THE KIDS ARE ALRIGHT

SHARP PINS

DJ. 29 MAIG’25

HELIOGÀBAL – BCN

ASSISTÈNCIES

La cosa, malgrat l'olla a pressió en la que es va convertir el localet de Gràcia, s'ho mereixia.

Son conscients de la urgència de les seves cançons. Per això, l'hora i quart de concert, la van convertir en una mena d’esprint, per satisfacció del grapat de gent – ojo! mitjana d’edat, 30/40 tacos – que no ens vam voler perdre la classe magistral d’aquests gairebé adolescents (Kai Slater ha fet 20 anys). 

Se saben la lliçó de carrerilla. Encarnen l’energia vital de les bandes de power pop. Probablement, si els germans McDonald ensopeguen amb ells algun dia, es veuran retratats amb 35 anys menys. No va passar res que no sabéssim abans d’entrar. Per bé i per mal. Els hi falta una mica bastant de taules, però ves, a la seva edat se’ls hi perdona. Jo als seus anys ja tenia el carnet de família nombrosa. Però ara ja sabem que tot va més lent.

El fet és que vam acabar exhausts, però vam poder escoltar un repàs de la seva breu carrera i algun tema nou. Bettie Wait, Bye Bye Basil, del seu primer àlbum i aquells que tots volíem escoltar, curiosos per veure si en directe els hi treien el mateix suc, Every Time I Hear, When You Know, Lorelei, I Can’t Stop, Is It Better, per acabar amb September Gurls amb la que ens van posar els pels de punta emocionats de veure... que no tot està perdut.

Kail Slater es troba molt a gust amb Sharp Pins – ja te altres fronts amb els que anar provant, Dwaal Troupe, Lifeguard – i la formació que l’acompanya, Joe Glass al baix i Peter Cimbalo a la bateria, son els socis perfectes. A la sortida, la satisfacció de veure que progressen adequadament.

                         

PERDONEU, PERÒ ALGU HO HAVIA DEDIR

EN RELACIÓ AL CONCERT DE JEFFREY LEWIS

PER A LLOGAR-HI CADIRES

Arreplegant la frase que va fer famosa Cesc Casanovas, constato lo marcians que arribem a ser en alguns llocs del planeta

Jeffrey Lewis, l’apassionat integrant del moviment antifolk nord-americà acompanyat en aquesta ocasió per The Voltage, està de gira. Presenten el brillant Bad Wiring, el disc que van treure l’any passat i tot aquest febrer i part de març, volten pel continent, per més d’una vintena de sales. Demà toquen a Barcelona, a l’Associació Cultural Heliogàbal, al bar, no a la sala de juntes, en l’única data que fan sold out.

Qui ha fet el contracte està al corrent de que encara hi ha habitacions més petites? Cinquanta afortunades persones (hauria de dir sòcies?) gaudiran del que a Europa ho han fet milers. I no se me amontonen. Quina meravella.

IAN SVENONIUS

AVUI

 

A l’escanyat espai de l’Helio, a quarts de deu apareixerà d’entre el personal, qui va ser ànima dels meravellosos Make Up, i tindrà el temps just per presentar el seu espectacle, Escape-ism i d’altres coses que sembla que porta sota el braç. Tot plegat com un mag.

 

 

 

 

 

FESTIGÀBAL

FESTA MAJOR DE GRÀCIA 2015
 

DINÀMIQUES DE MASSES

 

 

Avui a les 7 de la tarda, amb el pregó de Mercè Montalà des del balco de l’ajuntament, s’inicia la Festa Major de Gràcia, un dels esdeveniments del mes d’agost a guirilàndia, per posar-nos a prova. 

 

 

 

I aquest any, la cosa promet. Ja abans de començar, s’ha produït alguna cosa més que la primera anècdota. És el més que comentat desterro del Festigàbal de la plaça Rovira, en ple sarau, fins a La Sedeta, al barri del Camp d’en Grassot. Les causes són que les Festes les patrocinen la marca de cervesa San Miguel i l’Heliogàbal te encara compromís per dos anys amb la Damm. I és clar, no es poden barrejar, que ja se sap que les barreges no són bones.

 

Qui paga, mana.

 

 

 

 

THE SHIVAS

AVUI

THE SHIVAS + THE ZEPHYR BONES

HELIOGÀBAL - BARCELONA
 

 

 

 

 

KEVIN MORBY

AVUI

Aquest vespre, al sacrificat raconet de l’Heliogàbal, hi ha l’oportunitat de veure una de les propostes més notables del paisatge musical, d’aquestes que passen de puntetes per Barcelona. L’any passat va publicar Harlem River, un compendi de música pop directament relacionat a la cultura tradicional dels sons nord-americans.

Aquest tema obre l'àlbum.

 

 

 

FESTIGÀBAL

DINÀMIQUES DE MASSES

 

 

 

 

 

RENALDO & CLARA

 

DINS DEL CICLE DE CONCERTS “LA TERCERA RONDA”

HELIOGÀBAL – BARCELONA

12 – 04 – 2014 

CONCERTS

 

Des de fa setmanes que està immersa en tot un seguit de concerts de presentació del disc Fruits Del Teu Bosc. Ho està i ben acompanyada per quatre músics que l’embolcallen de meravella i que no li tindrem en compte que s’oblidés de presentar-los encara que poguéssim saber-ne els noms. 

 

En directe, Clara Viñals vessa el que millor sap transmetre, naturalitat i franquesa. Mentre canta i va canviant de guitarra, somriu, es disculpa amb infinita modèstia i ens explica alguna de les coses que li han passat aquell dia convertint aquell breu encontre en un retrobament.

 

Naturalitat, franquesa i disposició, aspectes que em dibuixen la postal d’un viatge que espero tot just comenci.

 

 

 

 

 

KEN STRINGFELLOW

MÚSICA

El prolífic i polifacètic músic californià que va estar el mes passat tocant amb The Posies de cap a cap els discos Frosting The Beater i Amazing Disgrace a l’escenari del Razz2, demà dissabte estarà en el raconet habilitat pels músics de l’Heliogàbal de Gràcia entre mig de la seva vertiginosa activitat presentant aquest Danzig In The Moonlight, el quart treball com a Stringfellow. Un disc amb infinitat de matisos d’un fervent i incondicional amant de la música, insígnia d’un grapat de les millors produccions pop de les dues darreres dècades.

 

 

 

Amsterdam 2012 (fot. Judith Laanen)

 

CASSIE RAMONE

 

 

A quarts d’una i a [La2]  hi ha prevista la seva aportació dins del programa de l’assumpte aquest que en diuen Old Wave New Wave, per posar-hi un nom al fiestorro. Demà, actuació acústica a l’Heliogàbal i demà passat a les 7 de la tarda, a l’hora Nescafé, ho farà a la Jazz Cava de Vic. Amb les Vivian Girls no sé si s’ho currava tant.

 

 

 

 

 

ROBERT FOSTER

ROBERT FOSTER + PETER LOVEDAY

HELIOGÀBAL – BARCELONA

20 – 11 – 2013

En l’habitual olla a pressió en què es converteix la saleta al cap de 10 minuts, una nova mostra de la sensibilitat pop de Peter Loveday, va servir d’introducció a la fascinant sessió que ens esperava. Acompanyat com gairebé sempre de la neozelandesa Sarah Davison i la canadenca Naomi Wedman, va tocar material del seu nou treball, Roadside Ballads que presentarà oficialment el dijous que ve al Harlem Jazz.

 

L’ex-Go-Betweens sembla que està passant uns dies a la ciutat amb la família, i doncs,... perquè no tocar en alguna sala de la ciutat? Es va desfer en elogis cap a Barcelona i se li agraeix en forma d’entrades exhaurides pels dos concerts previstos, el d’ahir i el d’avui. Darlinghurst Nights, Here Comes a City, Surfing Magazines, Sprin Rain, corejada per tots els presents com si estiguéssim en un pub de Sydney, mostraven un recital que ja era totalment rodó. En plena comunió i abans d’acabar i dels bisos, va sortir a escena Karin Bäumler, la seva dona, que el va acompanyar al violí i la veu en el tram final, incloent tema nou.

 

Pocs músics disposen d’un carisma tan càlid i extraordinari com per transformar màgicament una estona, en alguna cosa especialment perfecte.

 

 

Robert Foster

 

 

ROBERT FORSTER

Els Go-Betweens van ser una llum que es va encendra el 1.977 i va restar encesa gairebé 12 anys, a partir d’aquí es va anar encenent i apagant esporàdicament i el 2006 es va apagar del tot amb la mort sobtada de Grant MacLennan. Malgrat això, Forster manté el reflex d’aquella llum amb una gran intensitat. A mitjans de novembre aterrarà de nou per la ciutat per donar un parell de recitals a Gràcia acompanyat de Peter Loveday... i ens tornarà a il·luminar, és clar.

 

 

 

(fot. Jon Reid)

 

 

THALIA ZEDEK & FRANK RUDOW

Nascuda l’any 61 a Washington, aquesta noia, un gran tros de bandes imprescindibles com Live Skull o Come, tocarà avui en una estona a l’Heliogàbal de Gràcia, amb l’acompanyament de Frank Rudow. Una bona ocasió per apropar-se a un dels genis femenins de la música de finals del segle passat.

 

Thalia Zedek

 

PETER LOVEDAY

HELIOGÀBAL – BARCELONA

 

16 – 05 – 2013 

 

Ahir tornava a tenir la sort de poder-lo escoltar. Suposo que el fet de viure aquí, facilita aquest sovintejar per diferents escenaris de la ciutat, discreta, però tremendament enriquidora. El seu és un compendi de gotes d’harmonia pop, amb l’extraordinari suport de Sara Davidson a la guitarra, percussió, flauta i segona veu, sense la que no seria el mateix. Una actuació de les habituals seves, oasi de pulcritud musical.

                                                                                            

 

 

 

PSYCHIC ILLS

HELIOGAVAL – BARCELONA

 

08 – 04 – 2013

 

Era atrapada a la ratera del carrer Ramón i Cajal del barri de Gràcia per veure una de les poques actuacions programades en aquesta avorrida ciutat. L’esquer, la banda de Nova York Psychic Ills i l’expectativa era important amb l’aforament complet des de feia dies. A dintre, de tot una mica. Per una banda gent interessada en veure i sentir la ja un pel masegada proposta pseudo-psicodèlica imperant a la que tothom s’hi apunta i per una altra la ja massa habitual gent que tant se li en dona que toqui una banda de rock com una de majorettes.

 

Presentaven el seu darrer treball, One Track Mind i l’actuació va ser d’ITV. No n’hi ha prou amb “empapar-se” de la música que feien les bandes de psicodèlia i kraut dels seixanta i setanta. S’hi ha de posar l’ànima i això hauria de servir també per a moltes altres de la mateixa família. En definitiva, complir amb el compromís i passem a una altra cosa que és tard i vol ploure. 

 

CAVE

HELIOGÀBAL – BARCELONA

9 – 10 – 2012 

 

La banda de Chicago, formada pel polifacètic Cooper Crain al capdavant – amb un fenomenal òrgan AceTone que li treia les entranyes – el bateria Rex McMurry, amb qui va formar-la, més Rotten Milk i Dan Browning, ens prometien una vetllada de dimarts, plena d’autèntica psicodèlia. La convocatòria era a les 20.00 hores sota amenaça d’avisar als antidisturbis – cosa ja habitual al barri – si a l’hora de sopar gosàvem continuar amb el soroll. No hi cabia ni una agulla, el cartellet de l’entrada amb l’aforament del petit local de Gràcia, es petava de riure.
En l’actualitat, hi ha poques bandes que apliquin tan seriosament l’ensenyament rebut. Igual que una màquina de tren, van anar agafant velocitat i era fascinant veure com s’anaven escalfant a mesura que interpretaven els diferents temes que composen la seva breu però ja consolidada discografia. A poc a poc, vam poder veure com formaven una espiral de llum, igual que un cicló, on hi vam acabar tots a dins, fins i tot el cambrer, girant i girant, en èxtasi fins que es va fondre en acabar el show magistralment amb un paisatge sonor final de casi 10 minuts de mantra que va posar moltes coses al seu lloc. 

 

Enganxada.

 

 

 

NOTA:

Felicitacions als responsables de la sala per la bona pensada de fer desaparèixer les cadires.