OF MONTREAL, C<*D FUCK FUCK FUCK

A LA VISTA

La banda de pop acadèmic d’Athens Of Montreal, es manté en peu de guerra amb un nou treball. És el que fa 18 de la seva interessant trajectòria i conserva la frescor del primer i l’eficaç evolució temporal del darrer.

Ho havien deixat el gener de 2020 amb Ur Fun i ho reprenen després de la darrera plaga bíblica, amb aquest Freewave Lucifer F<ck F^ck F>ck, que tornarà a sortir via Polyvinyl Records, a finals de juliol, si Déu vol. Va ser enregistrat al llarg de 2021 i és un reflexa del que ja va sent habitual en els treballs que es van editant en l'era post-plaga bíblica: l’aïllament i les condicions para-normals. ‘L’experiència de senzillament tractar de mantenir el cap fora l’aigua i navegar durant els dos anys que va durar, te un paper molt important en el disc’ explica Kevin Barnes.

(fot Christina Schneider)

Els títols d’Of Montreal sempre cal revisar-los. Així, d’aquest Freewave Lucifer F<ck F^ck F>ck el mateix Barnes diu: ‘Freewave és el vocable per a l’expressió artística feroç i intractable. Lucifer és l’àngel de la il·luminació i la dilucidació. “Fuck” és el que diem quan les coses van molt be o molt malament’. 

Ha compartit un primer tema, Marijuana’s Working Woman, del que també es poden saber coses de la mateixa primera mà: ‘La lletra és com un collage de tot el que anava percebent i absorbint al llarg d’aquell període de temps. Vaig canviar l’alcohol per l’herba a mitja pandèmia i a això es refereix el títol de la cançó’. Al final aprendrem a no veure missatges estranys.

El vídeo que l’acompanya és de Madeline Babuka Black i el disseny de la coberta és de David Barnes, son germà. 

La llista de cançons:

1. Marijuana’s a Working Woman

2. Ofrenda-Flanger-Ego-à Gogo

3. Blab Sabbath Lathe of Maiden

4. Après Thee Dèclassè

5. Modern Art Bewilders

6. Nightshift

7. Hmmm

PIXIES – MADURACIÓ MODÈLICA

A LA VISTA

Black Francis s’ha desinflat. En comparació a un parell d’anys enrere, se’l veu molt be, rejovenit. Sembla que aquest serà l’esperit del nou disc, Doggerel.

L'observació és a partir dels dos vídeos que han penjat. El promocional, que explica per sobre, com ha anat la creació del nou àlbum i el tema que van compartir ahir, There’s A Moon On, la primera de les 12 cançons que formen part del flamant nou disc, el que fa vuit de la carrera Pixies i que arriba després de tres anys de la publicació de l'esplàndid Beneath The Eyrie.

L’àlbum en qüestió es diu Doggerel i te prevista la seva sortida per a finals de setembre, via BMG. El van enregistrar a Guilford Sound, a Vermont, amb producció de Tom Dalgety. Un estudi que va ser escollit perquè disposa d’una sala prou gran com per gravar tots junts i perquè diuen ‘és un lloc molt bonic per fer un disc’. Rejovenits i sensibles.

Abans de l’arribada de Doggerel, han llançat un EP amb algunes demos de les sessions d’estudi de Beneath The Eyrie i un parell de senzills, Hear me Out i Human Crime, que dit de passada, cap dels dos temes estan inclosos en el nou àlbum. Joey Santiago ha descrit el disc com un Doolittle Senior, com una continuació d’aquell segon àlbum editat el 1989.

‘Estem intentant de fer coses grans, atrevides i orquestrades. Les coses espontànies, m’agrada molt tocar-les, però després no pots reproduir-ho. Hi ha una altra manera de fer les coses, que podem fer-les amb aquesta energia molt especial que estem trobant’, diu Francis. Una vegada fet l’anunci del nou llançament, com és habitual en ells, cal estar alerta per la dinàmica promocional amb coses que van penjant en els diferents canals. 

