dilluns, 13 de juliol de 2020

THE ZOMBIES, ETERNS

ALTRES REGISTRES

Mai està fora de lloc parlar, escoltar o contagiar-se amb una de les més clàssiques bandes de pop que hi ha hagut: The Zombies

Com tantes altres del grup d’essencials, l’assunto de les reedicions és un no parar. Com sigui, Craft Recordings reedita, en vinil, tres dels seus discos. L’imprescindible homònim del 1965, amb els eterns She’s Not There i Tell Her No, el recopilatori I Love You i el semi-oficial RIP creat a partir de l’èxit de Time Of The Season que inclou alguns darrers enregistraments com Imagine The Swan o If It Don’t Work Out. Aquest havia de sortir el 1969, però per aquelles coses de ves a saber què, es va cancel·lar, editant-se per primera vegada al Japó l’any 2000.

1965 - David Wedgbury - copyright National Portrait Gallery

El teclat de Rod Argent, la veu de Colin Blunstone, la guitarra de Paul Atkinson, el baix de Chris White i la bateria de Hugh Grundy, van posar els ingredients de l’elixir que encara avui manté els efectes. La banda de Saint Albans va treure aquest homònim que ara es reedita a finals d’aquest mes i l’imprescindible Odessey And Oracle el 1968. Amb dos discos en van tenir més que suficient. Llegendaris.



diumenge, 12 de juliol de 2020

ELS NEW YORK DOLLS ENQUADRATS PER SCORSESE


DOCUMENTAL

Martin Scorsese, no s’ha pogut resistir a la temptació de rodar un documental sobre el seu amic David Johansen, el frontman dels New York Dolls


El farà mostrant-lo des de que era crio a Staten Island als anys 50, el seu canvi a l’East Village a Manhattan a finals dels 60, els començaments amb els Dolls als 70, la creació del seu alter-ego Buster Poindexter als 80 i la relació amb el country i el blues amb els Harry Smith als 90.

Johansen, aquí Buster Poindexter, al Cafe Carlyle fa un any (Getty Images)

Martin Scorsese desconcerta. Perquè al darrera d’una imatge que pot semblar tot el contrari, ha demostrat més que sobradament la seva passió per la música. El seu talent al darrere la càmera per captar la relació entre la quotidianitat i la professionalitat dels músics no li desmereix ni una mica del global de la seva brillant carrera cinematogràfica. Al contrari. Films com The Last Waltz (1978) sobre el concert de comiat de The Band, No Direction Home (2005) i Rolling Thunder Revue (2019) dedicats a Dylan, Shine A Light als Stones (2008) o Living In The Material World (2011) a Harrison, li sumen molts punts.

Scorsese, explica a partir de la noticia oficial del rodatge: ‘Conec a David des de fa dècades i tinc un abans i un després des que els vaig escoltar quant estava fent Mean Streets’. Ho va acabar de rematar afegint: ‘Després de veure’l l’any passat al Café Carlyle, vaig saber que havia de fer-ho perquè és extraordinari veure l’evolució de la seva vida i el seu talent musical en un ambient íntim. Llavors i ara, la seva música captura l’energia i entusiasme de la ciutat de Nova York’. Esperem que no trigui gaire. 


dissabte, 11 de juliol de 2020

ANNE WALDMAN, IMPRESSIONANT

ALTRES REGISTRES

Vaig llegir que perfora el silenci. Sens dubte. Escoltar el darrer treball editat en disc de la poeta nord-americana Anne Waldman, no et deixa indiferent


En plena paranoia confinadora, va convocar a la seva amiga Laurie Anderson, al famós contrabaixista William Parker, a Debbie Googe (My Bloody Valentine) i al també reconegut music noruec Guro Moe i els va afegir als seus habituals – i familiars – musics acompanyants, Ambrose Bye i Devin Brahja. De la trobada, va sortir aquesta impressionant obra major. Es diu Sciamachy i l’ha editat la marca de la casa, Fast Speaking Music


El nom del disc està extret del terme grec que fa referencia a la guerra en les ombres i son poemes agafats de diferents llibres i projectes poètics d’ella. Crida contra les oligarquies mundials i els governs a l’ombra. A Extinction Aria pt II, una peça sobre un possible final dels nostres dies, Waldman recita: ‘Enemy is the creation of a warring god realm / a becoming in fact / becoming isolated.’ La seva veu, perfectament envoltada per un conglomerat sonor, ens convida a investigar què podem fer ara a continuació. I precisament no es refereix a ser-ne còmplices. Perfora el silenci i consciències. Si et deixes, és clar.

(d’esquerra a dreta) Anne Waldman, Ambrose Bye i Devin Brahja Waldman
foto de Natalia Gaia – Fast Speaking Music


divendres, 10 de juliol de 2020

MASAKI BATOH, O LA CAPACITAT DE DONAR PAS

NOU REGISTRE

La llegenda del músic japonès Masaki Batoh continua creixent


Amb el que és el seu cinquè disc en solitari, Smile Jesus Love YOU! (Drag City) de producció totalment analògica, fa entrega de vuit noves composicions, totes elles d’una fragilitat refinada, on reflexiona sobre la nostra fe en aquest moment actual, un pel fosc, per dir-ho suaument. Ho fa a partir d’un recull de costums de diferents països, d’on crea el seu mon ple de textures musicals. 


