LYDIA LUNCH, THE WAR IS NEVER OVER

'GOOD LUCK FIGURING ME OUT'

DOCUMENTAL

Dintre de la situació del 7è art – dels altres millor ni parlar-ne – a més de ser surrealista, t’has de barallar per trobar distribuïdor. Amb esforç, persistència i molta sort, potser el trobis. 

És el preu per qualsevol altre producte que no surti de les grans corporacions mediàtiques com les indecents Amazon o Netflix. Ha sigut el cas del documental The War Is Never Over, que parla dels inicis de Lydia Lunch amb Teenage Jesus & The Jerks o amb 8 Eyed Spy, el seu paper en la no wave, la seva producció en diferents àmbits i les posteriors col·laboracions amb Nick Cave, Alan Vega, Rowland S. Howard i Sonic Youth. El documental l’ha dirigit la seva amiga de sempre, Beth B i va ser presentat en el DOC NYC Fest de 2019.

Aquest divendres, l’In-Èdit BCN va donar senyals de vida anunciant-ne la celebració del 28 d’octubre al 7 de novembre. Les dates son les més o menys normals, fora de l’estat de guerra. L'escenari seran els cines Aribau i evidentment, una part també online, no fos cas. Els organitzadors van aprofitar per fer un petit avançament de programació, on s’inclou aquest documental sobre Lydia Lunch. Sumat al fet que la polifacètica interpret acaba de fer 62 anys, tenim dues notícies per estar contentes. 

Arrel d’una sèrie de passes a l’IFC de Nova York en una entrevista deia: ‘No soc, ni he sigut mai, músic. Soc una conceptualista. Per mi, un acord és alguna cosa que poso alrededor del coll d’alguna persona si la vull tirar per la finestra’. Anem bé, i afegia: ‘Soc tan home com dona. Soc tan submisa com dominant. I soc tan sublim com ridícula. Bona sort descobrint-me’.

SNOWY BAND, S'INCORPORA AMB SUAVITAT

A LA VISTA

Living With My Self, és el single d’avançament del segon àlbum d’Snowy Band, el quartet de Melbourne liderat per Liam Halliwell, personatge destacat de l’escena més popera de la ciutat, també amb The Ocean Party, Pop Filter, Pregnancy i unes quantes formacions més.

Es diu Alternate Endings, que editen de nou via Spunk Records, després del més que ben considerat debut amb Audio Commentary llançat a primers de l’any passat. L’estructura grupal, segueix sostinguda pels mateixos que s’hi van posar el 2019, la seva companya de segell Emma Russack (guitarra i veu), Nathalie Pavlovic (baix i veu) i Dylan Young (bateria i veu). Han presentat Whatever You Want i aquest Living With My Self, una cançó sense pretensions, meravellosament simple, de les que s’enganxa i cantes al llarg de tot el dia. Un riff que demana disculpes, que va entrant com si no volgués ser cap molèstia, conflueix amb les veus de les noies amb el mateix esperit de passar de puntetes. En el vídeo que l’acompanya, dirigit per Jordan Thompson, es veu a la banda en una habitació, mentre ells, plans com les figures del Plensa, es mouen per entre els objectes que van volant al seu voltant. Al carrer a finals d’agost.

COCO GORDON o COM S’ESPAVILA 'LA NENA'

CONTEMPORANEÏTAT

27 anys separen la imatge d’una Kim Gordon encara embarassada, epoca Experimental Jet Set, Trash And No Star, de la nena que estava a punt de néixer per convertir-se en tota una pubilla.

Les imatges corresponen a la darrera campanya de la firma amb base a Nova York, Gauntlett Cheng, amb fotografies realitzades per la fotògraf neo-zelandesa Thistle Brown a Coco Gordon Moore. És el que te ser descendent de membres de la reialesa pop. Només cal deixar-se estimar.

SANDY’S, TONADES ATEMPORALS

NOU REGISTRE

La nostàlgia, en aquests temps, inevitablement és un recurs. El nou disc dels californians Sandy’s pot ser un detonant cap a la zona on s’emmagatzemen els records.

Han editat la continuació de Chime (2018), que porta per nom Magic Mind i que edita Royal Oakie. Son 9 cançons, enregistrades com un disc conceptual – la historia de Sami i Sandy – que balandregen per entre paisatges estiuencs, de mar quieta, com quan es pon el sol tan a poc a poc que pots veure-ho i t’aporta aquella serenor dels temps en que ningú et controlava l’hora de tornar a casa, com si encara fossim canalla. Alexi Glickman acompanyat de les tècniques de David Glasebrook, construeixen atmosferes que poden recordar tant als anglesos 10cc i les seves balades atemporals, com als francesos Air i els seus capritxos sonors. Sami & Sandy, Ghost Lake o la mateixa Magic Mind que tanca l’àlbum, podrien sonar perfectament a la pista de ball, si hi haguessin pistes de ball, i encara es ballés agafat. Una delícia.

VIRGIN GALACTIC o ‘SUPERBOY’ RICHARD BRANSON

CURIOSITATS

Diumenge, Richard Branson va aconseguir un altre dels seus reptes. Fer una mica més realitat, el que algun dia, es pugui anar a un festival de música a l’espai, com un turista més.

A les 16:40 hora d’aquí, a bord del VSS Unity, Branson, acompanyat de Beth Moses (instructora), Colin Bennet (enginyer d’operacions) i Sirisha Bandla (vicepresidenta d’assumptes governamentals), i els pilots Dave Mackay i Mike Masucci, s’enlairava des de Space Port America a New Mexico. El VSS Unity anava enganxat a la VMS Eve, l’avió ‘dida’ que els va portar fins a 15 kilòmetres, on els va deixar anar i van acabar el recorregut fins als 86 kilòmetres, estimant-se doncs, que havien sortit a l’espai. Entitats com la NASA estableixen la frontera espacial als 80 kilòmetres. Un cop arribats a l’objectiu, s’hi van quedar uns minuts abans no van començar la baixada, aterrant al punt de partida on els esperava un bon grapat de fans, incloent els satisfets futurs clients, ticket en mà.

De ben petit, com s’acostuma a dir, ja apuntava maneres. Començant amb Virgin Mail Order primer, el 1972, amb 22 anys, va obrir la primera botiga de Virgin Records, a Oxford Street. A partir d’aquí, l’escalada ha sigut espectacular en tots els sentits. Virgin Airlines, Virgin Mobile,... de jove un empresari li va dir que ‘O acabaria a la presó o es faria milionari’. Va tenir bon ull. 

Està celebrant els 50 anys d’aquell primer aterratge al centre de Londres. Ara per celebrar els 72 anys seus que farà aquest diumenge que ve, n’ha fet un altre d’aterratge triomfal. Per d’aquí a uns anys i amb una mica de sort, les coses a la terra canviaran i les carretades de turistes amb calça curta i xancletes, les enviarem ben lluny, directes a l’espai exterior.

PLATTENBAU, REMOR DIGITAL

A LA VISTA

Plattenbau fan, per consens, synth-pop amb rerefons d’electrònica punk. Es van crear el 2011, i segons explica la llegenda, va ser en el soterrani de l’antiga seu de la Stasi, a Berlin Est.

Després d’uns quants singles i EP’s, el 2016 van editar el primer àlbum de títol homònim i aquella mateixa primavera es van desplaçar als Estats Units per tocar a Nova York i Chicago. Després d’un breu descans, van organitzar una extensa gira per Europa abans de tornar als Estats Units, aquesta vegada per aprofitar el viatge i tocar a varies ciutats més. 

Amb un munt d’experiències i els dits plens d’ampolles d’estovar els teclats i les percussions digitals, anuncien que tenen a punt el nou i definitiu treball, Shape : Shifting, un àlbum amb 10 temes del que avancen aquest Hollywood, un single rebenta pistes on descriuen els impulsos primaris de l’ésser humà sobre la cobdícia i l’enamorament, de prendre i posseir en comptes de donar i compartir, tot i que deixen el final obert, fent veure que aquest cicle es pot canviar. En el fons, son uns romàntics. La formació es manté amb els fundadors, Lewis Lloyd i Brandon Walsh i les incorporacions de Sally Brown i Jesper Munk. El llançament serà a finals de setembre a través de Dedstrange, el segell d’Oliver Ackermann (A Place To Bury Strangers).

AMYL AND THE SNIFFERS, RENOVANT ENERGIA

A LA VISTA

Ens arriba el primer avançament del que serà segon disc de la banda de Melbourne Amyl And The Sniffers.

Desprès del seu vigorós debut de títol homònim de 2019, el quartet de punk-rock fa una volta de rosca més a les seves cançons, si ens atrevim a fer un judici a partir d’aquest Guided By Angels. Amy Taylor explica: ‘Quan vam haver de tancar-nos, les nostres opcions eren les mateixes que per a tothom, buscar una feina a fer, diària, i treballar dur, o sentar-te a casa i submergir-te en la introspecció. Vaig optar per la segona opció. Sentia tota l’energia dintre meu i no trobava on col·locar-la. Tenia un efecte delirant en el meu cervell. El cervell va evolucionà i la meva forma de pensar sobre el mon va canviar per complert’. Ben fet.

Comfort To Me sortirà a mitjans de setembre via ATO Records. Ha sigut mesclat per Nick Launay (Nick Cave, IDLES, Yeah Yeah Yeahs). Sobre aquesta questió, Taylor opina que ‘la gent utilitzarà això per donar més importància de la que te realment l’àlbum. Però al final només som nosaltres, la nostra expressió sense emmascarar-la, desafiant, obertament i sense complexes’. Si més no, energia i provocació de nou. Benvinguda sigui!

SIOUXSIE AND THE BANSHEES FITXA PER CHANEL

CURIOSITATS

Si aquell dilluns 20 de setembre de 1976, a alguna de les assistents a la primera de les dues nits del Festival Punk que es celebrava al 100 Club d’Oxford Street, li haguessin dit que la música de Siouxsie Sioux acabaria apareixen en un anunci de Chanel, li hauria arreat una cleca. Per molt fashion que sigui la Sofia Coppola.

És amb el tema Dazzle, segon single del disc Hyæna, pertanyent al sisè àlbum de Siouxsie And The Banshees, aparegut el 1984 i que demostra que el punk, també pot ser finolis. Forma part de la nova campanya per la col·lecció d’hivern 2021-2022 de l’empresa francesa d’alta costura Chanel i per la que han fitxat per posar-hi la imatge a Sofia Coppola, una enamorada de la truita a la francesa. Les imatges del vídeo promocional estan rodades al Palais Galliera – el museu de la Moda – de París i compte amb les bones maneres de la model Margaret Qualley. Siouxsie Sioux de 64 anys, tal i com estan les coses relacionades amb la jubilació, potser necessita cash flow.

THE UMBRELLAS, JANGLE–POP 'MID-FI', D’ALTA INTENSITAT

A LA VISTA

La llavor de l’indie-pop de la dècada dels vuitantes especialment, i dels norantes de refiló, va ser una de les que més va arrelar, amb bens de Déu que van des de The Pastels fins a Comet Gain. Si a sobre les teves arrels son de San Francisco, tens doble premi.

Perquè la influència del conegut fenòmen Paisley Underground, aparegut per la zona la mateixa dècada, també suma. L'agraït resultat, és l’inesgotable brollar de bandes, com The Umbrellas, que disposen d'un EP editat l’any passat i el seu debut a la vista amb un àlbum homònim que sortirà via Slumberland Records la primera setmana d’agost. La banda la formen Matt Ferrara (veu, guitarra i teclats), Morgan Stanley (guitarra i veu), Nick Oka (baix) i Keith Frerichs (guitarra acústica, bateria i veu).

Expliquen que el pressupost era limitat, però com les produccions que els hi agraden i tenen de referent son de trenta anys o més, van decidir muntar la seva pròpia sala de gravació: ‘L’objectiu era fer un disc que no fos ni de baixa ni d’alta fidelitat, un entremig – mid-fi li diuen –, i així va ser, vam viure junts al llarg d’una setmana fins que vam considerar que estava enllestit’. El disc inclou autèntiques perles com Lonely, Near You o aquesta Pictures, de la que diuen ‘que vol explorar el dolor que una persona pot sentir, al trontollar entre la sensació de l’enamorament i la trista realitat’. El necessari pop de tota la vida.

EL DESIG ÉS TAN FLUID COM LA MAR

UNA MIRADA LGTBIQ AL PATRIMONI MARÍTIM

MUSEU MARÍTIM DE BARCELONA

fins el 14 de novembre de 2021

EXPOSICIÓ

Som un país ben ensopit. El passat Dia de l’Orgull es va inaugurar al Museu Marítim una exposició dedicada al mite sexual a alta mar, dels professionals de la navegació. Qualsevol tipus de navegació. Vam trobar a faltar al duo de Montcada i Reixac, Ladilla Rusa. Que no torni a passar.

L’exposició vol mostrar al visitant, la realitat de la vida afectiva i sexual dels homes especialment, i d’alguna dona, que es passen la vida navegant. Rememorar la vida d’aquestes persones que en molts casos han patit i continuen patint per la seva condició homosexual. Per fer la narració, s’ha seleccionat tota una sèrie de material relacionat. Obres pictòriques com les icòniques del dibuixant finlandès Touko Valio Laaksonen dels anys 70 o el kitsch dels francesos Pierre Commoy i Gilles Blanchard. Referències a obra literària com Querelle de Brest de Jean Genet, portada magistralment per Rainer Werner Fassbinder al cinema el 1982, mostrant la vida portuària abans no arribes la gentrificació.

(fot Carme Fenoll)

Temàtiques curioses més contemporànies com la utilització de imatges homo-eròtiques de mariners en campanyes publicitàries com ha fet el dissenyador Jean-Paul Gaultier. Per curiositats, el marc legal que hi va haver a la illa de la Tortuga al Carib, el XVII i XVIII i que legalitzava l’establiment de lligams ‘matrimonials’ entre homes. Malgrat l’esforç fet per la institució per mostrar la realitat, és evident que fins no fa gaire era perillós donar testimoni personal. Per això, la gent de l’ofici que tingui experiències i vulgui explicar-les, poden fer-ho a través del correu electrònic del museu.

(fot Xavier Bertral)