AMB ELS FESTIVALS, ARRIBEN ELS “HYPES”

LIME GARDEN – “ONE MORE THING”

NOU REGISTRE

El quartet de Brighton Lime Garden son el clar exemple de banda adotzenada i insubstancial que beu del que veu. O sigui que qui vulgui, pot deixar de llegir des d’aquí. No s'aporta gairebé res.

Formen part dels grups d’adolescents que canten arrossegant la veu, com deuen fer en el moment de demanar la subvenció als pares, per no tenir encara les condicions per rebre la de l’estat. També formen part de la legió d’experts a la que estem sotmesos, en la que la cosa més angoixant l’expliquen com si expliquessin com es fa un ou ferrat.

(fot Felix Sauerbrey)

Porten en això des de 2020. Han publicat alguns talls i fa res han debutat amb aquest flamant LP via So Young Records que li han dit One More Thing, com aquell que ja s’acomiada. La guitarra de Leila Deeley és plausible per la seva voluntat de resistència. Chloe Howard – que se sembla més a Gwen Stefani que a Karen O – canta a favor de canviar les coses per a que res canviï, sobre les complicades relacions per funcionar fora de l’establert o les perverses entre persones properes en un constant estira i afluixa. El sector ritmic dut entre el baix de Tippi Morgan i la bateria d’Annabel Whittle passa de puntetes en una com extranya manca de motivació.

En aquest Pop Star expliquen ‘ens desesperem per la rutina, burlant-nos de nosaltres mateixes i els nostres somnis’. Com un dels hypes de torn, tocaran a Barcelona a mitjans del mes que ve en un event que habitualment es celebra en una antiga fabrica cervesera. Passat l’estiu - i amb ell, festivals i festivalets subvencionats per a jovenalla subvencionada, hipsters sense vergonya i despitats cercant influencers - cap a l’atur.

FRANCES HA

MÚSICS AL CINEMA

Ningú no és perfecte. Aquesta frase amb la que acaba la famosa comèdia de Billy Wilder, Some Like It Hot, ens va perfecte per parlar de Frances Ha.

És una pel·lícula dirigida per Noah Baumbach, que a finals de la dècada dels 90 va formar part del grup de directors de la nova fornada al costat de Wes Anderson o Spike Jonze. Està protagonitzada per Greta Gerwig que va debutar amb la fresca Nights and Weekends (2008) – que co-dirigia amb Joe Swanberg – i que tristament ha acabat dirigint Barbie (2023). Ningú no és perfecte.

A la meitat de la pel·lícula aproximadament, es roda l’escena d’un sopar amb la protagonista i uns quants amics, entre els que hi veiem a Dean Wareham (Galaxie 500, Luna) i Britta Phillips (Ultra Baby Fat, Luna, Dean & Britta) – que crec encara son parella a la vida real.

La pel·lícula, tot i ser del 2012, toca un tema d’actualitat. És la història de Frances, una noia que amb 27 anys es troba en crisi permanent i més fora de lloc que un barceloní a l’Eixample. Funciona molt bé, amb bones interpretacions, diàlegs àgils i una molt bona fotografia en blanc i negre, tot plegat molt Woody Allen. S’inclou Million Dollar Doll, un tema d’ells dos i que apareix en l’àlbum Luck Or Magic de Britta Phillips (Double Feature Records – 2016).

MANTENIR-SE EN ELS CANVIS

PUNCHLOVE – “CHANNELS”

A LA VISTA

Entre tots hauríem de fer per canviar les coses. Vivim uns temps en que les persones només expliquem que desgràcies.

No ens adonem i la música, està rebent les conseqüències. Refugi espiritual de tota la vida, des d’un temps cap aquí, les lletres poques vegades deixen de ser sobre la depressió, l’ansietat, el sentir-se invisible i la nostàlgia de temps passats. El quintet de Nova York Punchlove, observen que els records son camps minats. La ment campa a gust transformant com li convé les coses i no ens interessa reconèixer-nos-hi.

Han anunciat el seu debut en format LP que sortirà el primer de març via Kanine Records. Es diu Channels, que és el que hem de fer, obrir els canals i canviar d’emissora. Guitarres espetegants que materialitzen uns murs eixordadors on estampar les misèries que som capaços de creure’ns. Riffs esmolats on abandonar-se a l’espera de la darrera impressió.

Estan per la feina des de principis de 2020, originalment Jilian Olesen (veu, guitarra) i Ethan Williams (guitarra, veu). Després es van afegir Ian Lange-McPherson (bateria, baix), Joey Machina (guitarra) i l’artista visual Viz Wel (baix) i mudar-se a viure tots junts en una mansió a Brooklyn va disparar l’energia creativa de l’àlbum. Son de deixar-se portar, que tot està bé i confiar en que les coses ja estan canviant. No ho veig clar.

NEBULOSES POP

J.McFARLANE’S REALITY GUEST – “WHOOPEE”

NOU REGISTRE

Com si per una nova entrega de la saga Austin Powers es tractés, estem a punt per submergir-nos en el particular món lounge de mànigues de camisa amb xorreres, vestits curts i còctels, d'un cap de setmana qualsevol.

La músic de Melbourne Julia MacFarlane (The Twerps, The Shifters) ens te preparada la banda sonora perfecte, a base de ritmes viciosos i paranys en els que quedem atrapats, mínim, fins el dilluns a les 8:00AM. 

El 2019 va debutar com a J.McFarlane’s Reality Guest amb l’àlbum Ta Da. El mes passat va llançar el seu segon treball, aquest Whoopee de la mà del segell australià Felt Sense Records i per aquest costat de món, l’escocès Night School Records, que ha anat enregistrant un cop va tenir acabat Ta Da, amb un resultat més lleuger i assequible.

Son 10 talls per, arribats a la quarta copa, imaginar-nos fent, qui diu d’Austin Powers, diu d’Ethan Hunt. Amb la participació de Thomas Kernot, MacFarlane construeix xarxes d’escuma per submergir-nos en elles i sortir-ne revestits de bombolles de sabó o de cava, depèn del cas. 

Les lletres tracten de relacions personals, de relacions tumultuoses, sempre amb tocs de gènere sci-fi i retro-futurista. L’altre dia ens demanaven una track-list que donés raons per la salvació de la terra per part d’una visita extraterrestre. Doncs hauríem de tirar de l’Austin.

SCHADENFREUDE

USA NAILS – “FEEL WORSE”

A LA VISTA

Creiem que son l’única banda que mantenen la mateixa actitud musical des que es van formar fa més de 10 anys.

Una constància que no han mantingut a l’hora d’editar els seus àlbums. Usa Nails van debutar amb Sonic Moist (Smalltown America – 2014) i després de quatre castanyes més editades entre 2015 i 2020 per diferents segells – Bigoût Records, Hominid Sounds, Hex Records, Skin Graft Records – tenen a punt Feel Worse que sortirà a finals de març via One Little Independent.

Amb totes han mantingut el seu inconfusible i lleuger matís punk-noise amb el que s’han apuntalat en l’escena de Londres. Son Steven Hodson (Kong) a la guitarra i veu, Gareth Thomas, (Silent Front, The Eurosuite) a la guitarra i veu, Daniel Holloway (Dead Arms) al baix i Tom Brewins (Death Pedals) a la bateria, els responsables directes de posar banda sonora al malestar que observen al seu voltant.

Expliquen que és un àlbum amb el que han volgut posar sobre la taula la terminologia schadenfreude, paraula que ve de l’alemany i representa que és la satisfacció que ens ve a la ment davant de la desgràcia d’una altra persona. 

Amb la cançó que obren el disc, Cathartic Entertainment, toquen una de les formes d’schadenfreude. Ho amplien: ‘La cançó, tracta de la vulnerabilitat i la baixesa de les que se’n beneficien les televisions, sumat a la irresistible sensació que, nosaltres com a espectadors, tenim de sentir-nos millor amb les nostres vides a través de tota aquesta immoralitat dels que surten a la pantalla’. Cada vegada la gent s’expressa millor. 

PROJECCIONS PER i A CONTEMPLAR

AMOR MUERE – “A TIME TO LOVE, A TIME TO DIE”

NOU REGISTRE

Podria ser el títol de la nova pel·lícula de James Bond, però no. Tot el contrari. Res més lluny de les frivolitats del personatge creat per Ian Fleming.

Amor Muere és un col·lectiu format per les músics Mabe Fratti de Guatemala i Gibrana Cervantes, Concepción Huerta i Camille Mandoki, les tres de Mèxic, que va sorgir, com totes les coses bones, d’una trobada multidisciplinar a Ciutat de Mèxic provocada per una d’elles, a partir de la qual es van proposar crear el seu propi món d’experimentació sonora.

Aquest A Time To Love, A Time To Die és el seu EP de debut. Com que no van trobar cap segell de la madre patria querida per editar-lo, afortunadament els hi va llançar a finals del passat any el segell independent de Londres Scrawl World, fundat per Harriet Pittard, abans en el prestigiós SA Recordings.

El disc es va gestar a La Pitahaya, un lloc paradisíac a 4 hores de la capital i a tocar del Golf de Mèxic, on viuen dos de les membres del col·lectiu i que les altres dues visitaven tot el sovint que podien. A més el van poder enregistrar a l’estudi que Camille Mandoki te a casa seva a Veracruz.

Tot plegat va fer molt propici el control final del producte, aconseguint fragments musicals a base de veus, textures creades amb instruments de corda, manipulació de cintes i molta comprensió espiritual, que mostren la veritable essència del que som. ‘No es tracta només de música, és un procés molt bonic on ens connectem a través d’emocions i sentiments com amigues, per fer música’ explica Gibrana Cervantes.

En aquest LA podem contemplar a través de les prodigioses notes del violoncel i el violí, tot el que ens envolta i descobrir la connexió que hi tenim, la que romandrà quan el nostre jo desaparegui. Expliquen de la cançó: ‘Portàvem un temps tocant-la en directe, fins que vam anar a l’estudi i se’ns va ocórrer la idea de fer-la més asimètrica. Li dèiem La Espiritual i vam acabar dient-li LA. A la segona part, la cançó creix i funciona com ones de so que responen entre sí, creant una sensació de ressonància més forta al mig del caos’. I què és el caos sinó el mateix silenci en una altra forma?

EL TEMPS DE LES CIRERES

(encapçalament amb permís de Jean-Baptiste Clément i Montserrat Roig)

CHASTITY BELT – “LIVE LAUGH LOVE”

A LA VISTA

Son més que una banda. La trajectòria de Chastity Belt podria anar en paral·lel a les seves vides. I que no és maco això?

Amb el seu pop presumptament elemental i missatges que poden arribar amb facilitat, son també un dels grups insígnia de Seattle. Ha fet deu anys del seu debut amb No Regerts (Help Yourself Records – 2013) i les coses han canviat. Ara tenen a punt el que serà el seu cinquè àlbum que es diu Live Laugh Love que els hi llançarà Suicide Squeeze a finals del proper mes.

Julia Shapiro (veu, guitarra), Lydia Lund (guitarra), Annie Truscott (baix) i Gretchen Grimm (bateria) es van proposar fer un disc introspectiu, on rememorar el vincle que han mantingut durant els darrers tretze anys. És troba en el punt melancòlic ajustat. Segons Shapiro ‘quant més gran em faig, més me n’adono de que sempre tindré aquest sentiment del que parla la cançó que obre el disc, Hollow, la d’estar perduda i estancada esperant que alguna cosa canviï per si sola i que en realitat només es tracta d’acceptar-ho’ sàvies paraules.

El van enregistrar en tres sessions amb pauses llargues entre elles – en tres anys – però van posar l’accent en gaudir de les estones que passarien juntes a l’estudi més que en la feina en sí. Van treballar primer amb el seu amic Samur Khouja – propietàri dels Seahorse Sound Studios a Los Angeles i el va acabar d’arrodonir Heba Kadry (Slowdive) enginyera de so a Brooklyn.

Aquest I-90 Bridge és el segon senzill que comparteixen. Una bucòlica melodia amb unes lletres sobre l’envelliment, en unes imatges de la ciutat captades per la vídeo-càmera de la bateria Gretchen Grimmen pel vídeo promocional, que aporten la sensació de que alguna cosa vas deixant enrere. El mes de juny seran per Europa. El més a la vora, París el 5 de juny. Acceptació, algo que, efectivament, tots aprenem amb el pas del temps.

LA IMPORTÀNCIA DEL LLOC

THE BV’s – “TAKING PICTURES OF TAKING PICTURES”

NOU REGISTRE

Aquest quartet, té molta habilitat per fer melodies pop. Cadascú serveix pel que serveix. Això es veu quan es potencia una aptitud i no tothom es troba en el lloc on es fixen en aquestes insignificants coses.

Doncs a Augsburg, sembla que sí. The Bv’s es van gestar el 2016 mentre compartien pis a Falmouth a la costa anglesa de Cornualles Josh Turner, que hi residia, i Frederik Jehle (Endlich Blüte). Al poc, van decidir deixar aquella humitat i fer arrels a Augsburg, des d’on impulsen un indie-pop fet amb aquell motlle que ja creiem perdut.