La llista de cançons:

1. Nomatterday

2. Vault of Heaven

3. Dregs of the Wine

4. Haunted House

5. Get Simulated

6. The Lord Has Come Back Today

7. Thunder & Lightning

8. There’s A Moon On

9. Pagan Man

10. Who’s More Sorry Now?

11. You’re Such A Sadducee

12. Doggerel

INAUGURAT EL "BOB DYLAN CENTER" A TULSA

ART – DISSENY – INSTAL·LACIONS

Aquest passat 10 de maig, s’inaugurava el Bob Dylan Center. Una antiga fàbrica de paper a Tulsa, reconvertida en un museu i centre d’activitats relacionades amb el genial personatge de Bob Dylan.

Fa sis anys que una col·lecció de més de 100.000 documents, entre papers, fotografies, roba, objectes de tota mena i enregistraments, amb un valor aproximat de 20 milions de dòlars, va ser adquirida per la George Kaiser Family Foundation, creada pel multimilionari de Tulsa George Bruce Kaiser, considerat un dels 50 principals filantrops nord-americans. El museu va néixer d’una iniciativa de l’American Song Archives, una entitat que inclou la figura de Woddy Guthrie, amb un centre també a Tulsa, establert el 2013.

La veritat és que es van posar ràpidament a la feina. L’any següent de l’adquisició, i després d’un concurs amb més de cent candidats a la construcció del centre, el projecte estava en marxa. Ara, des de fa un mes, que ja et dona la benvinguda, un mural amb la reproducció de la silueta de Dylan, capturada pel fotògraf Jery Schatzberg el 1965.

‘Ens volíem assegurar de que no fos un monument a una estrella del rock, sinó que volíem utilitzar l’espai per mostrar la trajectòria del music, a través de les coses que guardava o col·leccionava, per a que pogués inspirar a altres persones’, explica Alan Maskin, dissenyador de l’estudi Olson Kundig. ‘Voliem explicar-ho a través de diferents perspectives tal com va fer Todd Haynes amb I’m Not There i els sis actors que el van interpretar’. Entre aquestes es troba la d’Elvis Costello, que va supervisà la selecció de la juke-box amb 152 cançons que a més de les del propi cantautor, n’hi ha dels musics que el van inspirar a ell o que s’inspiraren en ell.

Segons explica, et pots passar més de 4 hores submergit en informació multimèdia i els casi 100 expositors amb la més extensa selecció d’objectes recopilats pel músic durant dècades i sense dir-ho pràcticament a ningú. Un emocionat Maskin explica que entre tota la correspondència, molta mai oberta, per posar un parell d'exemples, 'hi ha les de les persones que s’interessaven pel seu estat després de l’accident de 1966 o la d’un soldat que des del Vietnam li explicava que estava a la selva, que havia perdut als seus companys i els sentiments que li havien produït les seves cançons’. També hi tenen la jaqueta de cuir amb la que va fer el seu primer concert elèctric al Newport Folk Festival el 1965 i la nota on Pete Seeger demanava una destral. Tota una vida. Bob Dylan el passat dia 24 de maig va sumar 81 anys.

(fotos Matthew Millman)

YEAH YEAH YEAHS, AMB ELLS VA COMENÇAR CASI TOT

A LA VISTA

Les més velles, encara recordem els seus primers concerts amb la gent apilada una damunt de l’altre per poder veure’ls en acció. Van engegar com pólvora.

Ha plogut molt, que es diu, des d’aquell Fever To Tell (Interscope Records – 2003) que va posar la modernor de cap per avall. Així, el terceto de Nova York, Yeah Yeah Yeahs ha anunciat, després de 9 anys d’editar el darrer treball, nou disc. Es diu Cool It Down, títol que segons la banda, és un préstec de la cançó del mateix nom, de l'àlbum Loaded, de la Velvet Underground i conté vuit nous temes que podrem escoltar a gust, a partir del 30 de setembre, via Secretly Canadian.

(fot David Black)

Karen O, amb posat teatral, a través d’un comunicat diu: ‘A tots els que han esperat, els nostres estimats fans, gràcies. Hem recuperat la nostra febre per tornar a explicar coses. Escriure aquestes cançons, va comportar una bona dosi de llàgrimes, calfreds i eufòria, en el moment en que el dolor desapareix i la veritat es revela’. 

Amb la noticia, han compatit Spitting Off the Top of the World, una cançó amb l’habitual producció per part de Dave Sitek (TV On The Radio). ‘Vol ser una balada dura sobre la destrucció del planeta, però no mancada de fe’, han dit. Una balada amb un significatiu escupitajo d’un treballador sobre el parabrises d’una limusina. El tema compta amb Mike Hadreas (Perfume Genius) en els cors i la corresponent aparició estel·lar al vídeo que ha dirigit Cody Critcheloe, que ja va il·lustrar la portada del seu primer disc. Tornarà a començar tot o encara haurem d’esperar una mica més?

KITIMOTO, UNA SUMA DE FACTORS

NOU REGISTRE

Aquest és un àlbum compost per 10 cançons que expansionen en el temps, cobrint influències de bandes clàssiques que van des del pop-punk de The Only Ones a l’indie més urgent de Pavement.

L’expansió també ve donada pel recorregut del seu líder, Jon Douglas (la seva feina de veritat és biòleg), que porta tocant des de fa més de 15 anys per l’escena DIY de Phoenix. Kitimoto és l’envàs on hi ha col·locat un recull del que porta fent des de principis de la dècada de 2000 en combinació amb alguna de més recent. Li ha posat per títol, Vintage Smell, que sortirà a finals de mes via Fort Lowell Records.

Es va fer acompanyar per la guitarra de Jason P. Woodbury, el baix de Zane Gillum i la bateria de Cavan Noone per enregistrar en cinta de 2” a finals de 2020 i principis de 2021, el disc. Ho van fer a l’Oracle Recording a Linda Vista, amb el productor Austin Z. Owen. Això es troba en el cor d’una comunitat establerta el 1910 i que el 1968 l’artista Charles Littler va convertir en la seva llar. També va ser on Andy Warhol va rodar el seu famós western Lonesome Cowboys. El resultat no només recull una mostra de les composicions de Douglas, sinó que refà un circuit de vida inspirat en una forma de funcionar, que mai canvia.

ALTERED IMAGES ENS VOLEN CONTAGIAR... OPTIMISME

NOU REGISTRE

La banda escocesa Altered Images, poden presumir de que amb tres àlbums, van passar a les llistes de lo milloret de la new wave britànica de la dècada dels vuitanta.

Clare Grogan

Happy Birthday (1981), Pinky Blue (1982) i Bite (1983), així, un any seguit darrere l’altre ocupaven una bona part del panorama post-punk de l’època. No han desaparegut mai del tot. Al ser una banda considerada, al llarg de les darreres dues dècades, han anat fet diverses aparicions i recentment ho han fet acompanyant a The Human League. Per això, si es pot dir així, tornen per la porta gran. 

Newcastle –març 2022

A finals d’agost treuen material nou després de 38 anys. L’àlbum, enllestit des de finals de setembre passat, es diu Mascara Streakz i veura la llum via Cooking Vinyl Records. La formació continua estan liderada per Clare Grogan i Stephen Lironi i per a l’ocasió els han acompanyat Bernard Butler (Suede, McAlmont & Butler) i Bobby Bluebell (The Bluebells).

(font:facebook)

Lletres i música d’enèrgic electro-pop, d’exaltació de la vida i optimisme desbordant. La seva intenció: que no oblidem però que intentem passar-nos-ho tan be com puguem fins el final. D’aquest primer clip, Clare ens diu: ‘Aquesta cançó és el meu homenatge a totes les nits boges que he tingut. Crec que és una metàfora de la vida! La diversió, el ball, el drama, les llàgrimes, les copes de tequila, la luxúria! Va ser inspirada per tots els grups amb els que ha ballat per tot el mon, des de Kraftwerk fina a Tom Tom Club. Un DJ moltes vegades m’ha salvat la vida’.  

HEALEES, VIBRACIONS ESTIMULANTS

ALTRES REGISTRES

Son un quartet internacional instal·lat a París. Fan cançons vestides d’un so penetrant i continu, obsessives. Això ha convertit a Healees en la darrera expectació.

Van sorgir a mitjans de la dècada passada de les coincidències musicals entre Bryan Quinn i Renaud Chauré. Després van afegir a Hillevi Robertsson al baix i Arthur Chen a la bateria. El 2018 van editar unes primeres demos, Heal’s Beals. Aquesta entrega, de títol homònim, prevista per mitjans de mes via Hidden Bay Records, es pot dir que és el seu debut. Aporta vuit temes d’enganxós pop amb guitarres que recargolen la melodia com aquests dos temes que avancen, In Your Cave i Jaguarundi, des d’on les notes generen un vertiginós remolí al que li demanes que et mantingui en el aire siusplau per favor.

SLANG PROGRESSEN ADEQUADAMENT

NOU REGISTRE

El projecte va començar a mitjans de la dècada passada. Drew Grow (Modern Kin, Pastors’ Wives) i Janet Weiss (Sleater-Kinney, Quasi) funcionaven com a duo i mentre anaven afusellant els clàssics, anaven també provant coses. Mentre, Slang treia el nas.

Tots dos portaven ja temps funcionant amb les seves altres bandes, realitzant col·laboracions i alguna producció, com és el cas de Grow. Després d’unes primeres gravacions, totalment casolanes, es van proposar posar-s’hi seriosament incloent Anita Lee Elliot (Viva Voce, Blue Giant) a la guitarra i veus i a Kathy Foster (Roseblood, The Thermals) al baix. L’àlbum de debut del quartet de Portland es diu Cockroach in a Ghost Town i ha sortit via Kill Rock Stars.

MELTS, ESCENIFICA L’ACTUALITAT

NOU REGISTRE

Des de Dublín ens arriba el debut d’una banda que després de moure’s per diferents àmbits, es planten, facturant-ne un de propi que al final, és on més ha gust es troben.

Son Melts i el disc es diu Maelstrom. L'ha produït Daniel Fox (Gilla Band) i sortirà en quinze dies a través de Mother Sky. És, amb una mescla impecable de psicodèlia, garatge i kraut, que elaboren un producte viciós de mena, convertit en un debut polvoritzador. És, amb base a les guitarres trinxades d’Hugh O’Reilly, els maniàtics teclats que imposa Robbie Brady i les pertorbadores pulsacions rítmiques via Colm Giles al baix i Gaz Earle a la bateria, que deambularem uns quants dies pels paisatges sonors que configuren de la mà de les epístoles d’Eoin Kenny.

Les lletres ens parlen des de la introspecció, sobre temes relacionats amb l’estat del mon en el que vivim. Aquest Outlier, és el darrer senzill que comparteixen. Eoin Kenny ha comentat: ‘Tracta sobre la distancia que imaginem entre dos objectes en l’espai i com el pas d’una forma de vida a un altre cau en el vuit’. El vídeo que l’acompanya, l’ha dirigit A. Parkes i va considerar que tan la música com la lletra eren molt cinematogràfiques: ‘Vaig intentar donar-li un cert aspecte de cine clàssic, en un set inspirat en la ciència ficció, creat per escenificar la claustrofòbica lluita interna’. L'etern tema.

HAN ACTIVAT LA DES-SINCRONITZACIÓ

TRASPASSOS / MAIG 2022

Aquestes son algunes de les persones que ja no hauran de sofrir més decepcions. Afortunadament per a elles, la sincronització amb aquest mon, és nul·la.

CÀNCER / ALTRES: 12

EL VIRUS DE LA MONA: 00

NO SABEN / NO CONTESTEN: 08

El mes passat, se’ns va escapar el guitarrista Ray Fenwick, membre de The Syndicats, dels holandesos Tee-Set, també va formar part de 1967 a 1969 de The Spencer Davis Group, de Fancy i més tard de la Ian Gillan Band. Va traspassar el dia 30 d’abril a casa seva als 75 anys sense que s’hagi especificat la causa.

Ray Fenwick

El primer dia de maig, Ric Parnell. El bateria anglès d’Atomic Rooster, que va substituir a Carl Palmer, i de la banda satírica Spinal Tap. Ho ha fet als 70 anys sense que hagi transcendit el com. Es veu que es va haver de muntar un GoFundMe per cobrir les despeses del funeral.

Ric Parnell

El mateix dia 1, la membre de l’enyorat grup d’extrema-esquerra nord-americà Weather Underground, Kathy Boudin. Molt participativa amb el grup les dècades de 1960 i 1970, la van empresonar per una acció de 1981 i el 2003 va poder sortir de la presó. Va traspassar a Nova York als 78 anys, d’un càncer que va poder amb ella després de set anys que li diagnostiquessin.

Kathy Boudin

L‘endemà, el músic i pintor nascut a Munic Peter Frohmader. Conegut també com a Nekropolis, era reconegut per les seves fosques composicions dintre però de l’escena electrònica progressiva europea i se’l considera el creador del German Angst Music. Ha traspassat de sobte als 63 anys, sembla que d’un infart.

Peter Frohmader

El mateix dia, la cantautora argentina Maria José Cantilo, germana del també músic Miguel Cantilo. Va enregistrar nou discos mentre era detinguda per tinença i tràfic de drogues i trobava temps per posar pel Playboy argentí. Ho va fer a la ciutat de El Bolsón amb 68 anys i segons el seu fill, Gaspar Benegas, ja es trobava en un delicat estat de salut.

Maria José Cantilo

El dia 3 traspassava Victor Schonfield, un dels promotors que va impulsar el canvi en els costums del Regne Unit durant les dècades de 1960 i 1970 respecte els concerts i la música experimental. Es va cuidar de promocionar a personatges com Ornette Coleman, Sun Ra, Taj Mahal Travellers així com els moviments propers a Fluxus i el minimalisme nord-americà. Tenia 81 anys i les causes no s’han fet públiques.

Victor Schonfield

El dia 9 ens deixava Inge Viett, membre de les organitzacions Moviment 2 de Juny (M2J) i de la Facció de l’Exercit Roig (RAF) alemanys. El 1982 va poder instal·lar-se a la República Democràtica. El 1990 va ser arrestada i va ser alliberada 7 anys després. Tenia 78 anys i les causes no s’han especificat.

Inge Viett

El dia 13 moria el guitarrista escocès Ricky Gardiner. Amb Beggars Opera, el 1969 va començar a destacar en el mundillo. Després va venir Act One i la dècada dels setanta va formar part del seguici de David Bowie (Low) i Iggy Pop (Lust For Life). Va traspassar amb 73 anys de conseqüències derivades del Parkinson.

A mitjans de mes, el 17, moria el músic grec Evángelos Odysséas Papathanassíou, que per qüestions pràctiques es feia dir Vangelis. Amb multitud de registres, no en destacarem cap per no posar la pota. La banda sonora de Blade Runner? Va traspassar en un hospital de Paris amb 79 anys a causa d’una insuficiència cardíaca com a resultat del tractament pel Covid-19.

Va coincidir en dia, amb el baixista Richard Gordon que va formar part de les formacions The Move i Wizard amb Roy Wood. Posteriorment ha participat en diferents històries sempre vinculades a la música. Va traspassar amb 77 anys de causes naturals.

Richard Gordon

El dia 18, Cathal Coughland, el music irlandès conegut per ser co-fundador de Microdisney i després amb The Fatima Mansions, que es van separar el 1995. Després va continuar carrera en solitari aconseguint amb Song of Co-Aklan, el seu darrer àlbum, publicat el 2021, un gran ressò mediàtic. Va traspassar amb 61 anys de càncer.

Cathal Coughland

També el 18, ho feia Paul Plimley, pianista canadenc de free jazz i contemporani. Va co-fundar la New Orchestra Workshop Society i ha sigut un dels principals re-intèrprets de l’obra de Ornette Coleman. Va traspassar a Vancouver amb 69 anys de càncer.

El mateix dimecres 18, moria a Santa Mónica, Bob Neuwirth als 82 anys a conseqüència de problemes cardíacs. Músic, productor i pintor, va saber estar en molts fronts. Atent al fort moviment de l’escena folk de Nova York a la dècada dels seixanta i de tot el que passava a Nova York, va acabar sent amic de Janis Joplin i estret col·laborador de Bob Dylan en molts episodis i gires seves, com la Rolling Thunder Revue.

Bob Neuwirth

L’escriptor francès i director de cinema Jean-Louis Comolli, va traspassar el dia 19. Va ser l’editor en cap de Cahiers de Cinema de 1966 a 1978. Va escriure influents assajos sobre el cine marxista, entre els que es compten Machines of the Visible (1971) i com a director la mítica La Cecilia (1975). Va traspassar amb 80 anys sense que s’hagin donat més detalls.

Jean-Louis Comolli

Passem al dia 23 amb Peter Lamborn Wilson, més conegut com a Hakim Bey. Poeta i intel·lectual anarquista nord-americà, conegut per les seves Zones Autònomes Temporals, espais de curta durada, que eludeixen les estructures formals de control. Mentre era a la Universitat de Columbia, es va apropar a les xerrades i no xerrades de Timothy Leary. Cansat del clima polític, la dècada de 1970, va marxar a viure a l’Orient Mitjà, on es va introduir en el misticisme. A l’acabar la mateixa, Wilson va tornar a Nova York, on va compartir casa amb William Burroughs. Va traspassar a Saugerties, Nova York amb 74-77 anys. Qui tingui una estona, que busqui sobre aquest home. Val la pena.

Peter Lamborn Wilson - Hakim Bey

L’endemà traspassava Ouka Leele, de nom real Bárbara Allende Gil de Biedna. La gent, si es canvia el nom, és per alguna cosa. Va ser una de les que va saber retratar millor, el que se’n va dir “La Movida Madrileña”, apart de il·lustradora i poeta. El seu oncle era Jaime Gil de Biedma i la seva cosina la Esperanza Aguirre. Quan el Còvid-19, va afirmar que ‘la millor mascara és l’amor’. Va traspassar amb 64 anys després d’una llarga malaltia en un hospital de Madrid.

Ouka Leele

El dia 26, moria el bateria anglès Alan White. L’any 1969 es va unir a la Plastic Ono Band de Lennon i Yoko Ono, també va tocar en la majoria de temes de l’àlbum Imagine el 1971. El 1972 es va unir a Yes reemplaçant a Bill Bruford. Altres treballs inclouen a gent com George Harrison, Ginger Baker’s Air Force o Terry Reid. Va traspassar a casa seva a Newcastle amb 72 anys, després d’una breu malaltia.

El mateix 26, el co-fundador de Depeche Mode, Andrew Fletcher. Es va mantenir actiu al llarg de tota la carrera de la banda de Basildon, des dels inicis, a finals de la dècada dels setanta, fins l’actualitat. Va traspassar sobtadament segons diuen, encara que no hi ha cap interès per informar sobre la causa real. Tenia 60 anys.

Andrew Fletcher

Ronnie Hawkins, l’influent music nord-americà encara que nacionalitzat canadenc. Va ser amb ell i la seva banda, The Hawks, que The Band van començar a fer camí abans es convertissin en una llegenda. Hawkins va traspassar amb 87 anys aquest diumenge 29. El 2003 se li va diagnosticar un càncer de pàncreas que ha anat esquivant amb tractaments alternatius.

Ronnie Hawkins

També el mateix diumenge, Steve Broughton, bateria de la banda del seu germà, la Edgar Broughton Band. Com anècdota, dir que el músic anglès va ser també el bateria del multimilionari Tubular Bells de Mike Oldfield. Tenia 72 anys i no han transcendit les causes. I de moment, ce tout.

Steve Broughton