ATRETS PEL RIGOR

SILVER FLEET SHIPS – “BEFORE NEVER, AFTER FOREVER”

A LA VISTA

Aquest darrer trimestre de l’any, de moment tampoc caldrà preocupar-nos. Estarem bastant ben servits de substanciosos llançaments, allunyats de les habituals consignes.

Un d’aquests serà el debut de Silver Fleet Ships, la banda d’Hobart/Nipaluna, a Tasmània, que practica un sucós post-punk carregat de sorpreses. Aglutinen totes les seves formes i s’enfilen al cim del moviment. S’inflen orgullosos inspirant l’atmosfera glamurosa i l’expiren en contundents melodies protegides per unes majestuoses bases rítmiques.

(fot Rohan Sharma)

Es dirà Before Never, After Forever que sortirà la segona setmana d’octubre via el segell False Peaks Records. La banda, la va muntar el 2019 el cantant i multi-instrumentista Spiro Noutsatos, un reconegut seguidor de tot allà que olori a DIY, que combina el lideratge de Silver Fleet Ships amb la seva feina d’enginyer de so per a altres bandes de l’illa com Dvrkworld, Nice House o Legal Noise. L’acompanyen en l’assumpte Mathew Olivier, Ryan Lynch i Jason Graham.

Han compartit tres primers singles, Surprised, Gemini i fa quatre dies aquest Do Nothin’, un tall del que corre una demo, editada dins de Two Sides (2020), i que han re-convertit, mantenint la pulsió nerviosa, en una peça èpica. La portada de l'àlbum és una il·lustració de Bek Binnie, del grup Threats, col·legues de correries musicals. 

                          

UN DOLÇ AMAGATALL

SHABASON, KRGOVICH, TENNISCOATS – “WAO”

NOU REGISTRE

Ens alegrem de poder continuar parlant de treballs resultat de la química que pugui sorgir en un moment qualsevol, espontàniament, entre persones.

L’abril de l’any passat, Joseph Shabason i Nicholas Krgovich van fer una gira pel Japó d’un parell de setmanes. Molt ben pensat, Koji Saito del segell de Tokio 7 e.p. va contactar amb Saya i Takashi Ueno del venerat duo japonès Tenniscoats, per a que els acompanyessin i els fessin de banda en les seves actuacions.

Koji Saito ho va clavar. La connexió va ser instantània. El mateix Saito va organitzar una trobada en un descans de la gira a Kobe, on es van instal·lar per dos dies a la Guggenheim House, una casa d’estil colonial de més d’un segle d’antiguitat que ara és una residencia per a artistes amb ganes de fer coses. Sense plans, sense cançons, només els instruments i un impuls comú. 

No van fer falta més d’un parell d’assajos per a que veiessin que de l’encontre podia sortir mandanga. Anaven creant melodies i anaven desgranant lletres sobre la màgia del dia a dia: sobrenoms japonesos mentre miraven al cel i les formes capritxoses dels núvols, la recerca d’un parell de mitjons iguals en un cubell de roba de segona mà o fins a una oda a Tan Tan, un popular panda ja molt gran, que havia traspassat feia poc en el zoològic Kobe Oji.

Mentre gaudien d’aquella calma paradisíaca, compondrien i gravarien vuit cançons, que endreçades per ordre de creació, resultaria Wao. ‘El genial de l’àlbum és que la Casa no és cap estudi de gravació, així que sona tal com rajava, que com està just a prop d’unes vies de tren, sovint es pot escoltar com passava. Per a mi li dona molt d’encant i personalitat’ diu Joseph Shabason. ‘Va ser com un somni. Casi ho tenia oblidat i unes setmanes després d’arribar a casa, quan vaig obrir les sessions, em va quedar clar que havíem fet alguna cosa especial que valia la pena publicar’.

El disc és delicat folk-pop experimental de la suma dels seus creadors. Arranjaments senzills, que permeten que l’aire circuli entre les notes i els hi doni la forma final. Sense presses, les melodies s’anaven esfumant entre la natural reverberació de la sala on van gravar, donant com a resultat, aquest vaporós àlbum on poder amagar-nos entre els seus solcs. Ha sortit fa una setmana via Western Vinyl.

                          

APRENGUEM DELS GOSSOS

NO PEELING – S/T

NOU REGISTRE

Hi ha fonts on es pot llegir que el naixement de criatures ha caigut un 5% i en una altra diu un 25%. Com sigui, és evident que anem a la baixa.

També hi ha qui diu en contrapartida, que hi ha hagut un augment en el nombre de gossos residents a les llars humanes. Com sigui, també és cert. La banda de Nottingham No Peeling, acaba de treure el seu debut en vinil, un EP homònim amb 7 pistes que ha sortit avui via Feel It Records, on es dediquen a parlar amb humor, de gossos. 

S’emmirallen en grups com B-52 per a base de sons electrònics i una base rítmica fora de sí, intentar animar una mica el pati. Es descriuen com ‘una colla d’amics que fan punk amb klangs, thwacks, bloops, whoops i que expliquen històries’.

Son com es veu, una atrotinada, divertida i engrescadora banda de l’escena DIY de la ciutat on va néixer Robin Hood. Potser per això tenen aquest sentiment de voler ajudar. La formen Phil Booth (cap de JT Soar, un espai auto-gestionat de música i art), Nick Oakden (enginyer de sol de JT Soar), Sophie Diver (poeta), Dom Durkin (Sofftness) i Dan Sheen (ex membre d’Stuart Pearce) i proposen un remei per a l’ensopiment general: ‘Estàs desanimat? Baixa al carrer i contempla a tots els teus veïns de quatre potes com remenen la cua tan feliços’. La cançó Can I Pet That Dog? la dediquen a l’alegria universal de fer festes als gossos. 

                          

UNA COLLA D'INADAPTATS

BLEAK SQUAD – “STRANGE LOVE”

NOU REGISTRE

Allò que es diu la química entre les persones, sempre ens ajudarà a fer un món més humà. Això i la capacitat de reaccionar davant de les injustícies. Però escriurem del primer. No em caldrà engolir tant.

Som davant d’allò que els mitjans de desinformació els agrada anomenar un súper-grup. Es diu Bleak Squad, son de Naarm (Melbourne) i el componen Mick Turner (Dirty Three, Mess Esque),  Mick Harvey  (Nick Cave & The Bad Seeds, PJ Harvey, The BirthdayParty)  Adalita Srsen  (Magic Dirt) i Marty Brown (Art of Fighting). Han tret un àlbum amb 9 cançons que entren amb una facilitat que voldrà dir alguna cosa. Es diu Strange Love i els hi ha posat al carrer fa quinze dies Poison City Records.

La llavor sembla que la va plantar el bateria, Marty Brown. És ell qui ho explica: ‘Un estiu estava assegut al costat de la piscina de Fitzroy (una popular piscina de Melbourne) planyent-me de que no estava tocant gaire la bateria. Així que vaig pensar en començar alguna cosa i em vaig posar a trucar a tots en aquell mateix moment’. L’espontaneïtat: algú la recorda? ‘No se per què vaig pensar que funcionaria. Potser vaig saber veure que tots teníem una forma semblant de fer música: senzilla i instantània. Sabia que cadascú de nosaltres tenia una personalitat musical pròpia. Però no esperava que complementéssim tan bé, la veritat’. La química, la màgia que sorgeix entre les persones, no entre les apps.

Es van trobar per a una primera sessió als estudis Head Gap, a Preston al nord de la ciutat, amb l’enginyer Rohan Sforcina... i va fluir fàcilment: ‘Tocàvem les cançons una primera vegada per mostrar els fragments i després ja gravàvem en la segona toma. Gran part d’Strange Love és aquesta segona toma. Encara que arrencàvem amb una improvisació, fèiem com una reacció i tocàvem al ritme de la cançó’.

Guitarres que s’arrosseguen, línies de baix que detenen l’aire i les veus de Srsen i Harvey que ens consumeixen lentament, com es consumeix la cendra d’un cigarret. S’emparren en dotar les lletres de les cançons d’una aura melancòlica: històries d’amors frustrats, desesperances i de les contradiccions constants entre les persones. Adalita Srsen ho ha expressat molt be: ‘Crec que el nom de Bleak Squad, reflecteix molt be tant a aquest grup d'inadaptats, com a l’esperit noir de la nostra música’.  

                        

OBSTINACIÓ EMOCIONAL

TIBERIUS – “TROUBADOUR”

A LA VISTA

Si fa falta fer teràpia, es fa. Es pot fer de moltes maneres diferents. Totes vàlides si serveixen per aclarir conceptes i tirar endavant.

A Brendan Wright la música, a part del terapeuta, li ha servit com a mètode per aclarir idees. Va començar composant en solitari autoeditant-se gravacions. Quan va marxar de Vermont i es va instal·lar a Boston ja no va poder deixar d’escriure pensant amb una banda que l’acompanyés. Tot per conèixer-se millor.

L’evolució, el va portar a crear la família Tiberius, que després de varies entrades i sortides, va acabar en el quartet actual. Amb ell ha trobat la formula perfecte amb la que fusionar farm-emo, que diu ell, i l’indie-alternatiu dels 90. A més de Wright (veu, guitarra, teclats) trobem a Pat King (banjo, pedal steel), Kelven “KP” Polite (baix) i Sam Blumenstiel (bateria).

Aquest Troubadour es pot dir que és el seu àlbum de debut. Un àlbum que sortirà a mitjans de novembre via Audio Antihero. Wright explica que amb la creació de Troubadour, va experimentar la mort del seu ego. ‘El meu terapeuta i jo parlàvem constantment de com gran part de la meva ansietat, sorgeix al pensar en mi mateix en relació amb l’altre, sigui un grup de persones, una de sola o en termes abstractes, pensar en les persones com un tot universal’ comenta.

Han compartit un parell de pistes, Felt i aquesta Sag. ‘Sag aborda el dilema identitari en un context marcat per la constant comparació, especialment entre els que decideixen abandonar l’escena local per empaitar somnis en ciutats com Nova York o Los Angeles. Una reflexió sobre la por a no trobar el teu lloc a la vida’. Sobre acabar tenint una vida de la que no et sents orgullós, teledirigits cap al barranc emocional i acabar pagant la factura del terapeuta. 

                         

EXPLOSIONS EN BUCLE

WILD WILD WETS – “TIME MUTATIONS”

NOU REGISTRE

Hi ha músiques que fan que el cos entri en estat compulsiu. Com si l’impacte de les vibracions musicals actués sobre el cos com una ona expansiva posada en bucle. Per tornar-se tarumba.

Wild Wild Wets son una banda de San Diego que porten activant dispositius des de 2012. Amb tres àlbums, un grapat d’EP’s i uns directes cerimoniosos que et situen en un pantà que no es toca fons a base de pulsacions de trànsit, s’han forjat una fama amb la que disposen de crèdit allà on es planten. 

Ara acaben de llançar via Salton Sea Sound System el seu quart disc, es diu Time Mutations, l’han enregistrat als Earthling Studios a El Cajón amb producció pròpia i l’ajuda de Mike Kamoo.

La formació actual manté al centre de l’huracà els seus fundadors, Mike Turi (veu, teclats) i Taejon Romanik (guitarra, veu) acompanyats d’Albert Sánchez (baix), Dave Mead – Crasher – (bateria) i Jason Crane – Rocket From The Crypt – (percussió, trompeta, sorollets).

De clares reminiscències flower-power mesclades amb substàncies sofisticades, és Mike Turi – per altra banda autor de la portada – qui explica sobre l’àlbum: ‘Time Mutations és com endinsar-se en un altre món. Una narrativa sobre la construcció d’una societat pròpia, la ruptura de les regles establertes i el moure’s entre el somni i la distòpia. Imagineu-vos al Dr. Moreau amb Ziggy Stardust’.

                         

CONCLOENTMENT, LA MORT ÉS MASCULINA

TRASPASSOS / AGOST 2025

PER LES PROTESTES CONTRA EL GENOCIDI PROVOCAT PER ISRAEL: 00

DELS EFECTES SECUNDARIS DE LA VACUNA CONTRA EL VIRUS MALIGNE / CÀNCER / ALTRES: 09

NO SABEN / NO CONTESTEN: 05

El mes d’agost, n’hi ha que marxen de vacances permanents. Aquests son alguns d’ells: 

Comencem amb un finalista del mes passat, del 31 de juliol. El reconegut músic acordionista nord-americà “Flaco” Jiménez. Va iniciar la carrera tocant a l’àrea de San Antonio, Texas, fins que va conèixer a Doug Sahm de Sir Douglas Quintet amb qui va estar algun temps. Després va viatjar a Nova York i va formar part de les bandes de Dr.John, Ry Cooder o Bob Dylan entre altres. Va traspassar d’un càncer als 86 anys.

“Flaco” Jiménez

... i ara sí, encetem la llista del mes d’agost amb el músic anglès Terry Reid. Ens caldria una secció apart per parlar de la vida d’aquest compositor i guitarrista. Amb una extensíssima història de treballs, col·laboracions i amistats, Reid es va constituir en un referent de l’escena musical en majúscules. Va traspassar d’un càncer  a Rancho Mirage, Califòrnia, el dia 4 amb 75 anys.

Terry Reid

Saltem al diumenge 10 quan ho feia el també music i compositor Bobby Whitlock. Nascut a Memphis, te nombroses intervencions destacades. Entre moltes, formant part de Booker T. & The MG’s, la participació en un parell d’àlbums de Delaney & Boney, a la veu i teclats amb els Derek and The Dominos i en l’All Things Must Pass de George Harrison. Va traspassar d’un càncer a casa seva a Ozona, Texas amb 77 anys.

Bobby Whitlock

L’endemà teníem la mort d’Éric Colmet-Daâge. Editor que va començar a treballar per Salut les Copains, pel 1967 convertir-se en director artístic de la prestigiosa revista Photo. Tenia 77 anys (o 76, era molt coqueto) i no han transcendit detalls.

Éric Colmet-Daâge

Anem de curiositat. L’endemà dia 12 moria l’actor d’escenes delicades en més de 200 pel·lícules, Ronnie Rondell Jr. Però el detall pel qual se l’inclou aquí, és la seva aparició estel·lar en flames a la portada de Wish You Were Here, el novè àlbum de Pink Floyd. La fotografia va sorgir del caparró de Storm Thorgerson i Aubrey Powell del grup de disseny Hipgnosis. L’home a qui li dona la mà era Danny Rogers, company de treball. Tenia 88 anys i va traspassar a Arrowhead Senior Living, un centre per a malalts a Osage Beach, MO.

Ronnie Rondell Jr.

El dia 17 ho feia el també actor, aquest anglès, Terence Stamp. Les seves primeres pel·lícules ja son per treure’s el barret: The Collector (William Wyler – 1965), Poor Cow (Ken Loach – 1967) o Teorema (Pier Paolo Pasolini – 1968). El seu germà Chris , va ser el productor i manager de musics de rock, impulsor de gent com The Who i Jimi Hendrix a més de co-fundar Track Records. Una fotografia de Terence va ser polèmica portada del single dels Smiths, What Difference Does It Make? Va traspassar amb 87 anys sense que s’hagi donat a conèixer la causa exacte.

Terence Stamp

El mateix dia 17, traspassava Joe Caroff, dissenyador gràfic que va fundar la seva pròpia agencia la J.Caroff Associates, Inc amb la que entra muntanyes de treballs destaca la franquícia cinematogràfica per a James Bond, el 1962. Vivia a Manhattan, on va morir a cures pal·liatives un dia abans de fer els 104 anys. La seva dona havia mort el febrer.

Joe Caroff

El dimarts 19, traspassava Enric Hernàez, músic i compositor nascut a Barcelona. El 1984 va debutar amb Una Foguera de Sant Joan En Ple Gener després de tornar d’un viatge al Brasil amb el que es va fer un lloc en el panorama català i que va aprofitar per llençar La Tardor a Pekín l’any següent, aprofitant l’empenta política dels anys 80. Va morir de complicacions d’un aneurisma als 68 anys.

Enric Hernàez

El mateix dia 19 es confirmava el traspàs d’Alfred Hilsberg, el “Papa del Punk”. Periodista musical i fundador del segell ZickZack, pedra angular de l’escena punk i experimental alemanya. Va apostar per bandes com Einstürzende Neubauten, Die Krupps, Die Tödliche Doris, Die Zimmermänner o Xmal Deutschland, traient més d’un centenar de gravacions en vinil i cassette els seus primers cinc anys així com amb el segell What’s So Funny About? Amb el que va editar a Europa alguns treballs de Gun Club i Jeffrey Lee Pierce. Va morir amb 77 anys sense que s’hagin donat més detalls.

Alfred Hilsberg

El 26 ho feia el fotògraf nascut a Nova York Joe Stevens. Al llarg de gairebé tota la dècada dels 70 va treballar per el NME i a NY va capturar les primeres imatges de Debbie Harry i els Ramones al CBGB. El 2015 Thurston Moore va dir d’ell que va ser el pont entre les dues ciutats, Nova York i Londres, durant aquells anys de canvis musicals. Va traspassar amb 87 anys.

Joe Stevens

El mateix dia, Tony Saletan, cantant folk nascut també a Nova York. Que tots haguem cantat en algun moment cançons com Kumbaya o Michael Row The Boat Ashore (La Barca d’en Miquel) és gràcies a ell, que les va re-col·locar en el mapa de les cançons tradicionals. Va traspassar a Tacoma amb 94 anys i un important Alzheimer.

Tony Saletan

També el 26, un dels compositors de la crosta franquista, Manuel de la Calva, nascut a Barcelona i un dels dos integrants de l’embafador Duo Dinàmico, amb Ramón Arcusa. Se’ls hi ha d’agrair el malson del Resistiré en els dies del toc de queda policial. Va traspassar a la capital de l’imperi als 88 anys de complicacions derivades d’una fibrosi pulmonar.

Manuel de la Calva

L’endemà Jim Kimball, bateria nord-americà que va desfilar per bandes com Mule o The Jesus Lizard. Va traspassar amb 59 anys i només ha transcendit que va estar ingressat en cures intensives 10 dies abans de morir.

Jim Kimball

El 28 Ray Mayhew, membre dels londinencs Sigue Sigue Sputnik, la banda formada per Tony James, baix a Generation X. Durant la segona meitat de la dècada dels 80 van gaudir de una certa reputació. Segurament molts no reconeixeran la seva influència en el què fan. No s’han donat detalls de cap tipus. 

Ray Mayhew

Curiosament, aquest mes no hi ha hagut cap dona per incloure. Les dones viuen més i millor o què?

Fins el mes que ve!