NALA SINEPHRO, ENS APORTA UNS MOMENTS DE CALMA

NOU REGISTRE

Ens va preparar amb Live at Real World Studios With Edward Wakili-Hick & Dwayne Kilvington, el 12” que va treure un mes abans d’aquest debut oficial.

L’espectacular Space 1.8, que li ha editat Warp Records, el prestigiós segell dedicat a l’electrònica i experimental des de fa més de 25 anys, no fa més que confirmar el que estava a la vista. La incorporació d’una gran estratega musical al món del jazz còsmic. Amb base a la capital britànica, la músic i compositora belga-caribenya, Nala Sinephro, ens fa entrega d’un treball conceptual, basat en la capacitat que te el so per moure la matèria.

Sinephro, ha tocat l’arpa de pedal, la guitarra i el sintetitzador modular, ha produït, gravat, mesclat i dissenyat l’àlbum. L’han acompanyat grans noms de l’escena de la ciutat: James Mollison, Shirley Tetteh, Nubya García, Eddie Hick, Dwayne Kilvington, Jake Long, Lyle Barton, Rudi Creswick, Twm Dylan i Wayne Francis, enregistrant en una sola toma, entre àpats compartits i converses, però sempre tenint en compte les posicions dels planetes. També utilitzaven estímuls com els colors i l’olfacte, per obtenir en cada ocasió creativa, el seu entorn més inductor. Son vuit composicions numerades, des d’Space 1, fins a Space 8, on cadascuna d’elles està associada a aquestes premisses sensorials. Per exemple, Space 1, va identificada amb ‘els colors grocs i taronges, molt lligats al despertar i al caràcter sagrat d’un ritual matinal’ segons explica Sinephro. Els batecs abstractes de saxo i percussió d’Space 6, ens abandonen a la suite final de la numero 8, vellut groc i noves albades, amb disset minuts de desconnexió planetària. 

Live at Real World Studios With Edward Wakili-Hick & Dwayne Kilvington

Space 1.8

#NalaSinephro #Space1.8 #LiveatRealWorldStudiosWithEdwardWakili-Hick&DwayneKilvington #NovetatDiscogràfica #WarpRecords

EL DOCUMENTAL “OFICIAL” DE LED ZEPPELIN...

...a la 78ma MOSTRA INTERNAZIONALE DI ARTE CINEMATOGRAFICA DI VENEZIA

DOCUMENTAL

Jimmy Page, de 77 anys, ha passat uns dies a Venècia promocionant el “primer documental” de la mítica banda anglesa, Becoming Led Zeppelin, dirigida per Bernard MacMahon. Sembla que aquest, sí el va complaura.

Page va explicar que al llarg dels anys, havien refusat moltes propostes sòrdides per fer un documental. Tot i així, finalment van acceptar quan van rebre una proposta molt estudiada, centrada casi exclusivament en la música, com una crònica del naixement de la banda el 1968, el seu meteòric ascens en la conquesta de nord-amèrica i la culminació el 1970 al convertir-se en la banda més gran del planeta. Al material d’arxiu, imatges mai vistes dels primers concerts a la Gran Bretanya i als Estats Units, entrevistes als tres membres vius, Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones, s’afegeix la cirereta del documental, una entrevista inèdita a John Bonham, que un periodista australià, avui també mort, va fer-li el 1980, poc abans del seu traspàs. 

la productora Allison McGourty, Jimmy Page i el director Bernard MacMahon a la premiere

 

El comunicat de premsa del propi director deia: ‘El meu objectiu era fer un documental que semblés un musical. Volia entrellaçar les històries dels quatre membres abans i després de la formació del grup, utilitzant només música i imatges i contextualitzar-ho amb els llocs on va passar i els aconteixements mundials que podien inspirar-los. Només vaig utilitzar còpies i negatius originals, amb més de 70.000 fotogrames restaurats manualment i vaig idear seqüències de fantasia, inspirades en Singin’ In The Rain’ (sic), superposant-ho amb actuacions, cartells, entrades i viatges per crear una sensació de frenesí dels seus primers anys de carrera’. 

Es va poder veure en dos passes el dissabte dia 4, al migdia i nit. Segons fonts properes a la banda, va ser tot un èxit, amb ovació final amb la sala d’empeus i tot. D’altre banda i segons alguns crítics, com Marshall Shaffer, el documental és una mica caòtic, trencat tan sols quan entren en detalls explicant les experimentacions que feien amb micros i equips d’audio per produir aquell so tan seu. Res de nou, entusiasme per a uns, desengany per a uns altres. 

#BecomingLedZeppelin #JimmyPage #BernardMacMahon #Documental #MostradiVenezia #AllisonMcGourty #Premiere

YARD ACT, REFLEXIONS A COP DE GUITARRA

A LA VISTA

Yard Act son la nova sensació britànica. James, Ryan, Shippo i Jay son de Leeds i també son joves, excitants, aguts i van carregats de la famosa arrogància anglesa. Malgrat tot això, han editat una sèrie de singles i EP’s que, merescudament, els han posat en l’orbita extraterrestre.

Fa uns dies, han anunciat el seu flamant debut en 12”, un àlbum armat amb onze loquaços temes. Es diu The Overload i el llançarà el seu segell, Zen F.C. el dia 7 de gener de 2022. Han compartit el single de títol homònim del que James Smith, el cantant, explica: ‘Està escrita des de la perspectiva d’una persona que està asseguda en un pub, que va escoltant trossos de converses i actua com un calaix de sastre, inclús com un mitjà, per obtenir els seus propis pensaments i opinions. De manera que es fa difícil desxifrar on acaben les reflexions d’una persona i comencen les d’una altra’ i continua parlant de Graham, el personatge de la cançó ‘És com una relíquia del passat, lluita per mantenir-se rellevant en el mon actual, des de la realitat, on tot passa a la vegada i les nostres petites i dèbils ments, intenten processar-ho i afrontar-ho. Bona sort.’ Aquest avançament, serveix molt be com a presentació d’un disc que ell mateix defineix així: ‘Líricament, crec que és un disc sobre les coses que tots fem: estem tan connectats a la rutina del dia a dia, que no tenim temps per pensar en l’estructures que ens defineixen’. A part d'aguts, també son reflexius.

#YardAct #TheOverload #ZenF.C. #JamesSmith #NovetatDiscogràfica

EQUIP DE DAVID ROBACK (MAZZY STAR) A LA VENDA

RELACIONATS

A través de la casa Reverb, s’han posat a la venda més de 150 peces de l’equip que utilitzava David Roback (The Rain Parade, Opal, Mazzy Star) per composar i tocar en els directes.

Roback amb Kendra Smith (fot. Laura Levine)

Sembla que la cosa va molt bé i segons les darreres actualitzacions 42 d’elles encara estan disponibles, incloses una sèrie de consoles de mescles o gravadores utilitzades amb Mazzy Star als anys 90. També hi ha bombons com un clavicèmbal de 54 tecles, una bateria Ludwig de 1966, un baix Ampeg de resina transparent o un sintetitzador Yamaha DX7 amb el que Roback va enregistrar Blue Light i LookOn Down From The Bridge també de Mazzy Star. La noticia ha saltat via el minorista de North Hollywood Techno Empire, que es va quedar amb les peces a través de la vídua de Roback, Hedi. ‘Al llarg de la seva vida va col·leccionar equips i instruments, tots importants per ell. Alguns es remunten als inicis de la seva carrera com a music’ expliquen. Recordar que va ser el febrer de l’any passat, que David Roback, amb 61 anys va traspassar d’un càncer.

Roback amb Hope Sandoval

#DavidRoback #Venda #Reverd #TechnoEmpire #MazzyStar 

AMUSEMENT PARKS ON FIRE, AMANIDA D'ESPIRALS

NOU REGISTRE

Les coses a vegades volen el seu temps. Independentment de que no disposis de tot el que voldries, per qüestions personals, si el teu nivell d’exigència és el que correspon, està més que justificat. Michael Feerick ho sap, i la seva banda, Amusement Parks On Fire, també.

Tot va començar a principis del nou segle, a Nottingham. Cap el 2004, es van estrenar – encara que per aquesta ocasió, casi tots els instruments els va tocar ell – amb un meravellós disc de títol homònim. A partir d’aquí es va fer la banda amb la que van sortir de gira amb Dinosaur Jr i M83. El 2006 va venir Out Of The Angeles, enregistrat en un estudi propietat de Sigur Rós a Islàndia. El tercer disc, Road Eyes, enregistrat a Los Angeles, va aparèixer el 2010, també amb molt bones crítiques. Llavors va venir una pausa, feliçment trencada el 2017, amb l’aparició del single Our Goal To Realise. Ara, any i mig després de l’estranya aturada, continua el camí on ho van deixar amb All The New Ends, l’EP de 12” que va treure el 2018. Després del que ells mateixos anomenen ‘una moratòria de 88 mesos’ tornen amb un nou àlbum que porta per nom An Archaea.

(fot. Carla Mundy)

Des del primer tema, que s’endevina la solidesa del treball. Old Salt, una enèrgica composició dintre de la seva èpica estimulant. Diving Bell, que ens submergeix en el líquid amniòtic del que algunes no voldrien haver sortir. No importa. Amb Breakers, tornem al mon real per amb Aught Can Wait entrar de nou en una espiral expansiva a través d’una màgica sintonia de casi quatre minuts, que ens fa moure com si fóssim de goma i sortir-ne senceres. Amb Gamma, a poc a poc, seguim endavant per tornar a brincar amb la distorsió abrasadora de Boom Wang. L’àlbum acaba amb un parell de tonades pop que ens conviden a relaxar-nos mentre esperem, ansioses des d’ara mateix, que no ens tornin a deixar penjades. Per molts compromisos i pandèmies que hi hagin pel mig. 

#AmusementParksOnFire #AnArchaea #MichaelFeerick #NovetatDiscogràfica #totdepop

UN CLÀSSIC PER LLEGIR

HAROLD Y MAUDE

autor: COLIN HIGGINS

traducció de: CATALINA MARTÍNEZ MUÑOZ

edita: CAPITAN SWING LIBROS, S.L. – juny 2021

LLIBRE

Aquest estiu ens ha sorprès amb l’edició d’un llibre, considerat un clàssic de la comèdia psicodèlica més àcida.

Es tracta de Harold y Maude, una novel·la escrita per Colin Higgins – crec que mai ha sigut publicada en espanyol i en anglès va estar tres dècades descatalogada – i que el llibre original, es va publicar al mateix temps que l’estrena de la pel·lícula el 1971. La va escriure com la seva tesi doctoral i la Paramount la va fer servir per crear el guió de la pel·lícula, que per cert, havia de dirigir-la ell mateix, però al final van optar per contractar a Hal Ashby.

La novel·la forma part del llegat contra-cultural de principis dels 70. És una comèdia-negra-romàntica que ha acabat sent, tan el llibre com el film, un dels arguments més venerats, gràcies als seus dos icònics i originals protagonistes. És resultat del moment, d’aquell 1971 en que regnava un cert pessimisme i desengany, després de l’alegria dels lluminosos anys seixantes o també s’hi pot entre-llegir una resposta al buit del nihilisme de l’era Vietnam.

Els protagonistes a la pantalla son Harold Chansen (Bud Cort), de dinou anys, obsessionat amb la mort, i Maude Chardin (Ruth Gordon), de setanta-nou anys, que amb el seu esperit lliure, allibera arbres plantats a les voreres i els torna al bosc. Es coneixen i comença tot.

Ruth Gordon i Hal Ashby durant el rodatge de la pel·lícula

La banda sonora és de Cat Stevens, que es va editar el 1972 originalment al Japó, en vinil i cassette, edició poc reconeguda per que en realitat no hi és tota la banda sonora i sí alguna cançó afegida. Es va reeditar el 2007 en condicions formals. Una bona ocasió per revisar una filosofia de vida amb uns arguments brillants. Un cant a la vida totalment vigent.

MEATBODIES, DE LA FOSCOR A LA LLUM

NOU REGISTRE

Chad Ubovich, el capo de Meatbodies, ha estat molt enredat la darrera dècada. Ha acompanyat a Mikal Cronin, a Ty Segall i Charlie Moothart a Fuzz, va treure dos discos, l’homònim de 2014 i Alice el 2017. Després de la corresponent gira d’aquest, se li va ajuntar tot: 

‘Havia estat de gira vuit anys amb totes aquestes bandes, i ja no podia més. També hi havia una sensació a l’aire de que tot estava canviant, políticament. Les coses, senzillament, no m’encaixaven i vaig prendre un camí fosc’. Quan va sortir del forat, va ser quan es va posar a treballar a partir d’unes demos que Ubovich i el bateria Dylan Fujioka van gravar a casa l’estiu de 2018. D’aquí surt 333, l’àlbum editat de nou per In The Red Recordings, el que fa tres de Meatbodies. 

‘Son lletres fosques, però crec que son coses que a molta gent li estan passant’ va dir Ubovich en un comunicat. El riff amb el que arrenca el disc amb Reach For The Sunn, és l’entrada cap a l’original mon d’Ubovich. Les palmades i l’acústica de Let Go fan que sigui un tema de falsa eufòria àcid folk. Amb Nighttime Hidden Faces tornen els potents riffs i un teclat d’estètica velvetiana. La col·lecció de cançons és per no deixar ni les engrunes. Arribem al final amb The Hero, un tema del que Ubovich explica: ‘Un és l’ell, un és el super-jo, encara que no sé qui és qui. Ambdós son molt sardònics i derrotistes en molts aspectes, però se suposa que ‘”l’heroi” és una mica més divertit, se’n riu de tot’. I acaba.

ODONIS ODONIS, CYBER-POP DE DARRERA GENERACIÓ

NOU REGISTRE

Els canadencs Odonis Odonis, presenten el seu cinquè àlbum, Spectrums. Un disc carregat de batzegades darkwave que ens recorden que encara no està tot dit. Si més no, respecte el missatge, que menys alegre, serà de tot tipus.

La intensitat de More dissipa qualsevol dubte sobre un altre estil de música que perdura viu i eixerit com si tal cosa. Un ritme de bases sintetitzades que no deixen de repicar alimentant les bateries, fins que sona el darrer cop seqüenciat. Cada un dels temes suposa una nova trepitjada d’accelerador, com amb Laced in Leather. Dean Tzenos i Denholm Whale amb l’industrial Get Out, esmolen els teclats per no afluixar abans no desendollen amb Salesmen, un techno-house d’alt voltatge. Van avançant temes acompanyats de vídeo, amb imatges com les de Adam Seward i Juliana Carlevaris per aquest More. L’edició en vinil per final d’anys via Felte Records.

50th ANNIVERSARY OF JOHN’S “IMAGINE” SONG

ANIVERSARI

El 9 de setembre de 1971 es va llançar l’àlbum Imagine de John Lennon. Hi ha molts pocs discos, i en especial el seu tema estrella, que hagin tingut tant impacte al llarg del seu ja mig segle de vida.

Per celebrar les noces d’or, hi ha diferents esdeveniments programats, a banda dels que cadascuna vulgui realitzar a casa seva. L’acte principal està organitzat des del Yoko & Sean Ono Lennon, The Estate Of John Lennon i Universal Music Group, i serà una festa que en diuen global, a més del llançament d’una nova reedició del disc i de la pel·lícula estrenada el mateix any. Yoko Ono explica ‘La cançó Imagine simbolitza el que crèiem junts en aquell moment. John i jo ens vam conèixer, ell era d’Occident i jo d’Orient, i seguim junts’. Especifica que tot es torna un de sol, per viure junts i amb harmonia. Son com instruccions per les persones sobre com passar l’eternitat.

A les 11:30 am PDT / 2: 30 pm EDT / 7: 30 pm BST del 9 de setembre, tothom que vulgui seguir-ho esta convidat a veure junts la pel·lícula, sigui en línia o en persona als llocs participants. També estarà disponible per llogar o comprar a través d’Apple TV, iTunes i Amazon Prime. El disc, The Ultimate Mixes & Out-take, serà llançat també el divendres, via Capitol / UMC, un doble LP en vinil blanc, remesclat de nou per Paul Hicks i supervisat per Yoko Ono. Per a més info relativa a la pel·lícula al web, Tim’s Twitter Listening Party.

Aquests son els temes del doble àlbum:

Cara A

1. Imagine

2. Crippled Inside

3. Jealous Guy

4. It’s So Hard

5. I Don’t Wanna Be A Soldier Mama I Don’t Wanna Die

 

Cara B

6. Gimme Some Truth

7. Oh My Love

8. How Do You Sleep?

9. How?

10. Oh Yoko!

 

Cara C

11. Imagine (Original Demo Recorded at Ascot)

12. Imagine (Take 1)

13. Crippled Inside (Take 3)

14. Crippled Inside (Take 6 alternate guitar solo)

15. Jealous Guy (Take 9)

16. It’s So Hard (Take 6)

 

Cara D

17. I Don’t Wanna Be A Soldier Mama I Don’t Wanna Die (Take 25)

18. Gimme Some Truth (Take 4)

19. Oh My Love (Take 6)

20. How Do You Sleep? (Takes 1 & 2)

21. Oh Yoko! (From Bed Peace Footage – Sheraton Hotel, Bahamas 1969)

NOEL GALLAGHER i EL SEU COSTAT “CAMPECHANU”

NINGÚ ÉS PERFECTE

Noel Gallagher ha fet saber que te una figura de cartró de Pep Guardiola al seu estudi, perquè l’ajuda i l’inspira a l’hora d’escriure cançons.

És sabut que Gallagher és un gran afeccionat al Manchester City i ha establert una bona amistat amb el mister. Diu que quan acaben els partits, li envia whatsapps i intercanvien comentaris.

‘Tinc una figura d’ell a l’estudi que supervisa l’anàlisi tàctic de les cançons i en tinc un altre a la cuina de casa, aquest és per espantar a la gent. En realitat, és un ídol per mi’. Ningú és perfecte.

Noel Gallagher amb el cartronet, acompanyat de Theo Delaney de Life Goals (fot. LifeGoals/Twitter)