Al llarg de l’any, es poden
escoltar propostes del tot diferents entre elles. Aquesta s’emporta la palma
En aquest cas, s’ha de
reconèixer molt especialment, el tarannà agosarat del segell Spoilsport Records, que aposta per
bandes que van molt a la seva, com Hooper
Crescent o la que ens ocupa, Quality Used Cars.
(fot James Whiting)
Acaba de sortir el segon disc
del grup de Narrm (Melbourne en la llengua aborígen). Es diu Quality Of Life i el seu cap visible Francis Tait, explica que a diferència
de Good Days/Bad Days (Spoilsport Records
– 2021), aquest ha estat més participatiu per part de la gent amb la que forma
la banda. També és més alegra: ‘Vaig
sentir que Good Days/Bad Says era trist i una mica rebuscat, així que per
aquest he tractat de posar en pràctica un cert optimisme. L’àlbum gira al
voltant de la idea de trobar-te a tu mateix, ser feliç sent tu mateix i allà on
siguis’.
Amb una personalitat molt
pròpia que s’extreu de les cançons tocades amb un ritme relaxat, la veu
refilada de Tait, l’harmònica i les
veus d’acompanyament, construeixen una atmosfera captivadora perfecte per anar
absorbint el missatge de les 11 cançons: contempla el que ja ets. Una delícia
d’àlbum.
És un desballestament en tota
regla, el que ho fa difícil no sotmetre’s. És també, anarquia musical banyada en glamour
El músic nord-americà Ian Teeple, de nom artístic Silicone Prairie, cedeix el pas
a una barreja de power-pop i post punk, després de fer molta carretera
amb les seves bandes antecedents de punk-hardcoreWarm Bodies i Natural Band Man. Va ser fa dos anys, que va agafar la drecera amb My Life On The Silicone Prairie per continuar
amb l’aventura, amb aquest contundent i brillant Vol. II, de nou editat per Feel It Records.
Competitius sintetitzadors i
llustroses guitarres, conformen vigoroses transfiguracions d'equilibri perfecte.
Temes com el que obre el disc, Serpent In
The Grass o ja més enllà aquest Cows,
s’entenen com una declaració de principis que l’hauria de portar ha liderar
l’avantguarda musical actual.
Malgrat el missatge nostàlgic
sobre els veritables anys del pau i amor,
el disc transpira bellesa per tots els seus costats
L’anglès Alan Wilkes, artísticament Vinny Peculiar, a mitjans de... setembre, llançarà el seu darrer treball de
nom How I Learned To Love The Freaks.
Deu cançons dedicades a les persones que durant els anys de la contracultura,
assumiren riscos i sacrificis a favor del trencament generacional. Deu cançons també,
que reflexionen sobre l’impacte en les generacions posteriors des del punt de
vista del cinisme i tristesa d’un Wilkes
evidentment més experimentat.
El magazine Uncut, el descriu com un tresor nacional poc conegut. Cosa que
des d’aquí, corroborem. Per entendre el seu abast, per les diferents bandes que
ha format al llarg dels seus vint anys de carrera, han passat ex-membres de The Smiths, de Oasis o de The Fall.
Aquest serà el tretzè àlbum d’estudi, enregistrat completament a l’estudi de
casa seva i que sortirà ha través del seu estimat Shadrack & Duxbury Records.
Ha compartit quatre temes, Flower Power, Hippy Kids, i aquests altres dos, Death Of The Counterculture i el darrer, aquest Peace And Love, amb un vídeo filmat per
Andy Squiff a l’espai de retir The Asha
Center. De la trista realitat, en treu un resultat màgic i elegant. Cosa
que és molt d'agrair.
Robert Foster, co-fundador amb el prematurament desaparegut Grant McLennan, de la mítica banda de
Brisbane The Go-Betweens, ara pot
esmorzar el seu propi musli
Aquí, crec que aquest tipus
d’esmorzar ha arribat amb tota la resta de producció destinat a la sub-cultura
de la que s’alimenten les generacions posteriors a l’entrepà embolicat amb La Vanguardia. Per entendre’ns, els cereals
amb llet.
Foster ha llançat la seva
pròpia marca de musli, que porta el nom d’una de les cançons de The Go-Betweens, Spring Rain, aquí transformada en Spring Grain. Aquest és el primer producte llançat per Breakfast Mythology, empresa creada pel
segell discogràfic Needle Mythology.
Explica Foster: ‘Quan el cap de la
discogràfica Pete Paphides me’m va donar tres capses, vaig comparar aquell moment
amb quan el meu estimat amic Damian Nelson d’Able Label em va entregar la primera
copia de l’EP Lee Remic. És així de significatiu. No m’ho podia creure que les
tenia a les mans. Un somni fet realitat’.
El segell de Paphides, és el
que va llançar les re-edicions dels dos primers àlbums en solitari de Foster, Danger In The Past de 1990 i Calling
From A Country Phone de 1993. Per la seva banda, té al carrer des de
primers d’any, el seu nou treball, dedicat a la seva dona i companya musical Karin Bäumler, a qui l’any passat li
van diagnosticar un càncer d’ovari, el compromès The Candle And The Flame.
Es tracta de mantenir l’energia
del pop alta. No ens podem permetre baixar la guàrdia davant de la
desproporcionada femerada en la que ens hem de moure
Annie Taylor, fan aquesta funció. Amb una veu
cantant de persona decidida i uns colossals riffs de guitarres, mantenen el
pavelló airejat. Des de Zuric, van fer el salt el 2019, van debutar l’any següent
amb Sweet Mortality i ara es
consoliden amb aquest clàssic Inner Smile,
que va sortir el mes passat repetint amb Taxi
Gauche Records.
L’àlbum sona sincer, descaradament
sincer. Ens porten a recordar molts dels que abans que ells, ja representaven l’esperit
sucós del rock. D’aquest Schoolgirl, la
veu de la banda, Gini Jungi comenta:
‘Enamorar-se pot ser tan emocionant com
vulguis, però també confús a la vegada. Sobretot perquè no saps on t’estàs
ficant... Però tot i això, és un sentiment que t’omple d’energia i hedonisme’. Doncs sí, només per això, ja val la pena perdre la gana.
‘Un disc
pop per a temps esgotats’. És com defineix el disc John Dwyer. Una banda més de les que es suma a l’anàlisi de l’actualitat
post-*
Els hiperactius Osees – altrament dits Thee Oh
Sees – de San Francisco, en el seu nou àlbum, es desplacen cap a sons synth-punk que no deixen de ser més vitamina
del grup &. Un estimulant del que tan ells com nosaltres, ens alimentem dia
sí, dia també.
(fot Titouan Massé)
Si no em descompto, és el vint-i-setè treball i
surt a mitjans d’aquest mes via In The Red. Es diu Intercepted Message i
Dwyer ha transmès un comunicat en
clau, com antídot pels mals pensaments: ‘Aquí
pots trobar el teu lloc, finalment. Tothom és benvingut, de principi a final... Una
transmissió distant i plena d’espurnes de synth... ’.
Aquest és el text original sencer que va
difondre:
A pop
record for tired times.
Sugared with bits of shatterproof glass to put more crack in your strap.
At long last, Verse / chorus
A weathered thesaurus
This is Osees bookend sound
Early grade garage pop meets proto-synth punk suicide-repellant
Have a whack at the grass or listen while flat on your ass
Heaps of electronic whirling accelerants to gum up your cheapskate broadband
Social media toilet scrapers unite!
Allow your 24 hour news cycle eyes to squint at this smiling abattoir doorman
You can find your place here at long last
All are welcome
From the get go to the finale …. A distant crackling transmission of 80s synth
last-dance-of-the-night tune for your lost loves
Suffering
from Politic amnesia?
Bored of AI-generated pop slop?
Then this one is for you, our friends
Estan de gira per Europa. El més a la vora, aquest
dia 23 a la sala Atabal de Biarritz,
al País Basc.
Molt del personal, està penjat
dels anys 80. S’entén. De fet, a no ser que siguis dels que mira cap a una altra
banda, qualsevol època que no sigui aquesta d'ara, és molt millor
El trio de synth-pop de Brooklyn Nation Of Language té a punt el
seu tercer treball, Strange Disciple,
que ha estat produït per Nick Millhiser
(Holy Ghost!) i sortirà via [PIAS] a mitjans de... sí, de setembre.
Reforcen amb molta grapa el so que els ha impulsat a l’èxit. Enganxoses cançons
a base de sintetitzadors retro i la veu de Ian
Devaney – que cada dia s’assembla més a la de Philip Oakey – s’interposen entre nosaltres i el present.
(fot John Mackay)
La temàtica del nou disc,
gira en torn les diferents formes de distorsió de la realitat. Així, després de
Sole Obsession i Weak In Your Light, comparteixen un nou single, aquest Too Much Enough, amb un missatge clar.
Apunten directament als informatius de la televisió, que provoquen irritació i ansietat
als espectadors, enganxats als hologrames, suposats periodistes, que van
llegint del teleprompter les noticies.
El vídeo el protagonitza l’actor
Jimmi Simpson i entre família i amics, hi podem veure a Adam Green (Moldy Peaches)
o a Greg Rutkin (LVL UP). Dirigit per Robert Kolodny, satiritza
sobre les escandaloses transmissions de televisió, convertint la histèria i la
por en una hilarant abraçada a l’absurd. Expliquen que la cançó sorgeix de l’esgotament
mental que provoquen els informatius. ‘Com
si fos un esquer, fan servir la indignació per a que tots estiguem dels nervis.
Sembla que l’única manera de fer negoci, és apel·lar als nostres instints més
baixos’. Sort que sempre ens quedaran els 80.
El setembre i octubre, de gira per Europa. El més a la vora, a la sala Le Trabendo de París.
No tot han de ser ritmes convulsos i esverades
composicions
Alguns ritmes apaivagats,
poden ser el pas previ o el posterior, a una millor entesa. És allò de que no hi
ha música sense silenci i també el que ens proposa amb el seu treball, fora de les
col·laboracions amb Modern Nature, Still Corners o Psychic Markers, el
multi-instrumentista anglès Jim Wallis, amb unes configuracions etèries, pròximes al drone o la lliure improvisació.
Es va estrenar amb diferents
entregues totes anomenades Europa (Tip Top Recordings – 2020), un treball
realitzat per la banda sonora de The Pool
del director ruandès Kivu Ruhorahoza. Després va venir la impactant
col·laboració amb Nick Goss, on es
va voler reflectir el temps que aquest va passar en un petrolier a alta mar.
Per aquest nou treball, In Huge Gesturing Loops que ha sortit fa una setmana, va
trucar a Henry Senior (The Champs). En principi, es perseguia
la realització de composicions més dogmàtiques, idea que es va descartar
finalment. ‘Va haver un dia a l’estudi en
que ho vaig apagar tot, excepte les tomes del pedal-steel de Henry en un tema concret i les vaig
reproduir totes a la vegada a una velocitat lenta. Immediatament vaig trobar
que allà hi havia alguna cosa màgica i inusual, res a veure amb el que havia
estat treballant fins llavors’ explica Wallis.
Per a la portada, ‘li vaig demanar a un amic, Luke Jarvis, que
crees un disseny basat en la - ja famosa - piscina de Marshall Street, al Soho.
Havia vist una fotografia d’ella en una llibreria d’art de París l’estiu passat
i després vaig anar a nadar-hi varies vegades, mentre treballava en el disc’.
El títol, el va treure del poema de Phillip Larkin “I Have Started To Say”, en el que el poeta analitza la melancolia
de la mitjana edat. ‘També em va semblar
una bona descripció del so en la música’ ha explicat el músic en una entrevista.
Relaxar-se, enfrontar-se a la realitat i superar-la, al final tampoc és fàcil.
Però a base de insistir,... potser dóna temps.
Pel seu esperit pop art-punk, Cumgirl8 mostren un exercici entre riot grrrl i no wave,
talment com si s’haguessin transportat en el temps
Després d’un primer àlbum
homònim (Muddguts Records – 2020), l’EP
RIPCumgirl8 (Raw Sugar Records – 2021) i Dumb
Bitch (Suicide Squeeze – 2022),
arriba el single Cicciolina – un tribut
a l’estrela porno hongaresa-italiana – com a presentació del seu nou EP, aquest
Phantasea Pharm que els hi edita 4AD a mitjans d’agost.
(fot Marie Tomanova - per a Lampoon)
Enregistrat, mesclat i
masteritzat totalment en analògic, el quartet de Nova York liderat per Veronika Vilim, ens fa cinc cèntims
sobre com va sorgir el títol: ‘Estavem a
punt de sortir a escena en un club de Charlottesville, mentre escoltàvem la
versió d’Old McDonald d’Ella Fitzgerald i
vam decidir sortir disfressades a joc. Jo amb uns leotardos de vaca, Lombardo amb un davantal que posava The
Grillfather Avishag Rodrigues(el
guitarra que les acompanya en els directes)
vestit de talladora de gespa i Lida Fox
de pollastre. Ens vam presentar dient que érem una Fantasy Farm’. Aquests
dies han estat obrint per Le Tigre en una mini-gira per nord-amèrica i aquest
agost estaran per Europa en diferents festivals.
El resum de gent que aquest juliol ha marxat i sense
fer les habituals cues dels estius:
El dia 3 va marxar la cantant de soul Vicki Anderson, que va formar part de
la banda dels directes de James Brown
des de 1965 fins el 1968, encara que l’any següent va tornar amb Brown fins el 1972. Com a solista, va
treure l’exitós single The Message From
The Soul Sisters (King Records –
1970). Tenia 83 anys i no s’ha fet pública la causa de la mort.
Vicki Anderson (amb James Brown)
Dos dies després, va ser el
dia que es va saber del traspàs del guitarrista George Tickner, membre de Journey
i anteriorment a Faun i a Frumious Bandersnatch, així com en
algunes de les actuacions de Jerry
Garcia & Merl Saunders. Va traspassar als 76 anys i tampoc s’ha donat a
conèixer la causa principal.
George
Tickner
El saxofonista i
clarinetista de jazz Luten Petrowsky,
de nom real Ernst-Ludwig Petrowsky, ho feia el dia 10. Nascut a Güstrow, va ser
un dels introductors del free jazz a
l’antiga RDA i dels pocs del costat dels dolents, que van tocar a la zona capitalista durant els anys
60. Va traspassar a Berlín als 89 anys, després d’una llarga malaltia.
Luten
Petrowsky
L’endemà, Sam Cutler, de nom
real Brendan Lawrence, el que va ser manager de gira al llarg de la dècada dels
seixanta d’Alexis Korner, Clapton o els Rolling Stones, entre altres. Va exercir com a tal, treballant per
la Blackhill Enterprises i va fer de
mestre de cerimònies amb els Stones
al concert de Hyde Park o Altamont.
Va traspassar amb 80 anys d’un càncer a la ciutat australiana de Brisbane.
Sam Cutler
El dia 16 traspassava
l’actriu i cantant Jane Birkin. El
1965 es va casar amb John Barry, amb
18 anys. L’any següent apareixia a Blow-Up
d’Antonioni. El 1968 es casa amb Gainsbourg
i així successivament fins aquest dia 16 que traspassava a casa seva de
París amb 76 anys, sense que s’hagi especificat la causa. El 2002 se li va
diagnosticar leucèmia.
Jane
Birkin
El pianista i compositor
brasiler Joe Donato moria el 17.
Inclòs en el sac de la bossa nova, la
seva interpretació de temes propis i clàssics el van fer popular en l’època de
la música elegant, actuant amb gent com Jobim
o Astrud Gilberto. Va traspassar en
un hospital de Rio amb 88 anys a l’esquena, a causa d’una pneumònia.
Joe
Donato
El cantant Tony Bennett ho feia el dia 21. Va ser
soldat d’infanteria a la Segona Guerra
Mundial. Quan va tornar va signar amb Columbia
Records i va començar a vendre discos. Al final, més de 50 milions a tot el
mon. El 2021 es va fer públic que patia Alzheimer
des de feia cinc anys. Malgrat això i segons la seva família, ha continuat
treballant fins gairebé el final. Va traspassar a casa seva a Nova York als 96
anys.
El mateix dia, Neal Langford, el que va ser baixista per
tres anys de la banda indie per
excel·lència d’Albuquerque, The Shins.
Es va unir a la bada el 2000 i va
enregistrar amb ells el seu primer àlbum, Oh,
Inverted World. Fa cosa d’un mes, va revelar que havia acabat un programa de
tractament d’abús de drogues i alcohol. Tenia 50 anys.
Neal
Langford
També el 21, el reputat
guionista Jerome Coopersmith. Entre els que va escriure, alguns pels clàssics
de la televisió Hawai Five-O de 1960
a 1970 o Streets Of San Francisco de
1973. Va traspassar a Rochester, NY als 97 anys sense que s’hagi especificat
cap causa concreta.
El dia 22, el cantant jamaicà
Peter Austin, membre de The Clarendonians. En va ser un dels
fundadors, juntament amb Ernest Wilson,
acumulant una bona sèrie d’èxits al llarg de la dècada dels seixanta. Va
traspassar a casa seva a Kingston als 78 anys. La seva filla Georgia Austin, ha
assegurat que recentment havia fet alguns directes a Mèxic i Califòrnia.
El mateix dia, l’actriu
nord-americana Lelia Goldoni. Va participar en pel·lícules com Shadows (1959) de John Cassavetes, Alice Doesn't Live Here Anymore (1974)
de Martin Scorsese o Invasion of the Body
Snatchers (1978) en la versió de Philip Kaufman. Va morir en el centre
assistencial Lillian Booth Actors Home
a Nova Jersey, amb 86 anys i sense especificar causa.
Lelia Goldoni
El 26, el co-fundador i baixista
dels Eagles – i abans, dels inicis
de Poco – Randy Meisner. Va traspassar a Los Angeles als 77 anys per
complicacions derivades de l’EPOC que
patia.
Randy
Meisner
El mateix dia, traspassava la
cantant irlandesa Sinéad O’Connor –
de nom real Sinéad Marie Bernadette O’Connor – als 56 anys, en el seu domicili
de Londres. La noia va fer el que va poder amb la vida, una vida de la que ara
tothom reclama el seu trosset. La policia ha dit que no hi ha res de sospitós.
Divendres encara ho feia el
multi-instrumentista Manuel Miralles
del mític i imprescindible grup del País Valencià, Al Tall. En va ser co-fundador
l’any 1975, juntament amb Vicent Torrent
i Miquel Gil, sent un ferm puntal de
la música popular dels Països Catalans, patint els constants atacs de
l’espanyolitat instal·lada a la Catalunya del sud. Ha traspassat amb 71 anys de
càncer.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)