Parla d’amor, però del
sòrdid, aquell que l’has d’acabar ofegant amb alguna cosa abans no t’ofegui ell
a tu.
Drugdealer, és dels músics que es recrea en les esperances
i desesperances de la vida, especialment les amoroses, aquelles que s’arrosseguen
per les amples avingudes de LA. Ideal amb
cançons amarades de R&B, una bona secció rítmica, un piano Rhodes i la profunda veu que li surt de l’ànima a Michael Collins, a més de les
col·laboracions de Kate Bollinger, Sean Nicholas Savage i Tim Presley.
(fot Andrea Adolph)
Porta en el món de la música
des de 2010, amb diferents noms. Amb el de Drugdeale, Hiding In Plain
Sight és el tercer àlbum, després de The
End Of Comedy (2016) i Raw Honey (2019)
i és el més enfocat en aconseguir una atmosfera marcada per les composicions R&B
que porta tant de temps empaitant.
El tall Someone To Love li va molt be per explicar-ho: ‘Va sorgir d’una jam que amb la banda anàvem improvisant
concert a concert durant la darrera gira pels Estats Unts. Un cop a casa, vaig
començar a treballar-ho i em vaig adonar que era un dels millors episodis
tocant de forma natural. Es va convertir en un veritable tribut al soul que mai
havia pensat que seria capaç d’expressar com a vocalista’. El disc ha sortit
aquest final de mes via Mexican Summer.
Coses que no t’esperes que
passin ni en somnis, de sobte salten als canals de notícies. Vint-i-quatre anys
després del seu darrer treball, Everything But The Girl, torna amb nou àlbum.
Una cosa així, també de sobte,
et provoca una sacsejada mental, que per alguna cosa som humanes. La parella
formada per Tracey Thorn i Ben Watt, referents d’una escena
apareguda a mitjans de la dècada dels vuitanta, iniciada amb Eden (Blanco y Negro – 1984) amb una carrera elegant com poques que va
acabar derivant en l’obra mestra de downtempo,
Walking Wounded (Virgin – 1996) dona la campanada amb un retorn que no s’esperava ni
la portera de l’immoble on viuen.
(fot Juergen Teller, Londres
1996)
Després d’una batalla amb Warner per aconseguir els drets dels
seus primers àlbums – aquest és el que farà onze – una vegada recuperat el
catàleg pel segell propietat de Watts,
Buzzin’ Fly, que aplegava el
període de 1984 a 1995 i amb la tranquil·litat que això dona, es van dedicar a
re-editar-los.
Un cop posats al dia i per sorpresa de totes, Tracey Thorn ja estava en condicions
d’anunciar-ho: ‘He pensat que t’agradaria
saber que hem fet un nou àlbum de EBTG.
Sortirà la propera primavera. Amb amor, Ben
i Tracey’. A què sonarà? Quin aspecte
musical tindrà? Ens tornaran a deixar amb la boca oberta? Caldrà tenir
paciència.
El missatge original:
JUST THOUGHT YOU’D LIKE TO KNOW THAT BEN AND I HAVE MADE A NEW EVERYTHING BUT THE GIRL ALBUM. IT’LL BE OUT NEXT SPRING 😍@BEN_WATT@EBTG
Phoenix, la banda de l’ensucrada Versalles als afores
de París, porta fent el mateix pop elegant que porta fent des de temps
immemorials.
Des del cursi Ti Amo de 2017 que no hi havia gaires
noticies seves. A aquestes alçades de la pel·lícula, l’aparició d’un nou
treball dels francesos, aporta poca cosa més que una nova tongada de cançons, únicamet per posar en un decadent còctel d’una decadent família de classe mitja-alta, en
un àtic de Saint Gervasi.
(fot Shervin Lainez)
El disc es diu Alpha Zulu – també haurien d’escollir alguna
altra persona per triar els títols del seus àlbums – i acaba de sortir de la mà
de Glassnote / Loyauté. El van enregistrar i produir ells mateixos, diuen que
durant l’arrest domiciliari, en el Musée
des Arts Décoratifs que es troba ubicat en el Louvre. Lo de l’arrest, com ja se sap, no anava per a tothom.
Tots han dit la seva al
respecte. ‘Vam sentir que seria una
aventura fantàstica crear alguna cosa del no res en un museu, a l’estar completament
sols’ ha explicat Branco Brancowitz,
el teclista de la banda. Christian
Mazzalai, el guitarrista, ha dit ‘Tenia
una mica de por, i amb tanta bellesa al nostra voltant, vaig pensar que seria
difícil crear. Però va ser el contrari, no podíem deixar de fer música. En els
10 primers dies, vam escriure gairebé
tot l’àlbum’. I és clar, Thomas Mars,
com a cap visible: ‘Per a cada àlbum,
sempre hem tractat de trobar un lloc inusual. Llavors per aquest, en lloc de
discos d’or a la paret, hi havia el trono de Napoleó’. Ha ha ha... amb tot
el carinyo del mon, però son una
colla d’esnobs.
Recullen el testimoni de les
bandes pop dels 80 i facturen un producte que carrega piles com qui es neteja
les orelles amb un palet de cotó.
Es fan dir Ribbon Stage i després d’un
primer intent el 2020 truncat per aquelles famoses qüestions alienes a ells i a
tothom, va ser suficient però, perquè la gent de K Records els clitxés.
Son ells qui els hi edita el
seu àlbum de debut, aquest Hit With The Most, un mini-lp a 45 revolucions que inclou 11 talls que van
directes a les cèl·lules dinamitzadores, aquelles que tenim adormides desconnectades
pel sol fet de viure entre el que vivim.
El trio, instal·lat a
Brooklyn, son Anni Hilator (veu,
baix), Jolie M-A (guitarra) i David Sweetie
(bateria) ex-membre de la banda punk mexicana Ratas del Vaticano, que d’entre mig d’un enrevessat soroll d’estimulant
fuzz-pop, fan que sorgeixi una enèrgica
melodia capaç d’enllaçar amb aquelles bandes que mantenien a la gent en continu
estat d’eufòria.
Berlín, i Alemanya en general,
sempre van ser la segona llar del moviment punk. Inclús quan eren dues, amb
concerts a la de l’est més o menys clandestins, que podien resultar especialment
atractius.
Algunes d’aquelles bandes,
amb àlbums que ara estan amb preus molt poc punks,
van obrir camí per la formació de grups que poden ben bé ser les despulles de
tot allò. Una d’aquestes seria el quartet de Berlín The Bad Shapes formada per membres de Not Amused i de The
Twitchblades. El componen Pixie
Gangbang (veu), Kidnap
(guitarra, veu), Benni Candy (baix)
i Rosa Riot (bateria).
Acaben de re-editar el seu
únic àlbum – formalment inexistent – i que figura va sortir el 2020. Amb títol
homònim, son 12 temes que segurament a totes ens semblarà haver escoltat en
algun altre lloc. Cançons accelerades, combatives, enregistrades en condicions
molt DIY per la pròpia banda, masteritzades per Will Killingsworth als Dead
Air Studios i que els hi edita Wanda
Records. Tots els talls son propis, tret de la versió que fan de I Guess I’m Not Cool Enough For You dels
llegendaris The Problematics.
“If you’re going to San Francisco – Be sure
to wear some flowers – In your hair...” cantava Scott McKenzie el 1967.
D'aquella mateixa manera, una colla de músics de l’escena de la Bay
Area de San Francisco, s'han proposat somriure-li a la vida. Jordan Aldmon
(Rays, The World), Muzzy Moskowitz
(Froogie’s Groovies) Tika Hall (Warp) Pat Thomas (Cool Ghouls), Britta Leijonflycht (Rays,
Galore) i Staizsh Rodrigues (Children
Maybe Later), amb el nom d’Almond Joy passen directes a formar part del nou so underground de la ciutat:
el West Coast Pop Revival.
Debuten amb aquest EP, Oh Henry!. Quatre talls plens de l’energia
que els seus avis van generar culminant en aquell memorable Festival de Monterey. Ritmes ‘pop n ‘snap’ i molt de Paisley Pop, sorgeixen de sota les
llambordes per donar una mica de color a l’assumpte. Disponible en un 7” des de
la setmana passada via el sub-segell de K
Records, Perennial-Death.
Per estar acabant l’any,
encara es pot gaudir d’un llançament més que interessant. No tot seran presses.
La cosa va començar fa uns
quatre anys per la inquietud de la compositora i multi-instrumentista Maya Bon. Dos anys després, amb algunes
gravacions ja corrent de reproductor en reproductor, es va afegir Ryan Albert amb qui va poder enriquir d’alguna
manera la ja reconeguda proposta d’uns consolidats Babehoven.
(fot Felix Walworth)
A primers d’any van treure l’EP
Sunk, i ara finalment tenim el seu
debut en format gran. Es diu Light Moving
Time que acaba de veure la llum de la mà de Double Double Whammy.
Deu temes d’indie-folk hipnòtics, profunds, amb les que el duo de Hudson, NY i a
través de la veu de Bon, podem
trobar balsàmiques reflexions de tall personal, plenes de imatges poètiques.
Per delectar-nos sense presses i mirar de comprendre el desconsolat i permanentment alterat, estat d’ànim nostre.
Si hi ha una institució en el
camp de la música pop, seriosa, propera, brillant i espontània, al meu parer és, sens dubte, la banda de Hoboken.
He perdut el compte dels anys que Yo La Tengo porten de carrera. Molts. Sempre oferint el millor. Ara han anunciat el seu
nou disc d’estudi en cinc anys, el que fa setze. Es diu This Stupid World i el llança la segona setmana de febrer, com
sempre, el segell de Nova York, Matador
Records.
(fot Cheryl Dunn)
El comunicat inicial de
premsa, diu: ‘En la base de totes les pistes,
hi ha un trio que ho abasta tot a la vegada, donant una sensació de immediatesa’.
Oferint un so capturat en viu, Ira
Kaplan, Georgia Hubley i James McNew, aporten nou nous reflexius
temes, produïts i mesclats per la pròpia banda.
Comparteixen un primer tall,
aquest contingut Fallout, amb dos plans musicals a la vegada: una fressa
turbulenta de fons construïda, per a la relaxada veu de Kaplan. Sorprenents i magistrals com sempre.
El 29 d’abril, el
presentaran en el nostre país. Estem avisades.
Si hi haguessin traspassos de primera i
traspassos de segona, aquest octubre se’n duria la palma. Passada la festivitat de
Tots Sants, anem pel resum dels que s’han sumat a la diada a darrera hora.
Mary McCaslin va ser una cantautora folk de
discret però brillant llegat. Amb un estil que va influir a cantants com Nanci
Griffith, el seu àlbum de debut Goodnight Everybody (Barnaby
Records – 1969) ha sigut re-editat merescudament. Va traspassar a Hemet, CA, el
dia 2 als 75 anys a causa del PSP (Paràlisi Supranuclear Progressiva).
Mary McCaslin
El mateix dia, marxava també, Sacheen
Littlefeather, de nom de naixement Marie Louise Cruz. La recordem pel discurs
que va fer representant a Marlon Brando, a la cerimònia dels Oscar de 1973, en
protesta pel tracte donat als natius dels EEUU. Va traspassar a Novato, CA d’un
càncer de pit també amb 75 anys.
Sacheen Littlefeather
El dia 4 ho feia la reconeguda cantant i
compositora Loretta Lynn. Quan es planta a Nashville la dècada de 1960, la cosa
es dispara fins que et cansis i diguis prou. Molt recomanable la pel·lícula Coal
Miner’s Daughter de 1980 que relata aquests primers anys d’escena. De salut
delicada, el 2017 va patir un vessament cerebral. Va traspassar a casa seva a
Hurricane Mills, TN mentre dormia, amb 90 anys.
Loretta Lynn
El productor, compositor i cantant de R&B, Ivy
Jo Hunter. Especialment conegut per la seva tasca la dècada dels seixanta a la Motown,
responsable entre moltes altres del mega-famós Dancing In The Street, encara
que les relacions personals amb la companyia van acabar com el rosari de
l’aurora. Traspassava amb 82 anys el dia 6 sense que s’hagi especificat cap
causa concreta.
Ivy Jo Hunter
El dia 8 el bateria anglès Steve Roberts, de la
mítica banda de finals dels setanta UK Subs. Segons ha explicat la seva dona
Jude, era molt propens a patir estats aguts de depressió. Va posar punt i final
a tots ells amb un efectiu suïcidi. Tenia 68 anys.
Steve Roberts
Saltem al dia 18. Va ser el torn de Franco
Gatti, que ho va fer a Gènova. Va ser membre del grup italià de pop comercial Ricchi
e Poveri (era el que duia bigoti), amb els que va fer molts calés. Tenia 80 anys i
segons mitjans propers, feia anys que patia problemes de salut, sense
especificar més cosa.
