La banda de Washington estan
girant per Europa i hem tingut sort.
Van debutar el 2017 amb Nothing Feels Natural i el van posar en
escena aquella primavera al Ferúm,
entre mig de tota la pastanaga. Va ser un debut sonat, era una proposta fresca
i enèrgica que va sembrar no poques esperances. Ara han tornat per fer-ho i en
condicions òptimes, en un concert sostenible i de proximitat aprofitant el
llançament del seu segon disc, un The
Seduction Of Kansas que confirma les expectatives. La show-girl Katie Alice Greer amb G.L.Jaguar i Daniele Daniele, més el nou fitxatge al baix, van fer bullir l’olla en un
concert on la música va fer que el postureig s’esfumés.
Poques coses més es poden dir de Daniel Johnston i del seu desafortunat traspàs.
No hi ha com que el noi guapu de la classe digui que
ets un paio interessant – el cas Kurt
Cobain i la famosa samarreta capturada pels paparazzi el 1992 – o morir-se, que ha sigut el cas, per passar
a ser el tipus més popular de l’escola. Fins i tot a pamflets franquistes com La Vanguardia Española en va donar la noticia i no precisament des
de la seva famosa pàgina d’esqueles.
Voldria saber el nou valor del dibuix d’aquest foll entranyable que amaga el MACBA al seu soterrani.
I’ve come a long way just to see you – Daniel Johnston
29,5 x
22,7 cms.Monografía – 2010
Col·lecció MACBA Centre d’Estudis i
Documentació
Ahir
va traspassar Robert Hunter dels Grateful Dead. Però aquest dóna igual.
En passades entrevistes,
apuntava els seus gustos. Per exemple I
Am Not Willing (1969) dels Moby
Grape i Sick Of Myself (1995) de Matthew Sweet. Per exemple.
Ara, en el que és el quart
àlbum de Doug Tuttle, Dream Road(Burger Records), el músic de Somerville en la seva etapa post-Mmoss, ens entrega nous tons i textures
soft-psicodèliques de les que es passegen per les fosques estries del vinil
mentre ens posem bucòliques menjant-nos l’olla. Sí que és cert que sembla una
entrega més homogènia respecte, sobre tot, Peace
Potato (Trouble In Mind - 2017) el
seu anterior. Però sigui com sigui, se l’observa ha gust i relaxat si tenim en
compte les veus escoltades en relació als darrers directes on sembla que es
deixava anar, no direm com.
Enregistrat amb equips força personalitzats,
entenguis des de la seguretat i confortabilitat que aporta la sala d’estar, Tuttle s’ha convertit des de ja, en un
imprescindible.
El
1983, l’arquitecte i dissenyador Alessandro Mendini va llançar 2000 unitats d’un
disc que es deia Architettura Sussurrante.
Un
disc que, no cal dir-ho, no va tenir massa ressò. Animats per aquesta acollida,
des de Florencia, l’ Industrie
Discografiche Lacerba agafa el llistó i reedita el disc per poder tornar a
escoltar l’audio-drama de Magazzini
Criminali, l’anunci de Maurizio
Marsico, la cançó de bressol cantada pel propi Mendini o l’electro-pop de l’època,
rollo Matia Bazar, per la
representativa veu dels 80 d’Antonella
Ruggiero. Aquesta re-edició ve amb nou disseny gràfic, obra de Anti-B Design amb seu a New York, n’hi
ha 300 còpies.
Arrel
del llançament i dins dels propòsits de desacoblar el disseny dels seus
aspectes industrials i consumistes, Mendini va escriure: ‘Si apropem l’orella a les parets d’una habitació, ens transmeten el
seu missatge, la seva ‘architettura sussurrante’ el cant acumulat per les generacions
que dins d’aquelles parets van experimentar vida imort, alegria i dolor. Aquest
és el significat de la col·lecció de cançons, dictats i sons d’aquest disc’. Els
de l’Ikea deuen flipar.
a la
Biennale de Venècia el 1980
El 1983 i
per la festa commemorativa del seu 5è aniversari, la revista editada a
Barcelona ON Diseño, va treure un
single+poster que anava de la mà del mateix Mendini amb els temes Alchimia - Non Lo So i Ya Mama. Aleshores anàvem molt a l’una.
No és estimat per gent com Jarvis Cocker, Will Oldham o fins fa poc per David
Berman per casualitat.
Té a punt per a finals d’any el nou disc, Bad Wiring (Moshi Moshi) en vinil de color, portada troquelada
i un 7” amb dos temes addicionals (via Dinked). L’afegit de The Voltage no s’enten gaire, doncs els musics segueixen sent Mem Pahl i Brent Cole amb els que porta ja quatre anys dient-se The Volts, sinó és per la tradició de
canviar el nom en cada nou llançament i com diu el propi Lewis ‘tot el mon sap
que la majoria de bones bandes tenen una ‘v baixa’, Nirvana, Pavement, Vaselines, Camper Van Beethoven, Modern
Lovers,...’.
