ENTREVEURE

GRUFF RHYS – “DIM PROBS”

NOU REGISTRE

Amb Gruff Rhys s’experimenta el significat de llibertat. O si més no, s’entreveu.

Porta més de 30 anys experimentat amb la música, fent un pop mil·limètric: amb els Super Furry Animals, en nombroses col·laboracions o en treballs en solitari. 

Te una amplitud de mires que hauria de fer avergonyir a més d’un. També una inesgotable capacitat per provar i resoldre amb genialitat tot allò que li passa pel cap. Encara no fa una setmana, que acaba d’editar el seu novè àlbum com a Gruff Rhys, el quart totalment en gal·lès i el primer per a Rock Action Records (el segell fundat pels escocesos Mogwai).

El va gravar i mesclar amb producció d’Ali Chant (Yard Act, PJ Harvey) a l’estudi d’aquest a Bristol a finals de l’any passat. ‘Treballava les cançons, després conduïa o agafava un tren, creuava la frontera i es gravaven ràpidament. Volia conservar l’energia de la primera presa i no recarregar-les massa’ apunta Rhys. Músics com Kliph Scurlock, Osian Gwynedd, Huw V. Williams i Gavin Fitzjohn, membres de la seva banda de gira, apareixen en els temes del disc així com les també gal·leses Cate Le Bon i H. Hawkline que posen cors a Pan Ddaw'r Haul I Fore i Chwyn Chwyldroadol!

Aquest Dim Probs és un disc més subtil respecta de Sadness Set Me Free, el seu anterior. Se l’escolta més relaxat, cançons més personals amb uns delicats arranjaments, amb els que s’atreveix a parlar de les guerres,  mort i dels abismes que ens amenacen. ‘Dim Probs és el resultat de passar els darrers anys preparant un àlbum recopilatori de cassettes de música electrònica dels 80 en gal·lès’ diu Rhys. ‘Pot ser que aquesta compilació en sí mai arribi a sortir a la venda, però algunes de les textures son arrelades en aquest disc... contrarestades pel fet de que el vaig escriure tot amb la meva guitarra acústica sueca com a instrument principal’.

Sobre la portada comenta Rhys: ‘El vell gos que hi veieu, volant en una catifa màgica sobre les runes del planeta Terra, un planeta capitalista tardà, és un dibuix de Pete Fowler que molt amablement em va donar, és un dels més esquemàtics, potser com el mateix àlbum’. S’entra veu tot, especialment la genialitat d’un gal·lès extraordinari.