JOAN OF ARC

Aquest vespre a Sidecar, una de les bandes més recomanables de l’escena de Chicago de finals del segle passat. O hauria de dir, d’un dels homes més recomanable? L’únic membre original, Tim Kinsella, ha estat al capdavant dirigint i redirigint l’obra i els diferents components que han anat formant el conglomerat de Joan Of Arc, generant una de les produccions més interessants de la música pop. La visita forma part del viatge de presentació de Testimonium Songs, un treball basat en l’obra del poeta nord-americà d’origen rus, Charles Reznikoff.

 

 

 

 

 

 

 

35è RENCONTRES TRANSMUSICALES

 

 

 

Avui comença a la ciutat bretona de Rennes una nova edició dels Transmusicals, un dels festivals més interessants que es produeixen a Europa. L’any 1.979, Jean-Louis Brossard i Béatrice Macé van donar en el clau en concebre un esdeveniment per donar a conèixer nous talents, encara que en aquests 35 anys, com passa amb tot, és probable que alguna cosa s’hagi quedat pel camí. Sigui com sigui, és l’ocasió pels bons afeccionats a la música de poder veure propostes molt interessants escollides sense pretensions més que les del plaer per descobrir-les. 

 

Per sort, les baixes temperatures de l’època, el desproveeixen de tot el que té un festival a l’estiu, amb el que, entre moltísimes altres avantatges, no es veurà ni una xancleta.

 

 

Lonnie Holley (EEUU)

 

  

 

 

Mozes & The First Born (Holanda)

 

 

 

Velvet Two Stripes (Suïssa)

MOTORAMA

Rússia és com Espanya (prefereixo no entrar en el nostre país). La seva tradició pop és la mateixa que en democràcia, o sigui, cap. Per tant, les propostes que sorgeixen en el seu territori, es miren, que voleu que us digui, amb més curiositat que altre cosa. Avui a Sidecar hi ha una bona oportunitat per satisfer-la.

 

 

 

 

THE WAVE PICTURES

SIDECAR – BARCELONA

03 – 12 – 2013

Els concerts d’aquest terceto anglès son dels de a les penes punyalades. La seva tècnica i bagatges els han portat a ser una banda estimada i enyorada. Per això els seus bolos son tot una cerimònia típicament anglesa, tant, que bé podrien acabar en una bona gresca. Estan presentant City Forgiveness i David Tattersall sap molt bé quin és el seu terreny, per això en els seus concerts no hi ha sorpreses, com tampoc decepcions. Que ja és molt.

 

 

 

 

 

PIXIES DE NOU SENSE BAIXISTA

Mai s’han d’alimentar les expectatives. A la llarga – o a la curta – ve el desengany, que és el que li ha passat a Kim Shattuck pel què es dedueix quan penja al seu facebook “estic molt decebuda al saber que la meva etapa amb els Pixies s’ha acabat avui”. El dissabte Black Francis tuitejava una cita de Marcel Duchamp: “Dès que nous commençons à mettre nos pensées en mots et en phrases tout est déformé, la langue est tout simplement pas bien foutu”. Els Pixies tenen programat reprendre la gira pels EEUU aquest 15 de gener. 

 

Haurem d’esperar a les memòries que escriurà Francis quan es jubili per saber què dimonis està passant allà dins?

 

 

 

SOCIAL CLIMBERS – SOCIAL CLIMBERS /1980 (HOBOKEN RECORDS)

Dels centenars de milers de discos que giren pel món, n’hi ha uns quants, d’aquests milers, que amb els anys,  es converteixen en treballs tan representatius d’una època com imprescindibles. Aquest exemplar... ehem, n’és un. 

 

Domestic, un primer tall que deixa les coses clares amb una esgarrifosa i punxant sonoritat, que ens acompanyarà gairebé tot el disc amb un contundent baix i caixa de ritmes. Talls ballables i enganxosos com Chicken 80, amb una producció de llibre sagrat, la frenética Ernie K o Taipei, sobresortint una angelical veu femenina entre mig d’una tonada que t’afluixa els cordons.

 

Alguns els engloben en l’escena més no-wave i altres en la post-punk, ambdues situades a l’epicentre de Nova York. Però anem a pams. Mark Bingham, el cantant i guitarrista, a mitjans de la dècada dels setanta, es desplaça de Bloomington, una petita ciutat d’Indiana a Nova York i allà coneix a Glenn Branca, tocant amb ell en diversos projectes. Mentre, coneix al baixista Jean Seton Shaw i al pianista Don Connette (A. Leroy), posant-se ràpidament d’acord i formant la banda. Això era el 1979. 

 

Social Climbers van formar part del grup dels proscrits, dels que a la foto, sempre surten moguts, però afortunadament, el que compte és la seva música, una música que va deixar prou marca com per ser reconeguda pel seu brillo, especialment en uns anys en que els lluentons es van tornar a posar de moda. L’any 1982, vist el panorama, ho van deixar córrer.

 

Aquest és el seu únic treball, cosa que potser el converteix en una peça encara més preuada. Primer va sortir en un triple 7” per Goulcher i després en 12” per Hoboken. Fa un parell d’anys, Drag City el va reeditar en format posa-vasos amb dos bonus-tracks.

 

 

 

 

 

GO HOME

 

Aquest any n’ha fet 40 de la rendició per part dels EEUU amb la signatura d’un tractat de pau a Paris, encara que no va ser fins dos anys després que, amb l’entrada de les tropes del Viet Cong a l’aleshores Saigón, es va donar per acabat el conflicte amb el triomf de les forces vietnamites del nord i la sortida definitiva dels nord-americans amb la cua entre cames.

 

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 49)

 

BLACK HEARTED BROTHER – This Is How It Feels

 

STARS ARE OUR HOME

2013 – SONIC CATHEDRAL

 

http://www.blackheartedbrother.com

 

 

 

 

 

ALGUNS TRASPASSOS RECENTS

Algunes de les persones que han fet de la música el seu món terrenal i que han deixat el cos les darreres setmanes:

 

Pete Haycock guitarrista i fundador de la Climax Blues Band ho feia el 30 del passat mes d’un atac de cor. El 6 traspassava Lee Crystal, bateria dels Blackhearts de Joan Jett. El 1993 li van diagnosticar una esclerosi múltiple. El 9 moria el saxofonista Kalaparusha Maurice McIntyre. Va treure el seu primer disc el 1969 i pocs anys més tard es trasllada de Chicago a Nova York on després de treure un disc el 1981 va deixar gairebé d’enregistrar, tocant als carrers i metro de la ciutat. A finals dels 90 va tornar a l’escena ‘oficial’ i fins ara. Billy Adamson, bateria de la banda The Searchers, de l’anomenada British Invasion i que va deixar el grup el 1998, l’11 ens va deixar a la resta de mortals. 

 

Pete Haycock

 

Lee Crystal

 

Kalaparusha Maurice McIntyre

 

Billy Adamson (a la dreta de la foto)

 

XIV FIRADISC (2)

Totalment consolidada, per a mi es converteix en l’autèntic mercadillo de barri, on si es va amb temps, segur que es troba alguna peça interessant. Que passejar entre les diferents taules plenes de cubetes de discos no impliqui haver de pagar prèviament una quota de 6 euros, la converteix en una zona alliberada. Que no hi hagi ningú que et miri amb desconfiança quan entres, que no et sentis vigilat per càmeres ni policies públics o privats, la converteix en una zona neta. 

 

En un món on la música com qualsevol altre forma d’expressió, cada dia està més assimilada i convertida en mer negoci, mercadillos com aquest es fan del tot necessaris. En un món on casi ja no es concep la música sense internet, s’agraeixen espais com aquest on a més de comprar-la en el seu format més original, es pot xerrar, retrobar amics i conspirar.

 

 

(imatge d’aquesta edició, que avui s'ha tancat)