BRYAN’S MAGIC TEARS, BEN AJUSTATS

NOU REGISTRE

Els francesos Bryan’s Magic Tears, banda formada per Benjamin Dupont després d’aparcar Dame Blanche, treuen un nou disc de guitarres sorolloses i ritmes house, digna de colar-se a les llistes de lo milloret del pop de la magnífica i ufanosa dècada dels 90.

Això és perquè ressonen tots els ingredients, tant materials com in-materials en cadascun dels deu temes que componen aquest tercer disc de la formació parisenca i que es diu Vaacum Sealed. El nom de l’àlbum fa referència a un suposat i famós distribuïdor d’àcid de París. La cançó Tuesdays, ‘descriu els primers minuts d’un dimarts qualsevol i estàs a cero de serotonina a la sang per l’efecte de totes les píndoles de colorets que han caigut al llarg del cap de setmana’ expliquen. Masses pistes no donen.

No ha sigut un àlbum fàcil d’elaborar. El treball creatiu acostuma a ser dolorós. Benjamin Dupont i Marc Portheau ho saben i segurament els hi ha proporcionat un contrafort a la seva relació. El disc sortirà un parell de dies després del Glorioso dia de la Hispanidaz dels pebrots, via el segell francés Bad Born Records.

#Bryan’sMagicTears #BadBornRecords #VaacumSealed #NovetatDiscogràfica

SMOKE BELLOW, ANIMA L’ANY AMB UN GRAN DISC

NOU REGISTRE

Han agafat el relleu d’allò que van fer els Talking Heads quan van arrencar el 1977, obrir camí. Ojo que la originalitat creativa capaç de provocar una incidència sorprenent, és una qüestió cada dia més rara.

Per això, a partir de l’atreviment, una capacitat que cada dia admiro més, i la condensació de formes, es pot arribar a fer coses com les que fan Smoke Bellow. Hi trobem des de ritmes complexos que enllacen en l’experimentació que poden recordar a The Pop Group, fins a tonades funk i apunts new wave més assequibles com la de la banda de David Byrne i companyia. Els tres músics de Baltimore, Meredith McHugh, Christian J. Best i Emmanuel Nicolaidis, conformen la combinació perfecta. Temes com el que obre l’àlbum, Fee Fee, amb una cadència de rellotge suïs o aquesta cerimoniosa Anniversary que posa els pels de punta, per dir-ne només dos, dels deu que inclou aquest Open For Bussines i que anima l’últim tram de l’any. Al carrer des de fa un parell de setmanes via Trouble In Mind Records.

#SmokeBellow #TroubleInMindRecords #NovetatDiscogràfica #OpenForBussines

DOHERTY DE CASORI, EL SEU

COSES QUE PASSEN

Un dels pocs enfants terribles que queden i que siguin públics, pot semblar que vol anar pel bon camí. Li desitgem sort.

Pete Doherty, de 42 anys, el dijous de la setmana passada, va dir el famós ‘sí, vull’ davant d’uns quants convidats, familiars i amics. Li va dir a la seva pianista a The Puta Madres, Katia de Vidas, amb qui ja portava un temps tontejant.  Ho van fer al poble d’Etretat, a la Normandia. L’escenari va ser l’hotel Domaine Saint Clair, on de fet, entre aquí i París, es passen mitja vida.

Una setmana abans, assegurava al programa The Seven de la BBC Scotland que porta dos anys i mig sense apropar-se al cavall. Visca els nuvis!

detall de l’escot de l'esquena de la núvia

#PeteDoherty #KatiadeVidas #Casament

JIM JARMUSCH EXPOSA EL SEU TREBALL EN PAPER

JIM JARMUSCH – NEWSPRINT COLLAGES

JAMES FUENTES GALLERY - NY

september 29 – october 31, 2021

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Hem passat grans estones amb les seves pel·lícules. Des de les primeres, com Stranger Than Paradise de 1984, fins a les darreres, ja més divertiments, com l'entretinguda The Dead Don’t Die amb amiguets seus com Bill Murray o Iggy Pop, passant per Broken Flower de 2005 i el documental sobre Neil Young i Crazy Horse, Year Of The Horse.

Jarmusch explica que a vegades, entre mig del batibull de fer una d’aquestes pel·lícules, necessita estar sol, com també ho necessita la gent que l’envolta. O durant els darrers anys de vida de la seva mare, quan es quedava a casa seva i anava a una altra habitació, ‘és deixar de costat el mon real, per dir-ho d’alguna manera’, en paraules seves. És en aquestes estones que feia aquests fantàstics collages, que ara per primera vegada, exposa. Dels més de 500 que ha fet en els últims vint anys, es presenten un conjunt de quaranta obres, seleccionades entre les realitzades els darrers cinc anys. Imatges retallades de la premsa, combinades sobre un fons de cartró o paper artesanal.

L’any passat, mentre estava a Catskills, NY, a la casa que comparteix amb la seva dona Sara Driver, entre uns i altres el van convèncer. ‘Mai vaig tenir la intenció de fer res amb això. Però vaig pensar,... i per què no compartir-ho? Pot ser divertit’. La conseqüència és aquesta exposició, Newsprint Collages inaugurada a la galeria James Fuentes de Nova York la setmana passada i una monografia publicada per Anthology Editions.

‘Lo interessant d’ells, és que em revelen que el meu procés de creació és molt similar, sigui que estigui rodant una pel·lícula, fent una peça musical o fent un collage. Reuneixo els elements a partir dels quals ho enllestiré. Rodar, és simplement reunir el material que després editaràs, saps? Els collages es redueixen a la forma més breu d’aquest procediment’. Cal prendre’n nota.

#JimJarmusch #JamesFuentesGallery #NewsprintCollages #Art #Exposició

POZI, POST-PUNK AMB CONSCIÈNCIA SOCIAL

NOU REGISTRE

Pozi son un terceto super-maco del sud de Londres. Es mouen com sirenes al mar fent un post-punk enèrgic. Van fent coses mentre esperem un nou àlbum.

El 2019 van obrir foc amb el disc PZ1 editat per PRAH, el germà petit de Moshi Moshi. Després d’alguns singles i l’EP 176, tenen preparat un intens 12” de cinc temes que sortirà a finals de mes. Els responsables son Rosa Brook (violí i veu), Tom Jones (baix i veu) i Toby Burroughs (bateria). El tema principal, Typing, vol representar el moment en que et toca bregar amb l’ansietat i la paranoia que es pot experimentar en una conversa de Whatsapp. Amb Sea Song, volen reflectir els patrons de la natura i les relacions humanes en moments com l’actual, ‘el nucli de la cançó, el mar, pot ser amenaçador, fosc, però també pot provocar una gran sensació de llibertat i de deixar-se anar, que és comparable a l’immens precipici d’aquesta recent experiència global’. D’aquest Detainer Man expliquen: ‘La cançó està escrita des de la perspectiva d’un oficial de policia amb un rentat de cervell programat, per aplicar un abús de poder a una persona que no s’ajusta del tot al sistema’. Mira per on: post-punk amb consciència social. 

#Pozi #PhahRecordings #Typing #NovetatDiscogràfica #DetainerMan #NouRegistre

CINDY, CONSOLIDACIÓ DEFINITIVA

NOU REGISTRE

Aquest és l’àlbum de la banda de San Francisco que segurament els aportarà la consolidació a les tranquil·les valls del pop relaxat.

El quartet Cindy, va debutar amb un treball auto-editat abans de treure Free Advice, que va passar de ser un cassette llançat a través del segell local SF Paisley, a còpies en vinil via Tough Love Records, el mateix segell que ara li edita 1:2. La formació gira al voltant de la personalitat de Karina Gill, amb Aaron Diko (teclats), Jesse Jackson (baix) i Simon Phillips (bateria). Cançons que tendeixen a reflexions del tipus ‘d’on venim i a on anem’. Gill no se n’amaga: ‘Les cançons uneixen coses aparentment dispars, per la lògica de l’estat d’ànim’. El vídeo, dirigit per Kevin Linn, del tema Party Store, la mateixa Gill en diu que ‘Va sobre la repetició, generació rere generació, com si el temps no passés, entre amulets de la sort’. Potser sí que hauríem de recuperar els amulets.

