De les moltes històries que circulaven en
paral·lel a la de Grateful Dead,
aquesta n’és una més. Keith Godchaux
era un altre esperit lliure dels sorgits a finals dels seixanta a l’àrea de
Califòrnia i com a músic anava voltant i s’anava fent amb una certa reputació
fins que el 1970 va conèixer Donna Jean
Thatcher amb qui es va arribar a casar. El cercle s’anava tancant i la idea
de incorporar-se als Dead li rondava
pel cap. I si en tens ganes, les coses passen. Ron “Pigpea” McKernan, l’aleshores teclista oficial, havia de
deixar temporalment la banda per problemes amb l’alcohol, passant a ocupar el
seu lloc. Dies més tard, la seva dona s’unia al grup.
Grateful Dead: a
primera línia, Keith Godchaux, Donna Godchaux i Phil Lesh, i al darrera, Bob
Weir, Mickey Hart, Bill Kreutzmann i Jerry Garcia
Va ser l’any 1975 durant el descans que els Dead es van agafar, que el matrimoni va
formar aquesta pseudo-banda i van enregistrar l’àlbum. Si hi havia algun dubte
sobre el que empaitaven, va quedar ben dissipat amb la participació de Jerry Garcia a la guitarra i veus i un
ventall de músics de l’òrbita. El resultat transpira l’energia letal necessària
per ser considerat una interessant mostra d’aquell so característic de la costa
oest dels setanta. Les nou cançons que conformen el disc, son com nou
cullerades de bon xarop. La composició química, formada per veus, teclats, baix
i bateria i els precisos puntejos de guitarra del carismàtic líder dels Dead, va donar com a resultat la còmoda
accessibilitat a una maduresa de múltiples aspectes.
El seu periple amb els Grateful Dead va comprendre del 1971 fins el 1979, any en que per
constants escapades tant físiques com mentals, van decidir que separar els
camins era una bona opció. Al cap de pocs dies, després d’un concert, Godchaux moria en un accident de cotxe
en una carretera de Califòrnia. Era un 23 de juliol de 1980.
A la portada, el fill dels Godchaux, Sió. I el dibuix, obra de Jerry Garcia.
