ENTREVISTA
Parlem de forma distesa del passat, el present i el futur del Minifestival amb Carles Lafuente, un dels dos responsables de que es celebri des de 1995 a Barcelona.
Havia de venir també Xavi Guillaumes, però per una qüestió d’horaris i un compromís de darrera hora no ha pogut ser. El Carles viu a La Sagrera i es considera un meridianista. Nosaltres, el considerem, a ell i al seu company de fatigues, unes persones generoses i inquietes. Una inquietud suficient com per haver apropat la música d’una manera humana a qui ho hagi sabut valorar. Anant cap a la trobada, em pregunto per què no tenen una entrada a la Wikipedia.
Tot dePop: No teniu entrada a Wikipedia i no us han fet cap documental, ara que n’hi ha fins de la meva tieta...
Carles Lafuente:
La veritat és que no crec que hi hagi prou material per fer-ne un de
documental. De la Wikipedia no sabria dir-te.
TdP: Us
heu desinflat una mica, no?
CL: Quan
va acabar l’edició del Casinet, el
2023, vam començar a notar un cansament. Especialment pel tema d’aconseguir
grups. Ja saps que sempre portem un grup veterà, que la gent tingui ganes de
tornar a veure, i això cada vegada és més complicat. Després també ens trobem
en que cada vegada costa més trobar l’espai per acollir el festival.
TdP:
Sempre el munteu en Centres Cívics.
Hi ha una relació amb l’Ajuntament... què està passant?
CL:
Doncs que aquests Centres Cívics, s’emporten una part important del pressupost. La petita
ajuda que ens dona l'Ajuntament, la recupera amb el lloguer de l’espai. Tot plegat fa que
ens hagi sorgit aquesta sensació d’esgotament, per dir-ho d’alguna manera. Hem
picat molta pedra. Encara que he de dir que el Xavi és més entusiasta i manté
més l’ànim. L’any passat encara vam poder portar a Miki Berenyi i fer la presentació del seu llibre, a més
d’organitzar una xerrada/debat i alguna altra activitat, com una exposició
fotogràfica, a més és clar, del dia musical amb Aderyn i Hola Lis a part
del concert de la ex-Lush.
TdP: Però aquest any heu començat amb força
CL: Ho
intentem. Hem organitzat unes jornades sobre el món dels fanzines, al mateix Centre
Cívic Albareda i volem repetir jornada musical amb dos o tres grups, com
l’any passat. Si, ja se que no son els sis o set d’anys enrere. Encara estem batallant
per aconseguir un grup que porti públic. Anem darrere d’un especialment, però
que com ja saps, no es pot dir perquè si no surt, seria una parida, i ens agradaria també fer alguna cosa pel setembre o octubre.
TdP: O sigui que canvieu una mica el format
CL: Si,
el què era abans el Minifestival, ara
ja tampoc serà. Tot va canviant i nosaltres, el Xavi i jo també ens hem fet
grans i les circumstàncies son unes altres.
TdP: No
hi ha relleu?
CL: No.
Pensa que ho fèiem tot nosaltres. Tot vol
dir, tot. Coses tan diferents com,
per exemple, portar les bandes i portar les barres a la vegada. Ens ajudava la
família, les filles, els amics de les filles, els nebots... També t’he de dir
que ens fa gràcia dedicar aquest esforç en altres temes, que si vols després
t’explico una mica. No, no hi ha relleu. Amb nosaltres s’acabarà. Liquidarem
amb hisenda i a una altra cosa, ha ha ha...
TdP: Salvant
les distàncies, encara que l’ànima de la feina és similar, et volia comentar
que la filla de Michael Eavis, l’Emily, no fa massa va dir referint-se a
l’històric festival de Somerset que ‘els
temps que vivim fan que el festival sigui més valuós que mai, que necessitem
conservar la seva integritat, la seva dignitat i el què representa’.
CL: Si, és clar. Però les nostres filles de petites si que els hi feia gràcia tot el relacionat amb el Mini, però ara, estan en altres històries que no tenen res a veure.
TdP: No cal que et digui que per a molta gent de la
ciutat, sou uns referents...
CL: És
que son ja 30 edicions!
TdP: Hem de situar-nos on som i la formula és o els mega-festivals dels tour-operadors o poca cosa més. Sou com uns àngels custodis... que van perdent força a les ales...
CL: Ha
ha ha... Mira, pensa que aquests grans festivals, porten grups que nosaltres
també podríem portar, però que amb els seus mitjans, moltíssim més grans que
els nostres, se’ns avancen.
TdP: De fet, en la darrera edició veu organitzar un debat sobre com el gran es menja el petit
CL: La
tendència que s’ha generat és que a vegades ens trucaven grups que volien venir
però ens demanaven uns preus que per nosaltres eren tot el nostre pressupost i
que com a molt, vindran a veure’l dues-centes persones tirant llarg.
