dilluns, 30 de desembre de 2019

ANY NOU, VIDA NOVA

TRASPASSOS

La gent marxa que dona gust. Gent que ha tingut a veure amb la cultura pop de formes diferents però que tots posen el seu granet de sorra. És d’agrair

Fa 10 dies va agafar la direcció cap al túnel Claudine Auger, imatge de l’imaginari cinematogràfic de l’era de la ‘guerra freda’. Ahir ho va fer Vaughan Oliver, creador de imatges emmotllades de bandes imprescindibles.

En el paquet de la saga Fleming, hi va tant ell com elles. Per això ens fem ressò del traspàs de Claudine Auger qui va interpretar a Dominique “Domino” Derval al film Thunderball (1965), la quarta entrega. Tret d’excepcions, el paper se l’enduien majoritàriament actrius angleses, i en el seu cas, els que posen els calés, no els hi va fer el pes l’accent de Paris que arrastrava i li van doblar la veu. També de forma irregular, és ella i no 007 qui mata el dolent, Emilio Largo, el contrabandista amb un ull tapat. Va morir fa una setmana a Paris als 78 anys.




Vaughan Oliver va néixer el 1957 i a principis dels 80 va començar a treballar pel segell 4AD per fer història. Al llarg d’aquella dècada i la següent, va crear portades per discos de bandes com Pixies, Cocteau Twins, Lush, Pale Saints per citar-ne quatre, que formaven part de l’escuderia del mític segell de Londres creant una marca que no feia més que augmentar el seu valor. En una entrevista on es dirigia als futurs dissenyadors deia: ‘Leave yourself open to those tangential journeys’ referint-se a les coses que poden passar per atzar. ‘Happy accidents’ en deia. Tenia 62 anys.





dissabte, 28 de desembre de 2019

LIVE PEACE IN TORONTO 1969


RECUPERANT CLÀSSICS

Ara fa 50 anys que es va celebrar el famós concert Live Peace a Toronto. El show es va dur a terme el setembre editant-se el disc tres mesos després, pocs dies abans d’acabar l’any


La ufanor que es vivia, disposava els encontres per a que succeïssin manifestacions d’aquest to i intensitat. Experimentar amb gent a partir de la creativitat compartida, ens fa evolucionar. Aquell dia els operaris, apart dels mestres de cerimònies John Lennon i Yoko Ono, van ser Eric Clapton (post Bind Faith), Klaus Voormann i Alan White (pre-Yes) que amb el nom de Plastic Ono Band van parir una criatura més de la fèrtil dècada dels seixanta encara que fos a les darreries i per cesària.


La presentació del concert va anar a càrrec de Kim Fowley i originalment el disc va ser editat amb un calendari de tretze mesos a l’interior de la carpeta. Encara tenim molt per aprendre.

Dizzy Miss Lizzy  (Larry Williams)
Yer Blues (John Lennon/ Paul McCartney)
Cold Turkey (John Lennon)
Give Peace a Chance (John Lennon)
Don't Worry Kyoko (Mummy's Only Looking for Her Hand in the Snow) (Yoko Ono)
John, John (Let's Hope for Peace) (Yoko Ono)


dijous, 26 de desembre de 2019

CARAMEL, ENS VEIEM A CARNABY STREET

NOVETAT DISCOGRÀFICA

A Londres, a dia d’avui li queda ben poc - per no dir gens - de l’ambient que la va inundar al llarg d’una dècada i que se li deia Swinging London


Tot i així, sortosament hi ha un grapat de bandes que mantenen la fogarada de l’expressió. Hi ha els Temples o aquests Caramel que van fent les seves primeres passes. Els responsables d’aquests efluvis vaporosos, i el conseqüent vehicle trippy-cular son Sasha Moxon (teclats i cordes), els bessons William (veu i guitarra) i Jordan Cunningham (baix) i Cedrid Monzali (bateria). El debut es diu Deluxe Edition, via DuoPoly Records. Aplicats de debò.




dimarts, 24 de desembre de 2019

EL REI DE LES CRISPETES

TRASPÀS

El dia 10 d’aquest mes, als seus 97 anys, ens va dir adéu amb la mà des de Nova York, Gershon Kingsley, que poca gent sap qui era si no es diu a continuació que va ser el culpable del conegut Popcorn

Kingsley (dreta) i Bob Moog el 1970

D’origen alemany, va néixer l’octubre del 1922 però quan va fer els 24 va tocar el dos cap a Nord Amèrica on va fer tota la feina musical, especialment per diferents programes de televisió. El 1966 va enregistrar en col·laboració amb Jean-Jacques Perry l’àlbum The In Sound From Way Out! que val la pena dir-ho per fer-li una mica de justícia. Després va venir “la cançó” composada el 1969 tot i que la flauta no va sonar fins tres anys després, quan Hot Butter, una banda de covers instrumentals de Nova York, en va fer una versió i totes ens vam posar a ballar.


És una de les cançons que tothom coneix. Qui no l'ha taral·lejat alguna vegada? Però d’aquí ha dir que està considerada el primer èxit mundial de la música electrònica, potser només farem que augmentar la cultura del totxo, i no precisament el d’argila.



diumenge, 22 de desembre de 2019

L’ÉPÉE, A NOMÉS DUES HORES DE COTXE


2019 DIABOLIQUE TOUR
L’ÉPÉE + THE TWIN SOULS
EL MEDIATOR – PERPINYÀ
20 – 12 – 2019

DIRECTE

Amb un disc editat aquest any que servia com a petita mostra, aquesta explosiva unió de l'ex-Brian Jonestown amb els Limiñanas augurava moltes i bolt bones vibres a l'hora de posar-lo en escena, aixó com molta expectativa pel que podien ser capaços de provocar


Per això estava al corrent de la gira que duien a terme i que acabava aquest divendres passat a Perpinyà. La sala lluïa magnifica, i el públic, fet i conscient del que estava a punt de viure, molt lluny de l’esvalotament i el xivarri acostumades a patir a les terres del sud, guardava amb respecte l’aparició del grup, actitud que, per gran satisfacció de tothom, va perdurar al llarg de tot el concert. Lionel i Marie Limiñana, Emmanuelle Segnier i Anton Newcombe al front, feien i desfeien totes les sanefes del castell de focs i al darrera d’ells, quatre musics més (tres guitarres, teclats i baix) que construïen la base de soroll necessari pel goig dels quatre.

Cohesionats per l’energia que aporta Newcombe, van tocar quasi tot el disc, més tres temes dels Limiñanas, un total de quinze cançons en hora i mitja de concert que ens va deixar a totes, tal i com esperàvem, travessades per l’espasa que presidia l’escenari. Grateful dead.


dijous, 19 de desembre de 2019

RETRATS ACTUALITZATS


LLIBRES i FOTOGRAFIA

Costa una mica veure retrats de famosillos renovats, per això ens congratulem i rebem aquest llibre amb els braços oberts

L’objectiu de la càmara de Delphine Ghosarossian ha enquadrat a musics com Etienne Daho, Véronique Sanson, Warren Ellis, Josh T. Pearson, Dee Dee Penny (Dum Dum Girls), Edwyn Collins, Thurston Moore o Laetitia Sadier, fins a 46. 



La noia, de 39 anys, s’explica: Fotografiar músics és una conseqüència. Estimo la música, és part de la meva vida, m’acompanya tots els dies’. I conclou: ‘El títol del llibre, Faces Of Sound, Rendez-Vous Photographiques, perquè m’agrada la idea de les reunions, intercanvis. És un diàleg cara a cara on cada encontre és un viatge poètic que, espero, et farà ganes d’escoltar música i comprar discos’. Toma ya. El volum va sortir a finals d’aquest novembre.

