AMB UN ESPERIT AGITAT

ELEKTROKOHLE – “KALT WIE DU BIST”

NOU REGISTRE

Ens agradi o no, el corrent darkwave, es manté entre nosaltres, com s’acostuma a dir, per quedar-se definitivament.

Una de les darreres bandes a afegir-se a la llista de residents és Elektrokohle, amb el campament base a la capital del gènere, Berlin. El grup el van formar el 2021 l’alemanya Mona Manie (Franziska Smith) a la guitarra i l’italià Mr.Cigarette Butt (Giuseppe Murroni) a la veu i teclats, més la ràpida incorporació d’Amanda Longo (Suzan Flag) al baix, del Brasil. El nom vol ser una picada d’ullet al documental d’Uli M.Schueppel de 2009, sobre el primer concert d’Einstürzende Neubauten al Berlín Est després de que tiressin el mur a terra. Turbulències instantànies detonades des de les trinxeres industrials que Elektrokohle s’apressen a convertit en un reflex d’èpoques glorioses.

El seu amor per les tonades llòbregues a ritme corrosiu, els va unir per no separar-se fins a la mort, un episodi que inesperadament va succeir. A finals d’any van debutar amb aquest Kalt Wie Du Bist via Oracle Records, una edició que aquest primer de febrer han rellançat convertit en un homenatge a Amanda Longo, morta d’un accident de cotxe hores després de que el disc estigues al carrer. Amb aquest Introspective, la primera pista de l’àlbum, compartit amb un vídeo realitzat per Maria Sécio amb un recull d’imatges de la baixista, volen mantenir-la present.

              

NOMÉS HO SEMBLA

MIDDLE CLASS GUILT – “THE COMMITTEE”

NOU REGISTRE

Que passa a Shetland? Fa uns dies en parlàvem aquí pel llançament de l’àlbum d’Ian Humberstone.

Avui ve al cas per un altre llançament, encara que aquest no hi te res a veure més que el fet que alguns dels seus membres son nascuts també allà. Parlem del disc de debut de Middle Class Guilt, una banda establerta a Glasgow que amb les seves maneres et desperta tots els sentits. Els darrers sis anys s’han dedicat ha trobar l’enllaç entre Mark E Smith i Ian Curtis. Ara fa just un mes que han publicat el seu esperat, per emocionant, debut amb el nom de The Committee.

És això anti-cool? Una nova etiqueta? Possiblement sí. Les nou cançons que hi podem escoltar formen com un paquet embolicat en paper de diari. Com els esmorzars d’abans, regalimant oli per tots els plecs. Enregistrat a consciencia d’una manera barroera que li dona un aire definitivament elegant, brillant i entusiasmador. Hi ha qui diu que si el van gravar dins d’un armari i d’altres si després d’una nit visitant tots els pubs de Glasgow.

En un ambient de despreocupació total, sembla que no facin cap esforç a l’hora de tocar i treure les cançons. El tema d’obertura Good Evening Shetland, és un exemple clar. Amb Oh Sister s’apropen a les hordes de bandes més fosques de garatge. Amb Old Feet a base d’un ritme inspirat en l’etapa post Talking Heads de David Byrne no es tallen: #M’agradaria esclafar el seu cap / M’agradaria fer-li talls a la cara / No faré presoners#. L’animada Burra, torna a tenir referencies a Shetland igual que Trowie Song, la que tanca l’àlbum, que segons la llegenda els trows son unes criatures nocturnes que s’enduen els musics que no segueixen les normes. M’hi apunto!

              

COM UN BÀLSAM

TROY VON BALTHAZAR – “ALOHA MEANS GOODBYE”

A LA VISTA

Qui no conegui a Troy Von Balthazar no sap el que es perd. La seva obra inclou diferents facetes, totes amb el millor d’ell mateix.

El músic nascut a Hawai però des de fa uns anys resident a França, ara és noticia per partida doble. Per la reedició fa un parell de mesos del disc Black Black de Chokebore, banda de Los Angeles que va liderar durant la dècada dels noranta i especialment per aquest reconfortant nou àlbum en solitari. Es diu Aloha Means Goodbye i li edita la seva casa de confiança, el segell de Bordeus Vicious Circle.

És el seu setè disc que ha enregistrat al llarg del passat any a l’estudi que té a casa seva a Angulema. Es composa de 12 cançons amb incrustacions de porcellana fina. Errant entre llums i ombres, son cançons melancòliques, d’exquisida factura, amb una veu que no s’atreveix a alçar, com si tingués por de ferir a algú o de ferir-se a ell mateix, i tan sols acompanyat de guitarra, violoncel i piano.

Ha compartit un parell de pistes, Her American i aquest Hammertime. ‘Vaig escriure aquestes peces en un moment molt fràgil de la meva vida. Tenia seriosos problemes de salut, amb dolor casi constant. Acabava tantes vegades a urgències que vaig pensar que no veuria el llançament d’aquest disc. La música va ser la llum que em va portar fora d’aquella foscor. Afortunadament em trobo millor i continuo amb la música’ explica. #El sol anava del taronja a l’àmbar / Vaig trencar una porta a l’exterior# ens recita en un missatge que posa els pels de punta. 

             

TONTO L’ÚLTIM

JETSTREAM PONY – “BOWEBIRDS AND BLUE THINGS”

A LA VISTA

Una porció de power-pop per començar amb bon peu la setmana. Ens la aporta Jetstream Pony, la banda amb seu a Brighton impulsada des del túnel del temps fins els nostres dies.

Han desvetllat la sortida en breu del que representa el seu tercer àlbum d’estudi, aquest Bowebirds And Blue Things, que els hi llançarà conjuntament Spinout Nuggets i Shelflife Records, a finals del mes que ve. De nou 12 cançons que ens acompanyaran en el calvari del dia a dia i als més afortunats, que no es quedin enrere, els hi donaran accés a la plataforma transportadora. Sinó, els tocarà esperar.

La formació actual inclou Beth Arzy (The Luxembourg Signal/Trembling Blue Stars/Aberdeen) a la veu i percusió, Shaun Charman (The Wedding Present/The Popguns/The Fireworks) a la guitarra i veu, Kerry Boettcher (Turbocat) al baix  i Tom Levesley  a la bateria, més la recent incorporació de Mark Matthews (The Dentists/The Treasures Of Mexico) també a la guitarra.

Un dels talls compartits fins ara és quest Bubblegum Nothingness del que Shaun Charman agafa d’excusa i ens en fa cinc cèntims de com s’ho fan: ‘El nostre mètode per crear cançons acostuma a començar amb Beth que ens envia a la resta un grapat d’històries i fluxos de consciència en trossos de paper. No tenim ni idea de què tracten. A ella li agrada que sigui així! Llavors sondant el seu cervell en aquests trossets de paper, intento que alguna cosa encaixi fins que em sorgeix la música. El misteri que envolta les cançons, és part de la diversió i això permet que l’oient s’involucri més i no limiti les cançons a un sol tema'. I afegeix ‘Suposo que es podria dir que el manifest de la banda és simplement fer bona música que ens agradi i que ens diverteixi. Això ens permet estar oberts a diferents idees i inclús tenir invitats com el cas de The Relativity Of Wrong, on hi col·labora Eleni Pouplou de The Fall’.

              

DESCONNEXIÓ

THE MUSHROOM CLUB – “WALK INTO THE LIGHT”

A LA VISTA

Ritmes hipnòtics, atmosferes nebuloses, harmonies etèries, bla bla bla... son les frases fetes de sempre per parlar d’un disc de psicodèlia.

Crec que era Timothy Leary que deia allò de turn on, tune in, drop out. No hi ha més que la voluntat d’un mateix per comprendre la fórmula. De discos com aquest n’hi ha molts. Se’n editen uns quants cada any, però que no ens cansem d’escoltar. Fan l’efecte contrari que produeix plantar-se davant de la caixa tonta – ja no s’utilitza aquesta expressió que tan be la defineix – veient Petflix o fent voyeurisme via instagram. Aquest àlbum, és un viatge sense retorn cap a la desconnexió.

The Mushroom Club son una banda de Glasgow formada el 2012 que ara té a punt, per a mitjans d’abril, aquest addictiu – SÍ, ADDICTIU – Walk Into The Light, que li edita P.U.G. Records (Psychedelic Underground Generation Records). Han compartit un primer tall, Afraid, amb el que ens animen a deixar enrere totes les pors que ens van injectant i acceptar la vulnerabilitat de l’amor amb confiança i sense deixar-nos dur per l’angoixa. 

               

LA NOVA FORMA D'EXISTIR

FUCALES – “AIRHEAD”

NOU REGISTRE

Porten temps disposats a assumir riscos. Aquesta actitud els ha dut a que se'ls hi pari atenció.

Des de la ciutat noruega de Bergen, Fucales desenvolupen un calidoscopi de sons. El seu darrer mitjà, aquest inesperat Airhead. Cada una de les onze cançons que el conformen, son com cosines germanes, però totes del seu pare i de la seva mare. Explosions d’esperit experimental apareixen sobtadament a base de cacofonies en algunes de les pistes i distorsions controlades en d’altres que confeccionen Leon Torskangerpoll (guitarra, veu), Mari Singstad (baix, veu), Simon Stenersen (Trompeta, teclats, veu) i Mikkel Baltasar Eilertsen (bateria, veu). Post-indie de nova era, llançat fa tres setmanes via Eget Selskap.

Només començar, A Sign, una tempesta que apareix de la calma. L’experimentació-pop d’Ibsen/Strapping In The Collar On My Neck. La introspectiva Come June amb la que tanquen. New Day Of Existing, una de les meves favorites, on una veu tan atropellada com despreocupada canta: #Desconnectar, mirar cap a dins / Sentir l’interior de la meva pell / No és bo ni dolent, és la nova forma de viure / Vaig oblidar les begudes, els pagaments, / i també als meus amics i família / ... / He d’aixecar-me, Què és aquest estat en el que em trobo? / No miris el mòbil, no miris el correu electrònic / Ni tan sols t’aixequis del llit / Oh, no ho saps, és la nova manera d’existir#.

                

FANTASIES ANIMADES

JEFFREY LEWIS & THE VOLTAGE – “THE EVEN MORE FREEWHEELIN’“

A LA VISTA

L’al·lucinant música de Jeffrey Lewis augmenta de pes. Tenim a la vista, un nou àlbum de cançons extretes de la seva particular bossa.

Lluny queden els començaments d’aquest dibuixant de còmics, quan es va posar a gravar casettes al seu apartament de Nova York un dia de 1998. Des que va entregar Bad Wiring fa ja sis anys, ha anat auto-editant cinc apetitosos àlbums DIY per entretenir-se a més d’enllestir una versió actualitzada de Revelations in the Wink of an Eye, les seves memòries en tira còmica.

Ara finalment ja té a punt per a la tercera setmana de març, el llançament de The Even More Freewheelin’ via Don Giovanni Records / Blang Records. Va ser enregistrat en tan sols quatre dies a Nashville amb el productor Roger Moutenot (Yo La Tengo, Sleater-Kinney), també de l’àlbum anterior de Lewis. Ha comptat amb la participació de The Voltage, la seva banda per al disc, formada per Mem Pahl (baix), Mallory Feuer (teclat, violí) i Brent Cole de Moldy Peaches (bateria).

Mantenint-se fidel a l’esperit satíric, i fetitxista, a la portada el podem veure emulant la famosa fotografia on es veuen a Bob Dylan i Suze Rotolo, feta per Don Hunstein a Nova York, per al disc The Freewheelin’ Bob Dylan de 1963. La fotografia està captada en el mateix lloc, a prop de la 4th Street al West Village, on vivia Dylan i on sempre ha viscut Jeffrey Lewis.

Ha compartit una primera pista, aquesta Sometimes Life Hits You, empàtica i catàrtica amb el seu mantra #Fuck, that hurts!#, una cançó que ha estat tenint molt d’èxit en els darrers directes possiblement per la seva tonada ultra-enganxosa. Per la primavera estaran de gira per Europa. El més proper a nosaltres, a París el 5 i 6 de maig. 

               

COLLAGES SONORS

DAMON LOCKS – “LIST OF DEMANDS”

NOU REGISTRE

Damon Locks: persona inquieta, sempre en moviment, que constantment té projectes nous.

El músic de Chicago és també educador, artista visual, DJ i vocalista. Ex-cantant de la llegendària banda punk Trenchmouth i líder del col·lectiu Black Minument Ensemble, té al carrer des de fa 15 dies el seu nou treball en solitari, List Of Demands via International Anthem Recording Company. És un àlbum conceptual que va per lliure d’una manera poderosa. Si va cap a noves formes de jazz, ho anirem veient, números en té.

(fot Jamie Kelter)

L’àlbum va sorgir quan Locks va ser convidat per l’Experimental Sound Studio (ESS) a presentar una peça sonora en una exposició del Museum Of Contemporany Photography. Després de l’exhibició Alex Inglizian un dels responsables de l’ESS, el va animar a ampliar-ho. Va ser quan va aprofitar l’ocasió per afegir les col·laboracions d’alguns habituals seus com Ben LaMar Gay (corneta), Macie Stewart (violí), el percussionista Ralph Darden i la poeta Krista Franklin.

A través de samples i proclames poètiques ens parla de moments que son atractius però també amenaçadors. El nom del disc està influenciat pels treballs de Lock’s Work in Stateville Correctional i el de Neighborhood Arts+Education Project. ‘L’estiu de 2023 vaig donar un curs en el que vam confeccionar un document que recollia els desitjos dels artistes del grup empresonats’ explica Locks. ‘Aquesta llista d’aspiracions i demandes, no és només la meva llista. Sinó que és una transmissió, una resposta i un homenatge a tots els grans oradors negres que van transformar una frase en moviment i canvi. Es deu a l’excel·lència oratoria de Rammellzee, Fred Moten i Sun Ra, com a Kwame Ture/Stokely Carmichael i Angela Davis, Michael Smith i Linton Kwesi Johnson, les gravacions de Ruby Dee i tants altres que es fa difícil de nombrar-los a tots’. És evident que la inquietud i la curiositat amb la constant necessitat de nous projectes, és el que fa avançar el món. El que interessa. 

              

AMBIENT FOLK (llegir-ho en català)

IAN HUMBERSTONE – “MIDSUMMER TIDELINE”

NOU REGISTRE

Estem acostumats, i preparats, per escoltar tot tipus de música. Ja està bé.

Però sempre ansiosos per la nova sensació, aquesta actitud pot fer que propostes com la del músic d’Edimburg, Ian Humberstone, ens passin de llarg. És una proposta carregada de senzillesa a partir de les formes que porten anys captivant-nos. No en va, des del segell s’agraïa el suport econòmic:... ‘amb el que així fer possible que hi pugui haver més música com aquesta en el futur’. Amén.

Involucrat en estudis doctorals sobre rituals de les comunitats pesqueres de les illes Shetland escoceses, fa servir la música per tancar el cercle, no només sota el seu nom sinó també com a Tissø Lake. Ha co-fundat i participa del treball dels segells ITLAN o DVRC, que és amb el que ha llançat, dins de Cerimonial Counties – Lantern Series Vol.2, aquest darrer i particular treball titulat Midsummer Tideline.

Les cançons d’aquest disc han estat escrites al llarg d’uns quants anys, mentre treballava a les Shetland. Arribaven a poc a poc, escrites durant la nit, una vegada acabada la feina del dia, ha explicat. Les zones liminals entre els paisatges terrestres i marins del lloc li van servir d’inspiració. També el va ajudar observar la vida de les persones que el músic va conèixer durant la seva estada en aquell remot territori. 

NOTA: Qui es vulgui fer una idea del paisatge i també distreure’s una mica, pot recuperar la sèrie del mateix nom amb les aventures del detectiu Jimmy Perez (que per al cas, amb un capítol ja en tens prou).

S’ha acompanyat d’Emily Scott (contrabaix, veu), Sarah Hayes (flauta, veu), Owen Curtis (bateria) i una secció de corda per part de l’orquestra Pumpkinseeds dirigida per Pete Harvey. Es va enregistrar a Analogue Catalogue, a Irlanda del Nord, en format analògic. També es van fer algunes sobre-gravacions a l’església parroquial d’Abdie i Dunbog, a prop de Perth, a la mateixa Escòcia. Autèntica música folk que no hem de deixar passar.