EN SINTONIA AMB LES COSES QUE PASSEN

NOU REGISTRE

Energia pop per un tubo la que Speedy Ortiz continuen oferint-nos després de més d’una dècada sense deixar de fer-ho.

El quartet nord-americà deambula igual com aquell que va per casa en sabatilles, entre guitarres cruixides, la veu desafiant de Sadie Dupuis i “enregistraments de camp”. Si no comptabilitzem les demos de 2011, cinc anys després d’aquell Twerp Verse, aquest serà el quart disc a les seves esquenes, editat de nou per Wax Nine / Carpark Records.

Es dirà Rabbit Rabbit, títol que fa referència a la paraula que per superstició, es pronuncia el primer dia de mes per tenir bona sort, un opció més que Dupuis provava dia sí dia també quan era una nena, per suportar l'entretingut trastorn que es coneix com a TOC. Produït per Sarah Tudzin i la pròpia banda, i enregistrat al Rancho de la Luna al desert de Joshua Tree i a Sonic Ranch a Tornillo (Texas), surt el primer de setembre i de moment han compartit dos temes, Scab i aquest energètic You S02. 

NO ENS AUTO-LIMITEM

NOU REGISTRE

A Nashville, l’estretor de mires que li ocasiona l’associació amb el country, no li fa cap favor.

Molts músics han trobat la inspiració en aquesta ciutat, i no fan country. Sense anar més lluny, Bob Dylan, ben aconsellat, va deixar Nova York, per enregistrar allà amb calma Blonde On Blonde. L’estretor de mires que tant abunda, limita d’una manera desconcertant la vida de les persones. Ttotals és una banda formada allí – encara que ara instal·lats a Los Angeles – i desencadenen, des de fa més de quinze anys, que els nostres timpans vibrin de gust en sentir, des dels seus primers discos més experimentals, fins als darrers més lisèrgics.

Tenen a punt per a finals d’agost, un nou artefacte que li diuen Transmissions. A la formació oficial de Brian Miles (veu, guitarra), Derek Schartung (teclats, veu, guitarra) i Marty Linville, se’ls ha unit per a l’ocasió, Lindsay Mackin (Annabelle Chairlegs) i Kim Fields (The Stargazer Lilies). Han compartit aquest Need A Plan. Son de Nashville, sí, però fan una psicodèlia-còsmica que bé podrien ser d’Oaxaca .

ELS PRIMERS DE BUTTHOLE SURFERS

RE-EDICIÓ

On son avui bandes com Butthole Surfers, amb la seva energia desbocada que generava onades de seguidors farts de suportar les habituals casposes eminències? Calen més que mai.

Aquesta és una d’aquelles bandes, que enyorem. Va ser formada el 1981 a la ciutat de San Antonio, TX, més o menys com Barcelona però sense haver-se convertit en un parc d’atraccions. Inicialment eren Gibby Haynes i Paul Leary, que amb el bateria King Coffey son encara els permanents. Ràpida i inevitablement es van convertir en una de les bandes més influents de l’underground de l’àrea, expandint-se a gran velocitat més enllà del territori cowboy.

Matador Records s’ha posat a la feina i ha re-editat la majoria de treballs d’aquella explosiva primera dècada. Els àlbums son: Psychic... Powerless... Another Man’s Sac (1984), Rembrandt Pussyhorse (1986), Locust Abortion Technician (1987), Hairway To Steven (1988) i Piouhgd (1991). Els detalls del llançament físic seran donats en breu i afegir que s’està enllestint un documental per estrenar de cara a l’any que ve. A veure si ens animem.

BUCK MEEK, ENS DÓNA AIRE

NOU REGISTRE

Compartint el temps amb Big Thief, el guitarrista Buck Meek, troba el temps per elaborar coses no més interessants però casi.

Després de l’EP de 2014 – editat amb la seva companya i líder de BT Adrianne Lenker – i un parell de LPs, ha anunciat el llançament del seu tercer treball per a finals d’agost via 4AD. Es dirà Haunted Mountain, nom també del primer senzill que comparteix, i a comptat amb els seus amics habituals, Adam Brisbin (guitarra), Matt Davidson (steel guitar) també a càrrec de la producció, Ken Woodward (baix), son germà Dylan Meek (teclats) i Austin Vaughn (bateria).

D’aquesta primera cançó explica: ‘Tracta del sentiment d’humilitat que hauries de sentir per tot allò que tens. Només així, comences de veritat a tenir afinitats reals i justes’. En el vídeo que acompanya al tema, sortirà per això en calça curta?

JULIAN CASABLANCAS PATEIX UNA INSOLACIÓ

AFECTACIONS

Vint-i-dos anys han passat d’aquell àlbum debut de The Strokes, que moltes continuem escoltant.

Una de les coses que més valorem per aquí, és la integritat de les persones i especialment que no et quedis amb el cul a l’aire per culpa d’unes simples declaracions que be et podries estalviar. Com la recent i escandalosa dels ja famosos escassos 3.000€ al mes per viure de l’avi Trias durant la campanya del circ electoral o les del Casablancas dient, després de veure l’actuació de la Rosalia a Barcelona, que és la millor artista d’aquests temps.

Ja sabem que ara mateix, els nostres dies no es poden agafar ni amb pinces. Però al final, el dubte que ens queda és si ho va dir senzillament en un atac de passió per un producte publicitari passat de voltes, un excés de sangria o utilitzant un acurat sarcasme i que no ho haguéssim pillat, que també podria ser... com que porta sang catalana. El cas és que, això sí, seguirem escoltant aquell Is This It amb el mateix plaer i l’incident no li tindrem en compte. De moment.

SALVANA, ESPERANÇA SOBRENATURAL

ALTRES REGISTRES

Formen part de la comunitat de bandes que es miren a les sabates. Aquella mescla de xiuxiuejos i soroll interpretats amb cara de pocs amics.

Formats el 2021, Salvana son Laura S. Núñez (veu), Carlos Nieves (guitarra), Pablo Porcar (guitarra) i Ana Gavidia (bateria). Després de l’esplèndid EP de debut llançat l’any passat, el quartet post-rock de Barcelona, presenta un estimulant tast del que serà la seva continuació. 

Es diu Brandemburgo i segons expliquen ‘va d’aquesta sensació de rebuig que podem arribar a sentir per una ciutat, un lloc un espai que abans el consideràvem llar’. Enregistrat entre Cal Pau Recordings i AXstudio, els hi torna ha editar el jove segell local Magic In The Air. Estaran tocant a Barcelona el 31de juliol a la sala Upload. Aquell dia, totes amb les sabates ben llustrades.

NECESSITEM ESTABILITZADORS

NOU REGISTRE

Així doncs, per què no deixar-se transportar per la música de Peter Daltrey & The Know Escape i que se’ns ajustin els nivells?

Peter Daltrey va liderar la històrica banda psicodèlica anglesa Kaleidoscope, abans de continuar amb Fairfield Parlor, encara que per poc temps. Amb Mark Mortimer (DC Fontana) col·labora en diferents projectes des que aquest li va demanar ja fa uns anys, que cantés en una de les seves cançons.

El disc l’han fet a mitges, Daltrey amb les lletres i Mortimer amb la música. Guitarres de 12 cordes, flautes, mellotrons, Hammonds i sitars son algunes de les eines utilitzades. L’àlbum es diu Running Through Chelsea i produït per Donald Ross Skinner i Rick Reil, els hi edita el segell nord-americà Think Like A Key.

Daltrey porta molts anys al carro i és un dels que fa de inspiració per tots aquells que van tenint aspiracions de formar part d’algun d’aquests festivals per guiris. Diu: ‘Aquest disc em va donar l’oportunitat de mirar enrere i veure’m per Chelsea amb la meva noia, arruïnat però optimista sobre el futur. Aquell record i la vibra d’aquells anys, van inspirar bona part de l’àlbum’. Lo del No Future encara estava lluny.

HEATHER TROST, COMPENSA LES DISTORSSIONS

NOU REGISTRE

En mig d’una nebulosa transportadora cap a sons avant-pop, estem totalment entregades a l’escolta del nou àlbum de Heather Trost.

La compositora d’Albuquerque, va trobant les estones per anar editant els seus propis àlbums, a banda de Hawk And A Hacksaw – el grup liderat per Jeremy Barnes, ex-bateria de Neutral Milk Hotel – i així entrega el que fa tres de la seva discografia en solitari.

(fot Jeremy Barnes)

Es diu Desert Flowers i li ha editat aquest mes, el segell de Brooklyn Ba Da Bing. Conté nou cançons amb les que abrigades amb la celestial veu de Trost, i el mellotron que l’ajuda a remarcar de què va l’assumpte, vagarejarem eternament per les fredes i excitants nits d’hivern, atentes als xiuxiuejos que van circulant per entre les parets de la cambra.

Tot i la tendència cap a les sonoritats folk tradicionals, en aquesta ocasió ha preferit batallar amb sons més experimentals. Explica que una de les influències per aquest Desert Flowers, ha estat la banda progressiva de Catherine Ribeiro + Alpes, especialment el meravellós disc Paix, editat el 1972.

Per compensar les distorsions d’aquest mon desequilibrat, amb cimeres climàtiques on els fills de puta de sempre van dient-nos a la cara que seguiran fent allò que els sembli i fent-nos creure que la culpa és nostra, hi ha talls com aquest The Devil Never Sleeps, una poderosa cançó que va sobre que ens deixem portar per la intuïció. A veure si ho aconseguim.

RABBIT, POP DENÚNCIA

NOU REGISTRE

Respecte: paraula màgica que ha deixat d’usar-se.

Aquest és un àlbum amb el que Rabbit ha volgut mostrar tot el seu respecte cap al poble ‘palawa’ de ‘lutrawita’. La terra que els blanquets coneixem com Tasmània.

El quartet conscienciat es diu Rabbit, i també els protagonistes d'aquest acte que els honora al reconeixer el que la colonització per part dels blanquets rics, s'ha carregat. Com en tants altres pobles.

Son d'Hobart, la capital de l'illa, es van formar cap a l’estiu de 2020 i els noms dels responsables d’aquesta petita joia de power pop que ara aporten, son: Bobby K (guitarra, veu), Maggie Edwards (veu), Claire Johnston (baix) i Willy Wyers (bateria).

El gener passat, des de TdP ens vam fer ressò del seu EP de presentació a l’alta societat. Es deia Gone i ja ens va fer brillar els ulls de la cara. Ara entreguen un àlbum sencer amb el nom de Good Love Is A Hot Chip, de nou via Rough Skies Records, en edició limitada en cassette, de 100 unitats.

En una entrevista que hem recuperat de l’any passat que els hi va fer Gimmie Gimmie Gimmie, parlaven de la gran influència que els hi arriba per part de bandes com The Nerves, The Flamin’ Groovies, The Only Ones o de tota la maquinària punk d’Oz com Celibate Rifles o The Saints. Guitarres saturades, riffs contagiosos... i merda pels blanquets que seguim colonitzant.

ISLA CRAIG, NOVES DIMENSSIONS, VELLES PRETENSIONS

NOU REGISTRE

Costa trobar un àlbum de folk amb la intensitat compositiva com la d’aquest nou treball de Isla Craig.

Ens remet als grans temps del folk-rock britànic. El de bandes com Pentangle, de John Renbourn, Bert Jansch i la veu de Jacqui McShee. Àlbums d’una gran profunditat compositiva, amb uns polits arranjaments i detalls de bellesa sorpresiva. La músic resident a Toronto Isla Craig, recórrer novament a les inspiracions on el folk i el jazz s’ajunten per tornar-nos a deixar en l’estat previ a la contemplació.

(fot Claire Harvie)

És el seu tercer àlbum, es diu Echo’s Reach i acaba de sortir via el segell local Idée Fixe. Explica sobre ell: ‘És una col·lecció de cançons que expressen un desig d’espais i tempos de meditació, absorbent i reflectint els terrenys sagrats sota la vida de les ciutats. Descriu un desig d’il·uminar i caminar cap a els llegats de la vida entre el guaret i la sembra’.

D’aquest Moon, un dels senzills, ha comentat: ‘És la meva humil ofrena al cànon de les cançons com Moon al llarg dels anys’. De la col·lecció de cançons que amb la seva vibració ens demana per uns instants, aturar ‘les aspres freqüències de bogeria’.