ELS VIATGES LISÈRGICS D’EVEREST MAGMA

A LA VISTA

Amb una carrera i obres de tall èpic, la cançó que comparteix prèvia al llançament del nou àlbum, ens ha desfermat l’expectació de les grans entregues.

Tres anys després de Minus Plus Escapism (Boring Machines) i un de Nuova Abduzione (Maple Death Records), Everest Magma, avisa d’un nou àlbum, de nom Alto//Piano, previst per a finals de novembre via els segells Black Sweat i Maple Death.

El músic i compositor italià, conegut també pels treballs com a Rella The Woodcutter, membre dels misteriosos The Rotten Wine Company, amb un recorregut artístic de treure el singlot que abasta àcid-folk, free-rock, i experimentació, ha explicat en un comunicat de premsa: ‘Aquest nou disc, és una síntesi perfecta entre els començaments del dub ambiental del projecte, els colors àcid folk de l’anterior àlbum d’estudi i el minimalisme dels anys 70 del rollo del sempre enyorat Claudio Rocchi’. Lo del ‘sempre enyorat’, és una llicència que m'he permès.

El primer tall compartit és aquest Ponte, una hipnòtica cançó que flueix a través d’un punteig de guitarra que ens atrapa i s’esmuny entre els nostres trivials i habituals pensaments per acabar acollint-los i... evaporant-los. Brillant.

ENCARA NICO

YOU ARE BEAUTIFUL AND YOU ARE ALONE - LA BIOGRAFIA DE NICO

per JENNIFER OTTER BICKERDIKE

traducció de Gabriel Cereceda

edita LA CONTRA

LLIBRE

Fa uns dies ha sortit la nova biografia de Nico. La mítica cantant i músic, de la que se n’ha parlat a tort i a dret.

Segons la seva autora, Jennifer Otter Bickerdike, ha cercat posar la màxima claredat possible a la seva vida. El 1956 Christa Päffgen va passar a dir-se Nico i a partir d’aquí la cosa es va disparar. Tant que fins i tot a ella li va semblar massa. 

(fot Danny Fields)

Publicitat, cinema, la participació en el que alguns consideren l’àlbum més important de la història del pop i la seva posterior i genial carrera en solitari encetada amb Chelsea Girl (Verve Records – 1967) i seguida d’àlbums imprescindibles com Desertshore (Reprise – 1970).

El 1978 va participar en el festival de Canet, havent de deixar córrer la seva actuació a instàncies d’un públic entès que, no agradant-li la seva música, es va creure amb el dret de dir-li que plegués. Deu anys després moria a Eivissa als 49 anys. Per descomptat, no ha resultes del disgust.

PETER KNIGHT, TOT ÉS POSSIBLE

NOU REGISTRE

Com no sucumbir a les serenes composicions que ha realitzat el trompetista australià Peter Knight? Escoltar-les, és entrar sense opció al seu altre mon.

Compositor, multi-instrumentista i des de fa gairebé una dècada director artístic de l’Australian Art Orchestra, recupera el seu camí personal amb aquest nou àlbum, Shadow Phase, que li edita Room40. Atmosferes esotèriques representades per marees que pugen i baixen igual que la nostra ment incansable. Pel tall The Softened Shore, s’acompanya d’un inspirador vídeo dirigit per Amiel Courtin-Wilson.

Peter Knight explica com va anar la creació del disc, creat els dies del tancament:

‘És una meditació sobre la naturalesa de les connexions. Restringit a una zona de 5 km, una de les úniques persones que veia, fora de la meva família, va ser la meva vella amiga i mestra Ania Walwicz. Ens trobàvem en la intersecció de les nostres zones respectives, en el passeig marítim a prop de Docklands, per caminar i xerrar en les brillants tardes d’hivern.

Aquelles converses es van fer intenses en els meus pensaments quan Ania va traspassar de sobte. La seva veu es trobava en el meu cap mentre treballava en aquesta música, rastrejant fils de idees i pensaments anotats en quaderns. La pràctica d’Ania com escriptora es basava en processos “automàtics”. Es basava en tot el que havia llegit (que era molt), però creat a la manera dels somnis ... Hi pensava molt en això mentre feia aquesta música. Vaig grabar tots els dies utilitzant la trompeta, un parell de sintetitzadors, el meu antic Revox i un harmònium deixat per un amic. Cada vegada em capbussava una mica més profundament.

A través del simple procés d’exhalació, vaig explorar la meva relació amb la trompeta. Que els tons produïts per la meva respiració, es despleguessin en llargs bucles i degeneressin més enllà del simple reconeixement, fins quedar l’única empremta del gest inicial ... Durant els passejos posteriors, recordava la darrera conversa amb Ania. Asseguda, aclucant els ulls contra la llum que lliscava per l’aigua, m’explicava sobre totes les diferents paraules que tenen pel blau en polac i en rus, i com les paraules no només canvien la nostra percepció de les coses, sinó també com canvia la cosa que es percep. Mentre anava cap a casa aquella tarda, vaig sentir que tot era possible’.

