CAÇANT AL VOL

CHAYSE PORTER – “ENDLESS / BOUNDLESS”

NOU REGISTRE

És un artesà del pop. Li agrada recrear-se en els detalls i es deixa portar per les coses que van passant a cada moment.

Amb un peu a San Francisco i un altre a Birmingham, Chayse Porter ha donat una volta més al seu sistema creatiu per aquest segon treball. Li va venir com una inspiració sobtada i es va posar a treballar ràpidament, sol i sobre la marxa. ‘No volia quedar-me assegut, pensant en una sola idea massa temps i que la inspiració s’esfumés. Per a mi era més important expressar-me de manera immediata que de forma correcte’ explica Porter. El disc es diu Endless / Boundless i sortirà a finals de gener via Earth Libraries.

Aquest Lead Pipe Cinch és el segon senzill que comparteix, després de Rolls Of 35. ‘Seguint el ritme de la rentadora que tenia a l’habitació del costat, vaig començar a taral·lejar la tonada’. Qui no s’ha trobat en un cas semblant? Així el tema comença amb un suau gronxament per acabar llançant-nos a una mena de xuclador, que utilitza per parlar-nos dels perills de l’Amèrica actual, fent un símil amb el títol de la cançó, que agafa el nom de l’argot utilitzat als hipòdroms les primeres dècades del segle XX.

‘Bàsicament, una cingla de plom significa que ho tenen tot resolt. Que està tot lligat i ben guardat’ diu Porter, ‘Ho comparo amb el sistema apanyat dels Estats Units i en com estem de malament els uns amb els altres’. D’aquesta manera, aprofita per dir-nos que no sempre surten les coses com un pensa que sortiran. Interpretació i missatge directe en vena.

NO PERDEM EL TEMPS, SISPLAU

TRASH KNIFE – “WEIRD DAZE”

NOU REGISTRE

No totes les bandes punk son iguals. Com en tot, si ens submergim en els moviments que ens han precedit i hem volgut aprendre, farem alguna cosa més amb la que sumarem. 

Trash Knife anomenen com a influències a dues de les bandes dominants de la costa oest nord-americana de finals dels 70: Avengers i Germs. Ells son originaris de Filadèlfia, a més de 4.500 km de distància física dels seus exemples. En aquest cas, la distància és del tot relativa. Les formes, entenguis cridòria en el cas de Lauren McFadden, detonacions de Sean Byrne i Steve Firth i atonyinades de Mat Lutchman, posen a la llum que no han perdut el temps i per tant, sumen.

Després d’uns quants singles, un àlbum recopilatori llançat en vinil l’estiu de 2020 per FDH Records que va causar furor i el seu darrer EP amb les explosives, DTF i Stand Up, tenen preparat per demà, el definitiu big bang amarat de brutícia i blasfèmia sota el nom de Weird Daze via Big Neck Records. Com canta McFadden: ‘You are not my ride or die!’. Que passi el següent. 

EL PODER DE LA CREATIVITAT

MURIEL – “MURIEL”

NOU REGISTRE

El seu àlbum de debut de títol homònim, el va enregistrar a Still Hands, que no és cap estudi professional, sinó la seva botiga de tatuatges a la ciutat gal·lesa de Cardiff.

Zak Thomas va començar en una banda de covers, en la que ràpidament li va picar la curiositat per fer la seva pròpia música. El 2021, progressivament va anar formant una banda, convidant a amics i companys, entre ells a Rachel Crabbe, Andy Oliveri, Will Davies i Jamie Joiner, per a convertir mitja dotzena d’esbossos que tenia amb cara i ulls, en unes primeres cançons, inspirades en músics que escoltava, com Sun Kil Moon, Mount Eerie, Owen o Sparklehorse.

El nom de la banda, Muriel, el va agafar de la novel·lista escocesa Muriel Spark. Per gravar el disc, van desmuntar les lliteres, van penjar alfombres per les parets i van fer unes cabines amb els separadors i en una setmana d’allò més creativa i d’intents treball, es va donar forma a l’àlbum que Zak descriu com d‘ ’un so bastant bo, standar-fi’. Van tenir el suport de dos residents de luxe de la mateixa Cardiff, a la producció de Tom Bromley (Los Campesinos!) i per la masterització van comptar amb Kliph Schurlock (ex-bateria de The Flaming Lips). El disc ha sortit fa tres setmanes via VENN Records.

Lavender By The Frames, és el tercer single que comparteix del que Zak comenta: ‘Va de tenir un impuls creatiu que a vegades has de mantenir fins trobar-li un propòsit. Però aquesta cançó celebra el passar d’aquesta preocupació i deixar-te anar a les moltes formes que pot tenir aquest impuls: abandonar el conflicte amb definicions com treball, passatemps, pràctica i entendre simplement que és fer per fer’. I com deia Picasso, quan et visiti la musa, que t’agafi treballant.

‘LAMINGTON’ FET MÚSICA

THE BRIGHTS – “OYSTER ROCK!”

NOU REGISTRE

Mentre el feixisme torna a donar la cara des de diferents fronts, les agradables tonades de The Brights son el millor antídot per fer-li una bona botifarra.

Amb l’actual formació de cinc membres, el grup de Northern Beaches, al nord de Sydney, ens presenta plàcides guitarres que dibuixen unes melodies emblemàtiques que fan que, per uns instants, deixem d’enyorar tots aquells prodigiosos tàndems musicals australians de la dècada dels 80.

Sorgits el 2019, després d’un parell d’EP’s entreguen el seu esperat primer àlbum, aquest Oyster Rock! que sortirà el primer de desembre via Meritorio Records. Dotze cançons que impregnen l’atmosfera d’olor al típic pa de pessic australià recobert de xocolata i coco, clamant al cel que les coses passin a càmera lenta, mentre fem una pausa en una cafeteria de camí a la platja de Bondi.

Amb artesania DIY, Sunny Blayney (veu, guitarra), Dylan Ferguson (guitarra), Samuel Morris (baix, veu), Will Maddock (teclat, veu) i Cooper Anderson (bateria) gairebé acomiadaran l’any de la millor manera possible... i aquí ho deixem. 

EN UN MÓN QUE NO ESCOLTA

GRRRL GANG – "SPUNKY!"

NOU REGISTRE

No prou satisfetes amb la incontinència del collons del K-Pop, des del continent asiàtic i el seu costat més exòtic i consumista, llancen, de tant en tant, propostes que son còpies occidentals. Això sí, quan copien son els millors.

Grrrl Gang son un tercerto que es van conèixer a Yogyakarta i impulsats per les seves particulars inquietuds, es van traslladar a la mega city de Yakarta, on amb l’ajut de Lafa Pratomo, un productor que allà és un dels reis del mambo, acaben de debutar amb Spunky!, editat conjuntament per Big Romàntic Records, Trapped Animal i Kill Rock Stars, fa cosa d’un mes. 

Son deu cançons creades enmig de canvis importants en les vides d’Angeeta Sentana (veu, guitarra), Edo Alventa (guitarra) i Akbar Rumandung (baix) en les que expliquen històries sobre mals hàbits, desesperança, impotència i virtuts similars. Per dissimular i malgrat les circumstàncies, expliquen que ‘l’actitud sempre ha volgut ser d’esperança, coratge i humor’.

Es queixen també de que les oportunitats de tocar a Indonèsia son molt limitades, però no perden l’ànim. ‘És difícil aconseguir un permís per tocar aquí a Yakarta’, explica Rumandung. Per això sovint toquem en la sala d’estar d’amics o en una barberia, on sempre hi ha la possibilitat de que arribi la pasma i ens faci plegar els bàrtuls’. Val més una copia bona que vint-i-cinc mals originals.

PER DIMENSIONS DESCONEGUDES

LEA BERTUCCI – “OF SHADOW AND SUBSTANCE”

NOU REGISTRE

La sincronització entre coneixement i deriva és un regal que algunes persones poden aportar a l’existència dual d’uns quants.

Cal un compromís com el de la compositora i músic de Nova York Lea Bertucci. Mitjançant l’exploració dels timbres, textures i les diferents dimensions harmòniques, ha passat a formar part del grup de les brillants experimentacions de Cage o Tony Conrad. El saxofon, el clarinet o el vibràfon, son algunes de les seves eines de treball, amb l’assistència de processos d’improvisació, connexions multicanals i tecnologia d’àudio experimental.

(fot Katherine Finkelstein)

Porta més d’una dècada funcionant. El 2021 va crear el seu propi segell, Cibachrome Editions, amb el que ja ha editat un parell d’àlbums, A Visible Length Of Light i Murmurations, amb el també músic experimental Ben Vida. Ara, per a primers de desembre, te a punt Of Shadow And Substance, títol que vol ser una picada d’ull, a un episodi de la sèrie de televisió The Twilight Zone.

Ha compartit aquest Vapors, del que Bertucci explica: ‘IA “vapor” és una molècula que existeix en el límit entre un estat líquid, gasós o sòlid, i el terme arcaic “vapors” era una expressió pseudocientífic per a diagnosticar diferents tipus d’histèria en les dones’. Un increïble treball amb dues extenses composicions, on es dissipa tot estat sòlid. 

ATERRATGE D’EMERGÈNCIA

MGMT – “LOSS OF LIFE”

NOU REGISTRE

Hi ha estrelles, que es sostenen en el firmament fins que cauen i s’estrellen.

MGMT no s’han estrellat però han perdut la brillantor dels astres. El duo de Middletown, el 2006 es van enfilar per tot arreu i van tenir temps per treure un parell d’àlbums que van engruixir el grup de millors discos pop de finals de la primera dècada del nou segle. Eren Oracular Spectacular (Columbia – 2007) i Congratulations (Columbia/Sony – 2009).

Després la fórmula va anar deixant de fer efecte amb un parell d’àlbums més, fins aquest cinquè disc de la seva trajectòria, que si tenim en compte Mother Nature, el primer tema que comparteixen, anem fent pista que ve l’aterratge d’emergència.

L’àlbum es diu Loss Of Life, el primer que els hi edita el segell independent de Nova York, Mom+Pop i que té previst el seu llançament per finals de febrer. Porta 10 noves cançons amb producció de Patrick Wimberly i mescla del seu habitual col·laborador en aquestes tasques, Dave Fridmann. Així descriuen la cançó: ‘Parla de la mitologia arquetípica de MGMT, d’un heroi que intenta aconseguir que un altre heroi comenci el viatge que ha de començar’. 

Jordan Fish ha dirigit el vídeo de suport, del que diu: ‘Espero que la història faci feliç a la gent i faci connectar a la família, amics i inclús al regne animal’. Ja poden anar fent broma. Benjamin Goldwasser i Andrew VanWyngarden han arribat a aquesta conclusió: ‘Musicalment parlant, som al voltant del 20% del que se’n diu AC (Adult Contemporany Music) i no més, per favor’. Ja sabem què vol dir això.

LA MÚSICA i ALLÒ ALTRE

DIVINE HORSEMEN – “BITTER END OF A SWEET NIGHT”

NOU REGISTRE

Hi ha coses que son immutables. Sembrades de llavors d’un altre planeta, floreixen i moren quan els hi sembla. Sempre fent bona cara.

La banda de cowpunk de Los Angeles Divine Horsemen, co-fundada pel poeta-punk californià Chris Desjardins – Chris D – i la seva dòna Julie Christensen el 1983, a continuació de l’esbandida de l’apostòlica banda de punk-rock formada el 1978 The Flesh Eaters, ens presenten el seu segon àlbum des que van fer una nova florida el 2020. Un doble vinil que es diu Bitter End Of A Sweet Night i que els hi ha tornat a editar Red Records.

(fot Frank Lee Drennen)

Després d’una brillant carrera, el 1988 Divine Horsemen van fer una aturarada forçosa quan la parella es va separar. I com que mala hierba nunca muere, després d’un primer intent el 2018 truncat per l’assassinat del baixista Robyn Jameson, l’any següent van recuperar el pols i van tornar a l’activitat. A la formació actual els acompanyen Peter Andrus (guitarra), Bobby Permanent (baix) i DJ Bonedrake (bateria).També compten amb les col·laboracions de Chris Cacavas (Green On Red) i el violí clàssic d’Elizabeth Wilson, reconvertit en fúria punk-folk.

‘Quan escric les lletres, no sempre tinc una idea preconcebuda sobre què aniran, encara que normalment sempre acaben tractant de relacions disfuncionals’ comenta Chris D, que afegeix ‘Més o menys, la mitad de les cançons es converteixen en diàlegs entre dues persones. Però el fet que siguem ex-parella, ajuda, encara que els fets poques vegades es refereixen a alguna cosa que hagués passat entre nosaltres. Son més aviat combinacions de diferents persones que he conegut, així com tonelades de pel·lícules que he vist’, com aquest Dirty Like An Angel (Sale Comme Un Ange) en referencia al drama negre de 1991 dirigit per Catherine Breillat.

(fot Instagram Divine Horsemen)

A més de les pròpies, el doble àlbum porta les versions de The Next Man That I See d’Anita Lane, Coffee Shop Blues del duo de folk anglès Smoke Fairies i It’s Still Nowhere de The Aints, la banda post-Saints d’Ed Kuepper. En conjunt, setze profunds temes, carregats de passió pels gèneres foscos de la vida, musicals i els altres.  

DIRECTE A LA BUTXACA

ESTAFA

Això ja no té remei.

En una entrevista que escoltava aquest matí a una noia participant del Festival Keroxen de Santa Cruz de Tenerife, explicava que havia introduït a un ordinador no sé quines dades i que aquest ho havia transformat en unes cançons que ella, per suposat, portaria a l’escenari.

A una escala econòmica de molta més envergadura, també avui tots els mitjans de desinformació parlaven de la nova cançó dels quatre nois de Liverpool. McCartney diu que sí que son ells. Harrison, en el seu dia, va dir que era ‘una puta merda’ i va vetar la seva inclusió en cap antologia Beatle. Evidentment, el resultat es deu també a la ja "indispensable" intel·ligència artificial, que no és un altre cosa que un negoci més de les grans companyies. “Perdoneu, però algú ho havia de dir”.

"NOW AND THEN" 

NO ÉS NI UNA CANÇÓ, NI ÉS DELS BEATLES

NO ENS DEIXEM ENGANYAR

ENS HAN DIT "AQUÍ US QUEDEU"

TRASPASSOS / OCTUBRE 2023

EFECTES SECUNDARIS VACUNES / CÀNCER / ALTRES: 11

PER LA VARIANT COVID Nº... ( ? ): 00

NO SABEN / NO CONTESTEN: 07

Cansades de la dictadura consumista, aquestes son algunes persones que ja no participaran de cap més shopping day:

La primera d’elles, el guitarrista anglès Ritchie Routledge, que va traspassar el diumenge 8 a Nashville amb 73 anys, sense que haguem pogut esbrinar la principal causa. A mitjans dels seixanta va ser membre de The Cryin’ Shames, produïts per Joe Meek. També va ser membre de la banda anglo-alemanya Blackwater Park, editant un actualment cotitzat únic àlbum, Dirt Box (Basf – 1972).

Ritchie Routledge

L’endemà ho feia Hugh Friel, el bateria de la banda irlandesa de new wave The Atrix. Van formar-se el 1978 i van editar també un ínic àlbum, aquest no tant cotitzat, Procession (Scoff Records – 1981). Va traspassar amb 71 anys al Beaumont Hospital de Dublín sense que s’hagi especificat tampoc la causa.

Hugh Friel

El mateix dia 9, l’actor francès – i a finals de la dècada dels cinquanta també cantant – Henri Serre, especialment conegut pel seu paper de Jim a la pel·lícula de François Truffaut de 1962 Jules et Jim. Va morir amb 92 anys a casa seva de Sent Joan del Bruèlh a l’Occitània. La cause, aussi inconnue.

Henri Serre

El dia 10, marxava Don West, el personatge encarnat per l’actor Mark Goddard, membre de la família Robinson que viatjaven amb la Júpiter 2 totalment perduts en la mítica sèrie emesa per la CBS de 1965 a 1968, Lost In Space. Va traspassar al 87 anys en un centre de cures pal·liatives de Massachusetts, d’una fibrosi pulmonar.

Mark Goddard

El mateix dia, Amado Jaén, baixista del grup de l’Hospitalet de Llobregat, Los Diablos. Va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona als 74 anys d’un càncer.

Amado Jaén

L’endemà, un dels membres fundadors de The Isley Brothers, Rudolph “Rudy” Isley. Ho feia d’una aparent aturada cardíaca a casa seva a Olympia Fields, Chicago als 84 anys.

“Rudy” Isley

El 12, el músic de reggae “Ibo” Cooper. Membre d’Inner Circle i posteriorment co-fundador de Third World amb Steven “Cat” Coore el 1973. A finals dels noranta, va començar a ensenyar a l’escola de música Edna Manley College of the Visual and Performing Arts a Kingston. Tenia 71 anys i va traspassar d’un càncer a Saint Andrew Parish, Jamaica. El mes passat se li va avançar de forma sobtada la seva dòna Joy i el març també d’aquest any el seu fill Arif d’una altra suposada aturada cardíaca.

“Ibo” Cooper

També el 12, la membre dels Setze Jutges, Remei Margarit. Està considerada com una de les impulsores del moviment, al costat de Miquel Porter i Moix, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella. Va publicar tan sols dos EP’s abans de dedicar-se a l’ensenyament i posteriorment treballar com a una de les responsables de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Ha traspassat amb 87 anys sense que s’hagi especificat la causa concreta.

Remei Margarit

Saltem al dia 17. La genial compositora i pianista Carla Bley – de nom real Lovella May Borg. Quan va aterrar a Nova York després de deixar l’escola de secundària, va trobar la seva primera feina de venedora de cigarrets en el Birdland Jazz Club. Ràpidament es va convertir en una músic destacada en el moviment free jazz de la dècada dels seixanta. El seu triple LP de 1971, Escalator Over The Hill amb la col·laboració d’un conjunt espectacular de músics, forma part de les seves proeses. Ha traspassat a Willow, NY, d’un càncer al cervell amb 87 anys.

Carla Bley

Àngel Jové es suma a la llista. Va formar part del col·lectiu lleidatà Grup Cogul, dels primers en reivindicar per aquí l’informalisme i l’art-pop. Artista carismàtic i multi-facètic va exercir en el territori de la pintura, del vídeo-art, dissenyador gràfic, guionista i director artístic de televisió, va dissenyar l’interior de Zeleste, així com de protagonista en algunes de les primeres pel·lícules de Bigas Luna com Bilbao o Caniche i segur que ens deixem coses. Va morir el 18 d’un ictus als 83 anys a Girona.

Àngel Jové

El mateix dia, ho feia el cantant i compositor nord-americà Dwight Twilley. Especialista en power-pop, el seu I’m On Fire de 1976 encara ressona per l’ambient. Va traspassar al fotres una llet contra un arbre al tenir un vessament cerebral mentre conduïa. Tenia 72 anys.

Dwight Twilley

El dia 20, el pintor català Eduard Arranz-Bravo. Va fer tàndem durant un temps amb Rafael Bartolozzi, del que és conegut el famós mural gegantí de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, afortunadament restaurades fa poc. Va traspassar a casa seva de Vallvidrera als 82 anys, plàcidament.

Eduard Arranz-Bravo

L’endemà, traspassava la llegenda del Manchester United, Bobby Charlton. Va formar part dels temps en que els jugadors de futbol eren homes normals, res a veure amb els aspectes quinquis dels actuals. Va morir de complicacions d’una demència amb 86 anys.

Bobby Charlton

El músic Gregg Sutton, membre de KGB, de la banda de country-rock Lone Justice del 85 al 87, acompanyant a Maria McKee en el seu debut en solitari i també als 80 membre de gira de Bob Dylan. Ho feia el diumenge 22 a Los Angeles sense que s’hagi especificat cap causa concreta.

Gregg Sutton

L’endemà, el guitarra de Bristol, Angelo Bruschini. Membre de The Blue Aeroplanes i en l’etapa Mezzanine i 100th Window de Massive Attack. La causa, càncer de pulmò. Tenia 62 anys.

Angelo Bruschini

El dimarts 24 traspassava el teclista Paul Harris. Va ser membre de la banda Manassas d’Stephen Stills i la Souther-Hillman-Furay Band. També va ser músic de sessió per infinitat de músics durant les dècades dels 60,70 i 80, figurant en els crèdits de discos de gent com Nick Drake, John Sebastian, Al Kooper o Grace Slick. Va traspassar a Fort Lauderdale, Florida, als 78 anys sense que s’hagi especificat causa concreta.

Paul Harris

El mateix 24, Richard Roundtree. Conegut per posar la cara al detectiu protagonista, a la pel·lícula de blaxploitation de 1971, Shaft, amb l’inoblidable banda sonora d’Isaac Hayes. Després van venir segones i terceres parts, però ja no eren el mateix. Va traspassar d’un càncer de pàncrees a casa seva de Los Angeles amb 81 anys.