dijous, 8 de desembre de 2011

LINOLEUM - DISSENT / 1997 ( LINO VINYL )

Aquest és un clar exemple del que és el karma. Ser el primer en fer una cosa, tenir estil, personalitat i realitzar un esplèndid treball, però malgrat aquestes premisses que a priori t’ho haurien de posar a tiro, no aconsegueixes l’èxit que sí obté el teu immediat seguidor, que tot i gaudir també d’una forta personalitat i saber fer, no deixa d’haver-se creat posteriorment a la teva aparició. I perquè? Això és el que encara es deu estar preguntant Caroline Finch, la líder d’aquesta meravellosa banda de Londres responsable d’aquest primer treball que bascula entre temes plàcids i de forta pendent cap a l’exaltació dels sentits. 

En funcionament des del 1991, quan va decidir engegar el grup amb Paul Jones – qui marxaria el 2000 a la seva eterna competidora Elastica – no va ser fins el 1997, després d’alguns singles, que el van poder editar. La carpeta que habitualment és de cartró, es va distribuir al mercat folrada de linòleum (sí, el linòleum que ens venen a la Cadena los Tigres) en edició limitada. Tres anys després van editar un segon àlbum i sabem que fins el 2001 van mantenir l’activitat dels directes. 

La suma de les estranyes circumstàncies donades al llarg de gairebé els 10 anys d’existència, fan que aquest treball es situï de manera destacada i immediata al capdavant dels àlbums oblidats, de l’anomenada escena britpop.



dimarts, 6 de desembre de 2011

TARDA TARDÀ

Anava escoltant la radio del cotxe mentre em dirigia a un concert del Primavera i per casualitat vaig ensopegar amb una de les emissores públiques. Feien aquest programet incrustat a les emissions de cap de setmana amb el nom pretesament graciós de Tarda Tardà i dic programet perquè es veu que no tenen ni la mínima capacitat per realitzar-lo en les condicions pròpies d’un que vol ser clàssic de les ones radiofòniques catalanes. 

Doncs resulta que el senyor Tardà aquell dissabte era a Nova York. Hi estava per enregistrar un programa des dels Electric Lady Studios i per aquest motiu, el que entrava per les nostres orelles no era en directe, sinó un simple i trist arxiu enregistrat, evidentment, per ell mateix. I posant-hi la guinda, ho feia saber com la cosa més normal i d’agrair per part dels pobres oients.

Dues preguntes em van aparèixer de cop com dos míssils terra-aire: en la situació actual de manca de pressupost, és imprescindible anar a Nova York a realitzar aquest programet? Compte que l’emissora és pública i dubto que ho pagui de la seva butxaca de golin stone. I segona, suposant que sí, que fos tan important, tan egocèntric és aquest senyor que no és capaç d’elaborar un equip apropiat que generi una persona de suport amb la capacitat d'emetre el programa en directe? 

En fi. Molt golim stone però cutres fins la medul·la.

diumenge, 27 de novembre de 2011

PRIMAVERA CLUB 2011

I a punt d’acabar el festival petit, farem figurar quatre coses que continuen sovintejant. 

La primera, que és l’única ocasió de veure algunes bandes en aquell moment de la seva carrera en que es troben en ple rendiment. Cas de Jeff The Brotherhood

Una segona, és la de veure el nivell actual del pop des del punt de vista de les companyies. I aquest és, de que ens trobem en punt mort. És el cas d’uns Veronica Falls.

La tercera, seria la manca de criteri que demostra l’entrega incondicional d'una part del públic. Cas de Still Corners

Per acabar, la capacitat d’adaptació a les circumstàncies d’aquest mateix públic, tot i haver de dir que el treball de l’organització és força impecable. És el cas de programar concerts en sales on, vulguis o no, has de seure en una platea o, pitjor encara, en una llotja. Cas de l’Aliança del Poblenou. 

Dels concerts a l’Auditori no cal fer cap comentari (a aquest pas, acabarem anant al Liceu i amb vestit llarg).

Ambient Apolo durant l’actuació de Jeff The Broterhood

dissabte, 26 de novembre de 2011

MOTO CLUA - AMIC MAJESTIC - 1978 - ARIOLA

Volia aprofitar el fet per parlar-ne. De la realitat i del disc. I fa tres setmanes del fet. Però penso que la nostra realitat, la que ha passat, passa i passarà – per això la reflexió que encara que tard és permanent – és aquesta: els catalans, definitivament i no només en política, tenim una capacitat de memòria nul·la. 

La desaparició d’un gran músic, un senyor que ha aportat una de les millors pàgines del pop en aquest país amb Dos+Un, amb Ia i Batiste i com a Moto Clua, es tanqui amb el típic i tòpic homenatge i aquí no ha passat res. Això és tot? Perquè serà que cap llumenera encara no ha nomenat Amic Majestic com a disc de referència? No hi tenen res a dir els Guillamet, Mas, o els ja desinflats Manel? Esperava que en aquestes tres setmanes transcorregudes des de l’acte, encara algú digues alguna cosa. Però no. Potser no és prou modern. I els mitjans oficials? Notes de premsa fetes amb un simple “copiar i enganxar”. Com si la dotzena que he llegit, l’has hagués escrit la mateixa persona, ja sigui l’Ara, el Punt, o Vilaweb o el Donat a La Vanguardia, tots les mateixes frases i au!... passem a una altre cosa que és tard i vol ploure.

Em pregunto també quanta gent va comprar el disc l’any de la seva edició el 1978 i quanta gent la reedició en format “posavasos”. Em pregunto masses coses.

Un disc lluminós, nostàlgic, configurat amb senzillesa, entrant amb la dolçor que entra un licor de grosella, i que es paeix a poc a poc, gaudint de tots els seus detalls. 

Ara que pots, dóna gas Moto Clua i corre tot el que puguis!





dijous, 24 de novembre de 2011

TERRA DE GEGANTS - LAND OF THE GIANTS

Desconec si al Baix Llobregat hi ha algun afeccionat a les series de ciència ficció dels anys seixanta i li va servir d’inspiració pel seu parc de “gegants” Em refereixo al “Catalunya en Miniatura”, però ens pot servir de referent si volem saber com es podien sentir els tripulants de l’Spindrift, aquella nau que es va extraviar en un vol que els duia de Los Angeles a Londres, apareixent en un planeta on els seus habitants feien dotze vegades la seva grandària. 

La sèrie, creada pel geni en la matèria Irwin Allen, gaudia d’una estètica i efectes especials extraordinaris que servien d’escenari als seus protagonistes, la tripulació formada pel capità Steve Burton i tota la colla que l’acompanyava en aquell fatídic viatge, homes decidits així com les dues noies, a l’alçada de les circumstàncies tal i com pertocava en aquella època de canvis, Betty, l’hostessa, interpretada per Heather Young i la Valerie que interpretava Deanna Lund. Estrenada per la cadena ABC el setembre de 1968, es van rodar 51 episodis que van ser emesos en dues temporades.

Hi ha moltes especulacions sobre quin era o què representava aquell planeta misteriós on havien anat a parar. Però això, com tants i tants altres detalls, son part de la seva màgia i originalitat. La meva teoria però, va per un altre banda. Com ens sentim qualsevol de nosaltres quan, per culpa d’un bucle accidental, ens hem de posar en mans dels administradors de l’Estat i hem de fer un aterratge forçós en l’increïble món de les normes, tràmits, expedients i paperassa en general?

dimecres, 16 de novembre de 2011

NO VOTIS

Si més no, fa goig veure com de nou la gent vibra, s’emociona, somia. Res és el mateix, res canviarà, però fa goig. 
Abans que fessin fora la matinada d’ahir als acampats del moviment Occupy Wall Street a Manhattan, va haver temps de fer moltes coses. Entre elles les aparicions de Jeff Mangum o de David Crosby i Graham Nash.


Aquest diumenge els espanyols que vulguin podran votar a tota aquesta colla de pallassos que cada quatre anys es passegen amb les seves tartanes. És possible que la gent de bona fe encara no ho tingui clar?

diumenge, 13 de novembre de 2011

WINONA RYDER

Podem crear icones pop a partir d’una sèrie de patrons que tenim i que utilitzem com a referències de funcionament diari. Aquí rau la gràcia d’aquest patrimoni cultural, que podem fer-nos-el a mida del que creiem més convenient per a la nostra supervivència. Hi ha persones que d’una manera més o menys predisposada es mostren com exemples perfectes d’aquestes pautes. A partir de la forma en que viuen, es comporten o es relacionen generen el substrat que farà que emergeixi esplèndida. Courtney Love, amiga d’aquest símbol de la generació X, un cop va dir: “No ets ningú en el món de la música fins que has lluitat amb mi o fins que et fiques al llit amb la Winona”.

 

 
  (The Face – 1994)
(David Pirner –  1994)
(Samarreta – 2001)
(Meg White - 2003)

Noia amb multitud de referències en el món cultural pop, una d’elles és l’apareguda en forma de tall al debut de Drop Nineteens, una formació de Boston que tot i disposar d’una curtíssima vida es va fer amb un lloc destacat dintre de les bandes de shoegaze.  L’àlbum, aparegut l’any 1992, conté inevitables referències a bandes com Ride, My Bloody Valentine, Slowdive, The Swirlies o Nightblooms per citar-ne algunes. Música com aquesta va fer que els esdeveniments succeïts a Barcelona aquell fatídic any, fossin més fàcils d'engollir.


dissabte, 12 de novembre de 2011

WINDFLOWER - S/T - 1974 - PRIVATE PRESS

La musica és un mitjà per aconseguir estats, sensacions, tenir experiències, transportar-te a escenaris inimaginables. Dipositar l’agulla a sobre el vinil és com prémer el botó que provoca i posa en marxa el procés.
Un d’aquests dispositius el van enregistrar un grup de persones de diferents ètnies residents a Alaska i pertanyents a una comunitat espiritual denominada Baha’i. Eren Gary Lamar (guitarra acústica de 12 cordes, baix mandolina i veus), Gavin Reed (guitarra acústica, baix, mandolina i veus), David John Rychetnik (guitarra acústica, baix, varis tipus de flautes, diferents percussions i veus), Victor Wong (piano elèctric, òrgan-mellotron, vibràfon, baix i veus), Marshall Murphy (veus i percussió), Kitty Wong (veus i percussió) i Zonnetah Varley (veus i percussió) amb un resultat d’extraordinària bellesa.
Al seu pas per Alemanya, durant una gira europea l’any 1973, van enregistrar aquest LP editant-lo l’any següent. Actualment tots ells continuen en el món de la música i dins del mateix camí espiritual. Figura als volums Han’s Pokora’s Record Collector Dreams i a The Acid Archives - The Ultimate Guide To Underground Sounds

Genuí àcid-folk.



dijous, 10 de novembre de 2011

THE MISSING LEECH

Dimarts 8 de novembre de 2011

The Missing Leech ens va oferir un dels concerts més originals i distrets a que avui un pot assistir. Amb els clàssics de sempre i algunes pseudo-estrenes (demano perdó per l’expressió), va presentar el seu segon treball (que sortirà també en vinil) Trompetes a Holanda, generant un necessari corrent d’aire fresc, sense pretensions, esgotats com estem de tanta flatolència produïda per una colla d’aspirants a “nous moderns”.


Va encetar la nit la proposta d’Esperit! un Mau Boada perdent concreció volen tocar masses tecles, més preocupat de tocar el gran nombre d’instruments de que se’n volta que del desenllaç final. Ràpidament i sense romansos (els minuts eren preciosos) The Missing Leech, molt ben acompanyat per membres d’Anímic, Liannallul o Les Aus i amb l’ajuda de substàncies farmacèutiques per culpa d’un refredat (com a mínim això ens va dir) a poc a poc es va anar desprenent dels evidents nervis inicials (encara?!?) per acabar enfilat damunt de la barra de la [2] de l’Apolo sumit en una d’aquelles personalíssimes espirals punk-folk-vocals de la que no en voldries sortir.
Com sovint passa, el treball realitzat amb integritat i geni acaben sent un producte tan sols per uns pocs afortunats. Animem i donem les gràcies a Maurici Ribera per fer-nos adonar que és a les cavernes on continua estan la llum.

dilluns, 7 de novembre de 2011

43 FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA

Son d’aquelles coses estranyes que passen com si fos el més normal.

Imaginem-nos una pel·lícula com Tintín: El Secreto del Unicornio a l’In-Edit que es va acabar ahir. O imaginem-nos a l’Esbart Dansaire de Rubí presentant el seu espectacle Dansa XXI.cat a l’escenari ATP del Primavera Sound. O imaginem-nos el passi d’una pel·lícula de l’Almodovar al Barcelona Asian Film Festival, el popular BAFF. O per què no? Imaginem-nos un bon concert al BAM per la Mercè. Costa veritat? 

Doncs ara imaginem-nos un concert d’Okkervil River en un festival de jazz. Aquest dijous al cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona en el marc del 43è Voll-Damm Festival de Jazz de la ciutat. Ens consta que la promotora The Project no son els únics que es permeten aquestes llicències. Son a l’ordre del dia per arreu.

Resem per què exemples com els que hem comentat abans, continuïn en la imaginació.

divendres, 4 de novembre de 2011

THE REPLACEMENTS - LET IT BE - 1984

Aquest va ser un altre disc d’aquells que, com molts altres àlbums, posteriorment "els entesos" han qualificat d’obra cabdal. The Replacements van ser, i continuen sent, una banda molt poc coneguda malgrat el reconeixement amb el que compten tot i arribar-los tard. De totes maneres, i això és el que els va fer grans, ben poc els importava. Amb aquest tercer treball i en plena etapa creativa, es refermen en el camí fet fins llavors i posen la directa cap a l’LP que els elevarà al pòdium dels escollits. El títol de l’àlbum és pur sarcasme.

Color Me Obsessed, A Film About The Replacements és un documental poc convencional (ja era hora!), realitzat aquest 2011, en el que la banda i la seva música, tot i ser-ne evidentment els protagonistes, no surten gairebé en tot el metratge. Al llarg de les dues hores que dura, estàs sotmès a un frenètic bombardeig de divertides i detallades declaracions de mànagers, tècnics de so, o fans que aconsegueixen que maleeixis no haver estat a Minneapolis aquell llunyà 1984. 

A l’In-Edit aquests dies.



dimarts, 1 de novembre de 2011

EN CONSERVA

Com es podria dir del qui còpia al qui ja còpia? 

Dins d’aquest grup n’hi ha un que te nom de favada asturiana i que presumeixen de tenir concerts a Albacete i a Mataró i que els seus membres fan això exactament, el que altres bandes de les que ni direm el nom i que son avorrides i patètiques, ja fan. A més, per acabar-ho d’adobar i demostrar que estan aquí senzillament per la pasta, diuen, amb aquella cara de bons minyons, fent veure que no s’adonen de res, que el fet de cantar en català ha sigut una decisió poc intel·ligent comercialment parlant. Sembla mentida com llencen l’ham i la gent continua picant, una generació i una altra i una altra... 

Nois, la decisió equivocada ha sigut aparèixer.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

AMOR

Denominador comú. 
George Harrison i Pattie Boyd
Jame Taylor i Carole King
Genesis P-Orridge i Lady Jaye



dissabte, 29 d’octubre de 2011

DYAN DIAMOND - IN THE DARK - 1978 - MCA

Forma part dels experiments a que es dedicava Kim Fowley. Després de partir peres amb les Runaways, es va entretenir en la seva nova creació, Venus & the Razorblades una banda que havia de ser barreja de nois i noies, on apareix ja la protagonista. Érem al 1976 i Dyan Diamond contava amb tan sols 14 anyets. L’any següent, la banda es desintegra i ella segueix camí sola. Fowley però, hi veu molla i de la seva mà es deixen veure per totes les sales i boulevards d’aquella pecaminosa vall. El 1978 signa amb MCA i li produeix senceret aquest treball, l’únic de la seva carrera. L’àlbum no va rutllar a les botigues i desprès d’una època tocant i donant tombs pel circuit de la ciutat, se li perd la pista. Tot temes d’ella i versions de Jimmy Red, Elvis Costello i Chris Spedding. De moment no ha estat reeditat. 



divendres, 28 d’octubre de 2011

BARDO POND

Segona i darrera jornada còsmica. Així com l’anterior va ser exclusiva dels Acid Mothers Temple, aquesta nit, a part dels Bardo Pond, tenies l’opció d’escoltar les propostes de N’toko i les de Praha Depart. El primer, un “rapper” eslovè, exclusivament per amants del gènere i els segons una banda de Tokio en formació trio, amb més bones intencions que altre cosa.
Bardo Pond son una d’aquelles bandes clàssiques, del nivell d’uns Sonic Youth, d’artistes complerts. Les guitarres dels germans Gibbons van teixir el bressol perfecte per la veu d’una rejuvenida Isobel Sollenberger que amb peçes com Limerick, Sometimes Words o Just Once ens van provocar ràpidament les experiències que tocaven. I no precisament musicals.

dijous, 27 d’octubre de 2011

ACID MOTHERS TEMPLE & THE MELTING PARAISO U.F.O

Tsuyama Atsushi : monster bass, voice, cosmic joker
Higashi Hiroshi : synthesizer, guitar, dancin'king
Shimura Koji : drums, latino cool
Kawabata Makoto : guitar, speed guru
(extret de la seva pàgina a internet) 

Impossible descriure les gairebé dues hores de concert ofert ahir per la banda de Kawabata Makoto. Impossible descriure el que vam sentir davant la catarsi produïda per aquella manifestació esotèrica. Impossible descriure la satisfacció del cos per les vibracions i l’energia rebudes per clàssics com Pink Lady Lemonade. Les seves sabudes influencies psicodèliques i de krautrock de gent com Gong, Incredible String Band, Hawkwind, Guru Guru o Embryo, ens van fer sucumbí als peus del gran sacerdot. A més, entre nosaltres, en un espai transdimensional, podies copsar a una Maria del Mar Bonet que en veu de Tsuyama Atsushi va cantar una entranyable Balanguera, mentre Makoto canviava una corda de la seva guitarra trencada només començar el concert.



  (cartell Abel Cuevas)

dimecres, 26 d’octubre de 2011

WE SHALL OVERCOME

“Aquí estem de nou”. Aquest podria haver estat una dels slogans cridats el vespre d’aquest cap de setmana passat pels carrers de l'Upper West Side de Manhattan. Per què en la manifestació que el va recórrer, es van reviure moments ja produïts en altres èpoques. Pete Seeger, mestre de cantants, i no cantants, amb 92 anys, juntament amb Arlo Guthrie, va desfilar com un activista més defensant i exigint llibertat per l’home. Res canvia.
  
I en aquests afers, encara menys.

NO VEGIS LA TELEVISIÓ
NO LLEGEIXIS LA PREMSA OFICIAL
NO FACIS RES DEL QUE ET DIUEN
NO VOTIS

SIGUES LLIURE

                                                                                                    AP

dilluns, 24 d’octubre de 2011

LEONARD COHEN

La vida és plena de desenganys. És per això que, la gent que en sap, diu que hem d’aprendre a no esperar res de ningú. Perquè així serà l’única manera de conquerir la felicitat. I és cert. Com també és cert que no aprenc i així continuo en la meva infelicitat. Perquè, fa gràcia, però soc dels que encara creu en les coses “correctes”. I soc dels que ha tingut una nova desil·lusió quan ha recollit el premi satisfet, en comptes de asseure’s a sobre i fer una gran botifarra. 
No és admissible que una persona que va ser símbol de totes les esperances per aconseguir que el món sigui només, una miqueta millor, perdi els papers i accepti participar de tota aquesta indecent, obscena i vergonyosa societat.

Per què ningú mostra la veritable cara de tot això?

1970...

... i quaranta-un anys després.

divendres, 14 d’octubre de 2011

IN-ÈDIT 2011

M’estava revisant el programa d’aquest In-Èdit que se’ns apropa i m’han sorgit tot de preguntes. Em donarà temps de veure tot el que he escollit? Tindré prou pressupost? Després de veure el documental Toc De Re Per A Mandolina I Clarinet, tindré les mateixes ganes de vomitar que quan vaig sortir l’any passat de veure Barcelona Era Una Fiesta? – aquest és el punt flac del festival, sembla que cada any ha d’haver la pel·lícula ensabonada. A les taquilles del carrer Muntaner, hi figurarà encara el rètol de venda d’entrades per anar a veure els pobres toros – ara que ja no n’hi ha? I el cartell del festival? Algú sap perquè no contracten un dissenyador?

dijous, 13 d’octubre de 2011

SOMEWHERE

Beneits exhibidors cinematogràfics. Aquest cop no ens ha calgut fer cues a cap festival – encara que ens ha sortit barba. La darrera pel·lícula de Sofia Coppola es va estrenar com Déu mana fa uns dies a quatre sales de la ciutat. Benaurats afeccionats.
Que si Johnny Marco representa un “home objecte”, que si Cleo n’és la consciència transformada en una filla imaginada, que si res. Quan “apoltronat” al sofà de casa dono un cop d’ull al full promocional, llegeixo que la noia diu que “al començar a treballar amb el personatge, vaig pensar en la cultura pop d’avui en dia, la seva fascinació per la fama i tot el que ella comporta”.

Tant malament veu el panorama?

dimecres, 12 d’octubre de 2011

JA QUE SOM A 12 D'OCTUBRE

..em ve al cap una conversa habitual amb les meves amigues. Sempre diem que nosaltres no disposem d’un argot propi a l’hora de parlar de cultura pop, com la gent normal. Entre altres coses perquè no tenim els mitjans que té la gent normal. No ens enganyem. Evidentment, per sort, disposem de l’opinió anglesa i per desgràcia, de l’espanyola. I dic per desgràcia, no perquè els hi tinguem mania (Déu me’n guardi) sinó perquè trobem de tricorni xulesc elevat al quadrat l’argot que utilitzen els que escriuen sobre música en espanyol. I diria que fins i tot una doble desgràcia, perquè a l’argot esmentat, s’hi afegeix un inexplicable i infantil menyspreu cap a un determinat estil. Afortunadament hi ha una minoria que s'en salva.

Extracte tret del suplement cultural de la setmana passada d’un diari espanyol, una breu crítica a la reedició d’un àlbum. No te pèrdua: “...Entre sus filas habia iluminados como por ejemplo Keith West, Steve Howe (después en –puah!- Yes) i Twink...”

Sort en tenim dels nostres, d’il·luminats.





dilluns, 10 d’octubre de 2011

FIRA DEL DISC DE BARCELONA

Com qualsevol persona normal que pateix passivament aquesta mal denominada crisi, vaig fer els meus números i vaig decidir la quantitat a gastar. Tot i que la xifra va haver de baixar considerablement respecta a la de l’any passat, no em vaig poder resistir a passar una estona sota els efluvis que desprenen uns quants milers de vinils agrupats en un sol espai. Així doncs, i després de passar pel peatge de l’entrada, vaig començar el pelegrinatge. Mai millor dit. Com que no escriuré aquí l’avorrida llista de les meves compres, expressaré les diferencies detectades respecta la darrera edició i, per què no?, les que m’hauria agradat no detectar. Del primer grup son: que han baixat considerablement el volum de la “música d’ambient” (quin horror d’expressió), que els expositors estan molt més oberts a fer-te una rebaixa en els dilatats preus dels discos (he dit molt més?) i, per acabar, la visió de parelletes perdent la virginitat penetrant en el món del vinil. I les del segon grup: que els discos considerats rars continuen pels núvols, que segueix havent grans buits en determinats corrents musicals, l’habitual deliri en l’stand de “l’holandès”, la sensació de que hi havia menys expositors (maleïda sensibilitat) i els coneguts que et vas trobant i que sempre et fan la mateixa pregunta:

- Què? Has trobat coses?
- Que sííííí!!!!