L’àlbum va ser enregistrat a Nashville empaitant a qui volia
que produís el disc sí o sí, Roger Moutenot (Yo La Tengo) que era allà. Aquest primer vídeo (ja en corre un
altre) enregistrat a New York, m’ha deixat sense paraules. Alguna reconeix
alguna de les botigues que hi surten? Com diu el Marc Ribas: brutal.
Fa uns dies que ha sortit, amb enigmàtic nom i
portada, el darrer àlbum de Redd Kross
Beyond
The Door (Merge Records) és el
vuitè album dels germans Steve i Jeffe McDonald d’un camí començat el
1978, amb 11 i 14 anys. Afortunadament, els seus onze temes mantenen intacta tot
l’esperit inicial de la banda. Comencen el disc amb una versió de The Party, la cançó principal de la fantàstica
pel·lícula de Peter Sellers.
I el tanquen amb una de When Do I Get To Sing ‘My Way’ dels gloriosos Sparks, dels també germans Ron
i Russell Mael, amb qui l’Steve va
estar tocant del 2004 al 2009 mentre tenia a la banda en els boxes. És un tema que
anava inclòs en el Gratuitous Sax &
Senseless Violins del 1994 i que al meu entendre posa un punt reivindicatiu
d’un glamour que s’ha apagat.
Amb bandes com ells, podríem
pensar que la flama encara es manté encesa.
He d’estar preparada per a
qualsevol cosa. Aquella cançó del valencià Nino Bravo que ha acabat ‘punxant’ l’animadora social del
centre de dia cada dijous a la tarda, avui pot ser un producte de col·lecció
per a les àvides cercadores de rareses i/o nostàlgiques espanyoles votants del PP. Encara que aquestes, dubto que s'assabentin.
Diu el text promocional: ‘Una curiositat, un single editat el 1969, No
Debo Pensar En Tí, del Tom Jones espanyol, que el va disparar cap a una carrera
professional que colpejava els cors de milions de mestresses de casa de parla
hispana abans de la seva mort prematura i tràgica amb 28 anys...’ I això m’ha
fet pensar: ara què escolten les mestresses de casa?
Llegit
a la prestigiosa revista britànica Shindig!
Desconec si s’anuncia en d’altres de similars, i la veritat, tampoc m’escarrassaré
en esbrinar-ho.
A prop de fer els 55, Matthew Sweet disposa d’un llarg i brillant recorregut discogràfic
i se li augura un futur que amb seguretat aportarà encara grates sorpreses.
Mentre s’ho va pensant es distreu tancant
episodis com aquesta reedició. L’àlbum Kimi
Ga Suki (2003) va ser enregistrat amb la formació Girlfriend, Richard Lloyd
(guitarra), Greg Leisz (guitarra) i Ric Menck (bateria) i es va editar en
format CD exclusivament al Japó, com una mena de regal cap a la tremenda
fidelitat i amor que li proferien els habitants de l’illa. Unes setmanes
després, la discogràfica no se’n va poder estar i el van editar a Nord-Amèrica,
però també en CD. Finalment aquest mes d’agost surt en format vinil.
En la ressenya que feia Pitchfork del disc, creaven un paral·lelisme entre aquest disc i Lost in Translation, la pel·lícula de
Sofia Coppola, les dues obres del mateix 2003. Fa 16 anys que els
nord-americans ja flipaven amb Tokio i la cultura japonesa. Sayonara.
Al Museu Nacional de Catalunya, es pot veure, encara fins a finals de setembre,
una exposició homenatge a la revista, una de les que anaven al capdavant del moviment underground de la ciutat.
Es centra especialment
en els seus primers anys, després de que el Cisco moris tranquil·let al llit
amb honors i vingués la gran enredada. Formava part d’aquell moviment
contracultural que (també) havia de canviar el món i al final no s’ha canviat
res. Però una cosa és certa, el treball que s’hi feia, no només en aquest àmbit,
el del còmic, sinó en tots els relacionats amb les arts i la música, fos perquè
ens creiem que anava de debò o perquè encara no tot si valia, eren de nota
alta. S’hi pot veure obra original, documents, una selecció de prop de 100 portades
i vídeos amb imatges de l’època.
L’anècdota de l’exposició es
veure-la a tot un MNAC. Entendre que al final, persones incloses (veure el
Mariscal amb el Cobi és molt
underground), irremeiablement som engolits pels que remenen les cireres i la
seva merda, aquella contra la que es feien les proclames. Aquest podria ser el
missatge.
Al final, fa gràcia i tot veure
avisos per tot arreu de que l’exposició conté imatges de contingut sexual explícit.
No fos cas que algun catalanet/catalaneta ecologista-feminista-reciclat-de proximitat
se’ns enfadés.
