairway To Steven (1988) i Piouhgd (1991). Els detalls del llançament físic seran donats en breu i afegir que s’està enllestint un documental per estrenar de cara a l’any que ve. A veure si ens animem.

KIM GORDON S’ESTRENA (SI ES POT DIR AIXÍ)

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

S’ha anunciat el “debut” en solitari de la ex-SonicYouth Kim Gordon, que es dirà No Home Record. 

Ha sigut enregistrat als estudis Sphere Ranch de Los Angeles, on viu actualment, i sortirà de la mà de Matador Records/Everlasting la primera quinzena d’octubre. Considerant Murdered Out (compartit el 2016) com el primer avançament, aquest segon tema manté la dinàmica experimental cap a la que s’ha decantat, des que es va desenganxar de la nau d’abastament, amb els seus treballs com a Body/Head i altres col·laboracions. Aquest camí comporta un risc de caiguda lliure diferent al dels seus companys i això suma punts.

El clip, dirigit per Loretta Fahrenholz, està inspirat en la pel·lícula No Home Movie de Chantal Akerman, cineasta belga conectada amb l'avantguarda de Nova York dels setanta i que va posar fi a la seva vida el 2015.

BODY/HEAD ENS TORNA A IL·LUMINAR EL CAMÍ

NOVETAT DISCOGRÀFICA 

Tal com es veia, Kim Gordon es situa, definitivament, com la més experimental dels seus ex-companys de Sonic Youth. Aquest mes ha editat amb el seu projecte conjunt amb Bill Nace, una nova demostració de poder. 

Pocs discos em donaran el que aquest, un viatge a traves dels sons que van destil·lant plegats pel que afortunadament, no calen cap mena d’ulleres de realitat virtual. Deixar-me caure a sobre l’estora tot lo llarga que soc i submergir-me en una galàxia infinita a vessar de plans en diferents temperatures s’ha convertit en l’activitat més recurrent per aquests dies. Son cinc temes enregistrats a Massachusetts i editat via Matador Records, com els seus dos anteriors discos d’estudi. Meravellós. 

YO LA TENGO ES POSEN REFLEXIUS

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

El trio de Nova Jersey traurà el seu nou disc aquest 16 de març via Matador. Quinze temes per al seu quinzè disc. Es dirà There’s A Riot Going On, com el disc d’Sly & The Family Stone de l’any 1971. I com expliquen, no és casualitat. Vol ser una reacció davant d’un país – quin de tots? – a la vora del caos. Ho comenten en un breu assaig que han fet córrer, escrit per Luc Sante, un dels observadors més brillants de la cultura contemporània, on també parlen sobre l’espontaneïtat del grup en els processos de composició i enregistrament. Avancen que els mesos d’abril i maig estaran de gira per Europa i també alguns temes per anar fent boca.  

El text referenciat:

There's a riot going on. You don't need me, or Yo La Tengo, to tell you that. These are dark times, in our heads as much as in the streets. It's easy to lose contact with the ground, flying through endless banks of storm clouds day after day. Confusion and anxiety intrude into daily life and cause you to lose your compass. There are times that call for anthems, something to lift you out of your slump and put fire in your feet. And then there are times when what is indicated is a balm, a sound that will wrap around you and work out the knots in your neck.

While there's a riot going on, Yo La Tengo will remind you what it's like to dream. The sound burbles and washes and flows and billows. If records were dedicated to the cardinal elements, this one would be water. There are shimmery hazes, spectral rumbles, a flash of backward masking, ghostly flamingos calling "shoo-bop shoo-bop." You are there. And even if your mind is not unclouded--shaken, misdirected, out of words and out of time--you can still float, ride the waves of an ocean deeper than your worries, above the sound and above the Sound.

For Yo La Tengo this is a slow-motion action painting, and Georgia Hubley, Ira Kaplan and James McNew did it all themselves, in their rehearsal studio, with no outside engineer (John McEntire later did the mix). They did not rehearse or jam together beforehand; they turned on the recorder and let things coalesce. Songs came together over long stretches, sometimes as much as a year going by between parts. You'd never guess this, since the layers are finessed with such a liquid brush. You'd imagine most of the songs had sprung forth whole, since they will enter your head that way. Within two listens you will be powerless to resist the magnetic draw of "Shades of Blue," will involuntarily hear "She May, She Might" on your internal jukebox first thing in the morning and "Let's Do It Wrong" late at night. While there's a riot going on you will feel capable of bobbing through like a cork.

In 1971, when the nation appeared to be on the brink of violently coming apart, Sly and the Family Stone released There's a Riot Goin’ On , an album of dark, brooding energy. Now, under similar circumstances, Yo La Tengo have issued a record with the same name but with a different force, an album that proposes an alternative to anger and despair. Their first proper full-length since 2013’s Fade, There's a Riot Going On is an expression of freedom and sanity and emotional expansion, a declaration of common humanity as liberating as it is soft-spoken.

BODY/HEAD

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Des de fa quinze dies que corre el segon disc del duet experimental format per Kim Gordon i Bill Nace. Editat per Matador i amb el nom de No Waves, consta de tres composicions que van ser enregistrades el 2014 en el Big Ears Festival de Knoxville a Tennessee.

La compra del vinil a la westore de Matador, inclou – encara – un poster de l’art-cover de  Raymond Pettibon. 

VÍDEO DE LA SETMANA

VÍDEO

KURT VILE – Life Like This

Dirigit per: Adam Avilla

 

 

 

 

B’LIEVE I’M GOIN DOWN

2015 – MATADOR RECORDS

 

kurtvile.com

 

 

 

KURT VILE

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

 

La tornada al cole tindrà un protagonista especial. Un dels músics vius més interessants de l’època que ens ha tocat viure té previst just a finals de setembre el llançament del nou treball i que es dirà b’lieve i’m goin down... així tal qual. 

 

 

 

 

El treball l’edita Matador Records i el comunicat de premsa inclou aquesta quatre ratlles de la incansable Kim Gordon:

 

‘Kurt does his own myth-making; a boy/man with an old soul voice in the age of digital everything becoming something else, which is why this focused, brilliantly clear and seemingly candid record is a breath of fresh air. Recorded and mixed in a number of locations, including Los Angeles and Joshua Tree, b'lieve i'm goin down... is a handshake across the country, east to west coast, thru the dustbowl history ("valley of ashes") of woody honest strait forward talk guthrie, and a cali canyon dead still nite floating in a nearly waterless landscape. The record is all air, weightless, bodyless, but grounded in convincing authenticity, in the best version of singer songwriter upcycling.’

 

Just el disc al carrer, iniciarà una gira pels Estats Units i Europa i afortunadament s’aturarà a Barcelona el dia 22 de novembre si Déu vol. 

 

... i aquest n’és el tema d’avançament: