DEAF CLUB – “WE DEMAND A PERMANENT STATE OF
HAPPINESS”
A LA VISTA
No sabria dir amb seguretat si recullen el
testimoni de bandes com MC5, però la intenció bàsica hi és.
La banda de San Diego, Deaf Club, ha anunciat la
sortida del seu segon àlbum, amb el que
continuen allà on ho van deixar amb Productive Disruption (Three One G Records/Sweatband
Records – 2022) en la seva critica ferotge cap a la idiotesa permanent del
govern nord-americà i els súbdits que la fan possible. Es dirà We Demand A Permanent State Of Happiness
que sortirà divendres que ve via Southern
Lord i tornant-hi amb Three One G
Records. El van enregistrar amb Alex
Estrada a Pale Moon Ranch i amb Luke Henshaw a Penguin Studio, amb mescla posterior de Daniel Schlett.
Segueixen de prop a coetanis
seus de curta distància com Bad Brains
o Suicidal Tendencies amb un hardcore-punk d’alta intensitat a cop de
blast beats tan contundents o més. El
mon asfixia a Justin Pearson i ell s’allibera
comandant diferents bandes des de fa la tira d’anys (Dead Cross, Retox, The Locust, Planet B...) i per a Deaf Club es fa acompanyar de Brian Amalfitano, Scott Osment i Jason Klein que base de sarcasme cridats a ple pulmó, intenten mantenir el
senderi, expressar la ràbia de veure que les coses, ara ja fins i tot amb l’ajut
de la idiotesa intel·ligent, no canvien.
Ja porten avançats varis temes, un d’ells aquest Pain In The Assery, una cançó que emmarca
el seu 11-S no com un fet aïllat,
sinó com a part d’una trajectòria molt llarga de intervencions nord-americanes
de la que la continuïtat és prou visible. Especialment ara amb el suport al genocidi
palestí i les primeres etapes d’un estat policial i militar en propi territori.
La pista ve acompanyada d’un vídeo realitzat en col·laboració amb el col·lectiu Indecline amb escultures d’Ethan Salmon i fotografia d’Eric Cannon. Per a Pearson, ‘es tracta de commemorar menys la tragèdia de forma convencional, que de confrontar la maquinaria política que va sorgir d’ella. Soc plenament conscient de la complexitat del que va ser i continua sent l’11-S. Veig com va ressonar en diferents direccions, començant per un polític de baix coeficient intel·lectual en un portaavions, redactant un lamentable discurs al davant d’una pancarta arrogant que deia “Missió Complerta”. Com s’acostuma a dir, si Wayne Kramer aixequés el cap, es tornaria a morir del que veuria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada