dissabte, 31 de juliol de 2010

LIAM GALLAGHER

Ni que sigui per uns pocs metres i per una temporada, Carnaby Street torna a ser fashion. És així perquè ahir divendres, Liam Gallagher va obrir una de les seves botigues de Pretty Green intentant d'aquesta manera, segons es pot llegir a la web 'recuperar l'escenari que un dia va ser referència mundial de la moda'. No per res, la marca s'inspira en la música i l'escena cultural de la dècada dels seixanta. Val a dir, que la intenció és també la d'apropar el producte, amb preus més assequibles, al públic en general. A l'entrada del local - de 2.000 metres quadrats - et trobes amb una gran fotografia del músic-empresari a la platja de Brighton i una rèplica de la Lambretta Li150. Un dels darrers fitxatges com a creatiu, Paul weller. Tot al 57 de Carnaby Steet.

OZZY OSBOURNE

En declaracions al Sunday Times Magazine, el cantant de Black Sabbath afirma que té habilitats psíquiques per a veure el futur. Insisteix que uns dies abans de la mort de la princesa Diana, ell ja ho va dir a un assistent al despertar-se després d'una nit de son angoixant. 'Recordo que quan la princesa encara era viva, un matí em vaig despertar i li vaig dir al meu assistent, "Saps què? Una cosa molt tràgica li passarà a la princesa Diana". I efectivament, unes setmanes després el drama va succeir a París'.

divendres, 30 de juliol de 2010

COMMUNIST - PARTY SONGS - 1963

Poques dades tinc d'aquest estrany LP. De fet, tampoc és que sigui un LP. Suposo que està pensat per a ser un obsequi divertit o, tenint en compte l'època en que va ser editat als Estats Units, per a gastar una broma a algú. A l'interior, hi va un disc de cartró, on hi pots escriure, a dins d'un cor, un missatge per a alguna ocasió o esdeveniment especial al costat de la frase: I bought this album for you as a gift... sorry, I couldn't afford the record! (He comprat aquest àlbum per a tu com un regal... ho sento, no em podia permetre el disc! Digne de Joseph McCarthy.


MOON DUO

Certament, la gent de l'Heliogàbal ho tenen de cara i amb vent a favor. En aquests moments podriem dir sense massa por a equivocar-nos, que són la sala de la ciutat que programa de forma regular els millors concerts. Però un duet com el que toca avui, sense desmerèixer la sala de Gràcia, bé podria fer.ho en un espai més òptim de mides. En fi, no és pas del nostre interès entrar en aquest tipus d'assumptes. Senzillament dòna per reflexionar-hi. El cas és que tots els que puguem, avui ens hem de veure allà. Moon Duo, des de Califòrnia, sota inspiracions de krautrock i psicodèlia, sota influències de Silver Apples, Suicide i Spacemen 3, fliparem, ballarem i carregarem piles. Obrint: The Lions Constellation.

dijous, 29 de juliol de 2010

MAMA CASS

Fins quan haurem d'escoltar que va morir ennuegada per culpa d'un entrepà de pernil? Fins quan haurem d'escoltar aquesta tonteria? Una vegada més, un informe forense ha reafirmat que la mort de Cass Elliot va ser a causa d'una aturada cardíaca. De nou posen en evidència que van ser el complicat estat de salut i la pressió a que estava sotmesa, els únics motius reals de la mort. Tot va començar quan un simpàtic policia va informar que un entrepà a mig menjar, havia sigut recollit a prop del cos a l'habitació on s'allotjava, després d'haver actuat, amb el cartell de sold out penjat, al London Palladium. Va faltar temps, per a què la premsa més seriosa fes saltar la notícia, iniciant així, l'estúpida llegenda. Com diu el comunicat, potser caldrà un film biogràfic de la meravellosa cantant de Mama's & the Papa's per a esborrar la bola. Fins llavors, segur que la gent continuarà amb aquesta infantil historieta.

dimecres, 28 de juliol de 2010

ARETHA FRANKLIN

Doncs ho van fer. Tal i com estava anunciat, l'ex-secretaria d'estat Condoleezza Rice i la reina del soul van actuar juntes al Philadelphia Mann Music Center aquest passat dimarts a la nit. L'objectiu era captar fons per als infants de la ciutat i conscienciar-los dels beneficis de les arts i la música. Rice va tocar el piano mentre que la gran diva va cantar I Say A Little Prayer i My Country'Tis Of Thee. L'ex-diplomàtica va recordar que es van conèixer en una recepció a la Casa Blanca: Estàvem xerrant i em va dir, "tu toques , no?" i jo li vaig dir, sí. I senzillament va dir que havíem de fer alguna cosa juntes. Per la seva banda la mítica cantant en declaracions prèvies al concert va sentenciar: Imagineu què seria tot això sense música. Necessitem la música. Alleuja ña bèstia salvatge. A finals d'any, nou disc d'Aretha. Pren-t'ho com vulguis.


Aretha Franklin aquest dilluns a Philadelphia (AP-Matt Rourke)

CHILDREN OF ONE - 1969

Psicodèlia sense destil·lar. Prepara encens i espelmetes per escoltar aquest colossal àlbum editat el 1969 enregistrat per un grup de persones sorgides des d'una de les moltes comunes hippies que hi havia pel nord de l'estat de New York. Trobaràs gran abundància d'instruments indis, flautes, sitars, tanpures, tables, tots acompanyant diferents cors femenins que van improvisant i entrellaçant les diferents peçes que configuren aquesta rara i curiosíssima obra. Com diu una de les anotacions de la contraportada: The spontaneous music of represents a breakthrough for the human spirit. Un disc per a deixar de banda la vulgaritat quotidiana i submergir-te en el què de veritat ets.




dimarts, 27 de juliol de 2010

DISCOS I CONCERTS

Imminent aparició a botigues del nou d'Arcade Fire. Per promocionar-lo anuncien concert retransmès en directe per YouTube des del Madison Square Garden el 5 d'agost. Warren Ellis, Martyn Casey, Jim Sclavunos i Nick Drake de nou a l'atac. Nou disc de Grinderman el 13 de setembre. Peter Hook continua la seva particular gira interpretant Unknown Pleasures, fent parada a la sala de Nou de la Rambla el 10 d'octubre. Greg Dulli, el 10 de novembre a Sidecar i l'endemà a Palma, acompanyat de Dave Rosser (Twilight Singers) i Rick Nelson (Polyphonic Spree).

(single d'avançament)

KINGS OF LEON

Males passades. Durant el transcurs del concert que oferien divendres passat al Verizon Wireless Amhitheater, els nens guapets de Nashville van haver d'aturar i cancel·lar el concert. La causa, que Jared Followill va ser bombardejat diverses vegades en el transcurs dels dos primers temes per coloms que sembla volien veure el concert des de la part alta de l'escenari. En la tercera cançó, l'impacte va ser a la cara, decidint llavors parar l'actuació adduint el perill afegir de la toxicitat de la substància. Les disculpes a través de Twitter. Anècdotes per a la història del pop.
(Jared Followill)

dilluns, 26 de juliol de 2010

FRANCES BEAN COBAIN

Les coses són com són. Hi havia un noi famós que es va casar amb una noia també famosa i van tenir una filla. El noi va morir i la seva vídua intenta que la filla hereti pel sol fet de ser filla de son pare. Normal. No és pas veritat que el Felipe, encara que no vulguem, serà reietó de les espanyes només per ser fill de son pare? Doncs el mateix. Frances Bean Cobain, que ja va debutar en la música cantant en un tema per el disc d'Evelyn Evelyn, ara debuta en les arts pictòriques. Fins a finals de mes es podrà veure a la galeria Luz de Jesús a Hollywood Blvd. de Los Angeles una exposició de dibuixos titulada Scumfuck fets per la nena amb el pseudònim de Fiddle Tim.
Al poc de inaugurar, estava TOT VENUT.
Enriute'n.

El 2 de juliol en la inauguració (foto Harley - Coagula Art Journal)

diumenge, 25 de juliol de 2010

MARK EITZEL

Impossible definir en paraules l'actuació de gairebé hora i mitja a l'Heliogàbal d'ahir nit. El dia abans va actuar al Centre d'Art Can Xalant de Mataró de manera que estàvem avisats d'antuvi del què ens esperava. I no va fallar. És com enlluernar-se amb un paisatge i després voler explicar-lo i que la gent senti el mateix. S'ha de veure o viure, com li vulguis dir. La gràcia narrativa sota la influència del punk i amb un puntet d'alcohol a la sang, fan la barreja perfecta per bastir una actuació d'una força interpretativa impressionant. Mostra totes les seves angoixes interiors, turments i insatisfaccions d'una forma tan sincera que espanta i te'n fa còmplice. Una actuació brillant.


dissabte, 24 de juliol de 2010

JERRY GARCIA

Igual que passa amb la bóta d'en Ferriol, sembla ser que els biopics tampoc no paran de rajar. Segons un article publicat a la revista Variety acabada de sortir, corren rumors de que s'està gestant la possibilitat de portar a Jerry Garcia a la pantalla. Apunta que després de quinze anys del seu traspàs, encara manté molt alt el nivell de popularitat. Aném be. Estaria basat en el llibre Dark Star de Robert Greenfield sobre els primers anys del guitarrista, el procés de conscienciació, el seu assumpte amb l'exèrcit, l'accident de cotxe del 61 i les seves conseqüències, és a dir, l'etapa prèvia a Grateful Dead i la seva coronació a Haight Ashbury. De moment és sobre la taula.

dijous, 22 de juliol de 2010

STEVE GILLETTE

Aquest és un clar exemple de que no sempre el millor és el que sobresurt a la superfície. Inspiració, bellesa, sensibilitat, calidesa, emoció, força. Tot això i molt més és en aquest àlbum, disc de folk de capçalera.
Hauria pogut ser una estrella del busines musical, però va preferir conservar la seva integritat humana i així aconseguir un profund respecte per part de totes les persones, companys de feina o afeccionats que coneixen i estimen la música, encara avui vigent. Steve Gillette es va criar al sud de Califòrnia, en una família on la música era apreciada. El seu pare ja era un entusiasta cantant i pianista que tocava cançons de Fats Waller i Johnny Mercer en festes familiars. Abans de dedicar-se professionalment, Gillette va treballar de periodista i fins i tot venent enciclopèdies. Poc després que fos clitxat per Vanguard, va poder treure el seu primer àlbum que no va tenir un èxit massa excessiu, però l'impacte va ser prou fort com per a convertir-se en un disc de culte entre els fervorosos apassionats al folk. Ha caminat per més de 30 països, ha escrit cançons per infinitat d'artistes, Linda Ronstadt, John Denver, Nanci Griffith, Waylon Jennings. Amb 68 anys, continua tocant amb la seva dona Cindy Mangsen. Encara avui, estan considerats el millor duo folk dels Estats Units.


(Steve Gillette i Cindy Mangsen el 22 de febrer de 2009 a San Diego )


KINGS OF CONVENIENCE

Avui actuació del duet noruec al Poble Espanyol. Aquesta és la segona vegada que ens visiten en menys d'un any. L'anterior ho van fer al Palau i aquesta vegada al recinte de Montjuic. Jo els vaig poder veure precisament a Benicàssim l'any 2005 i és una llàstima perquè no crec que cap dels tres llocs - espais freds o sorollosos - sigui l'adequat per a escoltar les seves delicades composicions. Sigui com sigui, concert altament recomanable.


(l'any passat a Lisboa)

FESTIVAL DE BENICÀSSIM 2010

El dilluns passat es va tancar el festival amb l'habitual roda de premsa on a part del director de la festa Vince Power i del director executiu Pepe Corral, va assistir-hi, com també ja és habitual, l'alcalde de la localitat costanera Francesc Colomer del Partido Socialista Obrero Español. Només van fallar el mossèn i el representant de la "benemérita". Colomer ha explicat que eren conscients de que aquest any el món els mirava a ells (sic) pel fet de ser un any de canvis, de dificultats i d'una més gran competència i ha remarcat que gràcies als 800 efectius desplegats no hi ha hagut incidents (ordre, si senyor!). Al seu torn, Corral ha explicat que pel festival han passat 127.000 persones - contades com si cada dia que entraves al recinte fossis una persona diferent a la del dia abans, és clar - i que s'ha igualat la balança entre públic espanyol i internacional en un 45 contra un 55%. O sigui que encara guanyen els visitants i si contem "tots" els de fora del país, ja no et dic res. També ha afegit que s'havien contractat a 800 persones (no sabem si es refereix als 800 de que parlava el senyor alcalde) de les quals el 80% procedien de la pròpia Comunitat Valenciana (més sic) "ja que el nostre objectiu és afavorir el desenvolupament d'aquesta regió" (encara més sic). Per acabar l'acte, Power va afirmar que "tot i ser un any difícil econòmicament parlant, el festival no es para i per això continua endavant i amb més força". Doncs apa, ja poden anar preparant la sangria i la paella pa l'any que ve.


(Richard Johnson-NME)

dimecres, 21 de juliol de 2010

LOVE BOAT

Una tripulació encantadora. Sempre disposada. Aquesta era una sèrie sense més pretensions que la de deixar-te amb la sensació de que el món és perfecte i meravellós. La idea original sorgeix del llibre The Love Boats de Jeraldine Saunders i va ser emesa per la cadena nord-americana ABC des de 1977 a 1986.
Gairebé tot passava a la coberta on estava la piscina o al menjador durant el sopar, de manera que la gent anava sempre amb vestit de bany o de nit. El tema musical el van composar dos experts com Charles Fox i Paul Williams. Aquest darrer el recordarem per la música i la seva aportació fent de Swan - el malvat - a la pel·lícula del 1974 Phantom Of The Paradise de Brian de Palma. La cancó la cantava Jack Jones (desconec) tot i que en la darrera temporada, la interpretació anava a càrrec de Dionne Warwick. Entre altres aparicions puntuals, impagable la d'Andy Warhol en l'episodi nº 200 l'any 1985, ja en plena davallada de la sèrie.


(single espanyol del 1979 editat per Carnaby)


THE POSIES

... i THE CLIENTELE.
La notícia de la desaparició d'Andy Hummel, ens va deixar tocats. Per això avui m'incorporo disposada a passar pàgina i a més, a fer-ho per partida doble.
La banda d'Ohio The Posies, la més estimada pels seguidors del power-pop, ens visitarà en el marc de la seva gira europea, el proper 1 d'octubre - dos dies abans ho faran a València. Estaran presentant nou àlbum que surt a la venda el 28 de setembre, sota el nom de Blood/Candy. Per un altre costat, els anglesos The Clientele anuncien des de la seva pàgina a internet, l'edició de nou material, aquest previst pel 6 de setembre. Seran vuit temes - set d'inèdits - sota el nom de Minotaur. La presentació oficial al London Bloomsbury Theatre quatre dies abans.

dimarts, 20 de juliol de 2010

BIG STAR

Aquest serà recordat com un mal any pels amants del pop. Jody Stephens, el bateria de Big Star, s'ha quedat tot sol. Ahir, amb 59 anys, Andy Hummel, el baixista de la banda, ens va deixar a causa d'un càncer i recordem que fa just quatre mesos, Alex Chilton moria d'un atac de cor. Avançant-se tràgicament, el 1978, Chris Bell ja se'n havia anat a l'altre barri en un accident de trànsit. Així, crec que amb aquest nou traspàs es pot dir que Big Star, la banda pop per excel·lència, ha deixat d'existir.


(formació original E-D: Jody Stephens, Chris Bell, Alex Chilton i Andy Hummel)

dilluns, 19 de juliol de 2010

THE LOST WEEKEND

Guaiteu el cartell pel The Lost Weekend - aka Matador 21è aniversari - presentat pel prestigiòs segell. Serveixi l'apunt, per a remarcar (a qui encara no ho sàpiga) l'anunci fet uns dies abans per Robert Pollard quan va proclamar que Guided by Voices, la brillant banda de power-pop lo-fi dels noranta, es reunien - en la clàssica formació - per a tocar en aquesta festa-festival d'aniversari. Va aprofitar per a dir a més que encetaven gira, de moment pels USA (de fet, tres dies abans donen un primer concert a Austin). Creuem els dits i resem, no podem fer altre cosa, per a què el Sr.Guijarro i altres promotors europeus (més que res, per facilitar l'assumpte despeses... mmmh, eh dit, europeus? ) faci gestions per poder-los veure per aquí el proper Primavera Sound. Altre manera ho dubto.

THE RUNAWAYS

L'estrena a l'estat espanyol de l'esperada pel·lícula de la directora Floria Sigismondi, finalment l'han anunciat pel 10 de setembre.
He vist alguna entrevista a les noies, i tant Kristen Stewart com Dakota Fanning prefereixen dir que és la història d'una relació d'amistat entre un grup de noies que no pas centrar-se en el què va ser realment la mítica banda de Los Angeles. Potser sí, que sigui millor així. Malgrat aquest desig, cal tenir present que hi ha hagut un importantíssim treball per aconseguir una bona semblança amb les originals Joan Jett i Cherie Currie, així com amb l'estètica dels setanta a la costa californiana, com per poder veure-hi una mica més que una simple història d' amistat. A tenir en compte també la forta similitud de l'actor Michael Shannon amb l'adora't i portentós Kim Fowley.
Als USA ja ha estat estrenada i a l'igual que va passar al Festival de Cine de Sundance, les crítiques li estan sent favorables.
Hi ha hagut concerts de manera individual, però hi haurà reunió de la banda sencera? Rumors no en manquen. Si més no, tot ajuda a augmentar la llegenda de la primera all-female band.

THE VERLAINES - 1985

El 1985 editen el primer treball en format gran, Hallelujah All The Way Home, exemple clar de l'anomenat pop de guitarres. El crescendo d'It Was Raining, el dinamisme de Lying In State (difícil parar de moure's), el lirisme pop de The Ballad Of Harry Noryb i així fins a vuit peçes, configuren un gran àlbum de debut, previ a una excepcional continuïtat dos anys després amb Bird Dog. Son una banda no massa coneguda tot i portar 25 anys fent discos. Una banda en la línea d'altres grans bandes neozelandeses com The Clean o The Chills, poc valorades per pur desconeixement. Recomanable per a dies enterbolits.


diumenge, 18 de juliol de 2010

THE LONDON PUNK TAPES

L'espai de l'exposició com a tal, és una merda. Fonamentalment perquè no s'exposa res. Entres, seus en una de les caixes de cervesa que han escampat per a donar-hi ambient - uau! quina bona idea! - i llavors sí. Tanca els ulls (pel què deia abans) i deixa't portar. Aleshores sí. Extraordinàries les cintes que va enregistrar Jordi Valls a Londres a mitjans dels setanta. Amb un so més que satisfactori per les condicions en què diu que van ser preses, pots recrear-te sentint en directe a Buzzcocks, Slits, Damned, Clash, Subway Sect, Generation X o Sex Pistols. Pots copsar l'immediatesa del moment, la urgència, la rebel·lió, l'essència d'aquell excitant fragment de la història musical a través d'aquelles simples cintes de casset. Qui vol tecnologia? Com diu el mateix Jordi Valls en el paperet que pots agafar a l'entrada: L'únic que és important és la intenció, la força de la imaginació. Res més. Gràcies Malcolm McLaren.
I gràcies Jordi Valls. Mai no és tard quan arriba. Fins el 26 de setembre al Santa Mònica.


(interior de la sala)

dissabte, 17 de juliol de 2010

SISA - DIPLOMA D'HONOR

Imagina't que pots llegir i veure en tires de còmic als personatges i les històries de cançons d'en Sisa com Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol, Germà Aire, Carnaval a la República d'A, Menjant Pollastre, Maniquí, El Fill del Mestre, L'Home Dibuixat,... Existeix. És un llibret de 20 pàgines que va ser autoeditat l'any 1974, el què no sé si pel mateix cantant o els dibuixants. Entre aquests hi pots trobar a Nazario, Pepichek, Montesol, Joan Ballesta... i com no podia ser d'altre manera, la presentació de tal artefacte es va fer a Zeleste. Entranyable.
Em comenten que l'any 2007, l'editorial Glenat el va reeditar, però això ho desconec.


divendres, 16 de juliol de 2010

RICHARD HELL

Des de fa uns dies, podem trobar a les llibreries (d'acord, algunes llibreries) el seu darrer llibre en traducció a l'espanyol (of course) encara que editat originalment el 2005. Endiosado és la seva segona novel·la, amb els trets característics de Hell, descrivint el què és "la bona vida" i de forma directa i tallant com el fil d'una navalla. De lectura recomanada per a aquelles ànimes a la recerca de plaers ocults. Qui vulgui, per uns dies em pot trobar al Lower East Side cap allà el 1971.

dijous, 15 de juliol de 2010

VAN DUREN - 1977

Brillant àlbum de power-pop. Temes com This Love Inside, Oh Babe o New Year's Eve son de nota altíssima. En l'òrbita de bandes coetànies seves de Memphis com Big Star i Scruffs, l'any 1977 es desplaça a Connecticut per a allà enregistrar, en el segell acabat d'estrenar Big Sound, el seu àlbum de debut Are You Serious?. El seu segon, Idiot Optimism, gravat entre el 1978 i el 1979 no va veure la llum fins el 1999 de la mà d'un segell de venda per correu japonès. Sempre en activitat amb Good Question, banda que va crear el 1982 fins que va haver d'abandonar per problemes de salut l'any 2000, reclam un lloc per al senyor Van Duren en el pòdium dels escollits.


dimarts, 13 de juliol de 2010

THE WHO

En unes recents declaracions, Roger Datrey ha fet saber que The Who no te cap intenció d'aturar la seva activitat. D'aquesta manera confirma la voluntat, tant d'ell com de Pete Townshend, de tornar a sortir a la carretera el proper any. Aquests mateixos plans inclouen també, la voluntat de centrar-se especialment en l'àlbum Quadrophenia, de cap a peus.
El què passa, és que això darrer no està del tot clar que pugui acabar sent. Segons afegeix el mateix Daltrey: "tinc 16 anys més que la darrera vegada que el vam escenificar i ja llavors vam tenir algun problema de desgast". També s'ha de sumar, que a Townshend, pel què sembla, se li està complicant la gradual sordesa que l'afecta des de fa un temps.
Respirem fons i en el cas de que tot es resolgui satisfactòriament, em pregunto: algun valent, agosarat i intrèpid promotor els farà parar a Barcelona? I en cas afirmatiu: cancel·larà el concert com ja va fer la darrera vegada, ara fa 4 anys?


dilluns, 12 de juliol de 2010

DR. JOHN

Una altra llegenda que actua a la ciutat. Aquesta nit és el torn de Mac Rebennack a l'Auditori. Veure en persona a un geni musical de la seva talla, mestre del rhythm & blues i autor de discos com Gris-Gris o Dr.John's Gumbo - autèntics clàssics - tampoc passa cada dia.
De tant en tant reflexiono. Resultarà que és l'any dedicat a New Orleans? No fa gaire va estar actuant entre nosaltres Randy Newman i ara el gran Dr.John (demà la premsa es tornarà a desfer en elogis, que no dic que no se'ls mereixi, com va fer amb Randy Newman. M'hi jugo un sopar). Soc molt mal pensada, però tindrà alguna cosa a veure amb viatges organitzats per l'administració americana destinats a la tercera edat? Ambdós fan anys el novembre, Newman en farà 67 i Dr.John 70. En fi, també hauria pogut ser pitjor. Haurien pogut fer-lo tocar a can Liceu.
(Malcolm John Rebennack a New York el 1971)

diumenge, 11 de juliol de 2010

GAZZARRI DANCERS

Hi havia una vegada, un programa de televisió als USA que es deia Hollywood A Go-Go. Va estar en antena de finals de 1964 a principis de 1966. En ell hi van actuar gairebé tothom que en aquell moment tenia coses a dir. Aretha Franklin, Rolling Stones, James Brown, Simon & Garfunkel o Bo Diddley per anomenar alguns d'ells. Hi havia dues presències que no fallaven mai: el presentador i les noies que ballaven. Aquestes es feien dir Gazzarri Dancers. Una forma de viure la vida amb uns patrons que avui son difícils d'assimilar i potser fins i tot per a alguns, d'entendre. Hi ha pàgines dedicades a elles reconeixent el seu treball. Aquest és el meu.

dissabte, 10 de juliol de 2010

BOBBY AND I - 1968

"Bobby" era la noia (Burch Bobby) i "I" era ell (Ken Fishler). Van acabar casant-se, tenint com a mínim una filla (Erin Fishler) i divorciant-se a mitjans dels setanta. Tocaven en petits clubs de platja a San Francisco, un d'ells era el Chez Chou Chou. A ell encara el pots trobar tocant en clubs de jazz. D'ella, no hi ha notícies. Que jo sàpiga, aquest és el seu únic àlbum enregistrat. Presenta les característiques essencials de la sofisticació i harmonia que corresponen al millor del sunshine pop. Obre't al món.


divendres, 9 de juliol de 2010

SERGE GAINSBOURG

Avui ha arribat a les pantalles de la ciutat Gainsbourg. No l'he vist. Encara. Tot i això, aquesta "nova entrada" la catalogarem d'URGENT i per això em permeto aquesta llicència. El motiu és perquè no ens dormim i l'anem a veure el més avait possible. Pot ser que la propera setmana ja no estigui en catellera. La política d'estrenes en aquest país no depèn tant de la possible qualitat i/o interès sinó de la quantitat de diners que ingressi el film en concret. Qui avisa no és traïdor. Sobre la pel·lícula, és a dir, sobre Serge Gainsbourg, crec que no cal afegir res en absolut.

NICK CAVE

Doncs sembla ser que Mr.Bunny Munro, el protagonista de la seva darrera novel·la - que va presentar a l'Aliança del Poble Nou el passat octubre - cobrarà vida. Així ho va anunciar en roda de premsa durant el festival literari de la ciutat escocesa de Dundee. No se sap encara amb seguretat si es podrà veure en pantalla gran o petita. L'únic detall avançat, és que el cos del simpàtic obsessionat amb la vagina d'Avril Lavigne, el prendrà del carismàtic actor Ray Winstone. Cave, a més, està preparant la sortida d'un nou àlbum amb la seva banda paralel·la Grinderman. Caurà malalt si no descansa.

GOMEZ

Podríem dir que son una banda clàssica pel fet de mantenir els components originals. Podríem dir que son una banda maleïda perquè mai han obtingut un reconeixement públic (d'aquelles coses inexplicables, l'any 98 es van fer amb el Mercury Prize). Podríem dir que son una banda venerada, perquè fan molt bé i amb humilitat la seva feina i només uns pocs ho saben (cada dia m'agrada menys allò de culte, un altre paraula que s'ha acabat utilitzant a la tun-tun). Podríem dir que son l'excepció per les més de dues hores de concert a que ens tenen acostumats en els seus directes. Podríem dir que feia la calor del carrer però no ho farem perquè s'estava fresquet. Podríem dir moltes coses més, però tampoc ho farem i ens quedarem amb les ganes. Com amb ganes de més Gomez ens vam quedar ahir nit a Bikini.

(Bikini - 8 juliol 2010)

dijous, 8 de juliol de 2010

CHICKS ON SPEED

En una comunitat escocesa que no arriba als 200.000 habitants, tenen un museu dit Dundee Contemporany Arts (Dundee és el nom de la ciutat) exemple d'espai VIU! que és el què ha de ser un museu (si no t'ho creus, no més cal que visitis la seva web). Entre altres activitats, des del mes passat i fins el 8 d'agost es pot veure la primera gran exposició d'aquestes meravelloses desenfrenades. Porta per nom Don't Art, Fashion, Music. Anar-hi ara és complicat. Ja ho sé. Però si pots, recull tota la informació que puguis i inspira't.

dimecres, 7 de juliol de 2010

HUMAN SEXUAL RESPONSE

Formats a Boston el 1978, van ser una de les propostes més pop d'aquells anys dividits entre partidaris del punk i de la new wave. La seva és una de les propostes més originals i arriscades com ho demostra la pròpia formació de guitarra, baix, bateria i... quatre veus, Una banda a recuperar i un debut brillant. Que vagi de gust!


dilluns, 5 de juliol de 2010

KYLIE MINOGUE

...i unes gotes de frivolitat.
Nenes! A partir d'ara, tracteu la roba amb cura. Especialment aquella que ens serveix per pujar en l'escala social. L'exemple del què dic el podeu trobar en els minishorts que portava en el clip Spinning Around. Com si fossin una obra d'art, han acabat en una sala de seguretat sota control de temperatura (no faig broma) en el Performing Arts Museum de Melbourne. William Baker, el seu estilista, els va comprar en un mercadet per 50 pounds. Visca el fetitxisme!



diumenge, 4 de juliol de 2010

ETERNITY'S CHILDREN - 1968

Tres nois i una noia amb un destacat talent pel pop sofisticat. Molt resumit: la cosa comença a Cleveland l'any 1965 i després d'alguns canvis i funcionar amb el nom de The Phantoms, s'incorpora la noia i es configuren amb el nom d'Eternity's Children. Es desplaçen a California i giren amb bandes com The Seeds, Blues Magoos o Strawberry Alarm Clock (glups!). El conjunt de murmurades veus, hammonds a dojo i subtils campanetes, conformen un botim de ritmes vellutats i ecos de Sunset Strip destinats als incansables devoradors d'exquisiteses.
El seu treball ha generat un selecte grup de seguidors, disposats a reivindicar-los com l'anticipació del so Carpenters.

dissabte, 3 de juliol de 2010

JIMI HENDRIX

El Museu Handel, instal·lat a la que va ser residència del compositor barroc del segle XVIII, organitza una exposició dedicada al geni de la psicodèlia. Guaiteu. Just on tenen instal·lades les oficines - que les traslladaran mentre duri l'event per a no distreure als empleats - paret per paret d'aquest museu, és on va residir el llegendari guitarrista des de l'any 1968 al 1970, en companyia de Kathy Etchingham, l'aleshores partner seva. La directora del museu, Sarah Bardwell, ha desvellat que així que Hendrix es va assabentar de qui havia viscut gairebé 200 anys abans a l'altre costat de l'envà del seu dormitori, li va faltar temps per a anar a adquirir alguns dels seus discos. O això diu ella. De moment, d'aquest agost i fins novembre. L'accés a la vivenda, només del 15 al 26 de setembre. Ho trobaràs al número 23 de Brook Street, al barri londinenc de Mayfair. Qui no sap on anar de vacances, és perquè no vol.

dijous, 1 de juliol de 2010

EELS PER LLEGIR

Tot el que difícilment et pensaries trobar en un llibre que diu ser una autobiografia: divertit, enginyós, atípic i molt més. El llibre es diu Coses que els néts harien de saber i ha estat escrit per Mark Oliver Everett, líder de la banda establerta a Los Angeles, Eels i que el proper 17 de setembre estarà tocant a Bikini sempre que el promotor vengui prous entrades o que per qualsevol altre motiu, vegi que no farà prou calaix i decideixi cancel·lar-lo. A finals de l'any passat, gairebé un any després de la seva publicació (òbviament en anglés) es va editar en espanyol. Si hi ha alguna persona que el vulgui llegir en català, que es posi en contacte amb la Pepita, o sigui jo mateixa, i poquet a poquet li puc anar traduint.