És el seu tercer àlbum, es diu Taking Pictures Of Taking Pictures i els hi llança aquest divendres que ve, com bons amics que ho comparteixen tot, els segells Kleine Untergrund Schallplatten i Shelflife Records. Deixen enrere la seva faceta noise i shoegaze – del seu brillant debut Speaking From A Distance – per apropar-se al pop eteri. La vida potser els hi somriu i per aquí es nota, amb melodies alleugerides de pes i més arrodonides.

El ressò de les bandes indies de, per exemple, el mític segell de Bristol a Clipping – editada en una primera versió en un rar cassette el 2019 per un segell indonesi, compartit amb Toy Tambourine que es deia Vague Clipping: A Split Tape – o com es planten a la vora de, per exemple, The Go-Betweens a I Can’t Stand The Rain, no deixen lloc a cap dubte: es troben en el lloc correcte.

CONSTEL•LACIONS SYNTH-POP

RONNIE STONE – “RIDE AGAIN”

NOU REGISTRE

Ronnie Stone continua la seva particular carrera com si no haguessin passat els anys. Serà un nou Dorian Gray inspirat per Marc Almond en comptes de per Lord Wotton?

De l’encertada combinació de pop retrospectiu amb una escenografia tipo Blade Runner, en treu un elegant synth-pop que provoca que ens posem a buscar com desesperades al Lord Wotton del segleXXI.

Aquest productor i músic afamat novaiorquès, amb la seva banda The Lonely Riders, pels volts de 2014 i amb un primer àlbum editat l’any seguent, Motorcycle Yearbook, es movia pels clubs amb olor de desinfectant i rajoles i parets enganxifoses, creant-se una reputació de músic fosc i inquietant.

Els següents anys va estar vivint mig amagat en la foscor de clubs i festes clandestines fins que va reunir forces per treure la continuació d’aquell àlbum de fa vuit anys. Es diu Ride Again i ha sortit a primers d’aquest mes via Feeltrip Records.

Conté nou cançons de majestuós dance-pop que crea en un suposat estudi secret, on hi té una preuada col·lecció de sintetitzadors dels anys 80, afegint així més salsa a la llegenda. Agòniques veus, forçades línies de baix, gèlids sintetitzadors congelats en el temps que desperten entre mig de textos conceptuals surrealistes i de baixa moralitat.

En aquest Ride Again que dona títol a l’àlbum, ‘s’explica la historia d’un individu que es queda tirat a la carretera i es posa a caminar pel desert, enfonsat, li busca el sentit a la seva vida, arriba a una estranya ciutat, on es troba amb una tiradora de cartes que li diu que l’ha cagada’ explica Ronnie Stone. Qui no fa res segur que no la caga mai. Que no serà el cas. Diu que no haurem d’esperar vuit anys més per un nou disc. Així doncs, a la vista més pop-macarra.

BENEÏDA BOGERIA

AFTERLANDS – “WE ARE THE ANIMALS IN THE NIGHT”

A LA VISTA

Algun dia s’hauria d’escriure un llibre recollint totes les formes a les que la gent va haver de recórrer per esquivar el tornar-se boig, durant l’experiment de guerra psicològica a la que van sotmetre a una important part de les persones.

Alguns comunicats de premsa, avui encara, continuen explicant que aquesta obra realitzada per tal o qual músic, va ser per evitar tornar-se boig durant aquells dies. Si això és cert, resulta que algú s’haurà estalviat molta pasta en obres i reformes, al no haver hagut d’ampliar el nombre de cases de salut mental del primer món amb tots els ingressos de gent que no podia suportar sortir de casa.

Per sort per aquests, això només va passar als països avançats, perquè no oblidem que als països dits del tercer mon, seguien amb els seus habituals problemes de fam, salut i misèria. Però això no els torna bojos, ja estan acostumats a fer de conillets d'índies.

En serio aquest àlbum no s’haurien produït si no els haguessin raptat? Hauria sigut una veritable llàstima. La proposta d’Afterlands sorgeix per aquells dies. Son els escocesos Rick "Redbeard" Anthony (The Phantom Band) i David McAulay (Strike The Colours), acompanyats de músics de l’escena de Glasgow. El miracle es diu We Are The Animals In The Night, que sortirà la segona setmana de maig via Lost Map Records.

Son onze talls amb caràcter, on aporten una visió un tant apocalíptica que es deixa portar per sensacions trasbalsadores possiblement viscudes en uns dies, que hauríem de fer per no oblidar.