Dee Dee Penny (Dum Dum Girls)

Thurston Moore

Edwyn Collins

Laetitia Sadier

Warren Ellis

dilluns, 16 de desembre de 2019

CORNERSHOP SEGUEIXEN AMB NOSALTRES

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Vuit anys, però finalment ha arribat. O està a punt


El tan esperat àlbum de Cornershop, de nom England Is A Garden, estarà al carrer aquest proper mes de març via Ample Play. Les primeres opinions apunten que la banda de Tjinder Singh i Ben Ayres, no han perdut l’humor, però tampoc el costat crític amb el seu país. El disc s’emmarca en una especia d’evocació del tristament famós Black Country al West Midlands,  lloc on va néixer Singh. Aquest No Rock: Save In Roll n’és el primer avançament.





dissabte, 14 de desembre de 2019

LA NENA SAMSÓ, LA DIFERENCIA QUE ENS AGRADA

NOVETAT EN LÍNIA

Donant-se a conèixer en format digital acompanyant-ho amb alguns vídeos promocionals i directes, aquest 2019 ha sigut el seu any d’estrena com La Nena

El resultat és que el duo format per Enka Alonso i Marc Alongina estan treballant per fer el pas amb un disc que ja te nom, Avui i Set Anys Més, a partir de poemes d’ella mateixa.


De moment, el mes passat van deixar anar la criatura perquè fes els primers passos de la mà d' El Mamut Traçut, on figura aquest enganxós Si Sento el Xiulet, que amb el temps, serà fàcil que sigui de les que queden en una situació atemporal privilegiada. Amb una mica d'estil Brossa, lúbrica,... molt ballable i una peculiar enfilada industrial que t’acaba picant l’ullet, transcorre igual que ho fa una oració. Al final no és pas tan difícil. En horari de culte.




dijous, 12 de desembre de 2019

NO NOMÉS ES REEDITA MÚSICA


RECUPERANT CLÀSSICS DEL DISSENY

Amb el disseny comença a passar com amb la música, la recuperació via re-editar o re-produir obres clau o obres que mantenen tot el vigor de quan van ser parides


A més, pots estampar en el full promocional que l’has tornat a posar en el catàleg després d’anys de demanda popular, com és el cas dels Lorenz i el seu clàssic - desaparegut fins ara - rellotge Static, i quedar com un mestre. Dissenyat el 1960 per Richard Sapper, el de la làmpara Tizio i tantes altres creacions intemporals, forma part de tota la colla d’aparells, mobles i estris en general creats aquella inesgotable dècada dels seixanta i que ara, totes a córrer a buscar gent com Matteo Ballardini que s’ha encarregat de fer el dial, les busques o la placa de detecció de moviment. L’única cosa que no se li semblarà ni posant-nos les ulleres de prop serà el preu. Això sí, el torna a produir la casa matriu de la mà de Pietro Bolletta, el net del fundador. L’avi n’estaria orgullós.


Richard Sapper


dilluns, 9 de desembre de 2019

PENNY BETTS ES FAN ESCOLTAR

NOVETAT DISCOGRÀFICA

No perdre's en un oceà d'estils, saber sintetitzar-ho i posar-ho tot en ordre per com a mínim que sembli fresc com un enciam, no ha de ser feina fàcil 

El quartet de Surrey, Penny Betts, se n’han sortit i han posat aquests primers quatre temes en un EP que és la seva estrena en el mon de les músiques. Matt Felix (veu) i Al Finch (guitarra) es coneixen des de l’escola, i superada l’etapa dels grans a la cara, continuen junts i fent coses tan engrescadores com aquesta. Doncs que l’amor els continuï guiant!




dimecres, 4 de desembre de 2019

PEEL DREAM MAGAZINE

NOVETAT DISCOGRÀFICA EN FORMAT 12”

Aquest quartet et poden fer brincar com aquells primers Stereolabs

La banda de Nova York Peel Dream Magazine – picada d’ullet a l’honorable John Peel – comandada per en Joe Stevens, ens pica l’ullet també a nosaltres avançant-nos l’EP de nom Up And Up (Tough Love) mentre esperem el llançament del seu segon disc. Sense abandonar del tot el funcionament casolà, l’han enregistrat, en part, a Greenpoint, comarca de Queens, amb participacions més o menys oficials com la de Jo-Anne Hyun. En ascuas ens tenen!





dilluns, 2 de desembre de 2019

NO SAPS QUE REGALAR PER REIS?