TdP: Clar, qui posa els límits?
CL:
Mira, un cas que és prou clar. En una edició (es refereix a la de l’any 2010)
va venir a tocar Mark Gardener de Ride. Després va venir al Primavera Sound amb la banda i et pots
imaginar com va anar. Recordo que van penjar un cartell gegant que cobria tota una façana del Passeig de Gràcia per promocionar el concert. Cada
vegada costa més entrar segons a on.
TdP: Si, ho recordo. Vaig estar parlant amb ell, mentre es passejava per davant de l’escenari que en aquest cas era l’Espai Jove La Fontana, a Gràcia, entre una dotzena de persones
Ara que
ja se us espera any rere any, que teniu un prestigi, que formeu part del
calendari musical de molta gent i sabent el que costa aconseguir-ho, seria una
llàstima que quedés un buit... Alguna jornada musical hi haurà,... Si feu una
aturada, que passarà després?
CL: Per
això en principi la nostra intenció és seguir fent alguna cosa, per no perdre
la inèrcia. Crec que ha arribat el moment d’explicar-te una mica per sobre les
nostres noves inquietuds. El Xavi va començar a ficar-se en el món dels curts i
vam dir: Per què no organitzem un festival de curts que és més fàcil? ha ha
ha... i així va sorgir el primer Curt–Movies.
Aquest any anirem pel segon. A partir d’aquí, vam decidir fer-ne un nosaltres
mateixos. El Xavi ja n’havia fet un, El
Retorn, i vam pensar en fer-ne un del nostre col·laborador Naxo Fiol, que
també porta el fanzine “Suburvio” i
que porta fent curts també des de fa una pila d’anys. Es diu "Este será el último" que el vam presentar
fins i tot a Sitges gràcies als seus
contactes. T’ho comento perquè vegis que hi ha altres activitats que van
agafant forma i força. Ara mateix som de ple a la segona edició de Curt–Movies, que el 28 de febrer al Cinema Maldà, es farà l’entrega de
premis. Amb tot això, ja n'hem fet un altre amb el que queda palès que faig de
tot, perquè surto fins i tot d’actor, ha ha ha...
TdP: Fem
una mica d’història per situar tot plegat. Anys 90: Fanzines Miracles For Sale i Marca Acme. Son la llavor, no?
CL: Si.
Lo típic. T’agrada la música i a vegades una cosa porta a l’altra. Tu encara
arribaries a conèixer el Vibraciones
però jo ja vaig entrar amb el Rock de Lux,
el Ruta 66 i el món dels fanzines. Quan en tens molts, veus que
també pots fer-ne un, i després vols portar un grup, després dos i després
quatre i llavors ja penses en portar-ne un de fora i tot va anar venint sol.
TdP:
T’atreviries a dir on veu fer el primer Minifestival?
Pot ser al Magic?
CL: Espera
que faci memòria... No el primer crec que va ser al Nitsa, allà al darrera de Catalunya
Radio, a la Diagonal, que hi van tocar Helly,
Los Explotaron i Gonzalo Novoa crec... després ja vam
passar al Magic un parell d’anys,
després un any a La Báscula...
TdP: Llavors anàveu a pèl, sense cap tipus de subvenció
CL: Si, però
vam acabar establint-nos com associació cultural.
TdP:
Pensàveu en l’opció sponsor?
CL:
Sempre hem estat lluitant amb aquest tema. Un any vam contactar amb els de Heineken que ens van pagar un anunci al Rock de Lux i posaven la cervesa si no
recordo malament. Després un altre any vam negociar amb Eastpak. Hi havia un membre dels Standstill, em sembla que es deia Eric, que hi treballava i es van
enrotllar i també ens van pagar l’anunci al Rock
de Lux, que això per nosaltres ja estava bé. Eren setanta o vuitanta mil
peles d’aquella època. Però sempre ha sigut complicat aquest tema, sobretot
perquè no hem arribat a parlar mai amb la persona adequada. Per exemple, amb Estrella, una vegada vaig anar jo allà
amb el meu dossier sota el braç i tal, i vaig parlar amb un noi que se’m va
treure de sobre directament. Mai vam parlar amb la persona que tocava, que veiés
amb bons ulls la proposta. Una vegada, amb la noia que parlava perquè ens
subministressin la cervesa, vaig fer un nou intent i li vaig dir: mira que quiero hablar con tal i em
salta i diu ella: de parte de quien? ah!
el de el agua i jo li dic si, el
mismo, ha ha ha... sense comentaris.
TdP:
Quin és el criteri a l’hora de seleccionar els grups?
CL:
Respecte a les bandes de fora, hem de pensar que elles també han de tenir ganes
de venir, els hi ha de fer gràcia el Mini.
Com és normal, els hi paguem hotel, avió i fins i tot una mica de catxet, però han de
tenir ganes també ells... A vegades, quan veuen alguns dels grups que
els han precedit, és una ajuda.
TdP: Que
recordi, a part de Miki Berenyi i Mark Gardener, heu portat artistes com Luke Haines, Sarah Nixey, The Primitives,
Amelia Fletcher, Drugsstore, Kristin Hersh, Thalia Zedek & Chris Brokaw...
CL:... Love Of Lesbian, quan només tenien una
maqueta... Germán Coppini...
TdP: L’any de Kristin Hersh, vau fer sold out! Conec més d’un que es va quedar amb les ganes d’entrar
CL: Si,
be, aquest és un altre tema. Va ser a Les
Basses i aquest locals et posen algunes traves. No ajuden gaire. Que si és
un Espai Jove i això te uns protocols
de funcionament, que si només es poden vendre un nombre molt limitat
d’entrades, el preu no pot ser superior a tal, que està molt bé, però tot això,
va fer que en aquella ocasió les entrades volessin. Espai Jove: però si allà no n’hi havia cap de jove! ha ha ha...
TdP:
Alguna anècdota? Algun televisor que surt volant per la finestra de l’hotel?
CL: Tot
ha anat sempre bastant bé. Algun grup que no ha pogut provar so i s’han
enfadat, sobretot d’aquí. Els de fora s’adapten molt millor. Una, i en tot cas
negativa, del Xavi. Que en alguna ocasió ha tingut algun contratemps amb algun
mànager. Per això sempre preferim parlar directament amb els grups. A part
d’això, el que t’he comentat, grups que han tocat al Mini i després han anat a tocar a Madrid i han sortit al Telediario, ha ha ha... Però en general,
estem força satisfets de com han anat totes les edicions. Hi ha hagut grups que
han vingut dues i tres vegades, suposo que això vol dir alguna cosa.
TdP: Com
el definireu el Minifestival?
CL:
Artesanal. Com un hobby. Ho hem fet per amor a la música. Que surt bé i dona
per continuar? Doncs ja ens donem per satisfets.
TdP: Què
penses del moment actual?
CL: Que
és bo. El fet de poder accedir a tanta música com hi ha, és interessant. Però
clar, tampoc arribes a tot. Abans et compraves un LP i te l’escoltaves fins que
te’l sabies de memòria i sortia fum del plat. Ara ens descarreguem centenars de
coses que després ni tens el temps per escoltar-ho.
TdP: Un
somni?
CL: Que
vingués algú i ens digués: Quants euros
voleu que jo els poso? ha ha ha... i fer un Mini a la mida del públic, amb aquesta, aquesta i aquesta banda... n’hi ha tantes, però la veritat és que ja no seria el Minifestival tal i com el coneixem.
TdP:
Però de festivals com el vostre, se’n podria fer un al mes!
CL: Però
per això ja caldria una sala, amb més o menys una programació estable. De fet
es va intentar. Fa uns anys vam activar uns concerts al mateix Centre de Les Basses, que ens ajudava el
José Arias. Ell estava d’encarregat, i organitzàvem el Laboratori Elèctric que no era cada mes, però Déu n’hi do. Havíem
fet concerts interessants. Una cosa així estaria bé recuperar. Però ara sempre
has d’anar amb la pasta per davant. No se qui em deia fa uns dies, que per
tocar havia de pagar 300 euros i si vols organitzar, passa el mateix.
TdP: Un
fet poc habitual, és la química que hi ha entre vosaltres dos. Això també és raro. Sou raros...
CL: Una
mica sí. Ens vam conèixer com et deia abans, pel tema dels fanzines. Jo n’hi vaig demanar alguns, per carta! Internet no
existia. Després vam quedar un dia, ens vam intercanviar cintes de cassette i fins ara. Sempre estem d’acord.
TdP:
Això és fantàstic. A l’hora de triar les bandes, cap estira i arronsa entre
vosaltres?
CL:
Impossible. També has de pensar que la llista dels grups a l’abast nostre, és
limitat.
TdP: Sempre
acabo interessat per la cançó amb la que t’agradaria acomiadar-te en el teu
funeral.
CL: Ui!
N’hi ha moltes, dels Planetas,...
però bé, els meus favorits de sempre son els Smiths, per tant et diré Heaven
Knows I’m Miserable Now per exemple. Això és una de les coses que em saben més
greu pel fet de morir-me, pensar que no podré tornar a escoltar-la.
Està clar que l’Ajuntament, en aquest cas, està només pels grans festivals. Aquells que donen diners a la crosta de sempre. El petit, per al que l’important és la música, l’abandona a la seva sort.
Li agraeixo al Carles el temps que m’ha dedicat així com tot el que han aportat al llarg d'aquestes 30 edicions del Minifestival als veritables aficionats i m’acomiado d’una ànima inquieta que, sens dubte, quan sigui a l’altra banda, muntarà un Minifestival i farà tocar als Smiths, feliçment, pels quatre inquiets de sempre.
