UN SOMRIURE AMB NOM PROPI: ABIGAIL ENRECH

ENTREVISTA i QÜESTIONARI

Groucho Marx va dir “Des del moment en que vaig agafar el llibre, vaig caure al terra rodolant de riure. Algun dia espero llegir-lo”. 

Ens fa especial il·lusió poder contactar amb Abigail Enrech, impulsora incansable de la llibreria i espai cultural La Llama Store de Barcelona, i que, potser sense saber-ho, fa de Celestina entre els llibres i els somriures. 

Com que la llibreria i totes les activitats paral·leles que s’hi deriven van sobre rodes, amplien perspectives amb un nou local, més gran i amb més mals de cap com diuen a la seva web. S’ha fet difícil parlar amb ella, però després d’uns quants intents, ho aconseguim a través del mail.

TotdePop: Per començar, crida l’atenció la pluralitat de disciplines de La Llama Store. Va ser un objectiu inicial o s’ha anat ampliant amb el temps? Sentiu que la base continua sent la d’una llibreria dedicada a l’humor o ja no ho veieu així?

Abigail Enrech: La base segueix i continuarà sent sempre l'humor, el que passa és que l'humor és molt pluridisciplinar, i a vegades de forma transversal es troba amb altres temàtiques i disciplines que tenen més protagonisme. Però la base sempre serà l'humor i la contracultura.

TdP: En una entrevista que et va fer l’Alex Martínez i la Maria Carbó, comentaves que a la tenda entrava gent per fer regals originals i aprofitant la circumstància, s’acabaven fent un auto-regal. (Tenim d’exemple el nostre cas particular, vam entrar per comprar un llibre per regalar i ens vam comprar un llibre dels que casualment recomaneu i amb el que hem tingut el plaer de descobrir un nou autor). Penses que això, en una tenda com la teva, passa sovint?

AE: A la nostra ens passa sovint, potser és perquè porto coses que jo em compraria, que no esperaria només que em regalessin. Així que la gent en venir a buscar regals també té ganes de comprar-se coses per a un mateix.

TdP: Sou com un temple en el sentit de que doneu resguard a qui el necessita. Poseu a disposició de la gent l’espai per fer les seves cerimònies, en el bon sentit. Amb activitats com La Llama School feu com una mena de seminaris. Sou conscients de que ompliu un espai paral·lel, i semblant a la vegada, al religiós?

AE: Bé, no sé si al religiós, però jo sempre he pensat que la comunitat és important. Les xarxes socials van arribar per fer comunitat i ens han aïllat de la realitat i ens hem tornat més solitaris, encara que sembla que estem sempre amb més gent. Crec que el comerç de proximitat i fer coses culturals per la gent que t'envolta ens retorna a la realitat i ens rodeja de gent interessant amb la que fer coses.

TdP: Si entrés un extraterrestre per la porta de la tenda, què li diries per explicar-li on entra?

AE: ...ha ha ha, no sé. Un coixí de pets.

TdP: Des de El Mundo Today han publicat un llibre amb el títol de Mejor no bromear con esto. Creus que necessàriament s’ha de fer broma de tot?

AE: No sé si "s'ha de fer" broma de tot, però sí que crec que "es pot fer" broma de tot si es fa bé.

TdP: Veus el festival d’Eurovisió? Si, no... i ens pots dir per què?

AE: No, m'agraden més altres tipus de música.

TdP: A la botiga, gairebé sempre que hem estat, hi havia posada molt bona música. Casualitat o interès especial en cuidar-la?

AE: Posem el que ens agrada, perquè és perquè nosaltres treballem més a gust.

TdP: Recordes quin va ser el primer disc que et vas comprar?

AE: The great escape de Blur.

TdP: En els temps que corren, creus que és més necessari que mai riure’s d’un mateix?

AE: Jo crec que sempre s'ha de riure un d'un mateix, ajuda a prendre's la vida més relaxadament.

TdP: A aquestes alçades, ens hem de prendre la política com una broma?

AE: No, la política mai és una broma. Les decisions polítiques ens afecten de forma directa, per tant com a ciutadans crec que hem de participar activament en les decisions polítiques i votar sempre.

Això no vol dir que no s'hagi de fer humor sobre política. La sàtira és una disciplina fantàstica que permet fer crítica política i parlar de temes que a vegades són incòmodes i que d'una altra manera no es podrien exposar públicament.

TdP: Quan sents la paraula humor, què és el primer que et ve al cap?

AE: No em ve res concret, però sempre em desperta un somriure d’aprovació.

de podcast...

TdP: No recordo qui, que va definir l’humor com una forma de comunicació. Que en penses d’aquesta definició en un era en que whatsapps i memes en son una d’eina de comunicació?

AE: Sempre que hi ha un missatge que envia un emissor, i que té un receptor esperant aquest missatge, hi ha comunicació. L'humor és una eina que es fa servir per enviar el missatge, per tant, forma part de la comunicació, però no sé si diria que és una forma en si mateix. L'humor per mi, és una eina, que s'aplica en monòlegs, en música, en art, en escriptura...

TdP: T’aixeques de bon humor o...?

AE: Després de dutxar-me (sí, soc de dutxar al matí) sí que estic de bon humor.

TdP: Hi ha dones, especialment, que diuen que s’enamoren d’homes que les fan riure molt. Creus que l’enamorament és cosa de riure?

AE: Jo crec que una parella que riu crec que té més possibilitats de ser una parella llarga.

TdP: A quin programa o sèrie estaves enganxada de petita i a quin n’estàs ara?

AE: Un dels primers programes que recordo veure de petita, és el Filiprim, i ara mateix estem enganxats a "Bob's Bruguers"

TdP: El teu menjar favorit de tots els temps?

AE: Pasta Putanesca feta pel Kike (Kike García, company de fatigues).

TdP: Amb diners, on t’agradaria anar de vacances?

AE: De vacances jo el que vull és descansar, així que només que pugui desconnectar el cap, no m'importa quedar-me a Barcelona.
Més que per diners, si em pogués tele-transportar a un lloc, m'agradaria veure el Japó. També m'agradaria tornar a Nova York, perquè em vaig quedar sense veure el MoMA.
Però el que em dona peresa no són els diners de viatjar, és el desplaçament.

TdP: Què has somniat aquesta darrera nit?

AE: Que les obres del nou local estaven acabades.

TdP: T’has penedit alguna vegada d’haver estat sincera? Pots ampliar-ho?

AE: No, sempre que he estat sincera, és perquè he sentit que havia de ser sincera. A vegades m'he penedit de no ser-ho al 100% per no ferir a l'altra persona.

TdP: Un menjar exòtic o rar que t’agradi i que recomanaries?

AE: Els caragols a la llauna.

TdP: T’emportes les tovalloles dels hotels?

AE: No

TdP: Què vols ser de gran?

AE: Ja sóc gran, i estic contenta amb el que sóc.

TdP: Has estat enamorada platònicament i de qui si es pot saber?

AE: Damon Albarn.

TdP: El lloc més estrany on has dormit?

AE: No sóc de dormir a llocs estranys.

TdP: Alguna vegada has vist un objecte no identificat o fenomen estrany?

AE: Soc de Lleida, la boira fa un filtre molt guapo a la vida en general.

TdP: Si obrim la teva nevera què hi trobarem?

AE: Amanida, segur.

TdP: Hi ha un avís de bomba al teu edifici i has de sortir per cames. Què és el primer que agafaries?

AE: Ara a la meva filla.

TdP: Només pot sonar una cançó al teu funeral..... T’atreviries ara a dir-ne alguna?

AE: ...Uf. Qualsevol de Wilco, Jesus per exemple... tampoc m’importaria Universal de Blur o The Last goodbye de The Kills.

TdP: Creiem que vau posar una cubeta amb vinils a la venda i no va acabar de funcionar. Ho heu de tornar a intentar.

AE: Ho intentarem, al nou local tindrem més lloc.

TdP: Moltes gràcies pel teu temps i la gran feina que fas amb el teu company!

A.E: Gràcies a vosaltres