MADURAR i MANIFESTAR L’ESTAT D’ÀNIM

ANNA HILLBURG – TIRED GIRLS

NOU REGISTRE

Diumenge passat a Tàrrega, Joan Font dels Comediants, acabava el seu espectacle biogràfic, nu dalt l’escenari. Va ser perquè rep una trucada de Persèfone des de l’inframon i li comunica que ha de partir cap a allà

La portada del nou disc d’Anna Hillburg, amb ella nua, també podria observar-se com una partida i un renaixement. Explica que tot el que hem hagut de viure aquests dos darrers anys, a ella li ha servit per engegar una època de profund creixement personal encetant una etapa i arribant a gaudir plenament de la soledat, a la que ens vam veure forçades.

(fot Justin Frahm)

Tired Girls és el tercer àlbum de la music californiana, que surt en un mes.  En ell, destaquen la fràgil i càlida veu d’Hillburg i els arranjament per trompeta, més elaborats que en els seus anteriors treballs. L’ha co-produit amb Jason Quever (Papercuts) configurant un àlbum exquisit que van enregistrar l’any passat al mateix estudi de Quever, Speakeasy Studios SF, amb la participació de Josh Miller al baix, Yea Ming Chen als teclats i Logan Kroeber a la bateria.

Trobem els canvis que anem gestionant a partir de les decepcions i el profund reconeixement d’allò que queda en nosaltres. És un disc en el que podem escoltar de manera íntima aquelles coses que anem descobrint per entendre la realitat absoluta. Aquest Holdin’On és com una oda que Anna Hillburg fa servir per entendre-ho. Tracta de la sensació d’aquest mon que es va esvaint i va mostrant el que som realment. ‘Amb Holdin’On senzillament vaig intentar de crear alguna cosa bonica, que em donés esperança a mi i a altres persones’ explica. L’esperança és l’últim que es perd. Diuen.

TOT CONTINUA ESTANT PER FER

SWANSEA SOUND – TWENTIETH CENTURY

NOU REGISTRE

No inventen res ni falta que fa. És el sensacional pop de tota la vida, vibrants melodies i missatges sobre la societat tan mal parida que tenim entre mans

(sense anar més lluny, avui han fet un nou intent en format simulacre, per engaltar-nos-en una altra, la collonada de l’alerta de Protecció Civil (sic): això només és crear més dependència i més por)

Son Hue Williams (The Pooh Sticks), Amelia Fletcher i Rob Pursey (Talulah Gosh, Heavenly, The Catenary Wires), Bob Collins (The Dentists, The Treasures of Mexico) i Ian Button, (Death in Vegas, Pete Astor). Comandat per les ments inquietes de Williams i Fletcher, Swansea Sound van debutar amb Live At The Rum Puncheon (Skep Wax – 2021), un àlbum que no és ni en viu, ni encara menys, gravat al pub que anomena, que va tancar la dècada dels 80.

Amb aquest Twentieth Century apreten a fons amb 12 cançons com 12 singles. Respecte les lletres, tret d’un parell o tres, en la resta han volgut fer la seva particular proclama, crítica amb la gran farsa que ens envolta i especialment sobre com tota proposta alternativa ha sigut, i ara ho és més que mai, engolida pels estats. Click It And Pay o Made A Work Of Art son els millors exemples.

Hi ha espai pels seus simbòlics tributs com amb Paradise que comparteix nom amb la cançó dels Buzzcocks o el de Pete Shelley amb Far, Far Away. Amb la que porta el títol de l’àlbum, van de cara per aquells personatges que mantenen actituds de resistència opaca per netejar-se la consciència.

Estan tocant per les illes britàniques i de rebot – que serà quan els tindrem més a la vora – el 30 d’aquest mes al Popfest de París. 

L'ORDRE DELS FACTORS, NO ALTERA EL PRODUCTE

TONY MOLINA – EMBARRASSING TIMES

NOU REGISTRE

Els discos de Tony Molina duren el que qualsevol de nosaltres triga en enviar un whatsapp

El 2008, la cosa encara era tendra. Però estava més que preparat per sortir a escena. Tony Molina entrava a l’estudi i en sis mesos, va enregistrar material per a tres àlbums. Dos, van ser els primers treballs d’Ovens. El tercer es va quedar al calaix.

‘Aquelles que vaig guardar, no eren de l’estil Ovens. Estava molt influenciat pel pop barroc dels 60 i no eren apropiades. Les cançons s’inclinaven més cap al que escoltava aquells dies, Dinosaur Jr, The Replacements, Guided By Voices i aquelles cançons no encaixaven en un disc d’Ovens’. Les cançons les va acabar enregistrant amb Beau Monnot amic i bateria de la banda i van acabar sent Embarrasing Times.

Hi ha varies versions, Songs Of Praise de Roy Wood, The Secret Of Life de Dead Milkmen o She Divines Water de Camper Van Beethoven. La disposició dels temes, te molt a veure amb ell. Tan aviat ens submergeix en una sèrie de voluminosos riffs com ens canta una nana. Explica que la intenció era ‘agafar les cançons i posar-les de manera que al agrupar-les en l’ordre correcte, es converteissin en una peça més gran i que flueixi com un musical’.

Fins ara només hi havia una petita edició en cassette. Finalment, aquesta en vinil, porta noves il·lustracions i una masterització adequada. Molina comenta: ‘Embarrassing Times, és un dels meus preferits. Potser pel fet de que va sorgir a empentes i rodolons, però també em va fer pensar que algun dia potser podria fer una altre àlbum en solitari’ com després de cinc anys, així va ser. Va sortir a finals d’agost i és el factor perfecte per continuar seguint el peculiar i personal recorregut d’aquest music de San Francisco, després de treure a primers d’any In The Store com a The Lost Days, amb la seva amiga Sarah Rose Janko.

EL BROGIT DEL SILENCI

GATE – THE NUMBERS

NOU REGISTRE

Quan a principis dels anys 80, tant a dins com a fora de Nova Zelanda, tothom parlava del Dunedin Sound, a Michael Morley segurament li picava tot

Originari de Port Chalmers, a mitjans de la dècada dels 80 va formar part de Wreck Small Speakers On Expensive Stereos. Després va estar amb els més coneguts The Dead C. al costat de Bruce Russell i Robbie Yeats. A la vegada, ha anat traient discos en solitari amb el nom de Gate. La suma de tots els treballs fa vertigen.

Birdman Records es posa les piles i llança en vinil aquest extraordinari document sonor de Gate que porta per nom The Numbers. És un àlbum pulcra, de llustroses distorsions i oscil·lacions emocionals. Amb tot, la veu de Morley rastreja majestuosa les entranyes del nostre destí.

Enregistrat en dos dies a l’estudi de casa seva a Dunedin (Ōtepoti en la llengua original), els grinyolamens que extrau a la guitarra, el sintetitzador i la caixa de ritmes, podrien ser l’enveja de moltes bandes de punk-rock que sospiren per ser el més gamberro de la classe. El rerefons que crea, s’expandeix fins a perdre’s de vista.

‘Certament, hi ha una línia directa des de Wreck Small Speakers On Caro Stereos via Dead C. fins arribar a Gate. Penso que també m’he inspirat amb Double Happys (efímera banda de principis dels 80) al recordar les seves actuacions com a duo amb la caixa de ritmes. Hi Havia tal caos i anarquia en els seus concerts, amb el desig de representar el punk-rock en la seva cara més verídica, que volia veure si era possible refer aquell sentiment. Segurament també estava escoltant als Stooges i a MC5’ assegura Morley. 

COM UNA FONT INESGOTABLE

NOU REGISTRE

Va néixer el 1966 i el 1981, o sigui que amb 15 o 16 anys, amb la seva companya de classe de secundaria Tanya Donelly, ja va crear els imprescindibles Throwing Muses

No és per fer comparacions amb el moment actual. No volem prendre mal. És només per comprendre la magnitud creativa de Kristin Hersh. Una carrera sembrada de grans obres, musicals i literàries. Però no la ressenyarem aquí. Parlarem de Clear Pond Road, el seu darrer àlbum que inclou deu nous introspectius temes que surten demà passat via Fire Records. Aquest àlbum continua l’estètica definida per ella mateixa com a dark sunshine, per continuar aprofundint en la complexitat de les coses del dia a dia, sense apartar-se del camí propi.

(fot Pete Mellekas)

Escrit i produït per Hersh i enregistrat als Stable Sound Studio de Rhode Island, ha incorporat instruments de corda i enregistraments de camp per convertir el disc en una manifestació: ‘Alguns discos exigeixen que siguin fets, i saps que aquest és el cas, quan les cançons funcionen com l’estructuració d’un cos. Vaig octavitzar una baríton acústic com l’esquelet, els violoncels son els pulmons, una guitarra Collings i un Glockenspiel eren les puntes dels dits i la bateria sempre és el cor... però les veus, aquí son un estrany narrador. Un narrador perdut en la historia, semblant al que serien els ulls’. El mannà celestial.

ESTÀN DE MODA? ...o ÉS ALGUNA COSA MÉS SERIA?

ALTRES REGISTRES

Sembla que els 70's retornen. Com a mínim pel que fa a l’edició d’àlbums en directe. Hem passat de que fossin part de la història, a ser última moda

Fa uns dies parlàvem del doble en directe que han tret Jesus & Mary Chain. Ara és Sonic Youth els que s’afegeixen a la llista, encara que el quartet de Nova York és dels que han anat alimentant-nos amb alguns registres en viu de tant en tant. 

També Nick Cave i Warren Ellis treuen el seu. El cert és que en alguns casos, l’edició d’un directe pot estar justificada, per l’energia i la sintonia que es pot generar dalt l’escenari entre els membres de la banda.

Live In Brooklyn 2011, que edita Silver Current, correspon al darrer concert de la banda a Nova York. Va ser el 12 d’agost. Després marxaven cap a sud-amèrica on allà, sí que es van acomiadar del món definitivament, un 14 de novembre a Sao Paulo.

No es nota el mal rotllo, que ja era insostenible entre Thurston Moore i Kim Gordon, però gairebé. Havien incorporat el baix de Mark Ibold de Pavement a la formació i expliquen: ‘Entre el 86 i el 87 havíem decidit deixar de tocar Death Valley ’69 i Brave Men Run, ens feia il·lusió tocar el material nou i no ancorar-nos. Per aquella nit a Brooklyn, vem voler treure’ls-hi la pols i tocar-les, com algunes altres que també havien acumulat pols. Va ser una nit especial’. Les dues cançons van obrir la tanda, després van venir clàssics com Tom Violence o Eric’s Trip, fins a 17 cançons que son les que van completar la sessió.

Per la seva banda, Nick Cave i Warren Ellis han anunciat per finals d’any, Australian Carnage, l’àlbum que recopila alguns dels moments de les seves tres actuacions a la Sydney Opera House l’any passat. En aquesta edició en vinil, que editarà Goliath Records, s’inclouran 8 temes dels 18 que podràs escoltar en la versió invisible. En la tanda de concerts, els van acompanyar alguns convidats com Colin Greenwood (Radiohead), el percussionista Larry Mullins o veus com les de Wendi Rose o Janet Ranus.

Fins ara, els directes, estaven considerats casi com a discos exclusius per a la gent que ho vol tenir tot de tal o qual grup. Ens haurem d'acostumar de nou als àlbums en directe o tan sols és una moda més?

UNA MICA D’AIRE

EN ESTAT

Poques vegades, un grup amb base a Barcelona ens ha pogut despertar tantes i explosives expectatives

Es diuen Heal i venen de diferents escenes i àmbits. Però els uneix la química. Aquella sàvia mescla d’ix components, que si funciona, poden sortir xispes. Son Laia Vehí (North State) de Figueres, veu i guitarra, Dani Ambrosí (Wann) de les Canàries, a la guitarra, Edu Mató (Glitterhouse) de Manresa, al baix i Raúl Pérez (Wind Atlas) de València a la bateria.

Coincideixen en influències: Big Thief, Low, Karate, un rumb que podran mostrar per un costat en l’imminent Mercat de Música Viva de Vic i un parell de mesos més tard, en el Weekender de Benidorm.

Han llançat un parell de singles, Not A Big Deal, acompanyat d’un vídeo dirigit per Jonathan Cremades, company de pis de Laia Vehí i Backyard, amb la col·laboració de Mark Cunningham a la trompeta. Tenen previst treure un primer EP dins d’aquesta tardor i per a finals d’any, volen entrar de nou a l’estudi per gravar el seu debut de llarga durada. Ho tenen tot a favor. Actitud, format... i química. Només han d’encendre la metxa.

FLUIDS RECICLATS DE FORA LÍMITS

NOU REGISTRE

Tot no té perquè ser de temporada o de proximitat

En actiu des de principis del nou segle, el seu primer LP Thought & Language (Neon Sigh – 2013) es va fer esperar. Les influències, de les que no s’han amagat mai, continuaven i continuen a la vista: el segell 4AD i l’escena que girava al seu voltant.

Dead Leaf Echo, amb el seu tercer, aquest The Mercy Of Women, no defraudaran al seus, que editat per PaperCup Music surt en 10 dies. Instal·lats a Brooklyn, s’han donat a conèixer com un col·lectiu de música i art, confeccionant una música que la defineixen com a Nouveau Wave.

D’un dels singles avançats, aquest Boo, expliquen que està inspirat en el moviment Madchester que tant a ells com a nosaltres, ens continua duent de cap. ‘Arriba com un fragment perdut del programa de musica de Granada TV, So It Goes... però amb un punt sobrenatural’ diu L.G. Galleon.

Del vídeo que l’acompanya, explica: ‘Pretén ser un tribut a la traspassada Denise Johnson, la veu que va beneir alguns dels millors discos de l’era Madchester. També hem volgut mostrar la imatge de paranoia i por de la gent per perdre a un ésser estimat, mentre es troben atrapats davant de la pantalla de televisió, veient la mateixa imatge una i una altra vegada’. El tribut està bé. De lo altre, no se’n sortiran.

ELS CLÀSSICS MAI FALLEN

NOU REGISTRE

Ojo que aquest estiu s’ha editat aquesta joia. David Gedge i els seus, han tornat a fer de les seves

Tal i com ja van fer amb Hit Parade el 1992 – any tristament recordat – The Wedding Present repeteix la fórmula. Amb les dues cançons llançades per mes, l’any passat, escrites per Gedge i Jon Stewart (guitarra dels Sleeper) presenten aquest 24 Songs – en realitat son 29 per l’afegit de 5 bonus tracks – una mena de llampant recopilació que recull la inigualable energia de Gedge, com a únic membre original, de la mà del segell HHBTM Records.

Gedge explica la forma que va descobrir per editar l’àlbum: ‘Quan va arribar el moment d’aplegar-les, vaig decidir no seqüenciar-les per ordre cronològic. Amb 6 cares de vinil, tens 6 «principis» i sis «finals» per jugar i vaig creure que podia construir algun tipus de viatge musical i que l'oportunitat era massa bona per deixar-la passar’.

Els temes afegits, inclouen el llegendari White Riot dels Clash, A Song From Under The Floorboards dels Magazine o Teper My Hovorymo amb l’acompanyament del primer guitarrista de la banda Peter Solowka.

El treball ve en mil formats, incloent un box set amb els singles de vinil o directament en un triple vinil. El novembre tindrem una nova ocasió per veure’ls i escoltar-los en directe pel nostre país, i encara que venen sota la protecció del 'padrí' de la ciutat, aquesta vegada serà en condicions normals. Serà el 19 a la Sala Upload de Barcelona i el 22 a la 16 Toneladas de Valencia.

MARCA AVANTATJADA

NOU REGISTRE

Quan el filtre desapareix i es dóna pas a allò il·limitat, no hi ha ni principi, ni final

D’aquesta forma és com tornem a escoltar les addictives harmonies sorolloses per sobre de les veus, els girs inesperats que ens fan perdre la son, els cors d’un altre mon al que volem escapar sí o sí. Medicine, va ser la banda que, des de Los Angeles, abanderava el moviment shoegaze als Estats Units i que fins i tot van ser ben considerats pels orgullosos britànics, arribant a formar part del selecte club d’Alan McGee.

Brad Laner

Durant la primera meitat de la dècada dels 90, van editar tres àlbums, però Brad Laner no estava disposat a deixar-ho allà. Conscient del potencial, el 2013 va reformar la banda amb Jim Goodall. Però després d’un parell d’àlbums amb Captured Tracks es van tornar a refredar.

Lluny d’un nou parèntesi, van continuar amb Scarred For Life i Drugs, per ara llançar, amb el fitxatge de Julia Monreal (veu), aquest tremendo i despietat Silences, boig i bell a l’hora, que t’atrapa com una pintura de Francis Bacon.

Julia Monreal (instagram/bradlaner)

Inspirem amb el desgavell de temes com Hey Hey Go Away o Born Too Loose i expirem amb les abstractes belleses de temes com Dismay, Undecided o Sail On. No ens despistem i escoltem els silencis.