MEATBODIES, DE LA FOSCOR A LA LLUM

NOU REGISTRE

Chad Ubovich, el capo de Meatbodies, ha estat molt enredat la darrera dècada. Ha acompanyat a Mikal Cronin, a Ty Segall i Charlie Moothart a Fuzz, va treure dos discos, l’homònim de 2014 i Alice el 2017. Després de la corresponent gira d’aquest, se li va ajuntar tot: 

‘Havia estat de gira vuit anys amb totes aquestes bandes, i ja no podia més. També hi havia una sensació a l’aire de que tot estava canviant, políticament. Les coses, senzillament, no m’encaixaven i vaig prendre un camí fosc’. Quan va sortir del forat, va ser quan es va posar a treballar a partir d’unes demos que Ubovich i el bateria Dylan Fujioka van gravar a casa l’estiu de 2018. D’aquí surt 333, l’àlbum editat de nou per In The Red Recordings, el que fa tres de Meatbodies. 

‘Son lletres fosques, però crec que son coses que a molta gent li estan passant’ va dir Ubovich en un comunicat. El riff amb el que arrenca el disc amb Reach For The Sunn, és l’entrada cap a l’original mon d’Ubovich. Les palmades i l’acústica de Let Go fan que sigui un tema de falsa eufòria àcid folk. Amb Nighttime Hidden Faces tornen els potents riffs i un teclat d’estètica velvetiana. La col·lecció de cançons és per no deixar ni les engrunes. Arribem al final amb The Hero, un tema del que Ubovich explica: ‘Un és l’ell, un és el super-jo, encara que no sé qui és qui. Ambdós son molt sardònics i derrotistes en molts aspectes, però se suposa que ‘”l’heroi” és una mica més divertit, se’n riu de tot’. I acaba.

ODONIS ODONIS, CYBER-POP DE DARRERA GENERACIÓ

NOU REGISTRE

Els canadencs Odonis Odonis, presenten el seu cinquè àlbum, Spectrums. Un disc carregat de batzegades darkwave que ens recorden que encara no està tot dit. Si més no, respecte el missatge, que menys alegre, serà de tot tipus.

La intensitat de More dissipa qualsevol dubte sobre un altre estil de música que perdura viu i eixerit com si tal cosa. Un ritme de bases sintetitzades que no deixen de repicar alimentant les bateries, fins que sona el darrer cop seqüenciat. Cada un dels temes suposa una nova trepitjada d’accelerador, com amb Laced in Leather. Dean Tzenos i Denholm Whale amb l’industrial Get Out, esmolen els teclats per no afluixar abans no desendollen amb Salesmen, un techno-house d’alt voltatge. Van avançant temes acompanyats de vídeo, amb imatges com les de Adam Seward i Juliana Carlevaris per aquest More. L’edició en vinil per final d’anys via Felte Records.

50th ANNIVERSARY OF JOHN’S “IMAGINE” SONG

ANIVERSARI

El 9 de setembre de 1971 es va llançar l’àlbum Imagine de John Lennon. Hi ha molts pocs discos, i en especial el seu tema estrella, que hagin tingut tant impacte al llarg del seu ja mig segle de vida.

Per celebrar les noces d’or, hi ha diferents esdeveniments programats, a banda dels que cadascuna vulgui realitzar a casa seva. L’acte principal està organitzat des del Yoko & Sean Ono Lennon, The Estate Of John Lennon i Universal Music Group, i serà una festa que en diuen global, a més del llançament d’una nova reedició del disc i de la pel·lícula estrenada el mateix any. Yoko Ono explica ‘La cançó Imagine simbolitza el que crèiem junts en aquell moment. John i jo ens vam conèixer, ell era d’Occident i jo d’Orient, i seguim junts’. Especifica que tot es torna un de sol, per viure junts i amb harmonia. Son com instruccions per les persones sobre com passar l’eternitat.

A les 11:30 am PDT / 2: 30 pm EDT / 7: 30 pm BST del 9 de setembre, tothom que vulgui seguir-ho esta convidat a veure junts la pel·lícula, sigui en línia o en persona als llocs participants. També estarà disponible per llogar o comprar a través d’Apple TV, iTunes i Amazon Prime. El disc, The Ultimate Mixes & Out-take, serà llançat també el divendres, via Capitol / UMC, un doble LP en vinil blanc, remesclat de nou per Paul Hicks i supervisat per Yoko Ono. Per a més info relativa a la pel·lícula al web, Tim’s Twitter Listening Party.

Aquests son els temes del doble àlbum:

Cara A

1. Imagine

2. Crippled Inside

3. Jealous Guy

4. It’s So Hard

5. I Don’t Wanna Be A Soldier Mama I Don’t Wanna Die

 

Cara B

6. Gimme Some Truth

7. Oh My Love

8. How Do You Sleep?

9. How?

10. Oh Yoko!

 

Cara C

11. Imagine (Original Demo Recorded at Ascot)

12. Imagine (Take 1)

13. Crippled Inside (Take 3)

14. Crippled Inside (Take 6 alternate guitar solo)

15. Jealous Guy (Take 9)

16. It’s So Hard (Take 6)

 

Cara D

17. I Don’t Wanna Be A Soldier Mama I Don’t Wanna Die (Take 25)

18. Gimme Some Truth (Take 4)

19. Oh My Love (Take 6)

20. How Do You Sleep? (Takes 1 & 2)

21. Oh Yoko! (From Bed Peace Footage – Sheraton Hotel, Bahamas 1969)

NOEL GALLAGHER i EL SEU COSTAT “CAMPECHANU”

NINGÚ ÉS PERFECTE

Noel Gallagher ha fet saber que te una figura de cartró de Pep Guardiola al seu estudi, perquè l’ajuda i l’inspira a l’hora d’escriure cançons.

És sabut que Gallagher és un gran afeccionat al Manchester City i ha establert una bona amistat amb el mister. Diu que quan acaben els partits, li envia whatsapps i intercanvien comentaris.

‘Tinc una figura d’ell a l’estudi que supervisa l’anàlisi tàctic de les cançons i en tinc un altre a la cuina de casa, aquest és per espantar a la gent. En realitat, és un ídol per mi’. Ningú és perfecte.

Noel Gallagher amb el cartronet, acompanyat de Theo Delaney de Life Goals (fot. LifeGoals/Twitter)

DEAN WAREHAM, ALLÀ ON HO HAVIA DEIXAT

A LA VISTA

Sembla que fins que Dean Wareham no es va posar amb el nou àlbum, el tema compositiu el tenia una mica abandonat. El que sí és veritat, que malgrat sigui això cert o no, ha seguit funcionant:

Amb una banda sonora, dos llançaments amb Luna (un d’ells de versions), singles i Ep’s en digital, un Quarantine Tapes mentre érem tancades, així com actuacions de diverses índoles, incloent les transmissions des de casa seva a Los Angeles acompanyat de la seva esposa Britta Phillips.

Ara però, ha anunciat el llançament d’un nou disc en solitari. Es diu I Have Nothing To Say To The Mayor Of LA, que sortirà el 15 d’octubre via Double Feature Records. Ha avançat el tema The Past Is Our Plaything on canta ‘... the past is our plaything, she cannottalk back – we’re making it up as we go – the dandy is fashiones to crash and to burn – as blue turns to grey.’ Afortunadament, la veu i les tonades de Wareham, continuen amb la seva seductora forma. S’hi pot intuir un cert malestar, irònic o no, però també una certa sensació d’aprenentatge. El vídeo l’ha dirigit Alexandra Cabral, artista i col·laboradora d’Ian Svenonius, en un preciós i adequat blanc i negre, amb gat negre inclòs. 

EL DOCUMENTAL "THE VELVET UNDERGROUND", MÉS A PROP

DOCUMENTAL

No fa ni una setmana que han posat en marxa el tràiler del documental The Velvet Underground, dirigit per Todd Haynes, que va ser estrenat el passat 7 de juliol al Festival de Cannes.

Haynes és el cineasta al darrera d’altres films d’interès especial. Des de l’experimental d’animació Superstar: The Karen Carpenter Story de 1987, castigat per la família Carpenter amb esforços per evitar la distribució i exhibició – cosa que no ha fet més que augmentar el seu èxit – fins el biopic de Bob Dylan, I’M Not There de 2007, per dir els que més ens agraden per aquí a la redacció.

The Velvet Underground, aprofundeix en la comunió que hi va haver entre la banda i l’art i el cinema a mitjans de la gloriosa dècada dels seixanta. Hi ha molt material nou i entrevistes amb els dos que queden, John Cale i Maureen ‘Moe’ Tucker.

Brian Eno, mig en broma, diu que la banda, en aquell moment no va vendre gaires discos, però tothom que en va comprar un, van fundar una banda. No es pot resumir millor la seva influència. El documental, està programat que sigui llançat el 15 d’octubre per Apple TV+

Todd Haynes a la 74èna edició del Festival de Cine de Cannes, el 8 de juliol passat.

