dijous, 30 d’abril de 2020

MARIA McKEE, BENVINGUDA DE NOU

CRÉIXER

Sempre m’ha agradat això del cow-punk. Ella n’era la reina

El 1985, amb 21 anys, va editar el primer àlbum amb Lone Justice. El 1989 va treure el primer disc amb el seu nom. Ara, després de gairebé 13 anys sense gravar res, edita La Vita Nuova via Fire Records, el que deseguida, els que en saben, han catalogat com la culminació d’aquest temps i el què ha passat.


El disc, ha patit varis impulsos involuntàris, que han estat la mort del seu germanastre Brian McLean (dels imprescindibles Love), la dissolució del seu matrimoni de més de 20 anys i la relació amb una mare amb totes les complicacions del món. L’atmosfera de les cançons és densa, la producció orquestral ajuda i les ombres del pop barroc dels seus admirats Scott Walker (inevitable pensar en ell), Kate Bush, Nick Drake, John Cale i algun Bowie ho remarquen. ‘Estava en un lloc realment fosc, fosc i fosc, i sabia que l’única forma de sortir-ne era escrivint’, diu McKee. Es va mudar a Londres i les cançons van anar apareixent. ’Les sentia grandioses i sentia que havien de ser treballades amb un suport d’arranjaments orquestrals un punt dramàtics’ explica.


A l’igual que Dante, de qui ha agafat el títol, McKee es va trobar al mig del viatge de la vida, com en un bosc fosc i fora del camí. Mirar enrere i observar les turbulentes passions del temps passat, pot ser dolorós però també molt productiu. Serà sens dubte un dels discos de l’any. La reina ha mort. Visca la nova reina. 



dimecres, 29 d’abril de 2020

SE’N VA CHRISTOPHE, EL YÉYÉ TRISTOT

TRASPÀS

El dijous 16 d’abril la música yéyé perdia un dels seus generadors

El músic i cantant Christophe traspassava a la ciutat de Brest a la Bretanya per les complicacions habituals d’aquest dies a partir d’un emfisema pulmonar. Als seus 74 anys continuava en actiu dintre de les seves possibilitats. Temes com Aline o Les Marionnettes, ambdues del 1965, el van posicionar entre els que llavors remenaven les cireres de la chanson pop francesa. Després, amb la discogràfica parisenca Les Disques Motors, va treure Les Paradis Perdus (1973) i Les Mots Bleus (1974), tocant sostre amb Le Beau Bizarre (1978). Ben situat, es va dedicar a fer el que li venia de gust, com fer coses amb Alan Vega, enduent-se els elogis dels que en saben.

Christophe el 1965, fotografiat pel reconegut fotògraf francès Hugues Vassal 

Quan es mor algun personatge popular, un dels papers del polític responsable de cultura, consisteix en fer veure que n’era un admirador. Franck Riester, el ministre de torn francès, s’expressava així a twitter:Ses mots, ses mélodies et sa voix nous ont transportés, nous ont émus. Avec la disparition de Christophe, la chanson française perd une part de son âme, mais le bleu doux-amer de ses chansons est indélébile. Je pense à sa femme et à sa fille’. Per cert, aquest acabament queda fatal.



dimarts, 28 d’abril de 2020

EXPERIMENTAL I ESSENCIAL

David Behrman, Paul DeMarinis, Fern Friedman, Terri Hanlon & Anne Klingensmith

She's More Wild...

ALTRES REGISTRES


Amb el nom de She’s More Wild, el col·lectiu format per David Behrman, Paul DeMarinis, Fern Friedman, Terri Hanlon y Anne Klingensmith, han editat aquesta meravella musical

Sortida de la productiva cantera de Mills College, una escola d’art instal·lada a Oakland, demostra com de bé es poden gastar els diners. El treball, que data del 1981, fins ara només sabien de la seva existència, quatre privilegiades. Corria tan sols una part i en una auto-edició de 3 pistes en 7”. A partir d'ara, via el segell australià Black Truffle, el tenim a l'abast totes les mortals interessades.


Son les influències de les desconcertants obres de Coil? La inspiració de les sinuoses peces de Julia Holter? Masteritzat per Kassian Troyer a D&M Berlín, està en circulació des del mes passat amb textos i imatges d’arxiu. Per les desconeixedores com jo, oportunitat única.

Quin seria l’adjectiu? Màgic? Captivador? Prodigiós? Jo el classificaria d’apta per enfavar-se.



dilluns, 27 d’abril de 2020

JEFF TWEEDY, HO FUM


LLIBRES

Va sortir a finals del 2018 i traduït a l'espanyol ho va fer a finals del passat any. L’ànima de les bandes Uncle Tupelo i Wilco, va escriure alguna cosa semblant a unes memòries que es llegeixen molt fàcilment


Dintre, hi trobes paràgrafs que uns et ressonen més que altres. Aquestes dues transcripcions m’han semblat de les sucoses. La primera, fa referencia a aquella cosa tan típica d’obturar-se davant determinats estils de música, habitual en el que es diu ser un baix de sostre. La segona, directament a la supèrbia. Sense pels a la llengua, parla des del backstage amb relació als seus companys de viatge i dels aspectes personals amb els que s’ha atrevit. Segur que ha estat una bona teràpia.

... Pero cuando conocí a Jim (O’Rourke), encontre a alguien con la misma pasión y emoción por escuchar a dos violines tocando la misma nota durante media hora que por escuchar a Supertramp. ...

... Era todo lo contrario a muchas persones que había conocido en mi vida con grandes col·lecciones de discos. Él sí quería compartirla. Yo estaba mas acostumbrado al mundo patológico, posesivo y secretista de los empleados de las tiendas de discos y su inclinación a acaparar los descubrimientos musicales como si fueran preciosa información para invertir en bolsa. No quieren que lo escuches, ni siquiera quieren que sepas que existe, porque – hasta unos extremos poco saludables – es lo único sobre lo que cimentar su identidad, por no mencionar una sensación enfermiza de seguridad laboral. ...

Jeff Tweedy
fragments pàgines 190 i 191 de Vámonos [ para poder volver ]
edició en espanyol editada per Sexto Piso – octubre 2019
(traducció Esther Villardón)


diumenge, 26 d’abril de 2020

LEWSBERG, RESPECTUOSOS

SUBJECTES AL COVID 19

Ja amb el primer disc de títol homònim del 2018, van obligar a tothom a mirar i escoltar-los


Ara, amb aquest segon que en teoria és el difícil, trenquen tòpics i ho fan millor que mai. Evidentment no inventen cap sonoritat nova, però és que no va d’això – per fi ho he pogut dir! Si els comparem amb Television, Talking Heads o... la Velvet Underground, cal res més per anar amb el cap alt fins que et facin mal les cervicals? Lewsberg – el nom fa referencia a l’escriptor també holandès Robert Loesberg – continuen sent de Rotterdam i el conformen Arie van Vliet (veu i guitarra), Michiel Klein (guitarra), Shalita Dietrich (veu i baix) i Dico Kruijsse (bateria) quatre musics lleials al Sant Grial del pop.

I el de sempre, sortirà en vinil, però quan? No ho saben ni ells. Ah! I el disc es diu In This House. Realment sensacional. Espero que tinguin una llarga vida com a grup.


dissabte, 25 d’abril de 2020

MAQUINA – WHY?

1970 – 2020
ANIVERSARI

Tot i fer 50 anys, ‘el croissant’ és manté més fresc que mai.

L’any 1970, Harrison anunciava la dissolució dels Beatles. Hendrix i Joplin desapareixien per sempre amb pocs dies de diferència un de l’altre. Un dels representants de la ‘crosta catalana’, l’Oriol Regàs, posava la pasta per a l’organització del Festival Permanent de Música Progressiva al Saló Iris de Barcelona. En l’àmbit social, el desembre uns quants ‘intel·lectuals’, també catalans, fan una tancada a Montserrat en suport dels presos d’ETA que estan sent ajusticiats a Burgos i Allende guanya les eleccions a Xile mosquejant molt i molt a Nixon. Entre mig de tot això, surt editat per Diabolo un dels discos dels anomenats de proximitat que a més pot figurar entre lo milloret i més selecta dels discos progressius europeus.

primera formació
(foto Villier-Batiste)

El grup, fora de la música, destacà per la moguda interna amb entrades i sortides de personal al llarg dels quatre anys de funcionament oficial fins la seva dissolució el 1972. Fundat el 1969 per Jordi Batiste (veu i Baix), Enric Herrera (teclats), Lluís “Luigi” Cabanach (guitarra) i Santiago “Jackie” García Cortés (bateria), el 1969 enregistren un parell de senzills. Un any després sense “Jackie” García i la incorporació de J.M. Vilaseca “Tapi” (bateria) i J.M. París (guitarra) enregistraran als estudis Gema de Barcelona, aquesta impressionant obra.

Pocs que en tenim, i els hi fem el cas que els hi fem. Houston, tenim un problema, com també van dir fa 50 anys.





dijous, 23 d’abril de 2020

HOLY WAVE, ADULTS I CAP A ENDINS

NOU DISC

Tenim en vistes el que serà quart disc de la banda instal·lada a Austin


Una nova col·lecció de 10 temes presumiblement més introspectius pel que s’escolta en els dos talls avançats, que Holy Wave han generat sobre la dualitat que representa la vida diària i la vida en la pràctica del camí personal. En relació als 4 minuts i mig que dura Escapism, en una entrevista recent on se’ls hi preguntava per la merda de plan en que vivim, asseguren que en realitat la intenció és adoptar un enfocament menys ‘fatal’ i més comprensiu’. 

fot Rob Fitzpatrick

Soterrats per tots els amplis Fender i les barretes d’incens que van trobar, expliquen que van ser 14 intensos dies d’enregistrar capes i capes de so alçant un envà dels d’abans. Interloper els consolida. De nou via ReverberationAppreciation Society, en comptes del 8 de maig previst inicialment, per l’assunto que totes sabem, la data de sortida serà a primers de juliol.



dimecres, 22 d’abril de 2020

THE GERBILS, CONTAGI EN FORMAT POP

RE-EDICIÓ

Melodies pop encomanadisses enregistrades en un quatre pistes


El col·lectiu Elephant 6, la casa que en el seu dia, parlem de principis dels noranta, va ser el que es coneix com uns influencers – cada vegada em sona pitjor la parauleta – amb bandes com Neutral Milk Hotel, The Apples in Stereo, Elf Power o The Olivia Tremor Control, l’any passat van reprendre l’activitat re-editant una d’aquelles joies que en el seu dia, per no se sap quins ets i uts, va passar desapercebuda. 


Es tracta de Are You Sleepy? el disc de debut de The Gerbils llançat el juny de 1998 per Earworm Records. Els culpables eren Scott Spillane, John d’Azzo, Will Westbrook i Jeremy Barnes que van originar la química prodigiosa amb la corresponent explosió que ningú gairebé va sentir. El disc tenia tot allò de que es presumia fa vint anys, aquell indie-rock de baixa fidelitat que airejava l’ambient i tot allò que segueix-ho buscant encara avui, frescor. Una nova oportunitat.

dimarts, 21 d’abril de 2020

SLIFT, PLUJA D’ESTELS DES DE TOLOSA

NOU DISC

L’Occitània sempre ha sigut territori misteriós, de llegendes, terra adobada per a bandes com Slift


Després d’un prometedor debut amb La Planètte Inexplorée (2018), des del mes passat que està al carrer aquest Ummom, el segon i explosiu treball d’aquest terceto de Tolosa que si d’alguna cosa pot presumir és de saber d’on venen. Cap a on van, el camí que els queda per fer, esperem que sigui igual o encara més interessant. Space-rock, psicodèlia i progressiu a parts iguals, son les proteïnes que els han alimentat des que van néixer. El pit del que han xuclat probablement fos el de la deessa Lakxmi. Un trippy de cuidadu.

Havien de tocar el passat dia 4 a Barcelona. Hi haurà més ocasions.



diumenge, 19 d’abril de 2020

MR. ELEVATOR, VISIONS ONÍRIQUES

NOU DISC

Aquest és un àlbum que em pot acompanyar en mil i una situacions de la rutina diària. I no parlo de la cullonada en que estem ara


Parlo de l’existència real de la vida: als núvols. Aquella amb la que coexistim. La que ens situa a la zona zero, de confort absolut. Tomas Dolas (teclista a Oh Sees i mil projectes musicals més a part de ser el capo de l’Studio 22 de Los Angeles) aporta ajuda valuosa. Ha deixat de dir-se Mr.Elevator & The Brain Hotel per dir-se només Mr. Elevator, i aquest Goodbye, Blue Sky, és el seu nou treball editat a primers d’any via Castle Face Records. Així, la cosa ja no te excusa. 

S’apropa directament a les músiques de bandes sonores dels anys setanta – una mica estil Air, per entendre’ns – sintetitzadors, flautes, xiuxiuejos, suaus percussions i molta, molta bruma. 



dissabte, 18 d’abril de 2020

LA BOCA DELS STONES, ES MANTÉ GROSSA

ANIVERSARI

Està clar que si ens fixem que entre els quatre membres més o menys originals que queden sumen més de 300 anys, adonar-nos de que el mític logotip dels morros i la llengua a fora compleix cinc decennis, no hauria de suscitar cap interjecció del tipus: oh!

John Pasche al seu jardí el 2010

El musicòleg i escriptor Joobin Bekhrad ha parlat per telèfon amb John Pasche en motiu de l’aniversari del mític disseny. En treu detalls que compartim. A començaments del 1970 John Pasche, un estudiant de la Royal College of Art de Londres, va ser l’escollit per recomanar-los a la banda. Estaven buscant un dissenyador per fer el cartell de la gira europea en vistes. Després d’una primera trobada de Mick Jagger i Pasche, quan van tornar a quedar, la cosa no fluïa. La primera idea la va rebutjar i quan Pasche ja ho donava per perdut, explicava anys després que Jagger li va dir: ‘Estic segur de que pots fer-ho millor, John’. Centenars d’esbossos després i en una nova reunió, el cantant sembla que va ser més clar, volia ‘una imatge que pogués funcionar per sí sola... com el logo de la Shell’En una mena de brainstorming de l’època, Jagger va posar sobre la taula per a que la veies, una imatge de Kali, la deessa hindú. Que si patatím, que si patatàm, però el cas és que el dissenyador va rebre l’impacte de la boca oberta de Kali i la seva llengua disparada. ‘No volen representar els llavis del cantant, això forma part del mite. El que sí pretenia era manifestar una simbologia de protesta’ explicava Pasche. 

carta de l’equip Stone
dirigida a Pasche donant-li instruccions

Un anys després, l’abril del 1971, es va estrenar. La seva primera aparició va ser a l’Sticky Fingers, on se’l veu a la contraportada, a la galeta i a l’insert. Explica que li van pagar 50£ i una mena de bono de 200£ més. Especifica que va ser el 1976 que les coses es van començar a posar a lloc al redactar-se un contracte entre ell i l’equip d’advocats del grup, amb la participació del 10% dels ingressos nets de les vendes del merchandaising on surtis el logo, encara que no va ser fins el 1982 quan va vendre els drets d’autor que va tocar alguna cosa amb més cara i ulls. Pasche es parteix el cul recordant que ‘podria viure en un castell si els hagués conservat, encara que en aquells temps les lleis respecta a les autories, tenien molts buits’. Portaven ja la directe posada.

L’original, propietat des del 2008 del V&A Museum, s’havia d’exposar a finals d’aquest mes al Grande Halle de la Villette de París en una exposició titulada Revolutions: Records and Rebels 1966-1970. Hi haurà més ocasions.



divendres, 17 d’abril de 2020

SEABLITE, SENSE CANVIS

NOVETAT EN 10”

Seablite son tres tipes i un tipos segurament molt nets i endreçats que s’estan fent un lloc en l’espai indie-fuzz des de l’àrea de San Francisco




Es notava amb Grass Stains And Novocaine, el seu debut en format LP de l’any passat, i es continua notant amb aquest High-Rise Mannequins, un EP en preciós format 10” que conté quatre temes amb la soltesa d’uns Veronica Falls però menys intel·lectuals, sortit recentment. Afortunadament, aquest mon continua subministrant bandes per alimentar les àvides mestresses o mestressos de casa ansioses o ansiosos de moure’s al ritme de pinzellades pop com aquestes. El vídeo, creat amb anterioritat al festival que estem vivint, va ser filmat, dirigit i editat per Max Holste. Molt apropiat.



dijous, 16 d’abril de 2020

PLASTIC IDEAS, AMB LA TORRE GÀLATA AL FONS

NOUS REGISTRES

A traves del director turc Fatih Akin i la seva pel·lícula Gegen Die Wand (2004) vaig arribar al també seu Crossing the Bridge: The Sound Of Istanbul (2005)

Un meravellós documental protagonitzat per Alexander Hacke (Einstürsende Neubaten) patejant-se la ciutat a la recerca de la diversitat de sons que la inunden. I d’aquestes visualitzacions, a enganxar-me als sons de la metròpoli de l’estret del Bòsfor. De totes les seves parts, emergeixen un fotimer de sons. Cada un amb els seu matís.

Tota obra però, ha de tenir el seu propi segell. Aquesta característica pot venir donada per diferents imputs i sempre per sumar. És el cas de Plastic Ideas que les atmosferes que dibuixen amb el seu indie-pop van reforçades pels sinuosos i fascinants aromes turcs. Des de casa seva a Istanbul, Berkan Çalışkan va sembrar la llavor de la banda composant la majoria de temes. El març del 2019 va editar un primer senzill, Geceleri Daha Endise Verici Olur i el maig un segon, aquest ja amb Mevzu Records. Birden Uyandim n’és el tercer single previ al llançament de l’àlbum. El màgic perfil de les mesquites vistes des del pont de Gàlata segur que l’hauran inspirat.




dimecres, 15 d’abril de 2020

JIMMY WEBB, MARXA

LA BOTIGA DE VERITAT DEL ROCK’N’ROLL, PERD LA SEVA ÀNIMA

TRASPÀS

Encara que sembli mentida, la gent seguim morint com abans. D’accident de cotxe o de càncer, com és el cas

Jimmy Webb en la seva excentricitat i generositat, darrera del taulell i fent de guru-estilista, va ser un dels personatges peculiars dels darrers anys a Nova York. Amb el seu sentit de l’humor i energia, va saber fer-se un espai en la societat musical de la ciutat. Des de Marky Ramone, Iggy Pop, Deborah Harry i Chris Stein, Henry Rollins, David Johansen, Patti Smith, tots havien de passar per on feia de gerent, Trash and Vaudeville a l’East Village, fins que el 2017 va obrir la seva pròpia botiga I Need More – per la cançó d’Iggy Pop – al Lower East Side.

Als 16 anys va arribar a Nova York, era el 1975. Va treballar de barman, de perruquer i es va enganxar a coses que no hauria durant 20 anys, vivia a Tompkins Square Park sota les estrelles i tirava enrere, tornant a casa, a Wynantskill un poble al nord de la ciutat. En va sortir pels pels i va tornar a la ciutat que estimava amb una energia renovada, on va crear l’escena que el va fer feliç a ell i a tota la gent que passava per la botiga. Li va costar però al final ho va aconseguir. Va traspassar dimarts als 61 anys.


dimarts, 14 d’abril de 2020

VICTORIA FINAL D’ART FUND

PROSPECT COTTAGE ES QUEDA

ESTÍMULANTS

Ei! Que l’Estat no serveix de res, per si alguna encara en tenia dubtes a aquestes alçades

L’única via passa per iniciatives personals lliures de l’aparell castrador a qui només l’interessa dirigir i finalment destruir tot allò que imaginem. Per això ens n’alegrem i molt de l’èxit obtingut per Art Fund al haver aconseguit els 3,5 milions de  lliures i poder així quedar-se amb la que va ser casa de l’artista plàstic i cineasta Derek Jarman, que va traspassar el 1994 per complicacions relacionades amb la SIDA. La campanya va començar aquest passat gener i han estat més de 7.300 les donacions obtingudes des de llavors. A Tot De Pop ja ens vam fer ressò de l’inici del moviment per evitar que el que va ser santuari de l’artista, acabés convertit en un McDonalds o alguna cosa pitjor.


Stephen Deuchar, director d’Art Fund ha declarat: ‘Ara pot semblar alguna cosa menor en comparació amb la crisi epidèmica que ens envolta. Però hem de pensar que els darrers anys de Jarman a la casa van ser un exemple inspirador d’optimisme, creativitat i fortalesa tirant endavant amb els estralls de la malaltia i en aquest context l’èxit de la campanya sembla més apropiat per l’època’. Després de tot això que segons Deuchar és cosa menor, nosaltres podem seguir confiant disciplinadament en aquells que des de dalt han de preservar la cultura en majúscules. I qui tingui esperança que la continuï conservant.



pel·lícula amb Super-8 de Derek Jarman per als Sex Pistols

dilluns, 13 d’abril de 2020

SHADOW SHOW, COM SORTIDES DE LA NEVERA

POWER SIXTIES

Shadow Show estan sent presentades com la recuperació de la vitalitat musical perduda de Detroit, la seva ciutat


Tenen el segell de les velles bandes de garatge-psicodèlic on imperava el ritme trepidant produït per guitarra, baix i bateria. Elles son Ava East, Kate Derringer i Kerrigan Pearce i ja tenen tot el material a sobre la taula des del febrer via Burger Records i Stolen Body, deu temes que ens recorden que l’amor segueix estant en l’aire per molt que algunes s’esforcin en fer-lo caure. El 2018 van treure un parell de singles i ara amb el debut format àlbum, expandeixen les lluminoses i poderoses guspires dels enyorats anys seixanta com si el temps no hagués passat. 



diumenge, 12 d’abril de 2020

THE WOLRD OF BANKSY, A BARNA

ESPAI TRAFALGAR – BARCELONA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La veritat, la crisi aquesta ens va agafar amb els pixats al ventre. La conseqüència?: l’estroncament d’exposicions com aquesta


Quan l'autoridad competente i els seus voluntaris col·laboracionistes ens deixin, podrem visitar de nou l’street-art de Banksy entre les parets de l’Espai Trafalgar. S’hi poden veure més de 100 reproduccions de mida real de diferents obres que l’artista ha fet entre el 2000 i el 2018 a Gran Bretanya, França, Estats Units, Israel i Palestina. L’exposició s’estructura en tres espais, una amb les de l’illa, un altre amb les de París i una tercera amb les reproduccions dels Estats Units i les que va fer al mur de Betlem. Hi podem trobar molts dels grafits més populars, Coppers Kissing, No Ball Games, Pulp Fiction o Napalm Can’t Beat That Feeling a part d’una rèplica de l’entrada i d’una de les habitacions de l’Hotel Walled Of, situat al davant del mur de Cisjordània.


Per a fans del graffiti, de la polèmica o curioses de mena. Em classifico en aquestes darreres, però també soc de les que pensa que TOT forma part de l’espectacle, els que munten l’exposició i l’artista que no hi dona el permís però que molt elegantment penja a la seva web la total desvinculació amb qualsevol de totes i cadascuna de les exposicions que es van fent de la seva obra a tot el planeta sense parar i que a més té cost zero al tractar-se d’obres falses. Les rèpliques, segons explica el comissari de la mostra, estan realitzades per deu artistes urbans que tampoc volen que se sàpiga qui son perquè no volen apropiar-se de l’obra de Banksy, sinó difondre-la. Ah! I abans de sortir de la galeria, no oblidem de passar per la botiga de merchandaising de l'Espai Trafalgar

dissabte, 11 d’abril de 2020

THE BYE BYE BLACKBIRDS, S'HI HAN TORNAT A POSAR

NOU DISC

Amb el convenciment de saber que amb la fressa que fan emplenen l’estomac de tot Déu, continuen editant coses que fan que em caiguin les calces avall


Els Bye Bye Blackbirds tornen a conquerir el premi a la capacitat de produir cançons amb veus arrossegades, guitarres rasposes i timbals de cop constant que destil·len rutilants harmonies, com les d’aquest If It Gets Light que presenten per fer boca en un vídeo que els hi ha confeccionat el seu col·lega Jonathan Segel (Camper Van Beethoven). A finals de mes treuen nou treball, Boxer At Rest. L’ha produït Doug Guillard (Guided By Voices, Nada Surf) i ha estat enregistrat als llegendaris Hyde Street Studios de San Francisco. 

Omplen l’estomac i no fan gens de cremor.



divendres, 10 d’abril de 2020

THE FLATMATES, A ESPATLLES DELS NATZARENTS

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Escoltar aquest disc pot produir commoció. L’exaltació és producte d’un estat de goig i com que estem en Setmana Santa, resulta molt apropiat

The Flatmates, la més que mítica banda de Bristol, una de les que van inaugurar la cursa del C86, per fí treuen el seu primer àlbum... 34 anys després de començar la guerra! És via HHBTM Records (EE.UU.) i Subway Organization (Europa).

Martin Whitehead s’acompanya de la cantant Lisa Bouvier per fer uns tirabuixons que ni la meva iaia. La banda es completa amb Mattias Lidehäll (baix), Brian Price (bateria) i Rocket (teclats i casa seva, que hi te un estudi i és on es va enregistrar el disc). Les col·laboracions, ben trobades és poc, Wendy Pickles (The Popguns), Katie Gatt (Personal Best), Geoff Gorton (The Charlie Tipper Experiment), Thomas Aherne (The Proctors) i Harry Furniss.


La química produïda ha culminat en una col·lecció de tretze temes que ens subministren totes les vitamines que necessitem per passar sense processons miracoloses. O sigui que deixa’t de collonades de l’herbolari i apuja el volum. Amb la commoció no t’en adonaràs de que estem ben fotuts.



dijous, 9 d’abril de 2020

MAKE YOUR FLEXI-DISC


PROMOCIONA’T!

El dissenyador i tècnic de so japonès resident a Londres Yuri Suzuki, com ara disposa de temps perquè és bon minyó i no surt de casa, ha fet realitat el somni que tenia de petitet


Explica que quan era un marrec ‘estava en una banda de punk i volia fer els meus propis discos, però mai vaig poder fer-ho perquè sortia molt car’. Amb la Easy Record Maker, ja ho podrem fer i per un preu assequible, encara que com ell mateix reconeix, el so és bo, però de baixa fidelitat.


Fabricat per la companyia nipona Gakken, disposa d’un “recording stylus” que registra el so en discos de plàstic de 5”. Senzillament s’ha de connectar qualsevol tipus de reproductor d’audio, iPhone o un portàtil, posar el “llapis” sobre la superfície, seleccionar si el vols en 33 o 45RPM i donar-li al play. A continuació ja et pots llançar per exemple amb la teva versió del Resistiré i enviar-li per correu a un amic. És una idea.

Al Japó ja es pot adquirir l’aparell. A més llocs, fins a finals d’any res. Tema de papers.




dimecres, 8 d’abril de 2020

THANKS FOR COMING, EN EL PUNT DE MIRA

EDICIONS FÍSIQUES

Viu a Brooklyn, però com si les hagués composat asseguda en el balancí del porxo de casa la seva àvia a Woodstock

Enregistrades i en funcionament des del desembre de 2017, han sigut tretze cançons – d’un total de vint-i-quatre – les escollides per Rachel Brown per a l’edició d’aquest No Problem en flamant vinil de color en edició limitada via la barcelonina Beauty Fool Records i a disposició de totes a partir de finals d’aquest mes d’abril.

(fot. Julie O)

No entraré a qüestionar l’elecció de les triades, em limitaré a destacar les meravelles d’algunes d’elles. Temes com Trying, una base inalterable sobre una endreçada melodia, el bonic terrabastall de Decisions (And The Aftermath) o el zig-zageig infal·lible de Friends Forever, son excusa suficient per donar-li tota la confiança. Sota la batuta de Rachel Brown hi trobem Charlie Dore-young (guitarra) Mike Kolb (baix) i Nate Amos (bateria). Sí que té un transfons de quan la generació X dominava la terra. Possiblement el transmeti la familiaritat del porxo de casa de la seva àvia.