L’ELEGÀNCIA QUE PERDURA

STILL CORNERS – “DREAM TALK”

NOU REGISTRE

Un dels vaixells insígnia del dream-pop, manté el pols amb el frenètic i desbocat pas del temps, i sobreviu.

Still Corners, el duo sorgit, segons la llegenda, d’un encontre fortuït entre la vocalista anglesa Tessa Murray i el multi-instrumentista nord-americà Greg Hughes el 2007 a Londres, sobreviuen des de l’especialització en un gènere que ni fet a mida.

Amb The Last Exit (Wrecking Light Records – 2021) van ajustar el mecanisme. Ara han anunciat Dream Talk, el disc que fa sis i que tornen a editar en el seu propi segell. El van enregistrar en tres estudis diferents al sud de França, a East Sussex i a Woodstock, NY on resideixen actualment i la producció final va anar a càrrec del mateix Hughes a l’estudi de casa seva.

Es percep lo a gust que s’hi troben: ‘Vam provar varies coses, com diferents micròfons, amplificadors i efectes abans de comprometre’ns. Després ho vam mesclar tot analògicament a través de la nostra nova consola SSL, amb la que el so te un nou brillo’ explica Hughes.

Per la seva banda, Tessa Murray diu: ‘La gènesis de moltes d’aquestes cançons, sorgeix dels somnis. Anotava tots els que podia recordar. Així, mentre gravava, treia la llibreta de somnis i afegia en bucle, varies de les frases al que Greg havia estat treballant. El cant i la natura repetitiva del bucle, em feia sentir com si entrés en èxtasi’ al que afegeix: ‘El nom de l’àlbum gairebé es va posar tot sol’.

Comparteixen el primer senzill, aquest Secret World, del que la mateixa Tess diu: ‘A vegades, la idea de conèixer a algú i entrar en el seu món, pot ser perillós. La realitat d’aquella persona, deixa de ser important, només el que t’imagines, cosa que està del tot malament, però ens agrada el què sentim’.

L’any que ve iniciaran una gira per Europa. De moment el mes a la vora, a Milà, el 29 de maig. 

FORÇA HUMANA

MUSTA HUONE – “VALOSAASTEEN SEKAAN”

NOU REGISTRE

M’agradaria molt veure a l’intel·ligent mestre artificial utilitzant la seva capacitat per fer alguna cosa com la dels Musta Huone.

Per fer música com la que fan aquests quatre finlandesos, s’ha de ser, tenir i sentir tot allò que l’univers ens dona per naturalesa pròpia, sense cap manipulació ni intervenció de més. Van començar a mitjans de la dècada passada i assedeguen la set en diverses fonts, krautrock, post-punk, noise-rock, kosmiche, música experimental, black metal: un festival galàctic inter-estel·lar.

(fot Pietu Arvola)

La banda la conformen Ville-Matti Koskiniemi (guitarra, veu), Santeri Paasiala (baix), Pietu Arvola (sintetitzadors, sorolls varis) i Joonas Paasiala (bateria). Son originaris de Rovaniemi però viuen instal·lats a Helsinki, des d’on fan una música que dispersa tot dubte, dona respostes i implica a tots els elements.

Acaben de llançar el seu esperat segon treball, Valosaasteen Sekaan que van enregistrar entre una cabana a Anttola i el seu propi estudi a Helsinki. Per la mescla van comptar amb l’assistència de Sakari Kumpula i per la masterització de Joshua Stevenson, d’Otic Sound. Per introduir-nos, ens fan passar per Peremmälle Sisään, un fons distorsionat d’encara no un minut, que serveix d’entrada al món de Musta Huone, del que no en sortim indemnes.

Es succeeixen sis impressionants talls. Heijasteet, una composició a base de sobreposar guitarres i bases electròniques d’una absoluta lògica descontrolada per esplai d’un saxo alliberat. Aika Valuu Sormien Läpi, una oració que ens equilibra el desequilibri. Valosaasteen Sekaan, un pertorbador cant al caos aconseguit mentre treballaven en l’àlbum. Kuun Palvojat, casi quatre minuts de distorsió recitats com qui es rasca el nas. Aurinko, Aurinko que tanca el disc, i que obre una panoràmica inabastable només per a gent de carn, ossos i capacitat de pensar. Son un grapat de cançons que no es poden descriure en paraules, que no poden ser enteses amb la lògica i que farien miques tots els càlculs algorítmics. No hem de patir.

PREPARADES PER ACTUALITZACIÓ DEL SISTEMA

SHADOW SHOW – “FANTASY NOW”

A LA VISTA

De sempre, viatjar a mons paral·lels ha resultat atractiu i avui és més necessari que mai. Per sort hi ha moltes formes de fer-ho, totes son bones i totes tenen el seu repertori de símbols.

La dècada dels seixanta va ser florida i fàcil d’assimilar en aquest sentit. És per això que el seu estil psicodèlic ha quedat registrat en moltes memòries i es tira d’ell encara, per mantenir un costum que ara mateix es pot semblar a quan els avis treuen per enèsima vegada l’àlbum de fotos. El terceto de noies de Detroit, Shadow Show, son una de les bandes encarregades d’agafar el relleu que l'obre.

Van posar-s’hi l’agost de 2018. Després de dos anys debutaven amb Silhouettes (Burger Records – 2020) i ara han anunciat per a mitjans de febrer el seu segon LP, que es dirà Fantasy Now! El van enregistrar entre Detroit i Londres, on van gravar excepcionalment Aunt Maizy i sortirà via Little Cloud (EEUU) i Stolen Body Records (EU).

Son Ava East (veu, guitarra), Kate Derringer (baix, teclats, veu) i Kerrigan Pearce (bateria, veu) les que a base d’harmonies vocals, guitarres trémolo, potents línies de baix i una palpitant percussió ja ens comparteixen aquest primer tema, Mystic Spiral. Una cançó acompanyada d’un vídeo carregat de simbologia i la seva estètica corresponent. El proper any ens convidaran a viatjar amb elles pel país de les meravelles dalt del Furthur. Una de les parades serà al BCN Psych Fest, o sigui que, al lloro.

EL SUBSTITUT PERFECTE

SUBSTITUTE – “MANIC”

NOU REGISTRE

Les que s’estiguin prenent Diazepam o Tranxilium, que no continuïn llegint. La música que ve a continuació podria ser que els hi fes passar tots els mals i les senyores metges perdrien més d'una clienta.

És la medicina ideal per a que se’t passin totes les tonteries climàtiques i vacunítiques. És l’antídot contra totes les alertes, les vermelles, les grogues i les a topets que cada dos per tres activen per embutxacar-se la pasta destinada i mantenir la por sobre la població. La píndola es diu Substitute i son uns nanos de Nova York que transpiren rock&roll per cada un dels seus meravellosos porus.

El 2020 van llançar Eat Your Enemys i fa una setmana que han tret la continuació. Es diu Manic i porta 10 cançons que escoltades amb el volum a tope es converteixen en 10 canonades directes al cervell. Enxubades de contundents riffs de guitarra, per allà sonen tot el bo i millor de les escenes, punk, grunge, hardcore i tot allò que segurament en una bona dosi administrada a la de SantCu, no ho arreglaríem, però algunes ens sentiríem com en pau.

El van enregistrar amb Jerome Westerkamp en analògic als estudis The Checkered Flag de Cincinnati i, per si voleu felicitar-los  els Nadals, son PTR (veu, guitarra), Andrew Jody (baix) i Ray Redmon (bateria) encara que també compten amb Tarik Merzouk i Ben Fischer per alguns directes. Deixem de mirar sèries per una estona i escoltem això. 