RITUAL

D'aquí res, dos dies, s'acabarà la subhasta per aquest VW Beetle 1303LS Cabriolet del 1977. De moment està en una mica més dels 12.000€ 


El cotxe va ser propietat de Roger Daltrey des del 1977 fins el 2005 que el va vendre a un paio que ara el te a Kuala Lumpur. Amb seguretat un excèntric. Evidentment te el certificat estès pel propi music i cantant i se sap que va fer més de 120.000 kilòmetres amb ell. L’actual propietari li ha canviat l’oli i el filtre.




Ho posen fàcil pels que teniu quartos, no sabeu com gastar-vos-els a part del putu Black Friday i a més, teniu un punt fetitxista. No cal que t’agradin els cotxes. Pensa només amb qui ha estat posant el seu cul en aquell tros de tapisseria durant uns quants anys. Això sí, el volant és a la dreta. Of course. Més info, aquí




divendres, 29 de novembre de 2019

QUE NO PERDEM L’HUMOR


LLIBRES I FOTOGRAFIA

L’Hotel Chelsea de Nova York és com el vaixell insígnia de la degradació sistemàtica que comporta venerar l’èxit material i el diner

Sota el concepte de que no vol ser un cant del cigne d’una comunitat que s’esvaeix, sinó una celebració del que continua sent ( ? ), l’editorial Monacelli Press ha editat un llibre de fotografies realitzades per Colin Miller i els seus corresponents comentaris de l’escriptor Ray Mock sobre aquests habitants que resisteixen. Per a quant de temps?

Tot el contrari de la mena de cosa que demana l’honestedat, la solidaritat i el respecte entre les persones. De casos com el de l’Hotel Chelsea n’hi ha a totes les grans ciutats. Des que a finals de la dècada passada van començar els moviments i a primers d’aquesta, exactament el 2011, va tancar portes a rebre nous residents, que la cosa ha anat a pitjor. Ha tingut varies dates d’obertura, la darrera que sàpiga es va estipular a principis d’aquest any.


fotos actuals - Jen Carlson / Gothamist

Devorat per l’especulació i les ànsies per convertir-ho en un hotel de luxe per part de les grans corporatives immobiliàries – en aquest cas el seu actual propietari és Chelsea Hotel Owner LLC – malgrat la cinquantena d’heroics residents que aguanten com cosacs totes les inclemències i pressions, amb demandes fins i tot contra l’ajuntament, l’estat actual de l’un dia mític hotel, moribund ple de runa, pols i bastides, fa molta pena.

Dylan i Ginsberg al Chelsea

Janis Joplin al vestíbul 1969

Leonard Cohen

els New York Dolls el 1973 en una sessió amb Peter Angelo Simon

els Strokes al terrat

dimecres, 27 de novembre de 2019

THE HUSSY, IMPARABLES

NOVETAT DISCOGRÀFICA

El 2008 van posar-s'hi en serio, inicialment com a duo, Bobby Hussy (guitarra i veu) i Heather Sawyer (bateria i veu)

fot. Brett Stepanik

Algunes afortunades encara recorden el concert de Brooklyn on Bobby li va fuma foc a la seva guitarra. Des de llavors, en una voràgine productiva (han passat per més de 20 segells i tots els formats imaginables) la banda nord-americana ha tret discos, ha fet coses paral·leles (Proud Parents, Cave Curse, Fire Heads) i en definitiva que ha plogut bastant. 


Però no tant com per deixar de fer el bestia i continuar traient discos puntualment. Looming (Dirtnap Records) és el títol d’aquest nou treball carregat de divertida tralla trash-punk i Cornflakes és un vídeo divertidissim enregistrat al soterrani de l’empresa on treballa Heather que a més explica ‘només vaig fer servir paraules i frases a l’atzar per la lletra de la cançó’. Que bé que s’ho passen.