Deixa de demanar coses a l’Amacron, al Bobo i fes-te el refotut favor de baixar al carrer a lligar amb el
repartidor del super.
Deixa refredar una estona el mòbil,
aixeca’t del sofà i deixa de mirar el Pepflix, la Papple TV, o les periodistes–hologrames
repetint com lloritos les consignes. Perquè, observa...
(fot @andforamoment.photography)
...encara queden bandes de
pop-punk capaces de canviar el mon amb els seus missatges surrealistes del tipus
que canten a Red Winged Blackbird, ‘les merles d’ales vermelles es diuen merles
d’ales vermelles perquè tenen ales vermelles’.
Son bandes com Avem, tres mossos de l’àrea
canadenca de Southern Ontàrio , que van decidir fer un àlbum amb allò que més
els hi agrada: eficaç, intens i vigorós pop-punk mode ramonescore. L’àlbum es diu Three
Birds Stoned i porta 19 accelerats talls – alguns, com els 4 últims, llançats
anteriorment – que Maury Core
(guitarra), Julian Warmland (veu,
baix) i Bryson Emmons (bateria) s’han
encarregat de facturar per veure si activen alguna neurona perduda entre tanta
merda. Disponible des de ja via Mom’s
Basement Records.
Hi ha persones que no tenen
cap mania en explicar les seves vicissituds. El tarannà que escull cadascuna, pot
simplificar-ho.
La nord-americana Julia Kugel–Montoya, es pren
seriosament l’assumpte i treu el seu primer àlbum en solitari deixant per uns
dies les seves obligacions amb The
Coathangers i Soft Palms. Es diu
Derealization, hi toca gairebé
tots els instruments, el va enregistrar a l’estudi de gravació que comparteix a
casa seva a Long Beach, CA amb el seu marit i ha sortit fa una setmana via Suicide Squeeze.
En ell, aspira a mostrar els
seus neguits. Com a conseqüència d’una forta pressió creativa, va arribar a
perdre la veu i amb ella la confiança necessària per continuar endavant. Aquest
àlbum va ser la seva salvació. Derealization
es va convertir en el seu mitjà per fer un viatge introspectiu, el d’una
persona que vol entendre el desmoronament dels mons interns i de retruc l’extern.
Amb aquest sobrenom de Julia, Julia,
es mira al mirall i entén que la vida no és com una la planeja, sinó com es
desenvolupa per sí sola. ‘Sentir-se
separat de la realitat de les persones i els objectes, des de fora del cos que
habitem. Només estem interpretant a un personatge’ diu Kugel. Res més a dir.
Què faríem sense
les bandes de power-pop? Potser seria
la circumstància definitiva per abandonar aquest mon, camí de Venus.
La penya de 2nd Grade, des de Filadèlfia ens
entreguen nou àlbum. Es diu Easy
Listening i ve després del debut amb Wish
You Were Here Tour (Revisited) i Hit
To Hit de fa dos anys. Setze pistes carregades d’estètica i filosofia pop.
Com diu Peter Gill, el membre de la
banda de més graduació, ‘Voldriem
enllaçar amb aquells discos per adolescents inadaptats dels anys 80’.
Enyorats adolescents inadaptats.
Strung Out On You és una cançó de rock clàssic
sobre saber que allò és dolent per a tu, però ho fas igualment. 'Si Big Star s’hagués obert pas
comercialment amb Radio City i hagués
seguit buscant aquella varietat més accessible del power-pop, m’agradaria pensar que l’haurien escrit ells i s’haurien
fet famosos’ diu Gill. Setze castanyes per despentinar-nos i moure el serrell. Es troba
al carrer des de finals de setembre via Double
Double Wammy.
Una icona de la
cultura pop, està apunt de tornar a enlairar-se en direcció a la Lluna.
Es tracta del personatge
creat el 1950 per Charles Schulz, Snoopy,
que ha sigut l’escollit per indicar el moment que es produeixi “gravetat zero”
en el vol inaugural de l’SLS que
s’enlairarà, si no hi ha més retards, la segona quinzena de novembre, per torna
a la Terra sis setmanes després.
Se l’ha dotat d’un cos que no
arriba a les 5 unces de pes i de 25 cms. d’alçada Se li ha confeccionat per a
l’ocasió, un vestit a mida especialment dissenyat amb totes les especificacions
donades per la NASA. ‘Volíem donar-li l’oportunitat, així que vam
crear un Snoopy personalitzat’ explica Melissa Menta, vicepresidenta de Peanuts Worldwide.
