SUMAC AND MOOR MOTHER – “THE FILM”
NOU REGISTRE
Gil Scott-Heron el 1970 deia “the revolution will not be televised”. Era la seva resposta a la
cançó de The Last Poets When The Revolution Comes (Some Of Us
Likely Catch It On TV).
Ens pensem que vivim en
llibertat, i en realitat només és la gàbia que ens l’han feta més gran. Les desgracies
humanes s’han convertit en un espectacle. Al final, ves per on, son la banda de
Harlem i no el músic de Chicago qui tenia raó. Serà des del sofà que ho veurem.
Però no la revolució, sinó com ens toregen.
Els que també ho entenen així
son el grup de noise-metal SUMAC i la poeta Moor Mother (Camae Ayewa)
que han volgut unir esforços per llançar un àlbum carregat de missatges: ‘l’esperança es perd i els nostres somnis es
fan trossets’. De la somiada revolució, televisada o no, hem passat a
tragar i a venerar les cabres.
SUMAC son Aaron Turner, Brian Cook i Nick Yacyshyn, actius des de fa més d’una dècada amb una pila d’àlbums i nombroses col·laboracions. Moor Mother, activa des de 2012, ha editat també un bon grapat d’àlbums d’electrònica amb referents del free-jazz i el hip hop. Plegats, fa tres setmanes que han tret aquest The Film via Thrill Jockey perquè espavilem una mica.
En les vuit pistes que inclou el doble LP, entre la fúria de distorsions varies, les lletres de Moor Mother clamen perquè és faci la llum en la ment de les persones. #We don’t believe# van repetint emprenyats. Canta a les ‘ombres de la incertesa‘ que regna. ‘Hi haurà sang en el camí dels nostres somnis’ recita al principi de la discursiva Scene 3. Al tall que ens acaba d’assecar les venes, Scene 4, recita ‘Ningú em va dir com se suposava que era la pau’ en un to desolador. Amb Camera, intenta comprendre com hem acabat en un espai erm buit d’esperança. Algú havia de tenir els pebrots de dir-ho i a qui no li agradi, que segueixi assegut al sofà d’Ikea. L’acabament també pot ser bonic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada