Convertits en una banda d’electrònica,
el nou projecte sorgit de la banda mare, el conformen quatre dels cinc membres: Huw Bunford, Cian Ciáran,
Dafydd Ieuan i Guto Pryce. Sí, Gruff Rhys
no hi és. L’assumpte es diu Das Koolies i des de Cardiff, diuen estar preparats per compartir mars de
so que s’estenen davant nostre, alliberats i a tota vela.
Després de l’EP The Condemned del març passat, tenen a
punt el seu debut, que li han posat per nom DK.01
Te previst que vegi la llum la tercera setmana de setembre, amb la tornada als
col·legis. Sortirà en tots els formats físics haguts i per haver, via Strangetown/Amplify i ha estat produït per Tom Forrest (Basement Jaxx) i Marta Salogni (Bjork).
Ara comparteixen aquest A
Ride, de 7 minuts d’efervescència electrònica, després dels anteriors Best Mindfuck Yet i Nuthin Sandwich. Expliquen: ‘Potser
la cançó és sobre lladres disfressats i els seus amagatalls en paradisos
fiscals. Al principi era només instrumentació fins que les veus van obrir una
porta’. Sintetitzadors i samplers
per passar la calor.
Pop ben tallat, de làmina
fina. Davant de treballs fets amb sinceritat i amor per les petites coses, només hem d'observar agraïment
En front dels continus i
acceptats fake amb una normalitat
espantosa, siguin en forma de concursos “eufòrics” o productes ja ben envasats
tipus Rosalia, quan algú agafa una guitarra i treu tonades que fan que el mon no
sembli tan poca cosa o temes d’un power pop que teníem ja
oblidats, per aquí se’ns humitegen els ulls.
Lukas Clasen, conegut amb el nom de Sulka – pitjors sobrenoms hem vist – ens anuncia el seu segon
treball després de Take Care de 2021
i de no se quants cassettes que no
compten, en segells com Gold Mold Death
Collective o Negative Hope. La
criatura es diu Distractions i li llança
Gold Mold Records a finals de
setembre. El noi de Glasgow aquesta vegada es va fer amb una banda per
enregistrar l’àlbum en directe i un productor, el molt venerat a les terres baixes d'Escòcia, Chris McCrory.
‘El febrer de 2022 vam marxar de vacances tota la banda, a Lochwinnoch.
Vam estar-hi tot un cap de setmana llarg. És on van sorgir i vam assajar les
cançons que formarien el disc’ explica Clasen.
’Després vam reservar un temps d’estudi,
durant l’estiu, a Chem 19, a Blantyre, per enregistrar les parts en viu i uns
dies a Green Door a Glasgow per les veus i darrers detalls’. Això és
aprofitar el temps de vacances.
A les dècades dels 80 i 90, hi va haver alguns
que feien una mena de neo-psicodèlia mesclada amb la influència que més ràbia els
hi feia
És el que ara fan DAIISTAR amb les seves guitarres
i sintetitzadors, volum a tope i a rebentar. El quartet d’Austin tenen
enllestit l’àlbum de debut – amb producció d’Alex Maas (The Black Angels)
i edició de James Petralli (White Denim) – que li han posat de nom Good Time. També son sarcàstics.
Van treure un primer single, Tracemaker, que en la seva cara B duia
una versió del tema dels seus admirats Primal
Scream de 1997, Burning Wheel en
una edició en vinil troquelat, que
venien només en els seus directes.
Son Alex Capistran (veu, guitarra), Derek Strahan (teclats), Misti
Hamrick (baix) i Nick Cornetti
(bateria) que el 2020 van decidir fer alguna cosa de profit en mig del festival. Capistran explica: ‘Per
nosaltres composar aquestes cançons va ser molt alliberador. Alguns persones
els hi pot semblar una bogeria, en mig de la plandemia, però per a nosaltres va ser una forma d’escapar a tota aquella merda.
A nosaltres ens van guiar en els moments foscos i espero que puguin fer el
mateix per tu’.
Ara han compartit aquest enèrgic
Star Starter del que Capistran diu: ‘Estava jugant amb les congues i accidentalment les vaig complementar
amb el sintetitzador. Al escoltar-ho vaig veure que quedava genial per la
cançó. Una mena de moment fortuït’.
Recuperen el pop-punk dels
90. Però de tots els que hi va haver, el més indie-emo. Esbojarrat, de imatge
despreocupada i amb les hormones alterades
Son un quartet de Tokio que
es fan dir What Goes Up... i
intenten transmetre a la vegada, diversió i reflexió. Missatges del típic
egoisme adolescent barrejats amb el típic d’estic
com una puta cabra i em dona igual. Està be que sorgeixin quartets com
aquests de formació bàsica, veu, guitarra, baix i bateria, que mantenen l’esperit de diversió
permanent en la nova societat del tot és normal.
Aprofiten el moment. Estan tocant
nit sí nit també pels clubs de la capital japo més apartats de Shibuya. Aquest és
el seu debut. Li han posat Laws Of
Gravity i son 11 temes de punk melòdic ideal per anar al centre comercial i
posar-te fins el cul de Bollycaos i Coca-Cola. Res de nou.
Hi ha musics que només pel
seu treball com a solistes, ja son reconeguts i respectats. Aquest fet,
contribueix a que se’ls demani participar en projectes en col·laboració amb
d’altres com ells
D’aquestes crides, surten
grans i agradables sorpreses. És el cas de la darrera complicitat entre Steve Gunn (guitarra), John Truscinski (bateria, teclats), que
ja han col·laborat en diverses ocasions com a Gunn-Truscinski Duo, i la
incorporació de Bill Nace.
Gunn explica: ‘Hi ha anys de confiança i amistat en la creació musical, i els tres
sabíem que hi hauria una oportunitat que valia la pena explorar. El resultat va
ser molt satisfactori, perquè estàvem oberts a trobar una tercera via i que la
música parlés per sí sola. Personalment, és alliberador que no pugui trobar le
paraules per contextualitzar la música’.
Per situar-nos una mica, dir
que Truscinski i Nace, amb Jake Meginksy, fa més de 15 anys van formar el grup experimental XO4. Per la seva banda, Gun-Truscinski Duo porten treballant
plegats més de 10. De les darreres obres, es pot nombrar Sound For Andy Warhol’s KISS, del 2019, realitzat
per tots tres fent pinya amb Kim Gordon,
la composició que musicalitza en viu la pel·lícula Kiss de Warhol. Aquesta nova meravella, de nom Glass Band, sortirà a finals de juliol via Three Lobed Recordings.
La dècada dels noranta hi va
haver una banda de nom Velocity Girl.
Va treure tres àlbums brillants. Després de la desbandada, el mite
Editaven a través de Sub Pop, el segell que es recorda per
ser cau de la generació dels camises de
franel·la. Velocity Girl, tot i
no encaixar en el moviment per les seves tendències més Flying
Nun i C86, feien ombra a més d'una banda de la demarcació grunge.
agost 1992
Amb la dissolució del grup, Sarah Shannon,
va continuar amb dos dels membres, Jim
Spellman i Kelly Riles, més Starry Eyes i Nick Pellicciotto. Quan la cosa no tirava ni en baixada, Shannon va voler fer un gir cap a sons més
geniuts arrambant-se a Geoff Turner (Gray Matter) i Adam Wade
(Jawbox) ambdós del mateix territori
D.C.
El que va sorgir de
l’arrambada, es va guardar en un calaix, quedant-s’hi fins que alguna ànima
angelical el va obrir buscant una aspirina, et voilà! Aquelles cançons, ara editades per Snappy Little Numbers amb Minty
Fresh Records, amb el nom de Demo 98,
sona com si fos abans d’ahir A partir d’aquí,
fem veure que no ha passat res. Tot és relatiu. Començant pel temps.
The Clientele continuen fent cançons marca
de la casa: deliciós pop alimentat de les millors fonts
Després de set anys del
darrer treball, tenen enllestit nou àlbum a punt per aquest final de mes, via Merge Records. Porta per nom I Am Not There Anymore i conté dinou
noves cançons de les que el cap visible de la banda, Alasdair MacLean diu que ‘és
un salt cap a endavant i cap a un costat’. Les lletres del disc, s’han
inspirat en els records de la mort de la seva mare succeïda el 1997. Això del
dol, cadascú ho porta com ho porta. ‘Tracta
del record de la infantesa, però al mateix temps de la impossibilitat de
recordar realment la infantesa... o inclús saber qui o què ets’ explica MacLean.
(fot Andy Willsher)
Han compartit tres temes, Dying In May, Claire’s Not Real i aquest Blue
Over Blue que va ser el primer single. En aquests moments, està d’un
misticisme especialment agut. Diu que amb aquesta nova entrega, ha pretès
evocar ‘la sensació de no ser real’.
Si seguim per aquí, potser acabin traient el primer no disc.
Com mirar enrere, segons la
filosofia actual de The Underground Youth. Plantejar-s’ho ja és un pas
Nostalgia’s Glass és el nou treball de la
veterana banda de Manchester de post-punk instal·lada a Berlin, i que sortirà a
mitjans d’agost via Fuzz Club, el
segell que els hi ha editat els darrers
treballs. La formació actual de la banda de Craig Dyer formada el 2008 i amb onze àlbums editats, és de Leonard Kaage (guitarra) que s’ha
cuidat també de la producció, Olya Dyer
(bateria) i la incorporació de Samira
Zahidi (baix).
Amb aquest àlbum, segons
explica Dyer, hi ha hagut la
intenció de mirar cap a enrere amb la música de The Underground Youth. ‘L’objectiu
era crear una col·lecció de cançons que rendissin com un homenatge a tot el nostre
catàleg i així disseccionar tant allò positiu com el negatiu de la nostàlgia,
principalment la romantització del passat, ja sigui en la política, els llegats
icònics o la idealització sentimental de relacions tòxiques mortes des de fa molt temps’. Mirar enrere sense nostalgia... Qui comença?
Una de les bandes
especialitzades en declamar passatges suggestius, agafa aire
Blonde Readhead es disposa de nou a fer-nos empaitar les esteles de les nostres insignificants
pulsions. Després de gairebé una dècada Kazu
Makino – que el 2019 va llançar debut en solitari – i els germans Simone i Amedeo Pace anuncien el llançament de Sit Down For Dinner, previst per a finals de setembre i que si ets
de les que li agrada pre-comprar, ja ho pots fer a Section 1 Records.
El trio de Nova York han
avançat un parell de temes, Snowman i
aquest Melody Experiment, on ens
retrobem molt a gust amb aquelles melodies carregades de molècules semi-enganxoses
per tot allò que vulguis fer o imaginar. Kazu
Makino explica: ‘És una conversa
entre dues persones. Una es qüestiona les intencions i les conseqüències d’emocions
i accions. L’altre es deixa portar per la corrent’. Et xiuxiueja a mig
tema: ‘Estem arribant al final d’una era –
I nosaltres parats una vegada més arran de l’abisme – Estàs llesta per saltar? –
Ets conscient si puges a aquesta nau espacial? – No tornaràs en un segle –
Digues adéu a amics i familiars’.
Estan de gira. A Espanya
toquen ‘of course’ patrocinat pels oligarques dels directes, al Primavera Weekender, crec que això està
per Benidorm o similar, el novembre. A les que ens faci gràcia veure’ls, és
molt millor anar a Ramonville-St-Agne, a Toulouse que toquen a la sala Bikini
uns dies després. Feu-me cas.
Encetem les entrades del mes, amb un repàs a gent que ja ha agafat el bus cap a la propera parada
El mateix dia 1, l'actriu Margit
Carstensen. Del 1965 al 1969 va formar part del grup de l’Hamburger
Schauspielhaus, després ja van venir pel·lícules com Die Bitteren Tränen der
Petra von Kant (Les Amargues Llàgrimes de Petra von Kant) del 1972 del director
Rainer Werner Fassbinder, Die Dritte Generation (La Tercera Generació) del
1979, també de Fassbinder o Possession del 1981, dirigida per Andrzej Zulawski.
Nascuda a Kiel (ciutat que va quedar englobada a l’antiga RDA), ha traspassat
amb 83 anys a Heide, per problemes derivats d’un emfisema pulmonar.
Margit Carstensen
El dia 5 ens deixava la
meravellosa Astrud Gilberto, de naixement Astrud Evangelina Weinert. Quan era
una adolescent tontejava amb un grup de joves entre els que hi havia Nara Leão
o João Gilberto amb qui, com és sabut, es va casar. Tenia 83 anys i tot i que
no s’ha revelat la causa, el 2021 se li havia diagnosticat un càncer de pulmó ( ? ).
Astrud
Gilberto
L’endemà ho feia a casa seva,
Tony McPhee, cantant i guitarra de The Groundhogs, després d’una caiguda l’any
passat. El 2009 va patir el primer d’una sèrie de vessaments cerebrals, que el
van obligar a penjar les botes el 2015. Tenia 79 anys.
Tony McPhee
El 12, Treat Williams, actor nord-americà que va fer gràcia veure’l cantar a la pel·lícula de Milos Foman de 1979, Hair,
fent de hippie. Va traspassar d’un accident de trànsit. Tenia 71 anys.
L’endemà, als 57 anys, el
bateria d’Urge Overkill, Blackie Onassis (John Rowan). Es va unir a la banda
per The Supersonic Storybook (Touch And Go – 1991) i s’hi va quedar fins al 1996
quan per problemes amb substàncies considerades il·legals, va deixar
definitivament el grup. No s’ha donat cap detall més.
Blackie Onassis
Dos dies després, el 15, l’actriu
anglesa de teatre i cinema, Glenda Jackson. Anomenem les pel·lícules Women In
Love (Ken Russell – 1969) o Sunday, Bloody Sunday (John Schlesinger – 1972). El
1992 va ser elegida diputada pel Partit Laborista fins que ho va deixar el
2015. Va traspassar amb 87 anys a casa seva, després d’una breu malaltia.
Glenda Jackson
L’endemà, la bateria de Butthole
Surfers, Teresa Taylor, amb qui va assaborir tot el que va poder i més des del 1983 fins el 1989, l’etapa dura, contribuint al singular so de la banda amb la bateria,
al costat de l’altre bateria, Jeffrey Coffey. Arrossegava problemes de salut. La
causa oficial de la mort, malaltia pulmonar.
Teresa Taylor
El dia 19, el músic català
Emili Baleriola. Va formar part de lo milloret de les bandes de l’escena
progressiva i tot el contrari (s’ha de menjar) tocant la guitarra amb bandes com
Crac, Màquina! l’Orquestra Plateria o Esqueixada Sniff. Va traspassar d'un
aneurisma als 71 anys.
Emili Baleriola (fumant)
El dia després, el
guitarrista John Waddington, membre de The Pop Group a la que es va unir el
1977. Amb la dissolució, el 1981, va involucrarse en altres bandes punk, com
Maximum Joy o curiosament al primer àlbum de Lily Allen, Allright, Still. Traspassa amb 63 anys sense que s’hagi revelat la causa.
John
Waddington
El dia 22, el saxofonista
alemany, llegenda del free jazz europeu, Peter Brötzmann. Ho va fer a
Wuppertal, on també va néixer. Va començar per les arts visuals, influenciat
per moviments com Fluxus. Després, també inspirat per gent com Miles Davis o
John Coltrane ja va fer per passar a la història. Tenia 82 anys i la causa, una malaltia pulmonar crònica.
Peter
Brötzmann
‘Lucky’ Guri, reconegut
pianista nascut a Calella, que igual que Baleriola, va participar molt
activament en les bandes de l’escena progressiva catalana i tot el contrari
(la seva entrada a la televisió pública catalana, el duria ha perdre tota la
màgia del passat). Va estar a bandes de la categoria de Barcelona Traction,
Secta Sònica o Música Urbana. El 2004 va patir un ictus que el va obligar
gairebé a començar de nou, traslladant-se a Palamós. Va morir amb 73 anys.
‘Lucky’ Guri (amb les mans a les butxaques)
L’actor Frederic Forrest.
Cara coneguda per, entre altres pel·lícules, The Conversation (Francis Ford
Coppola – 1974) o Apocalypse Now (Francis Ford Coppola – 1979). Va traspassar
amb 86 anys a Califòrnia, sense especificar més causa que la d’una llarga malaltia.
Frederic Forrest
El dia 26, Jack Lee, líder de
la banda de power pop de Los Angeles, The Nerves. Ho ha fet als 71 anys a
conseqüència d’un càncer de colon. Com a anècdota: va compondre Hanging On The
Telephone, convertida en un clàssic per Blondie.
Jack Lee
L’actor Alan Arkin (també
director i compositor), se’l pot veure a pel·lícules com The Russians Are
Comming, The Russians Are Comming del 1966 dirigida per Norman
Jewison (de la que els ucraïnesos ara en faran un remake), Wait Until Dark del 1967 dirigida per Terence Young o Little Murders del
1971 i dirigida per ell mateix. Va traspassar a casa seva als 89 anys de
complicacions cardíaques.
Alan Arkin
El darrer dia del mes, s’anunciava
el traspàs del músic pioner de l'escena industrial, Monte Cazazza. Va ser dels
primers a formar part de la Industrial Records de Throbbing Gristle. Va
traspassar amb 68 anys sense especificar més que allò de la llarga malaltia. En
la seva època d’estudiant a la Califòrnia College For Arts and Crafts, va acaba
sent expulsat després de crear a la classe d’escultura, una cascada de ciment
que va provocar que la gent no pogués accedir al seus llocs d'estudi, durant uns quants dies.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
