DISCOS
Encara que son de Chicago i els hi
quedava una mica lluny l’escena de Haight
Ashbury, realment és molt difícil no comparar-los, com es fa habitualment, amb
bandes reines de la moguda hippie com
Jefferson Airplane o It’s A Beautiful Day. Més lluny els hi quedava Londres i també se’m fa
difícil no veure-hi similituds amb Renaissance
per exemple. La psicodèlia i el sons progressius, afloren com les flors del
jardí de casa després de tanta aigua. La perfecta combinació de les veus de Sally Smaller i Lawrence W. Wendelken amb la música que generen la resta de la
banda amb el sitar, el violí elèctric o el clavicèmbal també em fan difícil
entendre que després d’aquest treball no en vingués cap altre. Senzillament,
l’èxit no els va somriure com ho va fer en els altres grups esmentats. El
perquè, és un dels misteris que l’envolten.
A part de Smaller i Wendelken,
d’aquest últim la majoria de temes i que a més de posar la veu tocava la
guitarra de 12 cordes, hi figuren Gregory
Bloch al violí, William Dalton
als diferents teclats, guitarra i sitar, Louis
Constantino al baix i John Maggi
a la bateria. Bloch posteriorment
substituiria justament a David LaFlamme
de It’s A Beautiful Day i participaria en el disc Jet Lag de Premiata Forneria
Marconi. Pel què fa a la resta de membres, després de l’edició d’un dels
discos més inspirats – i amagat – de l’Era
d’Aquari, sembla que es van dispersar perdent-los a tots la pista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada