BARCELONA, DEL ROCK PROGRESIVO A LA MUSICA LAYETANA

ÀLEX GÓMEZ – FONT

EDITORIAL MILENIO / 2011

Realment espectacular el xiringuito del davant de la Mar Bella. Asseguda allà després d’un bany, bevent una cervesa ben freda, la paròdica situació actual d’aquest costat del món capitalista i reaccionari es dilueix com qui dilueix un dibuix al carbó amb un d’aquells difumino en forma de llapis.

M’he endut aquest llibre, i la decepció ha sigut de nou el que he trobat. Com és habitual, quan enceto un llibre que la portada t’anuncia que allà dins hi trobaràs la història de Zeleste o de la Música Progressiva de Barcelona d’aquells anys 70 o la de la música Laietana, reconec que hi poso massa expectatives. I és així com després ve la irrefutable frustració i desengany assegurat. Sí, aquest no és res més que un altre llibre dels molts que ja existeixen i que de tant en tant editen perquè piquin il·luses com jo. No aporta res de nou, tot el que hi diu ho pots trobar al Google. Potser alguna de les fotografies val el que fan pagar pel llibre, suposo que per incloure precisament alguna novetat d’aquestes que hi ha amagada en els nombrosos arxius secrets dels diferents protagonistes. Secrets que - no perdré mai l’esperança - algun dia espero veure amb tots els honors que es mereix, sigui en forma de llibre, exposició, documental o el que el privilegiat de torn consideri concedir-nos.

El pròleg l’ha escrit Karles Torra (amb k de kitsch) i et sents enganyada per les seves lloances cap al treball “bien documentado e impagable”. Sí, és clar, no ho he posat, el llibre és també en castellà, com gairebé tots els altres.

També trobo a faltar una fe d’errades:

En comptes de King Crimson, a la pàgina 57 li diu King Creamson i a la 49 i la 76 King Krimson.

En comptes de John Mayall, a la pàgina 60 i altres del capítol insisteix en dir-li John Mayal.

A la 49, inclou al grup Creedence Clearwater Revival com un grup progressiu.

A la 149 s’inventa un nou lema que diu va ser famós: Not Future. Suposo que en realitat es refereix al No Future.

De moment, tan sols per qui acabi d’aterrar, vulgui introduir-se en l’època i poca cosa més. Sense pretensions.

Sort que ha fet un dia molt maco.

FLYS – WAIKIKI BEACH REFUGEES / 1978 (EMI)

Ara fa 34 anys es va enregistrar aquest àlbum, i cada any ho celebro especialment. Conté dotze temes que entren com una cervesa ben freda entra per la gola en aquesta època de calors asfixiants, difícils de calmar, encara que t’exhibeixis en bikini per casa tot el dia. Cançons com Looking For New Hearts, Fun City o la que dona nom a l’LP li proporcionen l’status de clàssic del power pop. 

Breument:
Gestació de la banda el 1976 a Coventry, amb Dave Freeman, Joe Hughes, Neil O’Connor i després de tocar amb diferents bateries, es queda Pete King, germà de qui tenen de manager. Per una temporada es converteixen en teloners oficials dels Buzzcocks. Primeres maquetes, Bunch Of Five, un EP autoeditat. A finals del 1977 signen un acord amb EMI. Edició d’EP i single a primers del 1978 acompanyat de varies actuacions en diferents sales de Londres, incloent el mític Club 100, abans d’estrenar-se amb aquest lluminós debut. L’any següent van editar un segon treball abans de desaparèixer el 1980, igual com van arribar. Elegantment.

BILL DOSS

1968 – 2012 

Dilluns ens deixava Chris Marker un dels darrers grans cineastes i documentalistes francesos. Tenia, acabats de fer, 91 anys. Lamentable però natural. 

Però el mateix dia també partia aquest home, i aquesta si que no és tant natural, i sap greu. Membre vital de l’escena musical dels darrers anys – cofundador del col·lectiu trampolí de músics, Elephant 6 – i actualment i des del 2009 novament amb la seva banda de referència de The Olivia Tremor Control ens estava tornant a donar felicitat com ho van fer el passat 2 de juny dins del Primavera. De moment no ha transcendit la causa del traspàs. En tenia 43.

Bill Doss

JOCS OLÍMPICS LONDRES 2012

Indiscutiblement, com molta gent comenta aquests dies, mai el pop serà tan present en uns Jocs, com en aquesta ocasió. Però també estic amb Damon Albarn quan diu: “London Olympics capitalism is depressing”. Blur tenen una cita al Hyde Park el proper dia 12 així com altres bandes. Per això va afegir: “No farem el concert per les empreses, la nostra feina és per als éssers humans.” 

En fi. El pitjor ho sabran alguns londinencs.

(retall de l'MDT - Poble Sec - contra les olimpíades de Barcelona)

 

VINYLMANIA – WHEN LIFE RUNS AT 33RPM

Un viatge a través dels solcs. Un documental de 75 minuts sobre un objecte que mai ha perdut la seva ànima. Una història d’amor èpic. La passió que es pot arribar a sentir pel disc de vinil no és gens fàcil de descriure, com per les coses que ultrapassen la raó i esdevenen sublims. El director és un italià que es diu Paolo Campana i entre altres qüestions, intenta esbrinar el paper que assumirà el vinil en aquest nou segle. Al documental, tot i que ha començat a girar per alguns festivals, està sense la llicència necessària per una correcte distribució internacional i per això ha engegat una campanya per recollir els diners pels costos addicionals. 

Document imprescindible pels amants de la música, del pop i del vinil.

http://www.vinylmaniafilm.com/synopsis/

Paolo Campana

PUSSY RIOT

Detingudes per cantar en una església, amb lletres irreverents, vestides irreverentment, contra una institució, l’ortodoxa, que dona suport a Putin. Quant temps porta aquest home fent i desfent al seu gust? Amnistia Internacional i noms propis del món del pop ja s’han involucrat en la seva llibertat.

Sovint, Rússia em recorda a Espanya un cop mort en Paquito. Les protestes coloristes, les barroeres detencions, etc. i aviat sorgeix l’escàndol.

Aquestes noies “sí passaran”, però a la història de la transició russa.

Nadezhda Tolokonnikova amb una curiosa samarreta

 

ROUNDER RECORDS

1966 - 2012 

Ahir Justin Vernon donava un concert en un parc d’atraccions de Barcelona. L’home de moda (que aprofiti mentre pugui que pot ser que aviat sigui tot el contrari) presentava el seu segon treball i amb les entrades exhaurides. Demà diumenge 29 de juliol, una botiga emblemàtica de discos tanca. Aquesta vegada a Brighton. 

Rounder Records, a les 6 de la tarda, després de 46 anys, baixarà la persiana per no tornar-la a pujar. El seu propietari Phil Barton, comenta “no som capaços de fer-ho millor i amb el més profund pesar he de tancar les portes. Rounder ha estat part de la meva vida, fins i tot personal, durant molt de temps, per això la necessitat de tancar és una píndola molt amarga d’empassar. Hem intentat tot el possible per romandre oberts, però les descàrregues, legals o il·legals, més el sistema econòmic actual ens ha matat”.

Que cadascú tregui les seves conclusions.

19 Brighton Square – Brighton

JUDY RODERICK – WOMAN BLUE / 1965 (VANGUARD)

Va enregistrar aquest segon àlbum amb només 22 anys i la seva força interior l’arrenglera amb Karen Dalton, Vashti Bunyan o una Joan Baez, tot i que en un registre no tant hippie i més d’arrel tradicional americana. La barreja perfecta de blues i folk, aquella que quan la naturalesa es posa d’acord amb tu et permet donar a llum una obra eterna. Tot i la seva extraordinària qualitat, sempre s’ha mantingut en un discret però seductor pla. D’aquelles vides que sense fer soroll omplen la història d’interessants i sucosos episodis, des dels seus inicis, amb brillants actuacions en els més prestigiosos clubs de la Costa Est com el Club 47 de Cambridge o el Cafè Au Go Go de NY, fins dècades posteriors amb la banda de rhythm and blues que va crear amb Dexter Payne, la Judy Roderick and The Forbears, amb col·laboracions per part del mateix "Mac" Rebennack.

Va morir el 1992 amb 49 anys.

  

BEACH BOYS - GIRA 2012

Fa 50 anys que es van formar. No cal dir el nombre de concerts que han donat per tot el món. A Espanya han tocat per primera vegada aquest dissabte passat a Hoyos del Espino, província d’Àvila (???).

Potser els afeccionats espanyols haurien de donar les gràcies molt especialment per portar a la banda americana a tots aquests promotors que no paren de queixar-se de tan preocupats que estan per la cultura musical. Total, que són 50 anys d'espera?

SPAIN IS DIFERENT

Ahir ho van fer en el parc d’atraccions del Poble Espanyol.

ASOCIACIÓN DE PROMOTORES MUSICALES

Llegeixo la nota de premsa que ha escrit el Sr.Pascual Egea, president de l’Associación de Promotores Musicales d’ Espanya, és clar, parlant de la pujada de l’IVA, i encara em ve més calor. Faig un “copiar/enganxar” d’alguns fragments, per guardar-ho per a la història:

A pesar de la crisis, España mantiene citas ineludibles de prestigio internacional como el Sónar, Primavera Sound, SOS 4.8, Rock in Rio o el FIB, junto con giras de artistas como Bruce Springsteen, Madonna, Coldplay o U2, además de otros conciertos que atraen a cientos de miles de visitantes a nuestro país, ...

... del peso de la industria del directo, sirve el caso del festival Sónar, que en su edición de 2011, consiguió atraer a 79.454 asistentes de los cuales el 50% eran extranjeros y tuvo un impacto económico de 52 millones de euros en Barcelona, según datos de la organización; 

... la actual coyuntura recomienda INCENTIVAR LA PROMOCIÓN PRIVADA DE MÚSICA EN DIRECTO Y DE ESPECTÁCULOS CULTURALES, para materializar su crecimiento potencial, convirtiéndola en un sector más competitivo que GENERE MEJOR OFERTA, MAYORES INGRESOS, MÁS ATRACTIVO TURÍSTICO y NUEVOS PUESTOS DE TRABAJO.

...una reunión urgente con los responsables del Gobierno para analizar las medidas aplicadas y evitar consecuencias negativas para el país, para la cultura y para el atractivo turístico de España. 

Ah si!   I sobre tot que sigui bo pel turisme.