TEENAGE FANCLUB AVIAT

NOTÍCIES I ALTRES RUMORS

Aquests rumors diuen que el nou treball dels escocesos estarà present a les botigues aquest setembre. L’enregistrament, o part d’ell, va ser fet a Vega Studio, en plena Provença i el mateix Norman Blake, apunta que el disc serà tranquil i afable. No m’estranya, els efectes de les amanides, formatges i especialment els vins d’Occitània, acostumen a ser immediats.

 

...serà veritat?

 

 

 

 

 

 

FRIDA KAHLO

MINUTS MUSICALS

 

Ahir 13 de juliol, va fer anys de la desaparició d’una de les muses permanents en el camp creatiu contemporani. Ella va ser tota una bala perduda.

 

 

 

 

 

Bandit Queen van llançar el 1995, aquest Hormone Hotel on, entre altres peces de fulgurant poder, figura aquest Frida Kahlo. Un disc malauradament poc tingut en compte.

 

Ella va ser, en el cas d’aquest trio de Manchester, la seva imatge de debut... i de caput.

 

 

 

 

STEVE McQUEEN

ICONES

Interessant per partida doble. Per una banda, pel fotògraf, Barry Feinstein – fotògraf de la gira anglesa de Dylan el 1966 i amb The Band pels USA l’any 1974, casat amb Mary Travers (Peter, Paul and Mary) i autor d’infinitat de portades de discos de gent com Janis Joplin o George Harrison – i per una altra, pel fotografiat, Steve McQueen, l'actor mort amb 50 anys, a Mèxic.

 

McQueen amb la seva segona dona Ali MacGrawn

 

Dues persones que es van fer notar, volent o sense voler, especialment als anys seixanta i setanta. Des de fa uns dies i fins al setembre, a la sempre interessant galeria L’Instant de París, es pot veure una exposició d’algunes instantànies mai vistes fetes per Feinstein de l’actor.

 

 

 

 

EL DALAI LAMA A GLASTONBURY

GUEST ARTIST

“Cada dia, al despertar-nos, és com el nostre primer dia, el del nostre aniversari, i hauríem de fer-ne un dia feliç i en ordre, amb sentiment d’amor cap als altres, aquesta és la font de la felicitat.” 

 

 

 

 

 

 

 

És el que va dir el Dalai Lama en una de les seves aparicions a Glastonbury de fa uns dies. Això, i que veu que els músics tenen tots el cabell blanc i malgrat això la seva veu i energia són fortes, com les que voldria per a ell. 

 

Va ser el diumenge 29, darrer dia de celebració del festival de Somerset. Darrer dia?

 

 

 

 

VINÇON

D’ESQUITLLADA

Com d’altres establiments històrics de la ciutat, li ha arribat l’hora de l’adéu. Suposo que moltes són les circumstàncies del seu tancament. La majoria d’aquestes, segur que poc encoratjadores. Però deixem-ho córrer.

 

Passejar – ja no dic comprar – per tots els seus metres quadrats, era tota una vivència. Objectes d’utilitats diverses i de tot tipus de materials i colors – ja no dic preus – convertien l’experiència en alguna cosa més que una simple necessitat. Molts d’aquests estris indiscutiblement formaven part de la cultura pop més ben parida i de la que en podíem gaudir senzillament fent-hi una visita. Allà encara si podia trobar iniciativa, risc, passió, sentiments i capacitats que sí mouen a les persones. Doncs això, també s’ha acabat.

 

La trobaré molt a faltar.

 

 

 

 

POPARB 2015

DINÀMIQUES DE NO-MASSES

Aquesta és una entrada nostàlgica, ressentida, amarga. I paro per no fer-me més sang. És que la dinàmica de vinga festivals, vinga fer números calculant quants calerons deixaran els amants de la festa, mentre, aquell que sí, que fa les coses per amor a la música, traient hores d’allà on pot, perquè la gent treballa, tard o d’hora haurà de fer el mateix però per no acabar enganxant-se els dits.

 

Recordo l’excitació de l’Anna Cerdà el primer any, parlant dels espais, dels grups, de la gent. No té preu.

 

Amb l’onzena edició, el PopArb s’ha acabat.

 

Com sempre passa, marxen els millors.

 

cartell de la primera edició
 

 

cartell de la darrera
 

 

 

BYE BYE GRATEFUL DEAD

6 DE JULIOL 

CINEMA 

 

 

La música, tal i com l’hem entès fins ara, està morint. Sembla que, tal i com hem pogut copsar darrerament en esdeveniments de modernitat oficial, han de néixer d’altres formes d’expressió musical, amb forces llumetes que s’encenen i s’apaguen, tant si ens agrada, com si no. 

 

Hi ha qui diu que el futur de la música passa per bandes-clon. D’altres que per simples hologrames. O sigui, fum. D’altres són del parer que ja està morta fa temps, i la catipén que desprèn es suma a d’altres catipéns d’altres conceptes diversos. Per catipéns no hem de patir.
 

 

 

Grateful Dead, han anunciat el seu darrer concert abans de desaparèixer com a banda. L’esdeveniment, el 6 de juliol al Soldier Field de Chicago i serà retransmès en directe per qui el vulgui veure i escoltar a través d’una pantalla en diferents ciutats del món, entre elles Barcelona. Al complex Heron City i al Parc Vallès de Terrassa.

 

El dol ens envairà aviat del tot.
 

 

REINTERPRETAR TAMBÉ S’HI VAL

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

Divertit el treball que ha realitzat Huw Gwilliam inspirant-se en el llibre Penguin By Design, reinterpretant el disseny d’algunes cobertes de discos a l’estètica adoptada els anys seixanta i setanta dels llegendaris Penguin Books, l’editorial anglesa que va apostar pel llançament de llibres a preus molt assequibles i que avui continua sent una de les més fortes en llengua anglesa.  

www.flickr.com/photos/littlepixel/sets

 

 

A GIRL WALKS HOME ALONE AT NIGHT

CINEMA

Sempre m’han fascinat les pelis de draculins i draculines, desde Bela Lugosi (Lew Landers - 1944) fins a Tilda Swinton (Jim Jarmusch - 2013). Al llarg d’anys, el degoteig de bons films sobre aquest influent personatge, tret de les inevitables excepcions comercials, no ha parat. Els Drácules de la productora anglesa Hammer al llarg dels anys seixanta i setanta, són impagables en quant a estètica pop. El recent desaparegut Christopher Lee, de la mà de la mítica productora anglesa, figura com a representant indiscutible del personatge transsilvànic, així com també les germanes Mary i Madeleine Collinson (1971).

 

Christopher Lee en una imatge promocional

 

Twins Of Evil

 

 

Ara és el torn de Sheila Vand de la mà de la directora iraniàna-americana Ana Lily Amirpour amb aquest seu primer llargmetratge dedicat a tan inspiradora figura i amb rigorós i impecable blanc i negre. L’escenari, la ciutat de Bad City on putes, drogoaddictes i altres éssers corrents campen en la millor de les normalitats. La dolenta, cerca les víctimes amb xador. Es va estrenar al Sundance Film Festival i es va poder visionar al darrer Sitges a toc de trompeta i platerets.

 

 

 

Sheila Vand, Ana Lily Amirpour i Elijah Wood,

un dels productors del film, al Sundance 2014

(gettyimages)

 

 

 

 

THE MUFFS

CONCERT

Desconec quina mena de cereals es deuen prendre per esmorzar aquest ‘terceto’ de Los Angeles. I ja no m’ho pregunto per sopar. La vitalitat que van despendre la nit de dijous a la sala del carrer Nou no és normal. Com tampoc, a aquestes alçades, l’estat d’eufòria en que ens van deixar una hora llarga després de començar l’exhibició. Quin bé de Déu. Deu anys després d’aquell Really Really Happy, editen nou treball, Whoop Dee Doo, un disc farcit de temes d’un vitamínic power pop, encapçalat pel brillant Weird Boy Next Door que supera tota expectativa.

 

Els xiscles de Kim Shattuck deixaven clar qui manava allà i la resta, submises als seus peus. Enamorada novament.