HOOVERIII NO PODEN ESPERAR MÉS

NOU REGISTRE

Estan en marxa des dels primers anys de la dècada passada. Després d’uns quants singles i cassettes, Hooveriii va debutar amb un disc homònim recopilant tot el material que tenien i que va editar Permanent Records el 2018

La formació de Los Angeles, liderada per Bert Hoover ara ha editat el que es pot considerar segon disc. Es diu Water For The Frogs, el van enregistrar als estudis Station House a la zona d’Echo Park de la mateixa ciutat i aquesta vegada el llançament ha sigut a través de Reverberation Appreciation Society. Els membres de la banda, a part de Hoover (guitarra i veu), son Gabe Flores (guitarra i veu), Kaz Mirblouk (baix i teclats), James Novick (teclats), Casey Sullivan (veu i teclats) i Owen Barret (bateria), i asseguren tenir moltes ganes de continuar treballant, sense descartar la possibilitat d’un nou disc aquest mateix any.

Hoover explica que durant la gira per Europa el 2019, van disposar d’un dia lliure a la ciutat alemanya de Furth i que es van passar la major part del temps escrivint el disc: ‘Vam poder fer-ho en un antic búnquer alemany convertit en local d’assaig. Realment hi havia una energia estranya que va ajudar força a la confecció del disc’ va afegir. Parlen d’estar influenciats a parts iguals pel krautrock i pels discos ‘alemanys’ de Bowie i Iggy Pop. Potser sí, però molt dissolt en la tendència neo-psicodèlica post-apocalipsi actual.

MAURICI RIBERA POSA MÚSICA A UN CURTMETRATGE

ALTRES REGISTRES

El músic, activista musical i musicòleg Maurici Ribera fa un nou pas endavant en la seva ja intensa carrera en el món de la composició... i de quina manera

Com The Missing Leech, porta uns quants anys editant música. Molta d’aquesta ha acabat en àlbums, com l’encara referent Trompetes a Holanda, de 2011. Molta altra, va formant part d’un ric repertori que s’ha pogut escoltar en algun dels seus centenars de directes aquí, o en algun pub de qualsevol punt del mapa internacional.

Amb Espígol, en format banda, a mitjans de 2019 va editar un àlbum amb vuit temes en digital. Ara, finalment, fa només uns escassos dies, que va presentar el seu debut com a Maurici Ribera. Es diu Naixement-Vida i és un tema especialment compost com a banda sonora pel curt ‘M Una Altra Mirada’ dirigit per Christian G.Dabant a partir d’una idea original de Rosa Sánchez. La cançó manté perfectament el clima del curt. Amb veu esquinçada, es filtre com a complement final acoblant-se de manera concreta a la pertorbació de la protagonista. Sortirà en format físic a mitjans de juny via El Mamut Traçut/Hidden Track Records.

GHOST WOMAN, DES DE LES PORTES DE L’INFERN

ALTRES REGISTRES

M’arriba de les calderes d'en Pere Botero aquest tremendo Demons. Una cançó amb tots els condiments per a què no puguis deixar d’escoltar-la sense parar, mentre sonen les sirenes al carrer transportant moribunds contagiats

L’autor de l’artefacte és Ghost Woman, al capdavant del qual està Evan Uschenko. Oficialment, Uschenko mentre ens havíem d’estar quietes, vivia ajudant a la botiga del seu germà. Allà va patir diferents imputs que van derivar en un retir a Three Hills, poblet d’Alberta on va néixer, al Canadà i va confeccionar aquest Lost Echo, oficialment el seu definitiu debut.

Pren el títol d’un text religiós que revela els secrets de la Superstition Mountain, prop de Phoenix. Des de la població índia de la zona, a qui realment pertany tot allò, conten la llegenda de que en aquestes muntanyes hi ha una porta d’accés a l’infern degut a que hi bufa un fort vent, de dins cap a fora, que causa autèntiques tempestes de sorra a tot l’estat. Això ens caldria també per aquí, una bona llevantada. L’EP en cos i ànima, sortirà via Full Time Hobby el 16 de juliol.

A PLACE TO BURY STRANGERS, CLASSES DE 'NOISE'

A LA VISTA

La banda de Brooklyn A Place To Bury Strangers, comença a donar senyals de vida. Hologram serà el nou EP de presentació de la nova formació – i tast d’un nou àlbum – que inclourà aquest primer i fascinant tema, End Of The Night

Seràn cinc noves cançons en total, després d’aquell Pinned de 2018 que va ser el darrer àlbum. End Of The Night està escrit per Oliver Ackermann, l’ànima del grup, amb els seus dos nous acompanyants, que no son altres que els antics companys de Ceremony East Coast, el matrimoni Jonh i Sandra Fedowitz, al baix i la bateria respectivament. Sobre aquest primer avançament Ackermann explica: ‘John em va enviar la pista de la bateria i em va desafiar a escriure una cançó amb ella. Va sorgir com una estranya corrent de consciència i senzillament es va convertir en el final de l’antiga banda i el començament de la nova. És genial tornar a treballar amb John’. Molt abans que amb Ceremony, a finals dels noranta ja van estar fent soroll amb Skywave, deixant un rastre que no s’ha esborrat. Hologram arribarà en 12” a mitjans de juliol via Dedstrange, el nou segell d’Ackermann. Canvis i nous projectes, la fórmula perfecta. 

BRUCE NAUMAN, NOVA RETROSPECTIVA

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

A l’octubre de 2020, la Tate Modern inaugurava una exposició que explorava tota l’obra de l'artista conceptual, Bruce Nauman, i que s’allargava fins aquest febrer passat

Ara, organitzada per la mateixa TateM i l’Stedelijk Museum d’Amsterdam, amb la col·laboració de Pirelli Hangar Bicocca de Milan, li agafa el relleu.

Bruce Nauman va començar la seva carrera a partir de mitjans de la dècada dels seixanta, impactant amb la peça seminal Bouncing In The Corner de 1968, creada en el seu estudi a San Francisco, on es veu a ell mateix al llarg d’una hora, rebotant contra una cantonada. Pensava que si era un artista i estava a l’estudi, qualsevol cosa que fes, havia de ser art.

Considerat com un dels artistes més importants del segle XX, s’ha dedicat a explorar el concepte del què pot ser l’art, provocador, irreverent i desbordant d’enginy. En aquella dècada, Nauman ràpidament va exhibir a les galeries de Leo Castelli a Nova York i de Nicholas Wilder a Los Angeles. L’exposició aplega un període de més de 50 anys de treball i reuneix escultures, pel·lícules, vídeos, àudios, texts, producció en paper i les conegudes obres en neó.

SPARKS, IMPARABLES EN UNA SEGONA JOVENTUT

SHOW MUST GO ON

Any important pels germans Ron i Russell Mael. Dins de la seva molt activa vida diària - la darrera notícia era la col·laboració en el tema Your Fandango del proper disc de Todd Rundgren - destaquen dos esdeveniments

(fot Lester Cohen)

L’estrena ja sabuda del documental The Sparks Brothers i l’estrena del musical Annette, escrit i musicat per ells mateixos. Aquesta, està previst que es passi en la inauguració de la 74a. edició del Festival de Cannes, després de moure’s del maig, al 6 de juliol i que aquest any, II de l’Era Pandèmica, dirigirà Spike Lee. La pel·lícula, ambientada a Los Angeles, l’ha conduit Leos Carax i la protagonitza Adam Driver i Marion Cotillard. 

És la història d’un còmic, Henry, i una cantant, Ann. Son la parelleta ideal, simpàtica, intel·ligent i elegant. Però quan neix la seva filla, Annette, les seves vides canviaran de dalt a baix. La veritat és que explicat així, fa poques ganes. 

Russell Mael, en declaracions al NME va dir que havia sigut una experiència increïble. ‘Vam escriure la història, vam fer-ne tota la música, pensant en que seria el proper disc d’Sparks. Després vam conèixer a Carax, que ja va fer servir How Are You Gettig Home? a Holy Motors. Li vam enviar tot, li va agradar i va voler dirigir-ho’. Cinquanta anys del seu primer disc i desborden energia. 

DOM & THE WIZARDS, PASSEJANT PEL BOSC ENCANTAT

NOU REGISTRE

És verdaderament màgic el darrer treball de l’estimat Dom Trimboli, el geni al darrera de Wireheads, la banda d’Adelaida que ens va deixar quatre esplèndids discos la dècada passada

(fot Alex Gordon Smith)

Amb  Dom & The Wizards, s’envolta de personatges de fades i follets, d’herois a qui ningú fa cas, tots ells il·luminats per espiadimonis i cuques de llum. Les cançons d'aquest segon àlbum de nom The Australian Cyclone Intensity Scale, van desfilant com si es tractés d’una hipotètica representació en un calidoscopi. S’hi poden entrellucar des de les vivències del folk psicodèlic britànic, fins les essències teatrals del Bowie de finals dels seixanta. Per fer-nos una idea Trimboli, comenta referint-se a Outlaws And The Cops: ‘No va de res que es pugui resumir de manera real. És més o menys un poema consistent en una sèrie d’anècdotes acolorides i desventurades de la dona protagonista de la cançó, una dona que compren totalment el significat de la vida’. Doncs posem-nos les sandàlies i sentim l’herba sota els peus. L'edita l'australiana Tenth Court.

TRAAMS, EL MILLOR NARCÒTIC

NOU REGISTRE (O CASI)

Des de la petita ciutat de Chichester al sud de l’illa, Traams han posat fil a l’agulla i a principis de mes van fer realitat el llançament en format EP, del què han estat fent els darrers... cinc anys

L’altre realitat és que és una llàstima. No pel resultat, que és brillant, sinó perquè, visto lo visto,  no puguin ser més productius. Porta per nom, el treballat títol de 4 Songs, que sumat al meravellós disseny de portada, confirma que gairebé ho han fet com un favor. Hi trobem l’esplèndida The Greyhound i IRW, lliurades l’any passat, més la recuperada A House On Fire, i la inèdita Karma Kat. Tots han estat enregistrats per Theo Verney a Brighton i el llançament es produeix via FatCat Records en 12”. Les quatre peces responen, com no, a totes les expectatives. 

MAJOR MURPHY, ESCALF PER A MOMENTS DE DUBTES i CONFUSIÓ

NOU REGISTRE

Aquest és d’aquells discos que sempre podràs posar al plat i escoltar tranquil·lament mentre et preguntes que dimonis estàs escoltant

Senzilles melodies creades a partir del geni que separa el pop madurat, del verd. Major Murphy formen part del grup d’aquelles bandes americanes que feien un pop sense més pretensions que les de fer la vida més agradable. 

És el segon àlbum de la banda de Michigan, es diu Access i ha sortit via Winspear. Jacob Bullard i Jacki Warren construeixen un reguitzell de perles de power pop de baixa velocitat des d’on ens injecten autèntiques dosis de anti-inflamatori amb temes com In The Meantime, Rainbow o Flower des d’on poder posar a prova la medicina alternativa.  I deixat d'Ibuprofenos.

TASCHEN TREU EL NAS A BARCELONA

LLIBRES

Sembla que el senyor Taschen ja ens considera mereixedores de que hi hagi un espai on poder comprar els seus llibres a Barcelona

Ni que sigui per uns dies. Es tracta doncs, del que en diuen els que es dediquen a posar-hi noms a les coses, d’una pop-up. Està situada al 167 de Pau Claris, va obrir el dimarts i estarà oberta fins el 16 de maig d’11 del matí fins les 8 del vespre. No cal dir que l’editorial alemanya gaudeix d’un catàleg de llibres especialitzats en art, fotografia, cine per sucar-hi pà, en edicions molt acurades i d’un important ventall de preus. ‘Si podemos alargar, alargaremos’ va dir Jesús Martinell un dels responsables de la casa. Si depèn de nosaltres, cap problema.

(font Taschen)

THE HUMAN CENTIPEDE, EL GÈNERE DE TERROR EN VINIL

ALTRES REGISTRES

Per a les que els agradin les pel·lícules de terror amb tocs originals i polèmics, AMS Records acaba d’editar per primera vegada, la banda sonora en vinil, d’un dels treballs que encapçala la llista

Es tracta de The Human Centipede, la cinta ideada, produïda i dirigida el 2009 per l’holandès Tom Six, on descriu el malson que viuen tres incauts en mans del malvat Dr. Heiter, interpretat pel carismàtic actor alemany Dieter Laser, tristament desaparegut fa una mica més d’un any.

La van compondre Savage & Spies (Patrick Savage i Holeg Spies) i la conformen deu temes electroacústics que encaixen perfectament amb la trama. La pel·lícula ha guanyat nombrosos premis en diferents festivals de cine de terror i forma part de la subcultura urbana amb mencions en espais com The Simpsons o South Park, i continua acumulant seguidors. Aquesta primera edició inclou les famoses il·lustracions d’Ed Harrington i un tatuatge temporal amb la il·lustració del centpeus dissenyat pel propi Dr. Heiter. 

WOLF ALICE, ETERNA ADOLESCÈNCIA

A LA VISTA

Encara queden bandes com les que Louise Wener va mig-batejar parlant de la seva, amb l’expressió another band with front girl

Una d’aquesta corda i que fa honor a la fórmula és Wolf Alice, que ahir va avançar Smile, el segon tema del que serà el seu tercer àlbum. Portarà per nom Blue Weekend i sortirà a mitjans de juny via Dirty Hit.

Ellie Rowsell va dir en una entrevista recent a Radio1 de la BBC, que per fer Smile es va inspirar en el desig que té d'anar contra la gent que fa suposicions sobre ella. Després de la nyonya The Last Man On Earth, el primer avançament, Smile és tot el contrari. Una envalantonada cançó que, tant pel que te de positiu com de negatiu, situa al quartet de Londres allà on ho van deixar. El vídeo que l’acompanya, l’ha dirigit Jordan Hemmingway que ja ho va fer amb l’anterior single. Crec que no ens esperen gaires sorpreses.

FUCALES, ALENADA DE POP FRESC

NOU REGISTRE

Aquesta no ens l’esperàvem. Fucales, un joveníssim i tendre quartet de Bergen, la ciutat de l’est de Noruega voltada de fiords, enriqueix el panorama amb un patchwork musical com el de la portada del seu flamant debut

Son cinc temes en format EP amb el nom de Deep Under, del que es fa difícil precisar el gènere, tal com ells mateixos reconeixen. Expliquen que toquen segons senten, segons el seu estat d’ànim. Així, en ell trobem des de la inicial Introludium, una peça que comença com una banda sonora de Morricone, amb una nítida trompeta donant pas a unes guitarres preludi del que ens tenen preparat, per entregar-nos a Verona, potser el tema més polit i sinuós, una melodia on la veu agafa un envoltant protagonisme èpic que Black Midi s’encarrega de girar amb el seu calculat desgavell. Amb Mirror tornem al so més indie-alternatiu, amb capes de distorsió que fan de llit a les veus i els instruments de vent – metall i fusta – on mostren tot el seu potencial creatiu i esperançador. Son Leon Torskangerpoll (guitarra i veu), Mari Singstad (baix i veus), Simon Stenersen (trompeta i veus) i Mikkel Baltasar, amb disset anys (bateria). Del milloret del que portem d’any.  

(fot Linn Heidi Stokkedal)

GALACTAPUS, FESTIVAL EXPERIMENTAL

NOU REGISTRE – VÍDEO

Hi ha àlbums que et desperten tots els sentits... i instints. Qui diu que l’experimentació està aparcada? Son de Minneapolis, la ciutat actualment coneguda per ser on la policia practica el tiro amb els ciutadans negres

Els membres de Galactapus es proclamen portadors de l’space-aquatica, que no és res més que la mescla de substàncies, entenguis psicodèlia i punk. Com la seva música, les lletres formen part del pastís. Emancipada, un pel calavera, com el costat lluminós de les bandes serioses experimentals de l’estil de The Residents, Snakefinger o fins i tot Wire. Des de Galactapus diuen que es troben a gust amb les energies i éssers més elementals, l’aigua, els ocells, el paper d’alumini... Segons comenten, componen a partir de les sensacions que es transmeten abans i mentre es preparen abans de començar. 

Fa una setmana, han fet entrega d’un nou vídeo amb la cançó Aquatron Brother del que expliquen: ‘Tot està fet per nosaltres mateixos. La història transcorre a casa d’un de nosaltres, al pati. Molt amateur, però amb ganes de fer-ho bé. El títol fa referència a un dels reproductors de 8 pistes que utilitzem, un disseny particularment sinistre i retro-futurista’. Màgicament descarat.

BALLAKÉ SISSOKO ENS APROPA A LA MÚSICA CONTEMPLATIVA

NOU REGISTRE

Ballaké Sissoko amb la Kora, actua com un conjur vibracional. Però anem per parts

Sissoko és un músic nascut a Mali el 1968. Ha tocat amb Toumani Diabaté o Taj Mahal, i és membre juntament amb Rajery i Driss El Maloumi del grup 3MA (Madagascar-Mali-Marroc). La Kora, per aquelles que com jo mateixa no estem al cas, és un instrument de l’Àfrica Occidental que te 21 cordes muntades en una closca de carbassa, d’on surten meravelloses ressonàncies. Sissoko te llançats diferents enregistraments, la majoria d’ells, amb la participació d’altres músics.

Recentment ha editat Djourou, un disc que ens apropa a sons que aprofundeixen en les nostres pobres ànimes mancades de vitamines essencials. A la cançó que porta el títol de l’àlbum, hi trobem a la virtuosa Sona Jobarteh, intèrpret també de Kora, multi-instrumentista i cantant anglesa d’arrels gambianes amb el primer i inspirat duet del disc. Amb Jeu Sur la Symphonie Fantastique l’acompanya Patrick Messina al clarinet i Vincent Segal al violoncel mentre Sissoko els va llençant notes com si fossin esquitxos. A Guelen escoltem la immensa veu del music també de Mali Salif Keïta. La Kora te el seu tema amb la veu de la cantant de Nouvelle Vague, Camille Dalmais, que deixa de costat les versions, per submergir-se en la màgia de l’instrument. A Frotter Les Mains, fa duet amb el músic de rap francès, nascut també a Mali, Oxmo Puccino, en una prodigiosa conversa amb la Kora de Sissoko. El músic anglès d’ascendència italiana Piers Faccini hi posa el seu granet de sorra a Kadidja i Arthur Teboul, la veu de l’elegant banda de París, Feu! Chatterton, és qui comparteix Un Vêtement Pour La Lune, el darrer tema d’aquest inspirat, i inspirador treball, editat pel segell francès Nø Førmat. Posar el disc i contemplar. Quina de nosaltres vol res més?

THE ARMED, LA MEVA IAIA EN DIRIA POCA-SOLTES

NOU REGISTRE

El col·lectiu de noise-punk de Detroit, The Armed, ahir va llançar el seu tercer àlbum. Es diu ULTRAPOP i surt via Sargent House. Mantenen la divertida actitud de no descobrir cap dels noms dels membres que componen la banda

El disc conserva les formes habituals. Ritmes frenètics, desenfrenos i fer els cràpules tot el que es pugui. En conjunt però, ben construït i ben amanit des de les bases de la cultura pop més intemporal. Afirmen: ’Crear art vital significa entregar al públic tensions que siguin novedoses i intrigants. Amb el temps i l’us, es tornaran menys novedoses i efectives, convertint-se en noves expectatives. Ara seriosament, ULTRAPOP vol crear una experiència a l’oient diferent del que hagi sentit fins ara. Una rebel·lió oberta contra la cultura de l’expectativa en la música ‘hard’. És una versió alegre, sense gènere, anti-punk per crear en l’oient, l’experiencia més intensa possible. És la cosa més dura, més bonica i més espantosa que vam poder fer’.

Tony Wolski, Chris Pennie, Nick Yacyshyn o Ben Koller son alguns dels nom que corren. Expliquen que constantment hi ha gent entrat i sortint o musics convidats, amb el que es fa difícil nombrar tots els que son. Alguna vegada també s’han descobert persones que s’han fet passar com a membres de la banda amb noms inventats. Doncs això: la banda més cràpula del moment.

EL NOU D’AZITA, SENSE SUCRES AFEGITS

NOU REGISTRE

La carrera de Azita Youssefi, s’ha de veure com la d’un pintor, sencera. És així com s’entendran les noves referències, en l’evolució, i mantidrem la fe 

La músic experimental nord-americana d’origen iranià, actualment amb 50 anys, va tenir la seva etapa blava amb The Scissor Girls i després amb Bride Of No No, abans d’adentrar-se en la fase “adulta” i el trajecte que la duria fins a Glen Echo. Afortunadament, amb aquest disc recupera, encara que des d’un classicisme un pel excessiu, l’ànim de temps passats. S’atreveix a obrir el disc amb una cançó que no fa ganes de seguir. Per sort, amb Online Life, If U Die, Bruxism o la que tanca, la virtuosa Don’t, li posa el caràcter al disc que predisposa a seguir-li la pista... camí d’una vellesa tranquil·la. Edita Drag City.

(fot. Thomas Comerford)

MUTE SWAN, LES COSES CLARES i LA XOCOLATA ESPESSA

NOU REGISTRE

El shoegaze encara belluga. Un moviment aparegut a finals dels 80 al Regne Unit i consolidat ràpidament per bandes que totes coneixem, o hauríem

N’hi ha de tots colors i formes. N’hi ha que, més de trenta anys després – japonesos sobretot – encara fan coses interessants, sorprendre és difícil, però son una bona colla que així mantenen la flama d’un sub-gènere del que totes tenim molt bon record, o hauríem.

Una d’elles és Mute Swan. Un quartet nord-americà format el 2014 comandat per Mike Barnett (Forest Fallows) acompanyat de Prabjit Virdee (baix i veu), Thomas Sloane (guitarra) i Gilbert Flores (bateria). Fins ara havien tret un mini-àlbum en format cassette i un grapat de singles. Finalment fan el debut ‘oficial’ amb aquest Only Ever, editat per PIAPTK (People In A Position To Know). Melodies plenes de brutícia, amb veus de no haver trencat mai un plat, son la formula infal·lible. L’àlbum el tenien al cap des de 2017, per això dels nou temes que el componen, n’hi ha que ja coneixíem, com Burnt Almonds o Enough Fun. ‘Es van regrabar moltes guitarres barrejades amb demos antigues. També la bateria i algunes veus’ explica Barnett. ‘A vegades agafava una veu enregistrada impecablement i la reproduïa en una vella gravadora de cassette per embrutar-la. Després experimentàvem, que és amb el que ens entreteníem més’.

Pel vídeo van treballar amb Adan Martinez Kee, que tenia experiència amb el format cinta i així, es va poder apropar a l’estètica de la banda. És un tema de temàtica social, escrit en motiu d’unes protestes que hi va haver en contra de la construcció de l’oleoducte anomenat Dakota Acces Pipeline. Barnett ho fa extensiu al moment actual, ‘la lletra assenyala als poderosos, que pretenen representar a la gent quan en realitat només defensen els interessos del poder econòmic’ explica. En el vídeo s’hi pot veure una representació d’aquests poders, un home de negocis, un policia i el Papa de Roma. Es deixen el polític de torn.

FLOWERS THROUGH CONCRETE: EXPLORATIONS IN SOVIET HIPPIELAND

de JULIANE FÜRST

editat per OXFORD UNIVERSITY PRESS

LLIBRE

M’arriba del consulat de Rússia un exemplar del darrer llibre publicat per Juliane Fürst. És el primer estudi complert sobre els hippies soviètics i la contracultura a l’antiga URSS

El moviment hippie, es va poder viure de diferents maneres i en diferents etapes arreu del món. La revolució dels hippies va ser oficialment proclamada l’estiu de l’amor el 1967, a San Francisco. D’aquí es va escampar pel mon a diferents velocitats. Per exemple a Europa va arribar casi a la vegada. A Espanya, tot i considerar-se una reserva espiritual, encara que d’un altre tipus, no es va establir fins a la dècada següent. Excepcionalment, a Catalunya, per obra i gracia dels ‘fills de papá’ que podien visitar Londres i Paris, va arribar casi al mateix temps també. A la URSS, com és de suposar, la cosa va anar diferent. A segons a on, encara l’esperen.

Juliane Fürst, és una historiadora especialitzada en subcultures soviètiques. Al llarg de més de deu anys ha realitzat una tasca d’investigació i recerca incloent més de 130 entrevistes amb hippies jubilats que també van estar inspirats per la música i estil de vida que els hi podia arribar d’altres latituds. El resultat és aquest llibre Flowers Through Concrete: Explorations In Soviet Hippieland i que ha editat Oxford University Press del que la revista Wire n’informa i publica una interessant entrevista amb l’autora.

(foto de la col·lecció particular de Misha Bombin)

Aquest període de treball, va originar altres produccions que es poden tenir en compte. Des d’una exposició al Wende Museum de Los Angeles amb el nom de Socialist Flower Power: Soviet Hippie Culture in the Summer of 2018 i tota la documentació generada, fins a una molt interessant pel·lícula documental, Soviet Hippies (2017) del director estonià Terje Toomistu.

El mur de Berlín va començar a caure el 9 de novembre de 1989 i la Unió Soviètica desapareixia dos anys després, el 8 de desembre de 1991 amb l’anunci oficial de Gorbachov. Però els i les hippies russes ja feia uns quants anys que vivien, o ho intentaven, segons els costums occidentals que, com totes, tant avorrim. Les paradoxes de la vida.

JOHN DWYER, TED BYRNES, GREG COATES, TOM DOLAS, BRAD CAULKINS. SUFICIENT

NOU REGISTRE

Ens arriben pocs discos com aquest Endless Garbage. Dreceres basades en el free jazz i l’experimentació per les que t’aventures i a vegades et perds i altres vegades tot el contrari.

Però dreceres de les que sempre en sortiràs havent descobert alguna cosa. Aquest camí és de John Dwyer. Un camí que, com passa en aquests casos, el va trobar gairebé per casualitat. Un dia, va escoltar com improvisava el bateria Ted Byrnes al seu local d’assaig i es va sentir atret per aquells sons tan alliberats. Per l’experiment es va posar en contacte amb Greg Coates pel contrabaix, Brad Caulkins pels vents i Tomas Dolas (company seu a Osees) amb els teclats. La gravació es va fer independentment, per separat, a partir de les bases prèvies de Byrnes a la bateria. No es coneixien, tampoc hi van haver assajos. Dwyer considera que vivim immerses en un caos d’acumulacions materials, emocionals i d’informació, i amb necessitat de més. Però que ‘també hi ha moments de gran bellesa, enginy i compassió en el camí, només has de saber on buscar, per això, Endless Garbage semblava un títol força apropiat’.

Dwyer és un dels músics més actius i inquiets de Los Angeles, ciutat on resideix. Pel que més se’l coneix, és per haver fundat el 1997 els Osees (Thee Oh Sees) amb els que ha editat 23 àlbums d’estudi. Endless Garbage surt dela mà del seu propi segell, Castle Face Records.

John Dwyer

(fot. Alexis J. Gross)