#Cindy #KarinaGill #ToughLoveRecords #CargoRecords #NovetatDiscogràfica #NouRegistre #1:2

CLAIRE TUCKER HA TROBAT LA MANERA

A LA VISTA

Claire Tucker és una intèrpret de l’escena de Seattle que ens demostra que les coses mai son el que semblen.

És la impulsora de Loose Wing i membre de Black Nite Crash. En solitari va debutar ara fa un any amb l’EP Same Old Hunters que no feia ganes de més. Ara té enllestit un àlbum que, aquest sí, apunta maneres. ‘Interior Monolith no és un àlbum conceptual, però una qüestió que va sorgint en varies ocasions és l’exploració d’algunes parts de la meva pròpia ment, que sento misterioses i impenetrables. A vegades m’oblido de considerar les necessitats d’altres persones. I quan passa això, és com si fos generat per un instint animal. O alguna cosa així’. Comparteix Automaton, una cançó que enganxa a la primera de canvi.  ‘Va ser una de les primeres cançons que vaig escriure per aquest àlbum. Va ser molt emocionant fer alguna cosa tan diferent al que havia fet abans i a l’enregistrar-la em sentia molt lliure d’adoptar aquesta nou camí’. I nosaltres que ens n’alegrem. En el disc s’acompanya novament del seu marit i company de Loose Wing, Jack Peters. Sortirà a mitjans de novembre via Drums & Wires Recordings.

#ClaireTucker #InteriorMonolith Drums&WiresRecordings #NovetatDiscogràfica

ES SUBHASTA "RADIO PEACE", UNA CANCÓ INÈDITA DE JOHN LENNON

RARESA

John Lennon és una font inesgotable de noticies. Clar que poques vegades passa que algú digui: ...per cert, tinc una cançó de l’ex-Beatle, que ningú ha escoltat.

Resulta que el desembre de 1969, Lennon i Ono es van desplaçar a Dinamarca per visitar a la filla d’ella, Kyoko, de cinc anys, que vivia amb el seu pare a Jutlandia, una illa a dalt de tot del país. En uns temps en que tot era més fàcil, quatre marrecs estudiants que escrivien al diari de l’escola de secundaria del lloc, es van assabentar de la seva visita i li van demanar de fer una trobada. ‘Vam anar a la sala d’estar i allà estaven, John i Yoko asseguts al sofà. Va estirar les cames i va posar els peus amb els seus mitjons de llana a sobre la taula de centre. Va ser senzillament entranyable’ va explicar Karsten Hojen, un dels nois que ho va viure i que ara te 68 anys.

Això passava el 5 de gener de 1970. Després d’una conferencia de premsa, es van asseure i van posar en marxa la gravadora. Van enregistrar la conversa entre ells quatre, algun periodista local que es va afegir i Lennon. Després, els va tocar una sèrie de cançons, entre elles Give Peace A Chance, amb una lletra diferent i la susdita Radio Peace, que continua inèdita. La cinta, amb el nom de Skyrum Bjerge, que és el nom de la ciutat on va passar, se’l pot escoltar expressant la seva frustració per la imatge dels Beatles i parlant de la campanya per la pau que la parella estava duent a terme. Llavors, la separació dels Beatles encara no era oficial, que es va anunciar uns mesos després de la conversa.

El cassette, de 33 minuts de durada, es va subhastar aquest passat dimarts 28 de setembre a Copenhaguen. S’esperava que es vengués per un màxim de 40.000€ i es va enfilar fins els casi 50.000€ via telèfon, tot i que el nou propietari, del que es desconeix la identitat, no disposarà del dret a guanyar ni un duro amb la cinta. També es va endur unes fotografies Polaroid dels nois amb Lennon i una còpia del diari escolar.

 

#JohnLennon #RadioPeace #SkyrumBjerge #cassette #subhasta #1970

NO ELS HI HA PROVAT L’ESTIU

TRASPASSOS – SETEMBRE 2021

El mes de setembre sempre passa ràpid. El final d’unes vacances que cada dia ho son menys, la tornada al cole, l’arribada d’una nova onada – ja no se per quina anem – etc. fan que ho sigui. Encara que per alguns / algunes, massa ràpid i tot.

CÀNCER / ALTRES: 09

CÒVID: 00 

NO SABEN / NO CONTESTEN: 06

La primera que anomenem, és a Mary Susan Anway. Compositora i vocalista que va formar part dels primers discos de The Magnetic Fields, encara que tant abans com després, la seva vida va passar per l’activitat musical en diferents bandes. Va traspassar amb 70 anys, a casa seva a Florida el dia 5, de complicacions derivades del Parkinson que patia.

També destaquem a l’actor francès Jean-Paul Belmondo, inoblidable a Á Bout de Souffle de 1960 i a Pierrot le Fou de 1965, la primera amb Jean Seberg i la segona amb Anna Karina i ambdues dirigides per Jean-Luc Godard. El 2001 va patir un vessament cerebral que el va retirar de la vida pública. El comunicat del traspàs especifica que va morir a París, tranquil·lament, encara que la causa no s’ha donat a conèixer. Va fer-ho el dia 6. Tenia 88 anys.

El dia 10 el músic anglès Michael Chapman als 80 anys. Va començar la seva carrera a finals dels seixanta, cultivant un prestigi i reconeixement, per part del conjunt professional del mon de la música, avalat pels més de cinquanta discos editats. S’ha mantingut en actiu fins gairebé els seus darrers dies. Tot el que s’ha fet saber, és que va morir a casa seva.

Michael Chapman

‘Yes, sir, I can boggie, boggie, boggie’: va ser de les primeres frases en anglès que vaig aprendre. El dia 11, Maria Mendiola, una de les integrants del duo Baccara, famoses els anys 70, traspassava als 69 anys a Madrid, a causa d’un càncer. Cristina Sevilla, l’altre integrant, ho ha lamentat.

Maria Mendiola, amb vestit de blanc

El 13 ho feia George Wein a casa seva a Manhattan. Va crear el Newport Jazz Festival i va co-fundar amb Pete Seeger i Theodore Bikel el famós Newport Folk Festival. Va traspassar als 95 anys tranquil·lament mentre dormia.

El prestigiós contrabaixista d’origen txec George Mraz – batejat com a Jiří Mráz – va morir el dia 16 als 77 anys. No s’ha donat a conèixer la causa, tot i que el 2016 va patir un càncer de pàncreas. Va tocar amb músics com Oscar Peterson, Pepper Adams, Stephane Grappelli, Jimmy Raney o Chet Baker.

Julz Sale, cantant, guitarra i compositora i fundadora de Delta 5. Una banda que amb tan sols un àlbum, See The Whirl’.., editat el 1981, es van convertir en un destacat referent dels sons post-punk emergents. Un amic seu, Pete Keley, ha posat una mica de llum. Ha explicat que després de treballar a Rough Trade Distribuition, va marxar a Tailàndia. És on el dia 20 traspassava a causa d’un càncer a l’aparell digestiu.

Julz Sale

L’anglès Richard H. Kirk, de la banda tecno-industrial, Cabaret Voltaire. Tot i que disposa d’una més que interessant carrera en solitari, els discos amb la banda de Sheffield de finals dels setanta i la primera meitat dels vuitanta, es mantenen en el cistell dels imprescindibles. Va ser a través del segell Mute que es va donar la notícia sense que s’especifiqués la causa. Va traspassar el 21 amb només 65 anys.

Richard H. Kirk

Alan Charles Lancaster, baixista i membre fundador dels Status Quo fins el 1985. Va morir aquest 26 a Sydney, a causa de les complicacions derivades d’una esclerosi múltiple a l’edat de 72 anys.

El mateix dia ho feia George Frayne, membre fundador dels mítics Comander Cody & His Lost Planet Airmen, creats el 1967. La barreja de diferents estils i els seus enèrgics concerts els van dotar d’una única personalitat que els va comportar una legió de seguidors incondicionals. Va traspassar amb 77 anys a Saratoga Springs a causa d’un càncer d’esòfag.

George Frayne

Forma part de la història dels UK Subs, Dogs D’Amour, The Vibrators o Ian Hunter. La guitarra de Darrell Bath  deixa de sonar el dilluns 27. Les causes, impossible de saber.

Si hi ha algun teclista que hagi dotat al Hammond de la màxima popularitat, aquest és Lonnie Smith. Va tocar amb Lou Donaldson per a Blue Note abans de tirar milles tot sol i confeccionar-se la seva pròpia rampa cap a l’estrellat. Va traspassar el dia 28 a casa seva a Fort Lauderdale a Florida, als 79 anys. La causa, fibrosi pulmonar.

Lonnie Smith

El cantant pop i fotògraf anglès Barry Ryan. Moria el mateix dia 28. Va saltar a la fama amb la cançó Eloise, llançada el 1968 després de que el seu germà bessó Paul que l’acompanyava, i qui la va composar, baixés de l’escenari per dedicar-se només a la composició. Tenia 72 anys i les causes no han transcendit. 

El membre i co-fundador de la banda francesa lounge Nouvelle Vague, Olivier Libaux traspassava dimecres passat 29 als 57 anys, deixant a molta gent de pasta de moniato. La causa, de moment, desconeguda.

Tanquem amb la desaparició de Greg Gilbert, veu i guitarra dels anglesos Delays. Formats a principis de la primera dècada del 2000, van fer una consistent carrera amb quatre exitosos àlbums dibuixats per la veu en falset de Gilbert, tan de moda aquells primers anys. El 2016 se li va diagnosticar un càncer de intestí. Va traspassar el darrer dia del mes amb 44 anys.

Greg Gilbert

CONNAN MOCKASIN i ELS PROFESSORS DE MÚSICA

NOU REGISTRE

Els músics i mestres d’escola de la sèrie de televisió Bost’n ‘n Dobs’n, projectada en la imaginació del neozelandès Connan Mockasin, tenen a punt un nou àlbum, de nom Jassbusters Two.

És, òbviament, la continuació d’aquell primer àlbum conceptual que ja es va dir Jassbusters i que va editar Mexican Summer el 2018. El nou disc, es va gravar al Gary’s Electric Studio, a Brooklyn, on Mockasin va convocar als músics de veritat, Rory McCarthy, també conegut com Infinite Bisous, a la guitarra rítmica, Nicholas Harsant al baix i Matthew Eccles a la bateria. En un comunicat, el músic va explicar com va sorgir la idea de la continuïtat: ‘Va ser perquè volia mantenir l’impuls del primer àlbum. Jassbusters va ser el primer disc que feia com una banda i realment ho vaig gaudir i volia fer més música mentre encara érem en la història dels personatges del grup de professors de música’. Respecte a les lletres, era necessari afegir alguna cosa: ‘Jo estava fent el paper del professor de guitarra a la banda, que va ser empès a ser-ne el cantant. Però no tenia cap lletra, així que, igual que en el primer disc de Jassbusters, la lletra es va improvisar’. A mitjans d’any, Mockasin va treure un interessant i curiós disc amb el seu pare Ade, It’s Just Wind. Jassbusters Two, surt el 5 de novembre. Va fent sense presses, però quan les fa, se l’ha d’escoltar amb atenció. Com els bons professors.

#ConnanMockasin #JassbustersTwo #MexicanSummer #NovetatDiscogràfica