divendres, 29 de novembre del 2019

QUE NO PERDEM L’HUMOR


LLIBRES I FOTOGRAFIA

L’Hotel Chelsea de Nova York és com el vaixell insígnia de la degradació sistemàtica que comporta venerar l’èxit material i el diner

Sota el concepte de que no vol ser un cant del cigne d’una comunitat que s’esvaeix, sinó una celebració del que continua sent ( ? ), l’editorial Monacelli Press ha editat un llibre de fotografies realitzades per Colin Miller i els seus corresponents comentaris de l’escriptor Ray Mock sobre aquests habitants que resisteixen. Per a quant de temps?

Tot el contrari de la mena de cosa que demana l’honestedat, la solidaritat i el respecte entre les persones. De casos com el de l’Hotel Chelsea n’hi ha a totes les grans ciutats. Des que a finals de la dècada passada van començar els moviments i a primers d’aquesta, exactament el 2011, va tancar portes a rebre nous residents, que la cosa ha anat a pitjor. Ha tingut varies dates d’obertura, la darrera que sàpiga es va estipular a principis d’aquest any.


fotos actuals - Jen Carlson / Gothamist

Devorat per l’especulació i les ànsies per convertir-ho en un hotel de luxe per part de les grans corporatives immobiliàries – en aquest cas el seu actual propietari és Chelsea Hotel Owner LLC – malgrat la cinquantena d’heroics residents que aguanten com cosacs totes les inclemències i pressions, amb demandes fins i tot contra l’ajuntament, l’estat actual de l’un dia mític hotel, moribund ple de runa, pols i bastides, fa molta pena.

Dylan i Ginsberg al Chelsea

Janis Joplin al vestíbul 1969

Leonard Cohen

els New York Dolls el 1973 en una sessió amb Peter Angelo Simon

els Strokes al terrat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada