Es diuen
The Paranoid Style en referència
a l’assaig que va escriure el 1964 l’historiador Richard J. Hofstadter “L’estil paranoic en la política nord-americana”.
La banda
de Washington DC acaba de llançar el seu quart disc via Bar/None Records. Es diu The
Interrogator i conté 13 talls farcits d’al·lusions literàries, polítiques i
socials per ser un complert descregut contagiant-nos de l’exaltació que apareix
en cada un d’ells de la mà d’Elizabeth
Nelson, el seu marit Timothy Bracy
i la resta de la banda, entre la que es troba l’ex-lider de la banda de power-popThe dB’s, Peter Holsapple.
Nelson explica
que per aquest nou àlbum es van inspirar en el disc Eliminator de ZZ Top. ‘Des de que tinc memòria, he estat obsessionada
amb el so d’aquest disc dels texans, que va ser el resultat de la fascinació de
Billy Gibbons per Depeche Mode i Orchestral Maneuvres In The Dark i el seu desig d’enllaçar el so d’aquestes
bandes amb l’inimitable boogie texà dels Top.
Quan vaig veure que havíem fet pasta amb els nostres anteriors discos i que per
tant teníem més pressupost pel següent, em vaig reunir amb el nostre enginyer
de so Jason Richmond per fer-li saber la nova direcció que havíem de prendre.
Crec que totes les pistes porten l’ADN d’Eliminator’.
Al segon
tall, I Love The Sound Of Structured
Class, Nelson els hi canta les
quaranta a les persones que sempre estan intentant imposar-li la seva voluntat.
Per això és tan important APAGAR LA TELE.
Escales metàl·liques
que pugen cap a naus platejades. Aterratges en camps devastats per la sequera activada
i que portaran noves guerres. Ni als soterranis sobreviurem.
Mark Ryan (Mind Spiders, The Marked Men) ha posat en marxa O–D–EX, una proposta de synth
noise-punk i acompanyat per Micah
Why (Kitbashes, Faux Fox, Mission Giant) que debuta amb Breaker,
un àlbum d’onze castanyes que li va llançar a finals de gener Dirtnap Records. Sintetitzadors digitals
i samples de bateria desmunten tota
relació anterior amb els sons analògics dels que vol descansar un temps. Ryan porta a la realitat física un
batibull accelerat d’estrèpits amb els que l’aportació de Micah Why, passa a ser de laboratori.
‘L’essència del projecte és que és molt
immediat. Fent servir el meu vell smapler Electribe i el meu pedal especial de
sintetitzador i guitarra digitals, normalment puc ampliar una idea i casi
acabar-la. No he de presentar-la a la banda per donar-li cos’ explica Ryan i sobre el sistema afegeix: ‘He estat obsessionat amb el soroll digital i
he deixat de preocupar-me per la calidesa analògica. Col·laborar també amb el
Micah ha fet que el projecte fos diferent. Li presento la idea i ell afegeix
diferents sorolls o formes vocals i m’ajudarà a descompondre-la d’una altra
manera’.
En la línia
sincopada d’uns Suicide, el duo O–D–EX aporta aquella fracció subversiva
al castigat panorama electrònic en que predomina més la disfressa que la
creativitat musical. Quan sonin les sirenes, tothom a córrer.
Des de perspectives
esbiaixades, creades per identificar una altra realitat, aixequen sòlides pulsacions per
estabilitzar i gaudir-ne el resultat.
Amb una
formació ben encaixada, la banda de San Diego Nonexistent, aporten les simfonies que podrien també
encaixar en una altra de formació, la que se’ns tira a sobre. A través d’un
inquietant post-rock, s’estrenen amb aquest àlbum que li han posat In The Middle Of A Boiling Sea i que els
hi ha editat fa una setmana 31G Records
(Three One G Records) el segell creat
per Justin Pearson (The Locust).
(fot
Becky DiGiglio)
A partir
d’una casual però inevitable col·laboració, el 2019 la músic Carrie Feller (Hexa) es va unir per fer una versió de I Was A Teenage Werewolf de The Cramps per la compilació Really Bad Music For Really Bad People (31G Records – 2020) a Sal Gallegos i John Rieder (tots dos de
Secret Fun Club). Una col·laboració que va continuar el 2021 quan Feller els va
cridar per una nova composició, Prelude In Terror. Prou satisfets per la
química resultant, ja ho van formalitzar com a Nonexistent Night i van seguir amb feina que va acabar parint, no al cap de nou mesos, però casi, aquest The Middle
Of A Boiling Sea.
No fa
massa han incorporat la guitarra i el violoncel d’Alia Jyawook (Scary Pierre,
Hot Nerds). Amb ella i la inspiració que se’ls ofereix al detall,
dia sí dia també, ja es troben treballant en el que serà la continuació d’aquest
sobrenatural debut.
El nou
mil·lenni no ha portat res de bò, molta distorsió i no precisament musical.
Per això
bandes com Felicette, que
recorren a la que va ser potser la darrera collita aprofitable, son tan ben
rebudes. El quartet anglès, format per Rose
Asprey (veu, baix), Milly Sullivan
(guitarra), Sophie MacKenzie (Supermilk,Cheerbleederz) (veu, guitarra) i Jake Popyura (Supermilk)
(bateria), s’aboquen de ple a brillants cops melòdics a base de cridòries i riffs de guitarra que semblaven oblidats.
Per allà
estan els esperits desbocats de Throwing
Muses, Veruca Salt o Juliana Hatfield guiant-los a recuperar
l’ànim ells i nosaltres. Ho fan amb un primer EP que porta per nom Go To Hell i que els hi va editar en
format cassette aquest desembre, el segell independent amb seu a
Londres, Everything Sucks Music.
Les cançons
expressen l’ansietat per un futur de merda, frustracions o doloroses relacions
trencades com en aquest tema que dona nom a l’EP, del que Sophie MacKenzie en fa cinc cèntims: ‘És una cançó sobre la necessitat de dir-li a una persona tot el mal
que t’ha fet, però al mateix temps no vols ni tornar-lo a veure. Tens la
sensació de que, donat que la relació s’ha acabat, tornar-ne a parlar no
servirà de res. El primer vers mostra la història d’un que en resposta al mal
fet, no va dir res i el segon vers, d’un que sí va obrir la boca’.
La unió
fa la força. El cuartetoFalse Tracks aporten les seves
experiències en altres mogudes i el resultat ens provoca una estimulant
reacció.
Son Jayme Guokas, guitarra (Ex-Friends, The Snow Fairies, Glitter),
Mike Hammel, bateria (Pink Skull, The Ropers, The Vexers, Lilys), Greg Pavlovcak, veu i guitarra (The Castaway Stones, The
Saturday People, The Ropers) i Jamie Wilson, baix i veu (Royal Shoals), tots quatre tenen el cul
pelat de moure’s per l’escena musical underground
de Filadèlfia. Provenen d’un munt de bandes que fa que sigui difícil de
comptabilitzar.
Després
d’un grapat d’edicions digitals, des de fa gairebé 10 anys, treuen el seu
primer esperadíssim LP en vinil. Es diu Hymn
For Terror, el van enregistrar entre el 2021 i 2023 als estudis Uniform Recording de la mà de Jeff
Ziegler i els hi ha llançat a finals de gener Strange Mono Records. ‘Tots
nosaltres hem treballat amb en Jeff durant els darrers 20 anys. Tolera molt bé
les nostres males maneres. Per sort, els nostres gustos han evolucionat en
paral·lel als seus, pel que sap reconèixer fàcilment el que ens agrada i el que
no. És com estar amb un vell amic’ asseguren.
És un
àlbum on mostren les diferents tendències de les que provenen i enriqueixen el
producte final. ‘El concepte era combinar
guitarres atmosfèriques, ritmes cinètics i primaris amb narratives
sobrenaturals on ànimes perdudes, monstres i extraterrestres son obligats a
donar voltes. Entremig dels projectes de cadascú, hi va haver l’ocasió de
reunir-nos per divertir-nos i fer música. De bon començament hi havia una norma:
no estan permeses les cançons de més de 2 minuts. Després de la primera demo la
norma se’n va anar a fer punyetes’ llegim a la bandcamp d’StrangeMono sobre el procés del disc.
El disc
comença amb Suspended Animation, una
cançó que fa d’altaveu de tot el que escoltarem a continuació. Un reguitzell de
14 cançons amb tirabuixons new wave, art-rock, pop-alternatiu i llicències kraut com en la inductiva Dark Room. Tots els beneficis ingressats
aniran destinats a Homies Helping Homies
(HHH) – fundat arrel de l’assassinat
de George Floyd – un col·lectiu d’ajut cap a la comunitat de Point Breeze de
Filadèlfia, contra l’apartheid i la
gentrificació, pràctiques actuals que continuen empobrint a les persones.
Escrit amb
gran imaginació, Michael Moorcock (que entre
moltes altres coses va tocar amb Hawkwind)
torna a la vida a un Jimi Hendrix desconcertat
pel que veu i escolta.
Només és
la dècada següent a la seva marxa. Però ja no entén res. Ni amb ajuda externa. El
pipa Shakey Mo, el recull i emprenen
un viatge cap a Escòcia. ‘Estaba contento
de hacerle de chófer a Jimi. Desde su regresso (o resurrección, como lo llamaba
en privado Mo), Jimi no había tocado una guitarra ni había cantado una sola
nota, sinó que prefería escuchar música ajena’.
Encara
que gairebé 50 anys després de la seva publicació en anglès, no sé massa be
perquè, però ni que sigui per obrir debat, ja ha valgut la pena la traducció.
És
un llibre perfecte per llegir sencer en l'estona que dura un telediario. Si no es pot apagar la tele,
és una bona opció per no perdre el temps escoltant els locutologrames.
Michael Moorcock el 1975
(totes
les imatges amb el permís d'Aristas Martínez
Ediciones)
Per aquí
ens preguntem com definir els músics com J. Robbins. Guanya “braç executor”.
Braç
executor perquè porta a la pràctica alguns dels principis vitals del rock sense
pensar-s’ho dues vegades: urgència en les cançons, química entre els músics,
creure en el que fas, son alguns dels que han sortit. El 2019 va llançar Un-Becoming, del que es sent satisfet. Però
en aquest volia imprimir-hi més immediatesa. Es diu Basilisk i ha sortit avui via Discord
Records.
J. Robbins porta
fent música des que va fer els 18 anys, sol, en nombroses bandes de post-hardcore com Burning Airlines, Regents
o Moral Mazes, o produint per
altres. Amb el quarter general instal·lat a Baltimore, escriu d’una manera més
com és ell. Sense una banda oficial al darrere, explica que ‘no son projectes paral·lels, representen el
corrent principal dels meus esforços creatius’.
En aquest
nou àlbum, tenia clar que volia capturar el moment, gravant en viu. ‘Les cançons havien de sorgir de la manera
més directa possible, sense mirar massa cap als costats o treballar-les més del
compte’ comenta Robbins i
especifica que moltes de les seves inspiracions estaven en el aire, Killing Joke, Sugar, Gang Of Four,
inclús els primers Sparks.
Explica
com va anar: ‘Cap al febrer de 2021, vaig
trucar a Brooks Harlan i al bateria
i amic Darren Zentek i els hi vaig
proposar de reunir-nos en un estudi, encara amb la màscara, per tocar i gravar
durant un parell de dies seguits. Tots ens moríem per fer-ho, així que els hi
vaig enviar les demos i ho vam fer. L’energia que va sorgir va ser meravellosa
i les cançons simples i immediates’.
Les lletres
incideixen de nou en aspectes socials. Automaticity
va dels pensaments sobre l’envelliment i la cada vegada més present permanència
del món en pilot automàtic. Last War
sobre l’ascens del neo-feixisme. Hi ha algunes col·laboracions com les de Gordon Withers al violoncel, Dave Hadley a la pedal steel de Not The End,
Janet Morgan i les seves dues germanes
per afegir alguns cors o la guitarra de la llegenda punk de Chicago John Haggety (Naked Raygun) en aquesta Exquisite
Corpse.
A través
de la mort, segurament tots podem aprendre alguna cosa. Tant els que se’n van,
com els que ens quedem. Aquestes son algunes de les persones que aquest gener
han tingut la seva oportunitat i l’han donada.
El
primer ha sigut el músic alemany Christoph
Karrer, membre dels imprescindibles Amon
Düül II des de 1969. Deu anys després va començar com a solista i tocant
amb Embryo. Va traspassar el dia 2 als
76 anys del nou virus acabat d’arribar.
Christoph
Karrer
Dos dies
després marxava el fotògraf nascut a Tòkio, Kishin Shinoyama. Les imatges de
les portades per a Double Fantasy i Milk And Honey de John Lennon i Yoko Ono
son seves. Va ingressar d’urgències en un hospital proper on més tard va ser
declarat mort. Tenia 83 anys i de moment no s’han donat detalls.
Kishin Shinoyama
El
mateix dia, el guapet actor i cantant nord-americà David Soul. Si que va treure alguns discos, però el seu paper com
el detectiu Kenneth Hutchinson a la
popular sèrie dels 70 Starsky and Hutch,
el va empaitar per a lo bo i lo dolent durant tota la vida. Va traspassar als
80 anys de càncer de pulmó agreujat per una EPOC.
David
Soul
El mateix 4, ens deixava plantats “Morfi Grei” (Miguel Angel Sánchez Tenedor), veu i compositor de la
venerada Banda
Trapera del Rio formada a
mitjans dels 70 a Cornellà de Llobregat. A part de plantats, ens deixa un
llegat de cultura punk ben propera. El seu primer disc de 1979 encapçala la
llista. Ho va fer amb 64 anys a conseqüència de complicacions d’un
trasplantament de fetge.
“Morfi Grei”
L’endemà
dia 5, també traspassava Lawrence
Collins. Guitarrista i membre del duo The
Collins Kids juntament amb sa germana Lorrie
durant la dècada dels 50. Després va continuar una carrera en solitari i van
fer un emotiu retorn als 90 que es va allargar esporàdicament fins que Lorrie va traspassar el 2018. Va morir
a l’Hospital Henry Mayo Newhall a
Santa Clarita, Califòrnia als 79 anys. La noticia la va donar la seva filla
Larissa que també va dir que va ser de causes naturals. No tenia masses ganes
d’enraonar, naturalment.
El dia 7
a Salzburg, el gran futbolista i posterior entrenador alemany Franz
Beckenbauer. Un altre de quan els futbolistes eren gent normal. Tenia 78 anys i
la família, també amb poques ganes d’enraonar, va dir que va ser per causes
naturals.
Franz Beckenbauer
L’endemà,
l’extraordinari music experimental, a més de cineasta, Phillip Earl Niblock. Les seves primeres composicions daten de 1968
encetant una llarga carrera de fascinants treballs. El 1993 es mig instal·la a
Ghent i 4 anys després, obra l’ Experimental
Intermedia a la mateixa ciutat de Flandes. Va traspassar en un hospital de
Nova York a causa d’una insuficiència cardíaca als 90 anys.
Phillip
Earl Niblock
El
mateix dia 8, el director de cinema, guionista i productor Ventura Pons. La
seva primera pel·lícula va ser la mítica Ocaña, retrat
intermitent. Va morir als 78 anys a Barcelona, per culpa d’un ennuegament
mentre era a casa seva.
Ventura Pons
El dia
11 la icona pop anglesa, Annie Nightingale, que va ser la primera presentadora
de la BBC Radio el 1970 i
treballadora incansable per la cultura popular. Va traspassar als 83 anys d’una
‘breu malaltia’, sense que hi hagi més detalls.
Annie Nightingale
El
mateix dia el guitarrista alemany Siegfried
“Sigi” Schwab. Va ser membre de Et
Cetera, Embryo i Ramesh Shotham. Va morir a Múnic als 83
anys sense que s’hagi especificat causa concreta.
Siegfried
“Sigi” Schwab
L’endemà
Sekou Odinga. Activista membre de la Black
Liberation Army els anys 60 i 70, organització formada per ex-militants
dels Black Panthers. Era pare del
també traspassat music de hip-hop Yaki
Kadafi. Ho va fer amb 79 anys sense emetre masses més detalls.
Sekou Odinga
Passem
al dia 18, quan ho va fer Jose Luis Vasquez, més conegut com a Soft Moon. Músic, compositor i
productor discogràfic nascut a Los Angeles. El 2009 va començar a funcionar amb
aquest àlies i aviat la prestigiosa Captured
Tracks li va tirar el llaç. Va traspassar als 44 anys a resultes d’una
“festa privada” amb el DJ technoSilent Servant (John Juan Méndez) i la
companya d’aquest, tots dos també morts. Es sospita que la causa hagi estat una
sobredosi del potent fentanil.
Soft
Moon
El dia
19, l’influent artista multimèdia i mestra de la performance Robert Whitman. Els seus primers treballs al llarg de
la dècada dels 60, van il·luminar l’escena artística de Nova York. La noticia
del traspàs la va donar la Pace Gallery
informant que havia mort a la seva casa de Warwick als 88 anys.
Robert Whitman
El
mateix dia, la poeta i artista multi-media nascuda a Sant Feliu de Guixols,
Ester Xargay. Es va criar a Bourges, França i als 18 anys va tornar a
Catalunya, encetant una prolífica i trencadora carrera també en el món de les
performances. Va morir a Palamós als 63 anys després d’una “llarga malaltia”.
Ester Xargay
També el
19, el dibuixant de còmic Martí Riera, va estar a Rock Comix i Los Tebeos del Rollo
abans de cofundar la mítica revista El
Víbora. Va traspassar amb 68 anys a Barcelona com a conseqüència d’un
càncer, segons ha explicat l’editorial La
Cúpula.
Martí Riera
I encara
hi ha un traspàs més el dia 19, el de la cantant nord-americana nascuda a
Queens, la carismàtica Mary Weiss, la
veu principal i una de les tres Shangri-Las.
Va fer-ho a causa d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica a casa seva a
Palm Springs, als 75 anys. El 2007 va llançar Dangerous Game el seu primer àlbum en solitari.
Mary
Weiss (al mig)
Deixem
el fatídic dia i ens plantem en el 20. Dia que traspassava l’influent director
de cinema, el canadenc Norman Jewison. Entre la seva extensa filmografia trobem
The Russians Are Coming, The Russians Are
Coming, una divertida parodia sobre la guerra freda de 1966, In The Heat Of The Night amb Sidney
Poitier i Rod Steiger (1967),The Thomas
Crown Affair amb Steve McQueen i Faye Dunaway del 1968 o Jesus Christ Superstar del 1973 de la
que no cal afegir més. Va traspassar a casa seva a Los Angeles als 97 anys, en
pau, però la causa not disclosed.
Norman Jewison
El dia
23, ens deixava la dolça i meravellosa Melanie.
Hi hauria molt per dir d’aquesta cantant desconeguda per moltes. Un dels seus
primers èxits Lay Down (Candles In The
Rain) estar inspirada en la seva actuació/experiència al Woodstock de 1969. Va ser l’única en
actuar en el mític Rock Powder Ridge,
tot i la prohibició. Va actuar també a Wight
el 1970 i va ser presentada a la multitud per Keith Moon.El 1971 va ser
qui va anunciar el solstici al Glastonbury
Fayre (després Festival de
Glastonbury). El 2007, va ser la convidada de Jarvis Cocker en el Meltdown
al Royal Festival Hall de Londres. Va
traspassar amb 76 anys sense que s’hagi especificat el lloc ni la causa.
Melanie
També el
23, Shellez Ganz, cantant i guitarra
de la banda de garatge The Unclaimed.
Amb Sid Griffin van començar la
història i van llançar un primer EP el 1980 abans que Griffin no marxés per formar The
Long Ryders. Va ser trobat mort a casa seva per un amic que va avisar a la
policia. Tenia 65 anys
Shellez
Ganz
El dia
28, l’activista japonès Satoshi Kirishima, membre de l’East Asia Anti-Japan Armed Front. La policia ha estat durant gairebé
50 anys amb les ganes d’enxampar-lo. Sense èxit. Ha sigut ell mateix a l’ingressar
en un hospital de Kanagawa per un càncer, que es va donar a conèixer, explicant
que volia morir pel seu nom real. Ho feia tres dies després de l’ingrés a
Kamakura amb 70 anys.
Satoshi Kirishima
El 29,
ho feia el fotògraf anglès Brian Griffin, que tot i no començar en el món de la
música, hi va acabar i de quina manera. Els primers encàrrecs li van venir d’Stiff Records. Fotografies per The Jam, Elvis Costello and The Atracttions, Siouxsie Sioux, Kate Bush,
REM, Iggy Pop, o per a Depeche
Mode, una de les quals va acabar a la portada d’A Broken Frame. El 2010 se li va dedicar la retrospectiva, Face To Face, a la seva ciutat natal, a
Birmingham. Va traspassar mentre dormia amb 75 anys.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)