BENAVENTURATS ELS DEERHOOF, PERQUÈ AMB ELLS SEREM SACIADES

A LA VISTA

A la seva manera, els membres de Deerhoof, Satomi Matsuzaki, Ed Rodriguez, John Dieterich i Greg Saunier, durant la bogeria de l’any passat, no van deixar-se arrossegar per la histèria general i van seguir treballant. 

Quins uns, en actiu des de 1994, amb aquest Actually, You Can, seran dinou àlbums a les seves esquenes. Segons han fet saber, aquest nou treball vol ser ‘un reflex de la constant re-invenció per la que circulen des de fa 25 anys’. En quant a la temàtica, expliquen ‘Penseu en tota la bellesa, la positivitat i l’amor que els auto-proclamats guardians del “sentit comú” consideren lleig i negatiu. Difícilment estaríem destruint la societat, desmuntant la seva economia colonial i les presons i els rols i l’estètica de gènere. Ho estaríem creant!’ Segons Greg Saunier, ‘avui, ser una persona íntegra, significa ser un criminal, sigui per seguir una vaga o participar a les protestes com les del Black Lives Matter. Amb el disc, tractem d’expressar això: un bust, una imatge de presó glamurosa’.

Certament, cada treball de Deerhoof, sorprèn d’alguna manera. Els dos darrers, Future Teenage Cave Artists i l’experimental Love-Lore, llançats el passat any, serveixen per captar la capacitat de la banda de San Francisco. En el cas que ens ocupa, el treball de composició i enregistrament va ser tan especial, com tot el demés. Treballar des de casa individualment intercanviant arxius, segur els va dificultar les ganes que tenia Satomi Matsuzaki de que el disc repliqués l’energia dels seus directes. L’àlbum estarà disponible el 22 d’octubre via Joyful Noise Recordings i de moment ja han avançat dos temes, Department Of Corrections i aquest vibrant i punxegut Plant Thief. Es tracta ‘d’una cançó de rock que respon a un mon patriarcal que s’aprofita del treball humanitari no remunerat i el saber matriarcal’. Si no existissin, els hauríem d’inventar.

EL NEN DEL "NEVERMIND" S’HA FET GRAN I RESPONSABLE

VIVERETES

El crio que va aparèixer a la portada del Nevermind de Nirvana de 1991, que aleshores tenia 4 mesos, és un tal Spencer Elden i és més llest que la gana.

La setmana passada va posar davant del tribunal federal de Los Angeles, una demanda en contra de la banda, els bens de Cobain en mans de Courtney Love, del fotògraf i tot el que se li ha passat pel cap i que li pugui rendir comptablement, per una suposada explotació infantil. Vol 150.000 dòlars de cadascun dels demandats, que en son set. Diu que el grup i el segell discogràfic, van violar una sèrie de lleis federals sobre pornografia infantil, al·legant que els seus pares mai van signar una autorització que permetés a Nirvana fer servir la fotografia, suposadament escollida per Cobain, i encara menys amb finalitats comercials. Tela marinera el senyor Elden.

(fot. John Chapple)

El noi s’esplaia dient que la identitat i el nom d’Elden, han quedat per sempre més vinculats a l’explotació sexual que va viure de petitet, venent-se la coneguda imatge per tot el mon des de llavors fins l’actualitat. Diu que els acusats, sabent el que feien, van publicar-ho i no van prendre cap mesura per protegir-lo i evitar així la seva explotació sexual. En resum, que mai ha rebut un duro per la foto, a part dels 200 dòlars que els hi van donar a sons pares. La fotografia va ser feta per Kirk Weddle al Pasadena Aquatic Centre el 1990 i diu que abans de tirar-lo a l’aigua – d’això sí se’n recorda – va ‘activar l’assumpte nauseabund’ de manera que es ressaltessin els genitals i la demanda al·lega que això ho van fer per provocar encara més la reacció sexual del comprador.

Per culpa de persones com aquesta, la societat està tan malalta. Per començar, ell mateix. De gent cràpula n’hi haurà sempre. I de gent llesta i espavilada com ell, també.

GROUPER, MINIMALISME MINIMAL

A LA VISTA

A aquestes alçades, Liz Harris ja te el lloc més que guanyat. Apart de la tasca de productora i col·laboracions diverses, va editant àlbums de contingut ultra-profunds. Com si fos tan fàcil.

Després del seu darrer treball com a Grouper del 2018, el vaporós Grid Of Points, es va posar amb el celestial After Its Own Death / Walking In A Spiral Towads The House, que va treure com a Nivhek, fent un pas més cap a les músiques de l’altre costat. Ara ha anunciat per la tercera setmana d’octubre la sortida, via el mític segell Kranky, d’un nou disc com a Grouper.

Es dirà Shade i aquest Unclean Mind és el primer tema alliberat. L’àlbum s’ha anat coent al llarg dels últims quinze anys. D’aquesta manera, ha estat enregistrat en diferents llocs. Des de en un stage a Mount Tamalpais, a Califòrnia, passant per Portland, Oregon fins al barri d’Astoria, a Queens, NY. Serà el que fa dotze i explica que ‘va sobre el que representa la costa, tant literal com poèticament, i el respir que en podem treure d’ella. Una exploració, de com la ubicació pot influir en una persona i com coses esotèriques com la memòria o les experiències, formategen les nostres pròpies psico-geografies’. Esteu totes avisades.

QUI HO DIU QUE A L’AGOST NO ET POTS NI MORIR?

TRASPASSOS – (JULIOL) AGOST 2021

Tot sembla indicar que sí. A més, hi ha hagut un lamentable canvi a l’alça envers les vacances permanents.

CÀNCER: 12

CÒVID: 00

NO SABEN / NO CONTESTEN: 09

Comencem amb dues persones que se’ns van quedar fora en la relació del mes passat. La primera es tracta de Patricia Kennealy-Morrison, la periodista que va tenir una qüestionada relació amb Jim Morrison. Va traspassar el dia 21 de juliol a Nova York amb 75 anys per complicacions cardíaques.

Patricia Kennealy-Morrison

L’altre és l’escultor anglès Phillip King. Va treballar d’assistent d’Henry Moore abans d’encetar la seva particular carrera als anys seixanta. Va viure i treballar a Londres on va traspassar el 27 de juliol als 87 anys. No han transcendit les causes.

Phillip King

El primer dia d'agost, Norman Paul Cotton, guitarra i veu de Poco. Va entrar el 1970 en substitució de Jim Messina i és l’autor de Heart Of The Night, inclosa a l’àlbum de 1978 Legend. El del cavall i la portada blanca. Va morir a la seva casa d’estiu a Eugene, Oregon, amb 78 anys. La seva dona ha dit que va ser sobtadament sense especificar més.

Dennis ‘Dee Tee’ Thomas ho feia el dia 7 d’agost als 70 anys, tranquil·lament mentre dormia. Va ser cofundador de la banda de R&B Kool & The Gang amb la que va estar tocant fins els seus últims dies.

El mateix dia 7, Gary Lee Yoder. Membre d’Oxford Circle, Kak i Blue Cheer, tot bandes de referència de l’escena psicodèlica dels seixanta a San Francisco. Va traspassar amb 75 anys a causa de nombroses complicacions de salut.

Gary Lee Yoder

El dia 9, Joseph D’Ambrosio, de nom artístic Joey Ambrose. Va ser un saxofonista nord-americà, conegut principalment per tocar l’instrument en dos dels clàssics de Bill Haley & His Comets, Rock Around The Clock i Shake, Rattle And Roll. Va traspassar amb 87 anys, pacíficament a Las Vegas, sense que hagin transcendit més detalls.

Joey Ambrose

El dissenyador gràfic italià Enzo Facciolo. Conegut per crear Diabolik, el còmic del que més tard va sorgir la pel·lícula de Mario Bava el 1968, produïda per Dino De Laurentis. Va ser el 1963 que es va incorporar a la plantilla de dissenyadors de la sèrie, aportant-li la caracterització justa per l’èxit del personatge. Va traspassar el 13 d’agost als 89 anys sense que s’hagi especificat la causa.

Enzo Facciolo

El mateix 13, Nanci Griffith. Cantant, guitarrista i compositora de country i folk. Va ser de les reconegudes en el seu estil, des de que va començar la seva carrera a principis de la dècada dels setanta. Extraoficialment, ha traspassat per causa natural, encara que va patir càncer de mama el 1996 i de tiroides el 1998. Va traspassar a Nashville amb 68 anys.

Nanci Griffith

Gary “Chicken” Hirsh, bateria de la Country Joe And The Fish de la millor època. Va morir a Ashland, Oregon, el dia 17 amb 81 anys. La causa, a part de que se li parés el cor, no ha transcendit.

Gary “Chicken” Hirsh

El tinent Leslie de la sèrie Star Trek de 1966 a 1968. Edward J. Paskey, va traspassar també el 17, tres dies abans de complir els 82 anys a Califòrnia i tampoc ha transcendit la causa.

El dia 19 ho feia a Oceanside, Nova York, Chuck Close, de nom real Charles Thomas Close, artista visual i pintor nord-americà, famós pels seus retrats foto-realistes i abstractes mida familiar. Va arribar aquí el 1988 després de quedar paralitzat per una oclusió de l’arteria espinal. La noticia va ser donada pel seu advocat i la causa no s’ha especificat, tot i que el 2013 se li va diagnosticar un Alzheimer.

Chuck Close

El 21, “Sweet” Connie Hamzy Parente, o “Sweet Sweet” Connie o Connie Flowers. Famosa groupie que s’associa amb bandes com Led Zeppelin, Eagles, Bad Company o ZZ Top. En actiu fins els anys noranta. La revista “Spin” el 2005 la va declarar “la groupie del rock’n’roll més famosa del mon”. Gran Funk Railroad la menciona en el tema We’re An American Band: ‘Sweet, sweet Connie, doin’ her act / She had the whole show and that’s a natural fact’. Va morir amb 66 anys, després d’una breu malaltia a Little Rock, Arkansas .

“Sweet Sweet” Connie

Isaac Donald ‘Don’ Everly, el mateix 21 a Nashville. Membre dels Everly Brothers amb el seu germà petit Phil, que va traspassar el 2014. Va morir amb 84 anys sense que es donessin detalls de la seva mort.

L’endemà, el dia 22, Marilyn Eastman ho feia amb 87 anys a Tampa, Florida. Va ser Helen Cooper a l’arxi-popular pel·lícula del 1968 Night Of The Living Dead. La noticia va ser donada a través de twitter per la mateixa The George A. Romero Foundation. Tenia 87 anys i tampoc s’han especificat les causes.

Marilyn Eastman

Powell St.John, fundador de la banda Mother Earth amb Tracy Nelson, a part de ser membre de l’escena folk i psicodèlica d’Austin, on va néixer, la dècada dels 60. Va escriure algunes cançons pel primer àlbum de The 13th Floor Elevators. Va traspassar també el 22 amb 80 anys sense transcendir-ne la causa.

Powell St.John

El 22 va ser un mal dia. Brian Travers, saxofonista, fundador i membre permanent dels UB40. En un comunicat de la pròpia banda, es diu que va traspassar a conseqüència d’un càncer amb 62 anys, a casa seva, a Moseley, Birmingham. El 2019 ja va ser operat per extirpar-li dos tumors cerebrals i a principis d’aquest any es va haver de tornar a intervenir quirúrgicament.

Una de les morts més populars d’aquest agost, ha estat la del fotògraf de la revista Enderrock, Xavier Mercadé. Va traspassar als 54 anys com a conseqüència d’un càncer,el dilluns 23.

El va eclipsar una mica, la desaparició l’endemà mateix del bateria dels Stones, Charlie Watts. Va traspassar a la mateixa ciutat que el va veure néixer, a Londres, amb 80 anys, d’un càncer de gola.

Un dels músics més ‘campechanu’ d’aquí, Francesc Burrull. Va ser un compositor, arranjador, intèrpret i amic de tothom. Va destacar especialment en el món del jazz i el de la Nova Cançó. Va morir el 28 a Sant Pere de Ribes als 86 anys de complicacions d’una malaltia renal.

El dia 29, Ron Bushy, el bateria dels Iron Butterfly. La noticia va ser donada per la mateixa banda que van fer saber que va morir tranquil·lament envoltat de la seva dóna i les seves tres filles a l’UCLA Santa Monica Hospital. La causa, un càncer d’esòfag. Va ser l’únic membre original que participa en els sis àlbum editats, des de Heavy de 1968 fins Sun And Steel de 1975. Explicava com si fos un compliment, que Ringo Starr li va demanar permís per xoriçar-li un tros del seu solo de bateria a In-A-Gadda-Da-Vida.

Ron Bushy

I tanquem. El mateix 29, l’entranyable productor i music jamaicà, Lee ‘Scratch’ Perry. Va treballar amb musics com Bob Marley, Beastie Boys, The Clash o Ari Up. Va traspassar a l’hospital de Lucea, al nord de l’illa, amb 85 anys sense que s’especifiquessin les causes. Keith Richards va dir d'ell que era com ‘el Salvador Dalí de la música’. Ens veiem!

Lee ‘Scratch’ Perry