dijous, 8 de desembre de 2011

LINOLEUM - DISSENT / 1997 ( LINO VINYL )

Aquest és un clar exemple del que és el karma. Ser el primer en fer una cosa, tenir estil, personalitat i realitzar un esplèndid treball, però malgrat aquestes premisses que a priori t’ho haurien de posar a tiro, no aconsegueixes l’èxit que sí obté el teu immediat seguidor, que tot i gaudir també d’una forta personalitat i saber fer, no deixa d’haver-se creat posteriorment a la teva aparició. I perquè? Això és el que encara es deu estar preguntant Caroline Finch, la líder d’aquesta meravellosa banda de Londres responsable d’aquest primer treball que bascula entre temes plàcids i de forta pendent cap a l’exaltació dels sentits. 

En funcionament des del 1991, quan va decidir engegar el grup amb Paul Jones – qui marxaria el 2000 a la seva eterna competidora Elastica – no va ser fins el 1997, després d’alguns singles, que el van poder editar. La carpeta que habitualment és de cartró, es va distribuir al mercat folrada de linòleum (sí, el linòleum que ens venen a la Cadena los Tigres) en edició limitada. Tres anys després van editar un segon àlbum i sabem que fins el 2001 van mantenir l’activitat dels directes. 

La suma de les estranyes circumstàncies donades al llarg de gairebé els 10 anys d’existència, fan que aquest treball es situï de manera destacada i immediata al capdavant dels àlbums oblidats, de l’anomenada escena britpop.



dimarts, 6 de desembre de 2011

TARDA TARDÀ

Anava escoltant la radio del cotxe mentre em dirigia a un concert del Primavera i per casualitat vaig ensopegar amb una de les emissores públiques. Feien aquest programet incrustat a les emissions de cap de setmana amb el nom pretesament graciós de Tarda Tardà i dic programet perquè es veu que no tenen ni la mínima capacitat per realitzar-lo en les condicions pròpies d’un que vol ser clàssic de les ones radiofòniques catalanes. 

Doncs resulta que el senyor Tardà aquell dissabte era a Nova York. Hi estava per enregistrar un programa des dels Electric Lady Studios i per aquest motiu, el que entrava per les nostres orelles no era en directe, sinó un simple i trist arxiu enregistrat, evidentment, per ell mateix. I posant-hi la guinda, ho feia saber com la cosa més normal i d’agrair per part dels pobres oients.

Dues preguntes em van aparèixer de cop com dos míssils terra-aire: en la situació actual de manca de pressupost, és imprescindible anar a Nova York a realitzar aquest programet? Compte que l’emissora és pública i dubto que ho pagui de la seva butxaca de golin stone. I segona, suposant que sí, que fos tan important, tan egocèntric és aquest senyor que no és capaç d’elaborar un equip apropiat que generi una persona de suport amb la capacitat d'emetre el programa en directe? 

En fi. Molt golim stone però cutres fins la medul·la.