DINÀMIQUES DE MASSES
Avui vivim dies en que en nom
d’un fals feminisme, anem convertint el món, en un lloc encara més fosc
O el que és el mateix, en una societat dirigida i ben ensinistrada
que defensa les normes que dicten gent malalta i reaccionaria, o sigui els de
sempre, i que acaben patint els quatre pobres desgraciats de torn, a part d’aprofitar
el tiro del negoci contra els homes les habituals quatres eixerides. Però bé, demà
sortirem, per la tarda a prendre el sol i al vespre a la tele.
A Miss Pamela, Miss Mercy,
Miss Cynderella, Miss Christine, Miss Lucy, Miss Sandra i
Miss Sparky, o sigui les GTO’s, si s’havien de cagar en la família
d’algú ho feien i es quedaven ben amples. El 1969 van editar el seu únic i
original àlbum Permanent Damage (Straight) per a l’any següent deixar-ho
córrer com a grup. Van ser molt d’un moment especial a la regió de Los Angeles.
Saber estar en el moment que et toca i treure-li tot el suc, és el més savi. Com
feia Cyntia Plaster, que encara que no formava part de la colla, en sabia
agafar la mida.
No ens hem de fiar mai de les aparençes. De cap dels dos bàndols. Utilitzant
les paraules de l’activista dels setanta Vivian Gornick aparegudes en una entrevista
de diumenge passat a El País, en tot
això ‘també hi ha alguna cosa de política
parapolicial i de hípervigilancia’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada