AVIVAR ALGUNS SENTIMENTS

ORUÃ – “SLACKER”

A LA VISTA

Amb una voracitat pantagruèlica, ens regirem en el nostre cau i devorem sense perdre un moment les dues pistes avançades del proper disc dels brasilers Oruã.

Sempre hem sentit debilitat pels moviments artístics i musicals del Brasil i en especial dels sorgits a la ciutat carioca. Per això amb l’anunci d’un nou treball per part de la banda de Río, ens hem alterat per partida doble al sumar-se a l’anunci, l’acabament de l’agost i l’inici per a moltes persones de la meravellosa rutina. Oruã pot obrar miracles.

El disc es dirà Slacker, continuació de Passe (Transfusão Noise Records / IFB Records – 2024). La banda actual la conformen Lê Almeida (guitarra, veu), João Casaes (teclats), Bigu Medine (baix) i Ana Zumpano (bateria) que el van enregistrar a Seattle amb la companyia de Jim Roth. Sortirà a finsls d’octubre a través de K Records.

Almeida és l’anima del grup, agitador cultural de Río i cap del segell Transfusão Noise Records. Funcionen per mèrits propis, tot i en el seu currículum compten amb la invitació per part de Doug Martsch (Built To Spill) cap a Almeida i Casaes a unir-se al grup nord-americà de gira a més de participar en  When the Wind Forgets Your Name, el seu darrer disc llançat el 2022 per Sub Pop.

Després de Deus Dará, comparteixen aquest México Suite, una cançó que parla d’algunes injustícies tan presents encara entre nosaltres que es fan difícil d’engolir. Inspirada en l’esperpèntica detenció de Lê Almeida mentre viatjava a Mèxic per tocar en un festival, en fa cinc cèntims: ‘Era desembre de 2023, després d’una gira d’Oruã pels USA, vaig viatjar a Cancún, Mèxic, per acompanyar a la meva parella Melanie Radford. Anàvem a interpretar música ambiental en una sessió de ioga i Mel també anava a tocar amb Built To Spill. Tot formava part d’un enorme festival organitzat per Wilco en un grand resort’.

I ara ve lo bo: ‘A l’arribar em van enviar a una habitació de l’aeroport, on van informar-me que hi havia alguna irregularitat en el meu passaport. M’hi van retenir tota la nit amb varis immigrants més, cap d’ells blanc, és clar. Al dia següent em van enviar de tornada als Estats Units on vaig agafar un altre vol cap al Brasil. El festival no va moure ni un dit per ajudar-me. Uns mesos després, vaig escriure aquesta cançó en un prompte, sense por ni remordiment a l’obrir una dolorosa ferida’. Aquest juliol van estar de gira per algunes ciutats d’Europa per acabar d’oblidar-ho.

El festival és el Wilco’s Sky Blue Sky, un festival de tot inclòs, organitzat per la banda Wilco que es realitza en un ressort de la Riviera Maya. El proper es celebrarà el gener de 2026. Per a votants progres de patilla. 

                         

LA RELACIÓ AMB NOSALTRES MATEIXES

pôt–pot – WARSAW 480KM

A LA VISTA

Les cançons i les distàncies ajuden i a vegades, fins i tot curen.

La banda pôt–pot va descobrint-ho a partir de les seves pròpies experimentacions i ho fan públic amb aquest Warsaw 480km, el seu debut oficial en format LP que sortirà aquesta tercera setmana de setembre via Felte. Tot va començar del treball en solitari de Mark Waldron-Hyden, mentre vivia a Cork, a Irlanda.

Un dia va decidir traslladar-se a terres més càlides i va anar a parar a Lisboa per assistir a una residència artística. Allà va conèixer en un primer moment a Michael Oliver Smith (guitarra) i a Joe Armitage (baix). Engrescats, com sol passar, aviat van reclutar a Elaine Malone i a Sara Leslie per a l’harmònium, més guitarres i veus.

Segons Waldron-Hyden: ‘El disc es defineix per la dificultat emocional i les topografies atmosfèriques. La primera tanda de cançons les vaig escriure sense viure en cap lloc concret, així que crec que tenen un aire efímer. Desenvolupar-les després amb la banda, em va ajudar a processar una època en la que em trobava emocionalment lliure, així que em recorden per igual l’experiència que vam compartir com a unitat creativa i els difícils moments que les van inspirar’.

Han compartit tres primers senzills, WRSW, Sextape i ara aquest 22° Halo, de forta base rítmica, capes de textures metàl·liques i suggestives veus. La pista tracta sobre establir amistat davant del mirall, amb el diable, veure qui ets des de l’altre costat i fugir de la voràgine interior. 

‘En aquell moment, repetia hàbits en forma de cicles que no m’anaven be, i aquesta cançó va ser una de les formes d’admetre’m a mi mateix i expressar-ho per poder canviar. La nit que vaig acabar la lletra, tornàvem a casa després d’una sessió i un halo de 22° brillava en el cel. Era la primera vegada que en veia un’. És així com les cançons i la distancia entre tu i l’halo, ajuden a tirar endavant.

                         

BALLANT AMB EN PERE BOTERO

TROPICAL FUCK STORM 

+ JOHNNY CASINO

DJ. 28 AGOST’25

La(2) - BARCELONA

ASSISTÈNCIES

Les fotos dels paisatges sempre desmereixen la realitat de la vista panoràmica. De la mateixa manera, les fotos dels concerts de Tropical Fuck Storm desmereixen tant, o més, la realitat del show.

En la seva nova visita a Barcelona, Tropical Fuck Storm tocaven a l'espai de baix de la sala de Nou de la Rambla. Tenint en compte que en aquesta ocasió se’ls podria veure i escoltar de prop, no voliem deixar-ho passar i comprovar pels nostres propis medis, el què haviem sentit dir d’ells i els seus directes.

Quan se’ls acabarà l’energia? Mai, que la mantenen intacta afortunadament per a nosaltres. Creen un caos tan monumental que li donen la volta i el tornen un bàlsam. Com quan un estrèpit vertiginós fa que desaparegui qualsevol altre factor del voltant.

També va passar que a mig concert, una ànima combativa va deixar a la vora de l’escenari una bandera palestina. Calia deixar constància de que malgrat la gresca, a pocs kilòmetres els israelians continuen assassinant a persones innocents. Va haver temps per a tot. En el bis, Stayin’ Alive dels Bee Gees va fer suar la cansalada a tot Déu.

(fotos Tina Mont)

Definitivament, el quartet australià posarà la banda sonora perfecte pel trajecte de quan anem totes de cap als inferns. Segur que ens els trobarem de festa amb en Pere Botero.

Va obrir el músic australià resident a Dènia, John Spittless “Johnny Casino” amb el seu hard rock de tall clàssic. Va ser un experiment? El programador de la nit – suspens per a ell – l’importa un pito quadrar-ho bé amb la banda protagonista? Va ser una actuació forçada i el resultat va ser evident.

Johnny Casino

                         

ESPONTÀNIAMENT, FUNCIONARÀ

GOOD FLYING BIRDS – “TALULAH’S TAPE”

A LA VISTA

Son en una vibració alta. Sense voler, d’una manera casi espontània, Good Flying Birds s’han posat a tots els cada vegada més necessitats d’una mica de bon rotllo, a la butxaca.

Amb unes guitarres juganeres, disposades aixecar-nos l’ànim a base de fèrtils notes desafiants i una desficiada base rítmica que fa impossible que no et contagis de la seva vitalitat, es presenten com aquells que res i li donen a la vida una mica de sentit, amb el que el seu ascens ha estat, òbviament, inevitable.

Son un quintet d'Indianapolis que s’hi van posar a finals de 2023. Pujaven algunes gravacions casolanes a internet amb el nom de Talulah God. El funcionament totalment DIY i la sinceritat i urgència dels temes, van ser captats per personal com Martin Meyer (Lumpy Records, Inscrutable Records) involucrat i apassionat de l’escena.

Van editar una cassette amb el títol de Talulah’s Tape del que van vendre 300 copies en menys d’un mes. A partir d’aquí va venir la incorporació als segells Carpark i Smoking Room que son els que “re-editaran” en vinil a mitjans d’octubre, aquest lluminós Talulah’s Tape.

S’emmirallen en bandes com Guided By Voices, Beat Happening o The Vaselines i formen part de la nova fornada de bandes de pop bellugadís com Wishy, Sharp Pins, Horsegirl o Answering Machines. Han compartit un parell de talls, Eric’s Eyes i aquest Fall Away que compta amb les veus dels seus col·legues de Wishy, Nina Pitchkites i Kevin Krauter. 

El líder de Good Flying Birds, Kellen Baker ha comentat sobre la cançó: ‘Vaig gravar una nota de veu amb l’iPhone assegut al llit, tararejant i rascant la guitarra elèctrica desendollada, el de sempre. Li vaig enviar al meu amic i ara company de pis Kevin Krauter per si li venia de gust col·laborar. L’endemà m’ho va tornar amb la bateria completament gravada de forma impecable. És un geni. Després li vaig demanar a la meva amiga i veïna Nina Pitchkites que es passés per la meva habitació a gravar algunes veus. Ho va fer de seguida. Te una veu increible’. Fàcil, no? Quan hi ha actitud, tot rutlla gairebé sol.  

                          

COM EN UN INTERVAL

OPIN – “EMBRACE THE GRIFT”

NOU REGISTRE

La música electrònica va per un altre camí diferent al pop tradicional. És més calculada, que no vol dir que no tingui el seu grau d’improvisació.

La travessia que fa el trio de Richmond Opin amb els seus sintetitzadors es nodreix de grans influències: Bichin’ Bajas, les cinematografies de Mica Levi i l’escena Leftfield en general, accelerades totes elles cap al buit més exuberant, on navegar entre emocions. 

Jon Hawkins, Tori Hovater i Landis Wine porten gairebé una dècada treballant junts, de manera que ja traginen amb una tendència pròpia d’ells tres, amb la que aporten combustible per seguir navegant intuïtivament: ‘Ens apassiona el sentiment de l’espontaneïtat a l’hora de composar’ han explicat.

Tenen ja a disposició dels navegants el seu tercer disc. Es diu Embrace The Grift i els hi llança l’elegant segell Blank Verse Records. Onze nous polièdrics temes – si comptem Pinches II, III i IV – d’una brillant sumptuositat. Pistes com JJ, entre experimental i techno-pop, la hipnòtica Snow James o aquesta exquisida All Night Repeating, amb una temperada marxa i un persistent break-beat, que ens durà allà al mig, on no sabrem diferenciar entre el calculat i l’improvisat. Com en un interval.

                         

ON HI HAGI UN BON COMBINAT

IVORY DAZE – “CHLORINE”

A LA VISTA

No es distreuen. Ivory Daze fan seva l’actitud del no m’atabalis i recuperen l’apatia i el desencant de finals dels 80 sense que se’ls mogui una pestanya.

Es van formar a principis de 2022 a la ciutat de Lincoln, NE. Son Isahen Harms (veu, guitarra), Van Foster (baix) i Maeve Nelson (bateria). Es van auto-editar una mena d’EP (format aire) que es deia Doing Just Great el maig de l’any següent d'establir-se. 

No ens enganyem. Son la viva influència del grunge. Guerreres melodies de tonada enganxosa que parlen del genial que som i tot el be que fem, sobretot amb les obres de caritat.

Han anunciat que a mitjans d’octubre treuen un nou EP, via Quiet Panic, i aquesta vegada sí que el podrem palpar. Es dirà Chlorine i inclourà 5 noves cançons on refugiar-nos del soroll exterior. Han compartit aquest tall, IV League del que Isahen Harms ha comentat a punknews: ‘Aquesta és una cançó molt important per a mi. La vaig escriure en un moment molt especial de la meva vida. A més, com a banda creiem que és la introducció perfecte al nostre nou so i direcció. Combina l’estada al teu bar preferit i un tequila. La vam fer amb la intenció de fusionar elements blast-beats amb el pop’. Ivory Daze sap fer combinats com els d’abans.  

                          

COMPTE AMB ELS RADARS

THE BOOJUMS – “THE BOOJUM”

A LA VISTA

De moment els somnis encara no ens els poden controlar. Vol dir doncs, que és de les poques coses que podem continuar fent sense que ens emprenyin.

Qui te molt bon ofici en el moment de posar-hi música en aquests somnis, son el terceto creat, oficialment fa res, a finals de 2024, The Boojums. Una banda de Port Hawkesbury, al Canadà, formada per Willie Stratton (veu, guitarra), Sara Johnston (baix de vuit cordes, veu) i Patrick Murphy (bateria, veu). Tenen a punt per sortir el seu àlbum de debut. Es diu com ells, The Boojum i la data l’han fixada pel darrer dia d’octubre via Having Fun Records.

(fot Christine Latter)

Hi posen tota la carn a la graella. Guitarres accelerades i rítmica a tota llet a veure qui els atrapa. Cançons de fàcil digestió a base de tot allò que et soni a power-pop. No per res el van enregistrar d’una tirada i aguantant la respiració. Les 12 cançons que l’omplen parlen d’un viatge carregat d’emocions mentre et vas realitzant a base d’hòsties sobre l’amor, la mort i en definitiva, de la vida en una petita comunitat de Nova Escòcia.

Han compartit un primer tall, aquest Wings Of Fire de la que Stratton comenta: ‘La cançó va d’empaitar alguna gran cosa abans no desaparegui del teu retrovisor’ i ho descriu una mica més: ‘Com aquella sensació quan corres per l’autopista amb somnis en el dipòsit i la persona que estimes al costat’. Però anem en compte amb els radars que van posant per cuidar-nos i protegir-nos, que no per recaptar pasta, mal pensat.