El mateix giorno, el cantant de Maryland,
Robert Gordon. De moure’s per l’escena punk-rock de Nova York amb Tuff Darts,
la segona meitat de la dècada va fer un tomb apropant-se al rockabilly de la mà
del productor Richard Gottehrer. Va morir als 75 anys de patir una leucèmia mieloide.
Lucy Simon, germana de Carly Simon, amb qui va
funcionar uns quants anys com las Simon Sisters, fins que una d’elles, no cal
dir quina, a principis dels setanta va emprendre el vol tota sola. Lucy Simon
va traspassar d’un càncer el dia 20 als 82 anys a casa seva a Piermont, NY. Es dona
la casualitat que de les tres germanes que son, Joanna de 85 anys (aquesta
situada en el mon de l’opera) va traspassar el dia abans també de càncer. Carly
Simon, la petita, te ara 77 anys.
Lucy, Carly i Joanna
El dia 22, Luiz Galvão, fundador de Novos
Baianos el 1968. Músic, escriptor i poeta, amic de Joao Gilberto, la seva trajectòria ha influït a més d’una generació d’aspirants a artistes. Portava anys amb
problemes de salut. Diabètic, amb un vessament cerebral i un infart, el 16 de
setembre va ser hospitalitzat, amb una hemorràgia digestiva. Traspassava
finalment el dia 22 a São Paulo amb 87 anys.
Luiz Galvão
El 24, Gregg Philbin, el baixista de l’època
dorada de la banda de la banda de Illinois, REO Speedwagon. Va formar-ne part
en els sis primers àlbums i va marxar el 1977. Amb problemes de salut com
tothom, va traspassar amb 75 anys sense especificar més.
Gregg Philbin
També el 24, Jorge Sánchez, veu i baix de la
banda punk-hardcore de Terrassa, Código Neurótico. En marxa des de 1982, van
formar part de la potent escena punk d’aquells dies que hi havia ganes de
trencar-ho tot. Tenia 58 anys i la causa de la partida, és un misteri.
Jorge Sánchez
Un mes punk-complicat. D.H.Peligro - Darren Henley
- music, conegut per ser bateria dels Dead Kennedys des del 81 fins el 86. Va
traspassar a casa seva de Los Angeles als 63 anys d’un cop al cap, accidental.
Punk fins el final.
D.H.Peligro
El number one del mes, The Killer, que diferent
seria el mon de no haver existit. Un dels cantants i music més influent del
rock. El febrer de 2019 va patir un vessament cerebral. Delicat de salut, Jerry
Lee Lewis traspassava el dia 28 a casa seva de Nesbit, MS, d’una pneumònia, amb
87 anys.
Tanquem la tanda amb el músic anglès Robin
Sylvester. Va entrar en contacte amb el mon com assistent a Abbey Road Studios
mentre els Beatles eren allí enregistrant el famós àlbum. Així qualsevol. Va ser
membre de l’altra banda de Bob Weir, RatDog, a partir de 2003, reemplaçant a
Rob Wasserman. Va traspassar aquest 29 amb 72 anys, sense que s’hagi sabut la
causa concreta tot i que des de 2012, s’havia de cuidar més del normal. I fins aquí.
Reivindicar un instrument com
el sitar, no hauria de ser necessari. La seva sonoritat transportadora, el fa
especialment atractiu. Potser per això.
Amrita “Ami” Kaur Dang és una vocalista, compositora,
productora i músic de sitar de Baltimore però d’ascendència del sud-est
asiàtic. La seva obra combina formes de la música clàssica del nord de l’Índia
amb noise/ambient electronic, psych/beat i experimental dance-pop. Porta editats tres àlbums i ha
participat en multitud de col·laboracions, entre elles amb gent com Animal Collective o William Cashion de Future Islands.
Ara, Ami Dang és novament notícia pel llançament aquest divendres que ve
de The Living World’s Demands, via Leaving Records. Un nou treball evocatiu
i fascinant concebut com un plany per tot el que estem sotmetent al mon, mentre ho anem observant. Això sí, ben repapades al sofà mirant sèries esperant l'hora per anar-nos a vacunar.
.jpg)