THE MURLOCS, AMB GANES DE FER COSES

NOU REGISTRE

Tornem a mirar enrere amb el nou treball de The Murlocs. Plantats a la dècada dels 70, veuen de la font del pop-rock sofisticat i la neo –psicodèlia.

És el seu sisè àlbum i porta per nom Rapscallion, auto-produït i llançat pel seu propi segell, Uncle Murl. El quintet de Melbourne, de la mà d’Ambrose Kenny-Smith, van tirar endavant amb l’àlbum en ple experiment, amb les limitacions imposades. Potser per això, en general, destil·la una certa rebel·lia.

(fot Izzie Austin)

Segons explica el mateix Kenny-Smith, el disc vol aproximar-se a un àlbum conceptual: ‘Vaig acabar fent com una història d’un jove que és l’ovella negre de la família i un dia decideix marxar de casa i anar a la ciutat pel seu compte. Algunes persones al llarg de les seves vides, van al darrere d’emocions, mentre que altres accepten les regles i acoten el cap. Però inclús el més petit pas fora de la ratlla, pot sortir malament, o sigui que ves amb compte’. El desig del cantant de la banda és que qui escolti el disc, tingui les mateixes ganes d’atrevir-se que el protagonista de la història.

Recordem que els cinc membres formen part d’altres bandes: Kenny-Smith i Cook Craig (baix) toquen també a King Gizzard & The Lizard Wizard, Callum Shortal (guitarra) amb els ORB, Tim Karmouche (teclats) amb els Crepes i Matt Blanch (bateria) amb els Baked Beans.

LA MAGNÍFICA SUBTILESA DE PICASTRO

NOU REGISTRE

Sovint, els millors, passen desapercebuts. El pas per aquesta vida , comporta que a vegades, per molt que t’esforcis, de famós no passaràs de la següent cantonada de casa teva.

Treballs que posats en un altre lloc i circumstàncies seria lloat, passa de puntetes només per aquelles que, un cop descoberts, si vulguin apropar. És el cas de Picastro, un grup variant liderat per Liz Hysen, que aporta sons indispensables de folk experimental. Establerts a Toronto, han anat fent entregues des de finals del segle passat. El darrer àlbum, Exit, de 2019 que els hi va editar el segell de Brooklyn, Sleeping Giant Glossolalia.

Ara presenten un EP de versions, que posen la pell de gallina. Es diu I’ve Never Met A Stranger i conté 5 cançons com cinc epifanies:

1. Hangman de la banda folk de South Portland, Fire on Fire, un tema del seu primer i únic EP

2. Tell Me White Horses de The Silt, del músic local Doug Tielli

3. Pale Blue Eyes, de no cal dir res més.

4. Man Has Been Struck Down del músic anglès Richard Dawson

5. Chaos Hands d’Elfin Saddle, o Emi Honda i Jordan McKenzie , també de Toronto.

Està enregistrat amb la col·laboració de reconeguts i prestigiosos músics i  amics locals com Marker Starling, Matthew “Doc” Dunn, Mas Aya, Nick Storring o membres de la Badge Epoque Ensemble o Fresh Snow. Del resultat orquestral, només escoltar, i imaginar, el violí de Nick Storring movent l’aire de l’estudi de gravació. 

GIFT, COMPARTEIXEN EL PRESENT

A LA VISTA

Curiosa mescla de trastorns psicodèlics i melodies synth–pop adobades. Reivindiquen el famos “ara i aquí” dels mestres hinduistes, com Baba Ram Dass.

Son un quintet de Brooklyn comandats per T J Freda. Es fan dir Gift i l’acompanyen Jessica Gurewitz, Kallan Campbell, Justin Hrabovsky i Cooper Naess a l‘hora de fer camí amb Momentary Presence, el seu disc de debut, que surt en descàrrega demà i a finals de gener en format vinil, via Dedstrange, el nou segell co-fundat per Oliver Ackermann d’A Place To Bury Strangers.

(fot Jena Cumbo)

De la cançó principal, Gumball Garden, T J Freda explica: ‘La vaig escriure molt abans de que la gent sabés el significat de la paraula pandèmia. A finals de 2019 vaig tenir un somni en el que em despertava i la terra estava deshabitada. Caminaba sense trobar ningú. Era trist però també estranyament pacífic. Amb la pandèmia, la cançó va adquirir un significat nou. Ens vam despertar un dia i els carrers eren buits. Aquesta cançó va sobre trobar la pau en soledat’. Una pau que has de trobar sempre, sol o en multitud.

En els tres talls avançats, aquest trepidant Gumball Garden, Feather i Share The Present, podem escoltar sintetitzadors que formen remolins d’aire i guitarres que els sobrevolen rabents a frec, amb lletres sobre les desestabilitzacions psíquiques provocades per aquesta gran mentida o la recerca d’allò que no cal trobar perquè ja ho portem sempre a dins nostre. Tot en un sol paquet. 

PETER ASTOR ENS CONVIDA A REFLEXIONAR

NOU REGISTRE

Una de les patums musiqueres angleses, és aquest discret professor de música de la Universitat de Westminster.

Va co-liderar dues bandes mítiques de la darrera incisiva escena britànica, The Loft i The Weather Prophets. Participa en altres projectes musicals i te el seu propi segell, Faux Lux, amb Ian Button. Explica Peter Astor: ‘He fet 11 àlbums de material nou des de 1987. Ara me n’adono que tot el que alguna vegada havia pensat que importava, està explicat en ells. Han passat gairebé 5 anys des del meu darrer treball amb noves cançons. En aquests últims anys, més que abans, ha hagut molt de temps per pensar i reflexionar. Com tot àlbum, Time On Earth és un intent per donar sentit a la vida fent coses al respecte’.

(fot Elena Ferreras)

En el disc, hi ha cançons de temàtiques que conviden, si es vol, a barrinar una mica: dedicades a pèrdues, al pas del temps, contemplatives. El nou disc l’ha confeccionat amb uns quants amics, el guitarrista Neil Scott (Everything But The Girl, Denim), el baixista Andy Lewis (Spearmint, Paul Weller) i el mateix Ian Button a la bateria (Wreckless Eric, Death In Vegas). El va enregistrar a Famous Times Studio amb Sean Read i ha sortit via Tapete Records.

Posades a reflexionar, fem-ho també sobre el dia d’avui, oficialment festiu, que commemora massacres, fatxenderia i estupidesa humana

TINO, MENTRE ES CONTEMPLEN LES ESTRELLES

NOU REGISTRE

És un artista visual que s’inspira en les formes de funcionar de la nostra societat en relació amb allò desconegut. Des de les trames ocultes fins a la ufologia.

Santino Gonzales, fent-se dir Tino, ho treballa en connexió amb les nostres insignificants vides particulars a través d’obres visuals i collages no només físics, sinó també musicals. Nascut a Los Lunas, New Mexic, en la seva base actual a San Francisco, experimenta creant paisatges sonors a base de melodies fracturades que va sobre-posant, generant bucles, amb instruments i aparells electrònics antics i nous i enregistraments de camp.

D’aquest tall, For The Stratus Family, on es mesclen guitarres i grinyols de sintetitzador que acaben en un festival de poesia musical, comenta: ‘Aquestes àncores sòniques, em connecten amb la terra, com una antena vella col·locada sobre un sostre deteriorat pel temps i que continua enviant missatges desprès de 32 anys’. L’àlbum es diu Interpreting Clouds i ha sortit via Sound As Language.

UNA MICA MÉS DE DAVID BOWIE

MOONAGE DAYDREAM 

Direcció: BRETT MORGEN

DOCUMENTAL

De Bowie no ens cansarem mai. Amb documentals com aquest o sense ells. És el darrer però no l’últim producte de la marca David Bowie.

Un altre documental que venen com si fos un nou detergent que encara ‘lava mas blanco’. Al final, és només per a fans que, a base de documentals, discos, llibres o exposicions, van omplint les butxaques dels que disposen del material que escrupolosament s’han anat guardant i s’anirà entregant, molt ben dosificat, al llarg dels anys.

Sí, és molt frenètic, el material ha sigut restaurat – sempre serà una mica més restaurat – i el protagonisme és gairebé total en la seva persona. Es mostra, per els que encara no se’n han assabentat, el seu increïble talent. Es pretén donar la imatge de que aquesta vegada sí es mostra la seva autèntica realitat oculta. Aquesta vegada sí. Però qualsevol afeccionat també descobrirà que falta molta teca. Naturalment serà pel proper documental que, aquell sí, mostrarà la seva cara de debò. A poc a poc. 

GOLD DUST, SEGONA PART, IGUAL O MILLOR

A LA VISTA

L’any passat va llançar el seu debut en solitari. Tremendament animat pel resultat, va decidir continuar l’aventura.

El resultat és aquest nou treball, més contundent i serè a la vegada. Però a Stephen Pierce, aquí com a Gold Dust, no li calen gaires alabances. Abans de fer coses tan exquisides, va estar tocant en bandes de hardcore i les seves orbites amb gent com Ampere o Aerosols. Ara, amb aquest segon disc de títol The Late Great Gold Dust – una picada d’ullet a l’àlbum de Townes Van Zandt de 1972 –  fa entrega de 12 rodones cançons de soft-psicodèlia.

En aquest, Pierce continua tocant la majoria d’instruments, però també ha convidat a participar-hi a alguns amics per incorporar nous detalls i punts de vista. Per exemple J Mascis, que aporta la seva reconeixible guitarra a Larks Swarm a Hawk.

Els dos singles avançats i en edició en 7”, porten en les seves respectives cares B dos temes no inclosos en l’àlbum. Les versions de Something On Your Mind de Karen Dalton i Virtute the Cat Explains Her Departure de la banda punk de Winnipeg, The Weakerthans. El disc surt a primers de novembre via Centripetal Force Records.