LIFESPAN

MÚSICA al CINEMA

Per sort, tenim les filmoteques i una part de la societat a la que li queda un mínim de judici i amor pel setè art.

Entre la introducció forçada de suposats professionals per part dels amos de la industria i el lucratiu món de les desmoralitzadores series que funciona com una màquina de fer xurros, no descobrirem res que no sapiguem totes: el cinema és mort. Per sort també, per mort que estigui, ens queden les històries originals, que amb el temps, i amb l’ajut del trist panorama actual, han adquirit un important valor afegit.

Aquestes històries, com les reals, sempre tenen una música de fons. Això és un fet que a vegades ens ha pogut portar a llegir una cançó o un àlbum sencer, com la banda sonora pròpia d’algo que hem viscut o ens hauria agradat viure. Heus aquí lo bo.

Lifespan és una història entretinguda, mig de ciència-ficció, mig de suspens, amb una sensacional banda sonora obra del músic nord-americà Terry Riley i que va editar Philips en format vinil el mateix any de l'estrena. 

La partitura electrònica i minimalista que s’afegeix al paisatge d’una Amsterdam dels anys 70, al binomi entre Hiram Keller i Klaus Kinski i a l’encant sempre misteriós que aporta l’actriu californiana Tina Aumont, és perfecte per arrodonir el film que va dirigir Sandy Whitelaw l’any 1976. Tot un exercici d'estil.

OSCIL·LACIONS ESTILÍSTIQUES

SAVAGE MANSION – “THE SHAKES”

NOU REGISTRE

Magnífiques cançons producte d’un esforç conscient 'per fer un àlbum millor', ens diu el músic de Glasgow Craig Angus que dona algun detall més del procés: ‘Abans ens col·locàvem una mica i posàvem alguns discos’.

Tal com explica el líder de Savage Mansion, els discos eren de la magnífica col·lecció d’Andrew Macpherson, amb el que va treballar estretament durant alguns mesos a l’hora de tancar el disc i abans de presentar-lo a la resta de la banda. L’enregistrament d’aquest quart LP, el van fer en viu a Analogue Catalog, l’estudi analògic de Newry, Irlanda del Nord, amb la productora Julie McLarnon (Junior Brother, Brigid Mae Power, The Vaselines).

(fot Rosie Sco)

El disc es diu The Shakes que els hi edita l’interessant segell Lost Map a mitjans de febrer. Amb Craig Angus i Andrew Macpherson figuren Jamie Dubber (baix) i Lewis Orr (bateria) a més de l’últim membre afegit, Adam Forbes (teclats) com a responsables d’aquest esforç final amb ‘l’objectiu de preservar la immediatesa d’una idea, per després dotar-la d’una sofisticació i un aire reflexiu’ explica Angus.

L’àlbum està inspirat en múltiples i variats inputs. Per exemple, el primer tall, Myths Persist, gira entorn a un ritme observat en Sly And The Family Stone i la lletra l’extreu en aquest cas, d’un lloc com la Bíblia – per a què serveix sinó per inspirar-nos? comenta – o There Goes My Habit, una reflexió sobre l’envelliment inspirat en la poesia de Dave Berman i el pop esotèric d’Arthur Russell.

Del segon senzill, aquest Present Tense, en fa cinc cèntims: ‘Explora una història de la meva professora d’anglès a l’escola de secundària i l’aventura que van viure amb un nen i el que suposa assimilar-ho amb 13 o 14 anys. Recordo compartir-ho en el pub i tothom tenia una història semblant, al menys una’. Com la cançó de l’enfadós a ritme del millor i brillant pop subterràni.

LA MÀQUINA TORNA A ENGEGAR

THE CHEMICAL BROTHERS – “FOR THAT BEAUTIFUL FEELING”

NOU REGISTRE

En el món del pop, existeix un engranatge en mode pause, que de tant en tant i sucant-lo amb una mica d’oli, engega igual que el primer dia.

Son les bandes que funcionen sempre, al nostre parer seria el cas dels Chemical Brothers. Fa uns dies que han tret nou àlbum, el que fa deu de la seva històrica carrera. Es diu For That Beautiful Feeling i els hi edita com no, Virgin. Tom Rowlands i Ed Simons, son la parella perfecte que tot ésser poli-X voldria. A l’hora de fer negocis ho tenen clar, el binomi ja funciona sol. Però això no els hi treu mèrit. Al contrari, algunes ho veuen com un regal dels Déus de l’electrònica i sense que calgui cap sacrifici humà.

Hi trobem de tot i més. A les característiques descàrregues electròniques fulminants directes a l’hemisferi dret del nostre cervell, en aquest tampoc s’obliden de l’esquerra. Acid-house, techno-psicodèlia, big-beat, tot amb múltiples samples, fortes dosis de groove, per acabar amb patada forta a la pilota i amunt.

No oblidem la important presència de l’art visual en les seves cançons. L’àlbum comença amb Live Again, en companyia de la francesa Halo Maud i un entretingut vídeo on es veu a Josipa Kukor executant una taula gimnàstica de nota alta. Més endavant tenim un dels talls estel·lars, aquest Goodbye, un comiat que ens porta directe a l’èxtasi mes estilós.

Amb arranjaments d’Erol Alkan i l’acompanyament del corresponent vídeo, aquest dirigit pels seus habituals col·laboradors Adam Smith i Marcus Lyall, té de protagonistes a Zofia Wichlacz i Mateusz Wieclawek, en el que passen per diferents moments d’una intensa relació. Vol reflexar la fulminant velocitat en la que avui dia, les relacions i sentiments poden canviar més de pressa que els polítics d’opinió. Superposant clixés d’estats transitoris, la cosa ja es veu que acabarà malament. Ja us ho deia jo que no funcionaria. 

TRENCANT ESQUEMES

CHARLÈNE DARLING – “LA PORTE”

NOU REGISTRE

A la multi-instrumentista Charlotte Kouklia, hi ha qui la coneixerà per ser membre de la banda post-punk Rose Mercie. Però és amb Charlène Darling, amb la que va fins el fons.

Malgrat estar per la feina des de principis d’aquest segle, no va ser fins Saint Guidon (L’Amour Aux 1000 Parfums – 2019) que mostra oficialment el potencial. Fa un mes que ha tret el seu segon treball, es diu La Porte i li ha editat Disciples (de la família del segell britànic d’electrònica, Warp Records).

Posa una bona part de la carn a la graella, arriscant allà on encara no ho havia fet. També es mostra més intensa. S’endinsa en el desig extrem i l’obsessió romàntica que pot acabar o debilitar-ho tot. En 10 talls, ens parla de l’ensopiment general i de la soledat mal entesa. Hi ha dissonància calculada i ganes d’establir un caràcter grupal al disc a través de la pròpia banda que l’acompanya magníficament i amb total complicitat, formada per Erika Ratti (loops, harmonies, sintetitzadors), Regis Turner (baix, sintetitzadors) i Quentin Chevalier (bateria, percussions, sintetitzadors).

Han sabut generar uns registres perdurables. Teclats en bucle, recitats que semblen encanteris i peces convertides en rituals de suposats alliberaments de la psique. Impossible triar millor títol per a l’àlbum. Salvant les distàncies, els traços musicals de la parisenca resident a Brussel·les Charlotte Kouklia, es poden assemblar als de la gran Brigitte Fontaine en la voluntat de desmarcar-se del que toca. Li importa un pito.

APRENENT DELS OCELLS

MOON GOOSE – “MURMURATIONS”

A LA VISTA

Aquells núvols que amb el seu vol dibuixen al cel els estornells, poden ser font de inspiració. Almenys així ho han sentit Moon Goose.

Establerts a Hay-On-Wye, una localitat gal·lesa fronterera amb Anglaterra, la banda d’space-rock Moon Goose dedica el seu temps a compondre música i a contemplar el vol d’aquests ocells. Que sapiguem, porten aplicant-s’hi des de mitjans de la passada dècada i el resultat, han estat tres àlbums amb els que els estornells gal·lesos, quan hi passen de visita, no paren de ballar. Per felicitat d’ells i nostre, a finals de gener llançaran el seu quart àlbum, Murmurations, via Fruits De Mer Records i Inflatable Tarmac Records.

(fot Billie Charity)

L’han creat i enregistrat durant aquest any que és apunt d’acabar a Twin Peaks Studio, per Adam Fuest (Babyshambles, The Cure). ‘Les cançons surten mentre ens trobem en les fosques i fredes nits, pertorbant la tranquil·litat del camp gal·lès amb la nostra espontània i sobtada agitació’ expliquen.

Han compartit un primer tema, aquest 2023 AD del que comenten: ‘És un retorçat retrat de l’ombrívol any que acabem de passar, vist a través d’una lent perforada, que obre la porta a imatges fantasioses de fades i monstres al costat de les cares habituals que inunden els mitjans audio-visuals’. És un dels tres talls que no son instrumentals, cosa bastant inusual per a la banda.

‘Els estornells volen a l’uníson utilitzant complexes lleis de moviment que depenen de les altres aus que les envolten. Son la resposta natural del col·lectiu davant d’un perill comú. El que sembla dissenyat per la ment d’un líder, en realitat està generat per la consciència que cada individu té del grup, treballant junts cap al seu destí col·lectiu. Deu haver una lliçó en això’.

#No podem queixar-nos, podria ser pitjor – Ens en riem de la neu que cau a fora – Això no és neu com solia ser# canten d’una manera torbadora sota uns riffs de guitarra que sonen com el final d’una banda sonora. Hauríem de mirar d’animar-nos.

PER ESTIMULAR LA IMAGINACIÓ

DEN OSYNLIGA MANTELN – “UNDER GRÖN HIMMEL”

NOU REGISTRE

Qui no ha desitjat alguna vegada desaparèixer? En un món del que només es pot sentir vergonya, posar-se sota una capa invisible i deixar que la màgia faci la resta, bé seria una alternativa.

Den Osynliga Manteln en suec vol dir la capa invisible i certament, amb la sinuosa música que destil·len la parella formada per Ola Sandberg i Fredrik Grönvall, podríem aconseguir el miracle. Van créixer al sud de Suècia i actualment viuen i treballen a Malmö. Es van conèixer a finals de la dècada passada quan un amic va presentar-los per tocar amb Klang. Quan després d’un any aquesta va aturar l’activitat, Sandberg i Grönvall van continuar junts. ‘Vaig moure el meu estudi a una cuina petita que estava a l’espai d’assaig que Fredrik compartia amb altres amics i allà continuem. Va ser allà que es va crear Den Osynliga Manteln’ explica Ola.

Grönvall se’n cuida de l’orgue amb roda fònica (influencia de Bo Hansson), la flauta, teclats i percussió. Sandberg estudia música des de la infància i acaba de completar un master en producció musical al Royal Collage Of Music d’Estocolm. Se’n cuida de la guitarra, piano, sintetitzadors, baix, saxo i bateria. Ha tret un parell d’àlbums i ha muntat dues instal·lacions de so a Suècia i Canadà.

Junts van debutar l’estiu de 2021 amb Insektsfolk i ara han llançat aquest esotèric  Under Grön Himmel, tots dos via Castles In Space. ‘El títol del disc fa referencia a la melancolia, però també a la potencial bellesa de la nostra fi del món. El somni en estat febril, representa una realitat alternativa, un altre planeta, algun tipus de canvi. Un lloc turbulent, un estat de fuga, una espècie de mort’ explica el mateix Ola. Com una evaporació a base de combinar rock progressiu, library music i downtempo.