La missió del vol de l’Artemis I, primera proba de vol integrat
del coet Space Launch System, és
circumdar la Lluna i tornar, en un recorregut sense astronautes, per assegurar
que tots els sistemes i condicions previstes, funcionen per a futures missions
tripulades.
L’Snoopy te un llarg historial de vol amb la NASA. Els astronautes de l’Apollo
X, van escollir personatges dels Peanuts
com a sobrenoms, el mòdul lunar es deia com ell i el mòdul de comandament li
van posar Charlie Brown. El 1990 va
figurar entre els passatgers de la missió STS-32
del transbordador Columbia. També hi
ha tires còmiques dibuixades per Schulz caminant per allà dalt. Quan va ho va
fer, va exclamar: ‘He superat als russos...! Quan la guerra freda. Com ara, que la guerra no és freda però els russos
tornen a ser els dolents.
Tom Stafford, de l’Apolo X,
el 1969 acomiadant-se de l'Snoopy
El nostre mon, s’adapta. Les
tendències a vegades apreten. La fusió de musica tradicional i contemporània no
és cap novetat. El que sí ho és, és la volada que agafa.
El disc amb el que debuta el
grup àrab-francès Al Qasar, Who Are We? ha sortit a mitjans del
mes passat via Glitterbeat Records.
És un exemple clar de que alguna cosa va canviant. L’integren Thomas Attar Bellier (saz elèctric,
guitarra i teclats), que porta la batuta, i la resta de la banda que l'acompanya és Jaouad El Garouge (veu i percussió), Guillaume Theoden (baix), Nicolas
Derolin (percussió) i Paul Void
(bateria). Per a l’ocasió, han convidat a diferents músics per si encara no en
tenien prou amb el propi resultat: l’algerià Mehdi Haddab, al llaüt, la cantant sudanesa resident a Nova York Alsarah, d’Alsarah and the Nubatones, la cantant egípcia Hend Elrawy, a Lee Ranaldo de Sonic Youth
i a Jello Biafra dels Dead Kennedys, que hi posa la veu amb
un poema de l’egipci Ahmed Fouad Negm.
Es concentren en el barri de
Barbès del districte 18 de París, que en estar bàsicament poblat per persones
amb forta vinculació amb el nord d’Àfrica, el converteix en un símbol del París
no turístic. Per a Bellier, ‘Barbès és aquesta part avantguardista,
sorprenent, històricament argelina i encara no aburgesada de la ciutat... més
típic de la forma en que realment és París que la Torre Eiffel o el Louvre’.
La música, tradicional i psicodèlica. Les lletres de les cançons, combatives,
reflex de la realitat del mon àrab. Un esplèndid còctel molotov en format
musical.
Cançons amb una base aparentment
senzilla. Com fer una bombolla de sabó. Cal posar el sabó i la bufera justes.
Els germans Angus i Oliver James van crear The Death Of Pop un paral·lel any 2013, en un tranquil poble de la costa
sud d’Anglaterra. L’any passat amb Seconds
es van fer un lloc en la complexa escena de Londres i ara, a més dels dos
germans, amb la incorporació d’AmyHurford i de Thom James, consoliden la seva proposta.
S’hi poden escoltar des de
diferents matisos, influències new wave
o de l’assolellat Paisley Underground.
Vuit talls que, com fèiem de petites desprenent el que en diem pètals d’una margarita,
ens anem preguntant: seguirem igual o encara anirem a pitjor?
‘Aquest és el primer d’una sèrie d’EP que hem preparat i que culminarà
en un llançament substancial a finals de 2023’ expliquen. De moment aquí va
el primer, aquest For A Minute EP que
ha sortit en digital i en format físic cassette,
via Hidden Bay Records i Discos Kirlian.
És un àlbum que parla de les
paradoxes de la vida. De com l'anem vivint, possiblement donant moltes voltes, per tornar sempre al punt de partida.
És el segon LP del trio de
Londres Big Joanie. Es van
formar el 2013, van editar Sistah Punk EP
l’any següent i van debutar amb el genial Sistahs
el 2018 de la mà de Daydream Library
Series, el segell de Thurston Moore
i Eva Prinz. Aquest nou treball que consta de 13 temes, es diu Back Home, del que la cantant i
guitarrista Stephanie Phillips comenta:
‘Tracta de de les diferents idees de la
llar, ja sigui d’aquí en el Regne Unit, l’Àfrica o el Carib, o en un lloc que en
realitat no existeix: no és ni aquí ni allà’.
(fot Sam Keeler)
Han compartit un nou vídeo,
del tall Confident Man, realitzat i animat per Rachel Amy Winton amb imatges en
viu que Curtis Lewis va filmar a Third
Man Records a Londres. La mateixa Stephanie afegeix: ‘En aquest punt, m’estava
ratllant de Londres i somiava amb una altra vida. Saps que has d’anar per un
altre camí, però acabes encantada en el mateix que ja portes fet, malgrat saber
que no et portarà a on vols anar’. Tela marinera. Com a mínim te els pebrots de
reconèixer-ho.
Enregistrat a Hermitage Works Studios, al nord de
Londres, ha estat produït i mesclat per Margo Broom – creadora de l’estudi – i
ha comptat amb la col·laboració de la violinista Charlotte Valentine (No Home).
El disc sortirà a primers de novembre via Daydream
Library Series i la nord-americana Kill
Rock Stars.
Tenint en
compte la realitat perible, viatjar al passat pot ser una distracció prou entretinguda.
A més, com diu en Sisa: ‘La nostàlgia
no és sinó una volada curta de gallina’. Per tant, no pot fer cap mal.
És una
mirada als freds vuitanta, on el duo de Bristol s’inspiren per mostrar-nos, com aleshores, uns temps de canvis de mentalitat. Basant-se en sons de synth-pop,
Alastair Power i Alice Sheridan ens presenten Joyful Dystopia, el seu
esperat àlbum de debut, que ha sortir fa un parell de setmanes via Vital
Breath Records.
Contundents teclats protagonistes. Una veu tremolosa i
esbufegada. Un nom força apropiat: Strange Futures. Ens posem en trànsit? Esperem que no sigui cap a l'abisme, sinó, tirem enrere ràpid. Encara que sigui difícil.
Està molt posada en les
consignes de moda: les temàtiques de gènere, el mal anomenat canvi climàtic,
etc. Mai entrarem en el joc de marcar el pas.
On sí, ho farem, és en que te
la mà trencada per fer bones composicions, que és el que ens interessa. Lande Hekt, membre de Muncie Girls, acaba de llançar el seu
segon treball en solitari, aquest House
Without A View que li ha editat Get
Better Records.
(fot gigerdope4)
Ocupada en admirar els seus pensaments sobre els canvis que
experimenta el seu personatge, del que es creu que li dirà com ser feliç, va compartint
temes d’aquest brillant nou treball, Gay
Space Cadets, Cut My Hair o
aquesta Backstreet Snow de tonada irresistible.
Amb la notícia del traspàs de l'Angel Casas aquesta matinada, encetem el resum de setembre. El
retorn de les suposades vacances, no ha sigut interessant per a tothom. Aquests
son alguns exemples:
El primer
dia del mes, la dibuixant nord-americana de còmics underground Diane Noomin. Un
dels seus personatges més populars és DiDi
Glitz, la mare soltera que parlava sense embuts i que li encantava provocar
i beure. Va traspassar a causa d’un càncer d’úter. Tenia 75 anys.
Diane Noomin
El dia
4 ho feia el music Wes Freed, responsable
també dels coneguts dibuixos de les portades dels discos de Drive-By Tuckers. Va traspassar a causa
d’un càncer de còlon que li van diagnosticar el mes de gener. Tenia 58 anys.
Wes Freed
El mateix
dia, el també músic John Till. Va
col·laborar amb Ronnie Hawkins, va
fundar The Full Tillt Boogie Band i
va formar part de la banda de Janis
Joplin a les seves darreries. Va morir a Ontario d’una llarga malaltia que
no s’ha especificat, als 76 anys.
El
fotògraf, escultor i sobretot cineasta francès Just Jaeckin, director de la
trilogia eròtica més popular dels setanta, Emmanuelle
(1974), Histoire d’O (1975) i Madame Claude (1977). Va traspassar a
casa seva de la Bretanya als 82 anys, després d’una llarga malaltia, diuen que voltat
de la família. Ja és mala sort.
Just Jaeckin
El dia
9, l’anglès Trevor Tomkins. Bateria
de bandes progressives com Gilgamesh
o Nucleus i de l’escena Canterbury en general. Tenia 81 anys i
la causa no ha transcendit més enllà dels més propers.
Trevor Tomkins
L’endemà
dia 10, el fotògraf i cineasta William Klein. El 1966 va dirigir el clàssic Who Are You, Polly Maggoo? el 1968 Grands Soirs et Petits
Matins sobre els fets de Maig a París, el 1969 el
documental Festival Panafricain d'Alger
i la parodia Mr. Freedom i el 1970 Eldridge Cleaver, Black Panther sobre
l’activista dels Panteres Negres. Com
a fotògraf, seva és la portada de Love On The Beat de Serge Gainsbourg. Va morir a París amb 96 anys sense que s’hagi
donat a conèixer la causa exacte.
William Klein
L’11,
el meravellós i visionari director de cinema suïs Alain Tanner. El recordarem
per les seves imprescindibles pel·lícules La
Salamandre (1971), Jonas qui Aura 25 Ans en l'An 2000 (1976) o Dans la Ville
Blanche (1983). Va traspassar amb 92 anys en un hospital de Ginebra,
sense que s’hagin donat masses més detalls.
Alain Tanner
El
dia 12 l’històric pianista – i locutor de radio – Ramsey Lewis. Va acumular multitud de premis, medalles i tot el que
una persona pugui rebre. Ho va fer als 87 anys a casa seva de Chicago, segons
el seu fill, tranquil·lament mentre dormia.
El
13, un altre director de cinema imprescindible, Jean-Luc Godard. Quatre títols:
À Bout de Souffle (1960), Pierrot le Fou (1965), Sympathy For The Devil (One Plus One)
(1968) i Tout Va Bien (1972).
Va morir a Rolle, Suïssa als 91 mitjançant suïcidi assistit.
El
14, el cantautor i compositor Jim Post
que amb la seva dona Cathy formaven
el duo Friend and Lover. El 1968, amb
Reach Out Of The Darkness es van fer
populars, entrant a les llistes durant unes quantes setmanes. Dos anys després
es van separar i el grup es va desfer continuant ell com a solista. Tenia 82
anys i el traspàs es va produir a Dubuque, Iowa a causa d’una insuficiència
cardíaca.
Anton Fier, membre fundador de Golden
Palominos i el primer bateria de The
Feelies, apareixen en el seu primer àlbum Crazy Rhythms. Va participar en nombrosos fronts amb bandes com Lounge Lizards, els Voidoids, Pere Ubu, Hüsker Dü o Swans i me’n deixo. Va traspassar
esgotat el dia 21 amb 66 anys. Causa no especificada.
Anton Fier
L’endemà,
els Doobie Brothers feien pública la
mort del co-fundador de la banda californiana i primer bateria original, John Hartman. En realitat va traspassar
el 29 de desembre de l’any passat amb 71 anys. Coses més estranyes s’han vist.
L’actriu,
empresària i llegenda de la cultura-pop mexicana-americana Kitten Natividad. No
direm pel que es va fer famosa, penso que no cal, apareixent en les pel·lícules
realitzades per la seva ex-parella Russ Meyer. Va traspassar el dia 24 al Cedars–Sinai Medical Center de Los
Angeles als 74 anys. Tot i que el 1999 es va sotmetre a tractament contra el
càncer de mama, no s’han especificat les causes concretes.
Kitten Natividad
El
mateix dia, el gran saxofonista tenor de free–jazz, Pharoah Sanders. En els seus inicis, va formar part de la banda de John Coltrane, que una vegada mort, va
continuar amb la seva vídua, Alice
Coltrane. L’anunci el va fer el segell Luaka
Bop, el segell fundat per David
Byrne, sense que s’especifiqués més que ho va fer en pau i voltat de
familiars i amics a Los Angeles. Tenia 81 anys.
Pharoah Sanders
I també
el mateix dia 24, Sue Mingus, la que va ser muller de Charles Mingus. Durant quatre dècades s’ha dedicat a promoure la
música del seu marit a través de grups de jazz i llibres. Reconeixia que no
sabia res de jazz quan el va conèixer el 1964. Es trobava rodant una pel·lícula
underground de Robert Frank, OK End Here,
quan van anar al Five Spot Café al
Lower Manhattan. Mentre prenia un gin-tonic veia a Mingus menjar sol en una taula, s’hi va apropar i van començar una
història. Després d’un any de relació Allen Ginsberg els va casar, cosa que van fer legalment deu
anys després. Va traspassar en un hospital de Manhattan als 92 anys, sense que
s’especifiqués cap causa. C’est tout.
.jpg)