SENSE CITA PRÈVIA

JUG & THE BUGS – “GROUND YOU”

NOU REGISTRE

Porten la tira de temps aixecant parets a base d’actitud de pedra picada. Ells van fent. Refugi donen i caure no cauran.

Son de la petita població de Vernon, a New Jersey, des d’on ensulfaten tot el que poden de la mà del genial i auto-gestionat segell Keeper Records. El darrer artefacte que ens va arribar de Jug & The Bugs, va ser 80 Grit fa un parell d’anys i exactament allà on ho van estacar, s’omplen d’aire els pulmons i s’hi tornen a posar amb aquest Ground You que van anar enregistrant a Highland Lakes, entre l’entrega de 80 Grit i aquesta primavera passada.

Joseph Chegwidden, Marc Autorino, Kevin Barthold i Richie Samartin son els protagonistes i els que fan l’arrissada mescla de tòrrid post-punk amb no-wave, un preparat del que en surt en estrèpit i a tota velocitat, la massa per seguir aglutinant i continuar la feina. Formen part de la partida del motlle de bandes imprescindibles de darrera fornada com Smirk, Andy Human & The Reptoids o Marbled Eye – que l’any passat van treure un esplèndid Read The Air.

Obrir les orelles i que peti Your World per no donar treva durant els següents 25 minuts a base de pastanagues com Windin’ Up, Ground You Step o l’eutanàstica Delivery fa que si hi tens taps no et calgui ni demanar audiència al CAP perquè te’ls treguin.

                        

RES DE "LIGHT"

THE PENROSE WEB – “THE LEAST OF OUR CONCERNS”

NOU REGISTRE

Aquest disc fa just un mes que ha sortit i ja s’ha convertit en un bàsic. És impossible escapar-se de la seva contagiosa i descarada idiosincràsia familiar, sense deixar de fer-li una reverència.

Irremeiablement es coneixen, en els seus camins, s’han creuat masses vegades per no veure com acabaria la cosa. Ian Button té una carrera que no te l’acabes: membre de Trashing Doves, de Death In Vegas, Sergeant Buzfuz, de Deep Cut, de Catenary Wires i molts projectes més. Per la seva part, Allan Crockford té una carrera que tampoc te l’acabes: membre de The Prisoners, després de James Taylor Quartet, de Prime Movers, de The Solarflares i unes quantes bandes més amb les que tant l’un com l’altre s’han fet un nom ultra-respectable entre el món musical britànic. Impossible posar-ho en dubte.

En aquests moments ocupen la major part del seu temps al front de Papernut Cambridge i The Galileo 7 respectivament, ambdues des del comtat de Kent. Com que son d’aquesta gent que no sap estar-se quieta i els hi quedaven unes estones mortes entre inspiració i inspiració d’aire, el començament del bon temps de 2023 van decidir, finalment, unir esforços i geni, per fer alguna cosa plegats amb el nom de The Penrose Web. 

El resultat, aquest grandíssim The Least Of Our Concerns, un àlbum debut via Spinout Nuggets, amb aportacions a parts iguals de psych, garatge i molt de pop. A principis d’any van llançar It’s... The Penrose Web, un EP que ja va fer que totes les mirades desacomplexades es fixessin en ells.

Comencen i acaben amb dues cançons d’explosiva psicodèlia-pop, Never Too Soon i Tuesday The 6th Of November, amb un missatge no exempt de compromís, on carreguen sobre el malson de la burro-cràcia moderna i intel·ligent. Melancòliques cançons com Reminders Everywhere, que parlen de les coses que venen, com l’aturar-te a mitat d’una escala i no saber si pujaves o baixaves. L’ensopiment i fàstic que produeixen les grans ciutats a Mr Chance. I després joies musicals com In Her Darkened Room o la poderosa Geraldine, un relat romàntic on Cupido canvia de mètode. Un refresc amb sucre, alcohol i forces calories.

                       

THREE... TWO... ONE... IGNITION!

VINNUM SABBATHI – “INTERSATELITAL”

NOU REGISTRE

Cert que hi ha moltes formules musicals per entrar en contacte amb l’espai. Tots en algun moment ens ha fascinat mirar amunt, cap a les estrelles, sempre amb la boca oberta.

L’única frase que em conec relacionada amb el tema és: “L’espai: l'última frontera. Aquests són els viatges de la nau Enterprise. La seva missió de cinc anys, explorar nous mons estranys, etc.”... correcte, de la sèrie de Gene Roddenberry i l’USS Enterprise. Ara la banda de Ciutat de Mèxic Vinnum Sabbathi, ens pot ampliar el vocabulari amb unes quantes més, tot i que s’ha de dir i que ningú s’ofengui, sense l’encant d’aquella famosa intró.

(fot Paola Baltazar)

Son una banda instrumental d’stoner/psych/doom/còsmic-rock, així/tot/junt, que porten en actiu des de 2012 traient música i donant concerts per Amèrica i Europa. Desenvolupen potents riffs que mesclen amb samples creant sons molt de pel·lícula. Actualment la formen Juan Alberto Tamayo (guitarra), Samuel García (baix), Roman Tamayo (samples, sorollets varis) i Gerardo Arias (bateria). El mes passat van llançar un EP en atractius formats vinil i cassette amb el nom de Intersatelital, que els hi ha editat el segell anglès Stolen Body Records, l’italià Teschio Dischi i el mexicà LSDR Records.

L’EP que ens ocupa, expliquen vol ser com un homenatge al primer astronauta mexicà, Rodolfo Neri i els dos primers satèl·lits, del 1985, amb els que es van poder enlluernar, el Morelos I i II, llançats per la NASA com les missions STS-51-G i STS-61-B. Malgrat tot, les narracions li donen un toc surrealista que sembla més aviat que se n’enfotin que és el que segurament fan.

L’art és obra del dissenyador indonesi Yasinviolet (Asep Yasin Abdulah) i per si a algú li coincideix, aquest mes d’agost voltaran en una mini-gira per Alemanya, Flandes, Holanda i Portugal.

                        

MENTRESTANT

THE TELEPHONE NUMBERS –“SCARECROW II”

A LA VISTA

Son uns més que tenen la sort de que hi hagi una sequera de veritat de idees sobre com tirar endavant amb la música.

La solució passa per imbuir-se dels clàssics de l’indie pop dels 80 i esperar a veure què passa. Mentre això arriba, i que Déu ens agafi confessats, podem gaudir de les encertades tonades que elaboren bandes com The Telephone Numbers. Portem ja uns anys escoltant a grups que com ells, fan les delícies dels supervivents de l’indie. Gent com Dumb Things, per exemple, a qui bastant recorden, ens venen al cap.

Però The Telephone Numbers, d’allò que anomenen l’Àrea de la Badia de San Francisco, i per a que ens entenguem, formen part del cercle d’amics de Glenn Donaldson, ànima de The Reds, Pinks and Purples. Els Numbers van debutar amb The Ballad Of Doug el 2021 i ara treuen el seu segon disc, aquest Scarecrow II que els hi posarà al carrer Slumberland Records a mitjans d’octubre. Encara falta.

El van enregistrar als Speakeasy Studios amb Alicia Vanden Heuvel (ex-The Aislers Set) i presentarà deu nous temes més sofisticats, reforçats per arranjaments de vent i corda. A més de Thomas Rubenstein, en la funció de líder, la banda la completen Morgan Stanley de The Umbrellas (guitarra, veu), Charlie Ertola (baix) i Phil Lantz de Neutrals i Chime School (bateria). En aquest àlbum hi trobem també les col·laboracions d’Anna Hillburg (trompeta), Andy Pastalaniec (teclat), K. Dylan Erdich (violí i mellotron), Tony Molina (guitarra), Lewis Gallardo (guitarra slide) i a la mateixa Vanden Heuvel (campanetes).

Han compartit un primer tema, aquest Be Right Down per fer-nos agafar ganes. Al final, el compte enrere per a l’arribada de noves idees, ens el faran més portable. D’agrair.

                      

DEIXAR-SE PORTAR

DAG OCH NATT – “YEARS AND YEARS”

A LA VISTA

Sense imperfecció no hi ha creixement personal deia Jung. L’existència de dos o més estats alterats ajuda.

Allò de no hi ha llum sense ombra, bla bla bla, els aspectes duals de la vida és un dels temes preferits a l’hora de compondre els seus temes la banda d’Estocolm Dag Och Natt. A mitjans d’agost Labrador Records els hi llançarà el seu primer disc, aquest Years And Years també en format vinil.

La banda la formen Elia Mårtensson Almegård, Sara Engström, Maja Zetterberg que comparteixen veus i Lars Blume Jensen a la bateria. Les primeres converses entre ells anaven per formar dues bandes – crec que això és bastant típic – una en material lluminós i l’altre més foscot. Es va descartar i de la idea l’únic que en queda és el nom Dag Och Natt (Dia I Nit).

Construeixen un dream pop empeltat de diferents bandes angleses dels 80 de pop lànguid. Expliquen que ho fan en equip i que no ho passen malament. Al contrari, instal·lats en una casa als afores, a la muntanya, es deixaven anar en instrumentacions fluides i relaxants. ‘Sara comença amb una línia de baix, i Maja i Elia la segueixen amb les guitarres abans de que Jensen afegeixi la percussió’ expliquen.

Han compartit tres pistes, Iron Man, que tracta de mantenir el pas a través d’una força misteriosa, Falling The Same Way, que tracta sobre la vulnerabilitat i l’agraïment, confiant en el camí que encara ens queda per davant, i fa quatre dies, aquest Tunis del que expliquen: ‘Aquesta la vam escriure en un dia de sol i calor d’estiu, ens vam deixar portar pels acords. Vol ser una deriva emocional sobre com res roman igual sempre i com trobar la pau en això’. Tot un repte. 

                      

DESAJUSTATS

STRAY FOSSA – “BLOSSOMER”

A LA VISTA

Encara que l’estat anímic no hauria de dependre-hi, escoltar cantar en un to de veu relaxat, imbueix la ment ha perdre’s en les musaranyes.

Soc de les que pensa que de tant en tant, va bé perdre’s-hi. Per això a Stray Fossa se’ls agraeix l’anunci del seu tercer disc. Anem faltats d’escapades al regne de les musaranyes. 

La banda, ara amb base a Múnic, surten de la zona d’encantament en que estaven per llançar una nova tanda de pistes de veus i melodies melancòliques. L’àlbum es diu Blossomer, surt la tercera setmana d’agost amb producció del pròpia William Evans.

Les subtils notes suspeses com gotes d’aigua de la guitarra de Nicholas Evans, la veu de William Evans de no haver trencat mai cap plat i l’influx colorista del baix de Zachary Blount, delimita l’àrea de confort. Han compartit uns primers temes per anar-nos acomodant. Aquest Blossomer, el que dóna títol al disc, parla del creixement personal, del que també anem molt mancats, i de les al·lèrgies estacionals. #Ho sé / Em deixaràs marca / Millor així / Estem deixant la cetirizina# diu. D’això anem sobrades. Qüestió d’anar-nos ajustant. La portada és obra de la dissenyadora d’origen mexicà Melissa Santamaria.

                         

TOT LLEGENDES

GALAXIE 500 – “CBGB 12.13.88”

A LA VISTA

Sempre és una bona notícia pels que ens agraden les coses ben fetes.

El mític concert que Galaxie 500 va donar aquell dimarts 13 de desembre de 1988 i que sí, que es podia escoltar, encara que barroerament (fins i tot està penjat al youtube dels collons), la gent del segell Silver Current – que ja els hi va treure l’any passat Uncollected Noise New York ’88-90’ amb material d’arxiu i que està especialitzat en editar i re-editar joies – llançarà la primera setmana d’agost, el registre en format LP, del que va passar aquella nit en el no menys mític local del Bowery.

El concert era en benefici d’un dels espais epicentre de la contracultura, el See Hear, ubicat al East Village. Hi van tocar també el trio de noise-rock Unsane, BALL i Sonic Youth, moment Daydream Nation.

Galaxie 500 aquell estiu havien tret Today i estaven ja amb un peu al coll amb On Fire. En el disc hi ha les vuit cançons de l’àlbum capturades des de la taula de mescles també pel també llegendari Kramer, el seu productor de llavors. La gravació ha estat restaurada i re-masteritzada des de la mateixa font analògica per Alan Douches de West West Side Music. La química de Deam Wareham, Naomi Yang i Damon Krukowski, en el moment de més frescor creativa. La imatge de la portada del disc, d’un altre llegenda, el fotògraf de Nova York Michael Macioce.

                       

CANVI i FORA

THE  MIRACLE SEEDS – “NUCLEAR WATERMELON”

NOU REGISTRE

Pels que ens agrada viure sense que ens atabalin, tenim diferents mètodes de desconnexió. Son sistemes d’auto-defensa, totalment indispensables per a una saludable subsistència.

Un d’aquests sistemes és respirar al ritme de les cançons que els escocesos de Dundee, The Miracle Seeds, configuren. Notes que, igual que les vibracions concèntriques que fa una pedra llançada a una bassa amansida, es van obrint pas, dibuixant petits cercles en una repetició fins a l’infinit. 

Van debutar amb Inca Missiles el 2021. Un cop desaparegudes aquelles ones, repeteixen la jugada amb un nou llançament ondulatori. Es diu Nuclear Watermelon i va sortir fa una setmana via Fuzzed Up i Astromoon Records.

El disc s’obre amb I Am The Sherpa, una declaració de principis que fa de llum espiritual per a la resta. Amb Float Me, ja quedem absorbits pel corrent serpentejant que provoca la reverberació de les guitarres. Amb What You Know no dissimulen les influències de BJM i amb Little Pig ens cobreixen sota un llençol d’harmonies xiuxiuejades del que no volem treure el cap per molt que ens diguin que tot va bé. Amb Masquerade Eyes es permeten una llicència a partir d’una brisa de bossa nova per entrar en una espiral que ens llança i expandeix damunt d’una alfombra voladora en un bucle interminable, connectades a experiències extra-sensorials i desconnectades de tot el que no sigui fet de carn i ossos. Canvi i fora.