divendres, 28 de febrer de 2014

FOREST SWORDS + BB&C

CONCERTS

Nova visita de Forest Swords, Matthew Barnes per als amics, per presentar Engravings, el seu àlbum de debut editat l’estiu passat. El músic anglès, amb la seva interessant proposta d’electrònica s’ha sabut fer un lloc destacat farcit d’elogis a la velocitat de la llum, entre mig de l’actual diàspora d’ofertes existents en aquest camp. Ho farà al vestíbul de Casa Ramona a l’avinguda de Rius i Taulet, seu d’una estimada entitat bancària. Les coses són com són.

 


També ens visita avui la formació BB&C composta per Tim Berne, Jim Black i Nels Cline, membre de Wilco des del 2004. De la mà d’aquests tres mestres de l’exploració musical, es promet assistir a un concert de sonoritat singular. Dins del Festival de Jazz de Granollers i en el recinte del Casino.

 
 
 

ATURAT EL BIOPIC SOBRE GREGG ALLMAN

VIDES QUOTIDIANES
 
Midnight Rider, la pel·lícula dirigida per Randall Miller que repassa una part de la vida de l’històric músic de Nashville i que encarna William Hurt, de moment s’ha parat.
 
William Hurt / Gregg Allman
 
 
La causa no pot ser més tràgica, l’estavellament, en plena feina a la població de Jesup a l’estat de Georgia, d’un tren de càrrega contra un cavallet que s’estava utilitzant per filmar una de les seqüències al costat d’una via de tren i que va produir la mort d’una persona i ferides a altres set. 
 
Sembla ser que després de passar els dos combois previstos, va aparèixer un tercer donant poc temps de reacció al personal per allunyar-se’n o per aturar-lo, provocant la mort de Sarah Elizabeth Jones, de 27 anys i membra de l’equip de rodatge com assistent de càmera.
Sarah Elizabeth Jones
 

 
El film està basat en el llibre My Cross To Bear, les memòries escrites per Gregg Allman el 2012. 
Allman en la presentació del llibre
 
 
 

dijous, 27 de febrer de 2014

L’HOME DEL CARRER

FRANCESC PI DE LA SERRA
 
1964 - 2014
RECUPERANT CLÀSSICS

Sinó recordo malament, va ser la meva estrena en el terreny dels directes. Era cap el 1977 (l’any no el tinc gaire clar) en el que se’n deia l’antic picadero del Barça, que no era altre que el Palau Blaugrana 2  que hi havia a la Travessera de les Corts amb Arístides Maillol. Amb el nom de Catalunya amb Cuba, hi van actuar Silvio Rodríguez (no tinc clar tampoc si va actuar també Pablo Milanés) i en Pi de la Serra. I allà, asseguda a la graderia lateral, em vaig estrenar amb 'l'home del carrer'.   Louise Ogier

EP d’Els 4 Gats editat l’any 1964 per Ediphone (Edigsa)

EP d’en Francesc Pi de la Serra editat l’any 1964 per Ediphone (Edigsa)
amb el famós tema L’Home Del Carrer, que ara fa els 50 anys del seu enregistrament.


 
primers 80? (fot. Toni Catany)
 

René Thomas: guitarra solista
Francesc Pi de la Serra: guitarra rítmica
Manuel Elias: baix
Josep Farreras: batería
 


 
 
 

dimecres, 26 de febrer de 2014

POSTPUNK – ROMPER TODO Y EMPEZAR DE NUEVO

SIMON REYNOLDS
 
Editat per: CAJA NEGRA EDITORA
LLIBRES
 
Continuem amb la ‘bombolla editorial' i, la veritat, no estic acostumada a que s’editin tants llibres cosa que fa que el pressupost del mes, tot i ser el més curt de l’any,  estigui fent figa. Aquest és un exemplar que encara que es concreti en una època força masegada, ho fa però des del seu costat intel·lectual. Escrit pel conegut periodista Simon Reynolds, expert precisament en analítiques musicals, va ser editat originalment el 2006, i ara fa uns mesos, set anys després de veure la llum, surt publicat en espanyol per una editorial argentina.
 
 
Simon Reynolds

 
Com es pot llegir en la contraportada, inspirats en moviments d’avantguarda pictòrica com el dadaisme, cas de Cabaret Voltaire, el teatre obscur d’Artaud cas de The Pop Group o Contortions, estimulats per Godard o Brecht, cas de Gang Of Four o per les excentricitats de l’autor francès Alfred Jarry, cas de Pere Ubu, moltes de les bandes que van existir entre finals dels setantes i els primers vuitantes no existirien tal i com les coneixem si no hagués sigut per tots ells. Al purisme estrident del punk, el postpunk li va oposar eclecticisme i hibridesa. La majoria d’elles, dins de l’estatus de bandes de culte, s’ha hagut de conformar en haver influenciat a bandes que han tingut l’èxit que elles no van tenir o alimentar a l’actual febre de neo-postpunk com la mateixa LCD Soundsystem, Franz Ferdinand o Interpol. 
 
El cert és que moltes de les bandes que apareixen en aquest llibre com Throbbing Gristle, Liquid Liquid o The Fall per citar-ne només tres, formen part, sens cap mena de dubte, d’una de les darreres avantguardes generades a través de la música. 
 
 

 
 
 

BILL CALLAHAN

CONCERTS

Avui, a la sala dels mil noms del Paral·lel de Barcelona, el darrer d’aquests, Barts, Bill Callahan estarà expandint el seu vast repertori avalat per ja una extensa i intensa carrera, primer amb Smog i després en solitari. En aquesta nova visita, presentarà Dream River, àlbum editat l’any passat i que manté cohesionada, tota l’essència de les històries que tan bé sap dibuixar. 

(fot. Erich Schlegel) 
 
 
 

 
 
 

dimarts, 25 de febrer de 2014

SUBWAY SYMPHONY

CURIOSITATS
 
No ho veig clar. Em considero una noia oberta de mires i crec en l’avantguarda i la transgressió sistemàtica. Però la idea què James Murphy porta rumiant des de fa 15 anys respecta a que cada vegada que facis voltar el torniquet en cada una de les 486 parades del metro de Nova York a l’entrar, soni una melodia, entenc que pugui generar polèmica. Però potser es tracta d’això. 
 
James Murphy
 
El metro de Nova York te previst aviat fer alguns canvis amb el sistema de lectura de les targetes i l’ex LCD Soundsystem ho veu com l’ocasió perfecte per fer-ho i convertir-ho en alguna cosa més melodiosa. La idea és que cada estació tingui el seu propi so, de manera que, tot el metro de la ciutat, es converteixi en una simfonia. I Xim pum!. Em pregunto si és que ara ja no ho és, una simfonia.
 
Afegeix que el cost no és gaire elevat, que només es tractaria de programar diferents timbres. De moment els que remenaven les cireres amb l’ex-alcalde Bloomberg li van dir que na nai del Paraguai i vol tornar-ho a provar, ara amb el nou alcalde, el pintoresc Bill de Blasio. I ell, convençut del projecte, ha obert aquesta pàgina, per donar suport a la idea. És el que té de bo internet.


 
 
 

ANNA DEFLORIAN

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY
 
Anna Deflorian és una interessant i activa artista de Trento amb multitud de treballs i projectes en diverses ciutats europees. El 2012 va està exposant en una col·lectiva a la llibreria Fatbottom de Barcelona i actualment presenta, amb una exposició, el seu nou llibre d’il·lustrracions Roghi a Spazio Corsivo de Berlín. 
 
A partir d’una il·lustració de Deflorian, la fotògrafa Giulia Mazza en fa la seva re-interpretació.
 
 
 
 

dilluns, 24 de febrer de 2014

VIDEO DE LA SETMANA

VIDEO
(setmana nº 09)

PERFECT PUSSYI
Filmat i editat per: Lukas Hodge



I HAVE LOST ALL DESIRE FOR FEELING
2013 – (CASSETTE AUTOEDITAT)
 
Propera edició de l’àlbum (març):
SAY YES TO LOVE
2014 – CAPTURED TRACKS
 
 
 


 
 
 

diumenge, 23 de febrer de 2014

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT DE BARCELONA

ESPAI JOVE DE LES BASSES – BARCELONA
 
22 – 02 – 2014
CONCERTS
 
La 19èna edició del Minifestival començava amb més o menys puntualitat, però acabava, malauradament, amb presses per qüestions d’horaris municipals. Suposo que forma part del preu per poder utilitzar una instal·lació com un centre cívic. I dic malauradament perquè el final estava sent absolutament pletòric de la mà de la banda que tancava. Però anem a pams. 
 
Els primers a trepitjar l’escenari van ser Ausells, banda mig de Barcelona i Lleida que destil·len un pop excesivament net i pulit, però per sort, a mida que es van anar escalfant, sobretot en Ferran Perera i en Ramon Piqué, el to va pujar aconseguint despertar l’interès més enllà d’amics i familiars que eren, casi, tot el públic que en aquella matinera hora mig omplia la sala. Els van seguir The Yellow Melodies, el veterà quartet liderat per un polifacètic Rafa Skam amb la seva peculiar proposta on hi caben des de versions de clàssics del ye-ye, incloses en una fantàstica trilogia vinílica recentment editada, fins altres carregades d’ironia pop escenificació inclosa. Brillant la versió de Material Girl de Madonna. Ja per començar a recuperar temps, van haver de sortir per cames i, també per això, ens vem quedar amb ganes de més. 
 
Ausells
 
The Yellow Melodies 
 

El torn de Mariona Aupí, que va servir per deixar clar d’una vegada per totes que hi ha coses que són com anar amb bicicleta, que no s’obliden. Tocada per la gràcia, només l’ha de desplegar, com ahir. La segueixen els madrilenys Band À Part, grup ancorat musical i visualment parlant a 25 anys enrere, quan els tambors de ‘la movida’ i derivats, repicaven encara amb contundència. Van defensar el llegat amb total dignitat. A continuació venia una nova ocasió per somiar desperts, i per la manera com funciona, s’havia d’estar al tanto. Perquè arriba, desenfunda la guitarra, desplega el seu exquisit repertori més o menys habitual amb alguna frase feta entremig de tema i tema, recull l’admiració que se li perpetua i marxa per allà on ha vingut. Lo de Nick Garrie comença a ser de psicoanalista. Pigmy, el músic que l’acompanya, ha de parlar seriosament amb ell. 

 
Mariona Aupí 
 
Mariona Aupí
 
Band À Part
 
Nick Garrie
 
 
S’apropava un dels moments de la nit. L’esperada aparició de Isabel Monteiro al capdavant de Drugstore. Ningú va poder quedar indiferent a la seva actuació. Moments contundents, els que manava amb el baix i moments serens per escoltar la seva prodigiosa veu. Un cop finalitzada l’actuació, va gaudir d’un merescudíssim bany de masses. Per tancar, una de les bandes que millor estan evolucionant en el paisatge de la música alternativa, els Electric Soft Parade. Ens va fer gronxar en melodies pop cap a passatges d’intensa psicodèlia, fins que algú, amb poques ganes de complicar-se la vida i mancat de tota simpatia, va dir que ja n’hi havia prou, convidant-nos a tots a marxar cadascú a casa seva. Era la segona vegada que ens visitaven, l’anterior fa només 12 anys.
 
Drugstore 
 
Drugstore
 
The Electric Soft Parade
 
The Electric Soft Parade
 
 
L’entrada, a 10€, que no és ni el què val la polèmica T10 (13€ si et decidies a anar-hi a darrera hora). Algunes de les actuacions hauria de ser del tot normal veure-les a elles soles, ni que sigui en una sala amb un aforament poc nombrós. Tot plegat, és una manera més de veure com funcionem.
 
 
 

dissabte, 22 de febrer de 2014

FESTIVAL INTERNACIONAL DE BENICÀSSIM 2014

17, 18, 19 i 20 DE JULIOL – BENICÀSSIM 

NOTICIES I ALTRES RUMORS

Un dels festivals més importants, a nivell mediàtic, que es desenvolupa amb iniciativa estrangera als Països Catalans, s’incorpora a l’espectacle del degoteig de noms a l’espera d’obtenir una bona pesca, sota el titol de Sun, Sea, Sound (and beer). 
 
 
 
A clàssics de festival com Manic Street Preachers, Charlatans o James, s’uneixen M.I.A. o Jake Bugg que al costat de Tame Impala, banda obligada en qualsevol festival ‘veraniegu’ que es vanti de ser el més modern de tots, passen a ser els primers esquers per obtenir una bona carretada de visitants i de retruc un bon calaix. Altres noms són The 1975, Klaxons, Of Montreal, Courteeners, The Presidents Of USA...
 
Entre mig de comentaris sobre la seva continuïtat per culpa de la mala gestió econòmica del festival o d’altre color com el del seu màxim responsable, Mr.Vince Power, sobre que aquest any portarien grans noms per celebrar el 20è aniversari, de moment es col·loquen a la casella de sortida.
 
 
el propietari del negoci en la roda de premsa
 de presentació de l’any passat
 
 
 

THE MISSING LEECH

LA BOTIGA DEL PRIMAVERA SOUND – BARCELONA
 
21 – 02 – 2014
CONCERTS
 
Després de quatre mesos de forçosa inactivitat, ahir vaig tenir la gran sort de poder tornar a veure i escoltar al compositor de Vilatorrada que torna amb ganes, idees i el millor humor. En el repertori, temes clàssics i l’avançament d’alguna novetat encara al caballet en procés de gestació. Així doncs, el retorn de The Missing Leech, no ens pot augurar un millor futur.
 
 
 
 

divendres, 21 de febrer de 2014

BOMBAY BICYCLE CLUB

CONCERTS
 
Clàssica banda de Londres que de diverses inspiracions i influències en fan un segell modèlic del pop més anglès. Amb el darrer treball editat, el quart en format gran, So Long, See You Tomorrow acabat de posar a les prestatgeries, circulen amb ell sota el braç ensenyant-lo amb orgull. No en va se l’està posant pel cel. Avui, a la sala Bikini.
 
 
 
 


DRUGSTORE – EL POP FESTIVAL

DINÀMIQUES DE MASSES

Dissabte, 9 de setembre de 1995. Parc de Can Solei de Badalona. 

Eren els mesos previs a la xufla que havia de venir i colgar-ho tot i aquest festival va ser dels darrers festivals amb cara i ulls, sense encotillar, organitzat per una encara tendra Iguana. Recordo que hi havia un bon ambient entre els assistents, molt bon rotllo i per descomptat que no hi va assistir ni un guiri, cosa que imagino ajudava a que es respirés aquell ambient tan relaxat. El parc estava i suposo que encara està, al mig de Badalona, apartat del casc antic, però dins la ciutat. No era massa gran i estava envoltat de vivendes, fet que converteix en impensable realitzar alguna cosa semblant en l’actualitat. Potser per això ja no va haver una segona edició, preparada i cancel·lada a darrera hora?
 
 
 
Drugstore, una de les bandes que hi va tocar, acabava de treure el seu primer treball, un àlbum absolutament rodó que els va posar al punt de mira de tots els allà presents. La seva líder, la carismàtica Isabel Monteiro, ampolla de vi en mà, va ser un dels noms que a tots se’ns va quedar a la memòria. Divuit anys i escaig després, la tornem a tenir aquí i curiosament en un festival dels que en tots els aspectes, afortunadament, més s’apropa a l’esperit d’aquell ja llunyà Pop Festival. 
 

Isabel Monteiro

 

Drugstore estarà actuant demà dissabte, al Minifestival a les 10,20 de la nit.

Text i fotografies del festival, cedit molt amablement per Claudi Ros.


Drugstore al Pop Festival l’any 1995
 
 

DAVID BOWIE, ESTIMA MASSA ESCÒCIA

QÜESTIONS COL·LATERALS

Aquest dimecres se li va concedir el guardó al millor artista masculí britànic en la gala dels Brit i per recollir-lo va delegar l’assistència en Kate Moss, que va llegir un breu missatge preparat pel propi cantant per a l’ocasió. La cosa va anar així, Moss comença: “Good evening, ladies and gentlemen. David has asked me to say this. I'm completely delighted to have a Brit for being the best male – but I am, aren't I, Kate? Yes. I think it's a great way to end the day. Thank you very, very much … and Scotland, stay with us."
 
No se n’ha pogut estar: “Escòcia, queda’t amb nosaltres”. Ja ho diuen que la gent gran pot deixar anar el que li doni la gana sense témer les possibles conseqüències. 
 
Moss, dimecres, amb el vestit que va popularitzar Bowie l’any 72
(fot. Ivan Gavan)
 
David Bowie amb la jaqueta d’Alexander McQueen pel disc Earthling del 97
 
 

dijous, 20 de febrer de 2014

CÒPIES RARES

RUMIAMENTES I BARRINADES
 
Se’ns poden revelar grans i interessants discos o altres artefactes, de la manera més simple, com pot ser en una caixa de saldos en un magatzem atrotinat al bell mig de la plana de Vic o de la manera més ortodoxa i cara, com pot ser a través de internet a un venedor grec. Interessant ho pot ser de mena. De car, ja depèn de molts aspectes, definits i indefinits. 
 
Minimal-Synth / Industrial
Cassette d’edició limitada de 300 còpies, llançat pel segell francès Déviation Culturelle el 1986. Compilació de bandes italianes a la cara A i espanyoles a la B.
 
Rar de nassos.
 
 
 
 

LA CIUDAD SECRETA - SONIDOS EXPERIMENTALES EN LA BARCELONA PRE-OLÍMPICA 1971 – 1991

JAIME GONZALO

Editat per: MUNSTER RECORDS
LLIBRES

En mig d’uns dies que ja s’han batejat com de la bombolla de llibres de música, comprovar que aquest no és ‘un altre llibre’ que ens descobreix la sopa d’all, és el què ens poden aportar aquestes pàgines escrites per un dels nostres periodistes musicals escollits per la santíssima trinitat. La presentació ens diu que exposa el moviment de rock experimental que hi va haver a principis i mitjans dels setanta a Barcelona i aprofita per exposar una anàlisi social del moment. 
 
Encara que es faci des de punts de vista preestablerts, és del tot esperançador veure que es publiquen llibres que poden anar fent llum a una part important de la història musical més propera.
 
Publicat per Munster Records, es pot aconseguir per 48€ amb 3 CD’s de propina. 
 
 
 
 
 
 

dimecres, 19 de febrer de 2014

CULTS – WE’VE GOT IT

MINUTS MUSICALS
 
No inventen res, però ho fan prou bé. Una banda que circula en format de dos, que són Madeline Follin i Brian Oblivion, i des que van dir som aquí, que han passat a ser una de les parelles més cool del moment a la ciutat de Nova York. Sort que tenen. Dos discos editats, Cults el 2011 i Static el 2013 han sigut suficients.
 
 
 
Vídeo del tema extret del segon àlbum amb imatges del thriller d’estètica pop de tot un clàssic del cinema europeu dels seixanta, Col Cuore In Gola, dirigida per Tinto Brass i protagonitzada per Jean-Louis Trintignant i Ewa Aulin. No em cal res més.
 
 

 
 
 
 
 

ANDY WARHOL

ART – INSTAL·LACIONS - DISSENY
 
L’artista pop per excel·lència, ho és també de les finances. Perquè com diu un bon amic pintor, ‘l’important no és pintar bé, sinó vendre’t bé’ encara que en la majoria de casos aquesta feina correspongui als afortunats hereus. 
 
 
 
La casa Artprice, especialitzada en aquestes afers, ha donat a conèixer com han anat les coses aquest any passat i com era de suposar, gràcies als canvis que hi ha hagut en el món capitalista perquè canviïn el menys possible els quartos de butxaca, el modest món de les subhastes ha anat a més – exactament un 13% – encapçalant el rànquing la britànica Christie’s seguida de la nord-americana Sotheby’s.
 
 
 
D’aquesta manera, el mític pintor s’emporta la palma al ser l’artista més cotitzat en les subhastes destronant a Basquiat que l’ha liderat els darrers dos anys i que l’ha enviat directament al quart lloc. Així, la part alta queda compartida per l’espanyol Picasso, els xinesos Dagian Zhang i Baishi Qi, l’irlandès Francis Bacon i l’alemany Gerhard Richter, l’únic que encara belluga i es pot vendre ell mateix.
 
cartell de l’exposició en motiu de la reunió de la Velvet Underground
a la Fondation Cartier Pour L’Art Contemporain de Jouy-en-Josas
 
 
 

dimarts, 18 de febrer de 2014

NICK GARRIE

CONCERT
 
 
 
Nick Garrie avui a Castelló, demà dimecres al restaurant Vermell de Manresa i dissabte al Minifestival a Nou Barris.
 
 
 
 

 
 
 

THE LVERPOOL SCENE – AMAZING ADVENTURES OF THE LIVERPOOL SCENE / 1968 (RCA)

DISCOS
 
Realment són de Liverpool i el seus orígens, la bullida general de finals dels seixanta. Van formar-se al voltant del 67 a partir d’Adrian Henri i Mike Hart provinents de l’escena poètica de la ciutat que es van unir amb Andy Roberts, Mike Evans, Percy Jones i Brian Dodson, resultant una barreja de poesia i música que els va comportar tantes lloances com crítiques. El 1968, de la mà de John Peel que els hi va produir aquest primer àlbum, van començar una molt interessant carrera tocant al costat de bandes com Fleetwood Mac, Nice, o Roy Harper i l’estiu del 69 es van arribar a embarcar en una gira amb Led Zeppelin.
 
Però malgrat totes aquestes premisses que suposadament hauria d’haver-los ajudat a tenir una certa popularitat, mai van arribar a gaudir-la. La marxa de Mike Evans i Percy Hones l’estiu següent, no va fer més que empitjorar les coses i la banda es va desfer no sense haver aconseguit abans, editar quatre discos.
 
 
 
 
 
Tramcar To Frankenstein o el fantàstic Batpoem que obren les respectives cares d’aquest primer disc o el tall en varies parts titulat Che Guevara, son una trosset d’història tan desconeguda com imprescindible de la música pop. A la portada, es poden veure alguns membres de la banda posant amb companys i amics al davant d’un pub on la banda tocava sovint potser perquè, en el segon pis del mateix immoble, hi tenien un apartament.
 
Queen’s University – Belfast 1979

 
 
Es diu que Allen Ginsberg, era un dels seus grans admiradors, segurament perquè com algú suggereix molt encertadament, aquest és un àlbum que barreja de forma molt lliure la poesia de Che Guevara, el super-heroi Batman i LSD amb un gran talent musical.