A part de cantar en japonès, se’l sent fer-ho en anglès, i el més semblant a l’espanyol – en una versió de Pobrecito Mi Cigarro de l’argentí Atahualpa Yupanqui – i també en llatí si s’està molt atent. En aquest àlbum ha convidat a tocar a companys de The Silence i Ghost, com el genial percussionista Hiroyuki Usui. Recorre acompanyats de la música de Masaki Batoh l’espectre de llum que abastem amb la ment,  ens ajudarà a escampar la boira. És just i necessari. 



dijous, 9 de juliol de 2020

ELS DE THE RADIO DEPT., ENS HO FAN GRUAR

NOU REGISTRE EN 7”

Per a què treure un LP si pots anar editant singles amb lo guapos que son? 

A la banda sueca Radio Dept., convertit en un costum, aquest 2020 l’asunto els hi agrada més que mai. En porten tres. Van començar a primers de febrer amb The Absence Of Birds. La tercera setmana de març, el va seguir Your Fear The Wrong Thing Baby. Ara arriba aquest You’re Lookin’ At My Guy que per alegria de totes, a més, ho fa en edició de vinyl. A la cara B hi han posat Could You Be The One, amb plan més tranquil i ho continuen editant amb el seu segell, Just So!, des que el 2017 els van donar porta a Labrador. Funcionen amb la calma. Després de Running Out Of Love editat el 2016 amb els que te dije, ara ja tocaria un llarg. Encara que es facin el suec, l’esperança és el darrer que és perd. 




dimecres, 8 de juliol de 2020

BENJAMIN BIOLAY, AGAFA EL VOLANT

NOU REGISTRE


Als seus 47 anys, Benjamin Biolay agafa aire i elabora el que per mi fa millor: un repertori de crooner adaptat al segle XXI

Deixa enrere un cert esperit d’explorador cap a altres àmbits i torna a ser aquell cantant francès que fabrica enganxoses, encisadores i milionàries cançons pop. Per a l’ocasió, s’ha proveït d’un tema que li escau com un vestit a mida. Convertit en un Steve McQueen guapet, utilitza la Formula 1 de fil conductor i de leitmotiv pel nou treball, Gran Prix, editat a finals del mes passat. S’esplaia en el circuit i els boxes, els hi dedica espai a Jules Bianchi o Ayrton Senna – jo soc més de Jackie Stewart – fent saber en definitiva del seu agradós entusiasme per la cosa dels cotxes de carreres. El clip per a Vendredi 12, una meravella de montatge, es fa servir de fragments de les pel.lícules Gli Ordini Sono Ordini (1972) i La Supertestimone (1971). Per a Souviens-toi l’étédernier canta amb la seva estimada Keren Ann. L’elegància despenjada ha tornat. 




dimarts, 7 de juliol de 2020

LA INVOLUCIÓ HUMANA DES DE LA PERSPECTIVA DELS FESTIVALS


DINÀMIQUES DE MASSES

La realitat ha superat a la ficció de llarg. Resulta que les pel·lícules de ciència-ficció que auguraven la conversió de l’home en éssers amb caps de suro, no eren de ficció

Hi ha uns llestos que com que veuen que no ens importa assistir als espectacles com si fóssim bestiar per vendre en una fira, ja s’han empescat un sistema. Es diuen SSD Concerts i son els que estan al darrere de This Is Tomorrow Festival i Virgin Money. El seu líder, Steve Davis, diu: ‘No podem estar sense música en aquests temps, pel que la nostra única preocupació ha sigut com portar-la al públic britànic de forma segura i responsable’. Com ens estima el nostre líder.


El laboratori on ho tenen previst fer és a Newcastle a finals d’estiu. D’agost fins a mitjans de setembre. El Virgin Money Unity Arena estarà a l’hipòdrom de la localitat, on hi muntaran 500 tanques, com corralets, per a cada grup, amb la corresponent entrada que hauran comprat per internet. Fins a un total de 2.500 caps. Els corralets estaran separats entre ells dos metres per a que no es puguin contaminar. Com no, també es podran comprar aliments i begudes – d’una marca escollida, of course – mitjançant un sistema unidireccional, pre-ordenant abans la comanda. Ho tenen tot pensat. Des de l’organització han fet saber que mantenen el cartell anunciat, quan estava programat pel mes de maig. Per tant confirmen a Sam Fender, Gerry Cinnamon i Royal Blood com a caps de cartell. Els dies forts seran el 14, 15 i 16 d’agost.

Normalitzar situacions com aquesta em sembla força desagradable. La diferencia respecta a la situació de primers d’any rau en que qui no rebia subvenció, diner públic, ara ja en rep. L’altre, veure com s’aplica la famosa frase: ‘Donde dije digo, digo Diego’. O el que és el mateix: ‘On vaig dir de canviar, dic caviar’. A partir d’aquí el millor que podem fer és riure.


dilluns, 6 de juliol de 2020

LEWIS, ON N’HI HA HAGUT...

ALTRES REGISTRES


De moment tenim dues peces que posarem a l’altar d’aquest mes de juliol: Tobi i Bathe Clean

L’autor és Christopher L. Lewis, compositor i productor que havia format part a les primeries de segle de la banda de post-hardcore d’Illinois The Kinison, i que ara torna a tenir ganes de prendre l’aire. Aquest 21 d’agost amb l'original nom de Lewis, posarà a l’abast nou cançons més d’essència purament pop, com els dos botons de mostra que ja tenim a l’abast a traves de la seva pàgina de bandcamp. L’àlbum, produït pel music i enginyer Paul Fig, es dirà Son On The Floor i sortirà via Son Baby Records.





diumenge, 5 de juliol de 2020

THURSTON MOORE, NO SE’N VA PER LES BRANQUES

A LA VISTA


Thurston Moore Group te apunt nou disc, By The Fire, amb data de sortida prevista pel 25 de setembre, just uns dies abans de l’arribada amb el tren de les 10:10 del ja famós mister “rebrot”. 

Ho farà a traves del seu segell Daydream Library Series. El mes passat van mostrar Hashish, un engrescador primer avançament d’aquest nou album. Ara fan entrega de Canteloupe. Una cançó que s’ha d’escoltar parant molt be l’orella per no perdre el fil. Hi trobem de nou a Deb Googe i a James Sedwards, però en el lloc de Steve Shelley tenim a Jam Doulton. A simple vista emergeixen tots els detalls característics de la factoria Moore que tant i tant ens agrada. Encara que es deixa anar amb paisatges propers al rock de les bandes dels setanta. Al final però, guanyen els bons. 




dissabte, 4 de juliol de 2020

SPLIT MOON, SOFT-ÈPICA

NOU REGISTRE


El debut d’Split Moon no pot ser més indicador. Com si ens trobéssim en un parc d’atraccions abandonat però amb les atraccions en funcionament

Aïllats totalment del mon, ens disposem a gaudir de les sensacions que ens aportaran cadascuna d’elles. Un conjunt d’efectes barreja de psicodèlia i èpica de baixa intensitat, que implicarà que no vulguem abandonar l’encís. Hi ha hagut canvis. Ara son Mark StarrDavid PaolucciRyan Orvis i Tom Hernández, que al final son els que es van quedar tancats sense poder veure el que passava just després d’editar el disc el mes de març. Son de Los Angeles i el disc en qüestió es diu Slow Satellite via Stow House Records. El packaging és obra del suec Robin Gnista, music i dissenyador gràfic especialitzat en estètiques pop. També ens indica el que escoltarem.




divendres, 3 de juliol de 2020

QUAN ES DIU PROU

TRASPASSOS


Gent que ha deixat el cos aquests darrers 30 dies, amb més o menys gràcia i que se’n van sortir amb fortuna fent allò, que més els hi agradava. De tots, n’hem seleccionat tres


El music d’avant-jazz Robert Northern, va fer el seu darrer alè a Washington, a l’edat de 86 anys. També conegut com Brother Ah, va formar part d’un bon grapat d’enregistraments clàssics clàssics en el món del jazz. KeithTippett, aquest agost n’hauria fet 73. Va formar part de l’escena progressiva convertint-se en un dels essencials de la contemporània britànica. El dissenyador Milton Glaser, ultra-famós gràcies a haver creat una marca que tota la humanitat present i futura veurà com a mínim una vegada. El mes que ve, més. 

Robert Northern Brother Ah

KeithTippett

Milton Glaser



dijous, 2 de juliol de 2020

A RUSSIA NO TENEN VAGINES


LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

En nom de les seves lleis, la qüestió és posar la por al cos. Aquí o a Constantinoble


L’activista LGBTI Yulia Tsvetkova, de 27 anys i nascuda a la petita ciutat russa de Komsomolsk-on-Amur, s’enfronta a sis anys de presó acusada de publicar uns dibuixos que atempten contra la moral de les tietes d’allà. Demano perdó per les tietes normals. La Guardia Civil russa diu que aquestes imatges acompanyades de títols com ‘ Les dones reals tenen grassa corporal i és el normal’ o ‘Les dones de veritat, tenen arrugues i canes i és el normal’,  violen les lleis. 


Al final, Tsvetkova, no massa animada diu: ‘aquí només l’1% dels casos com aquest son absolts, o sigui que no tinc masses probabilitats de sortir-ne lliure’. El grup al que pertany, es dedica a eliminar l’estigma al voltant de la vagina i la fisiologia femenina en el seu conjunt’.

Mentrestant, ahir els russos van votar i va guanyar l’opció que permetrà a Vladímir Putin escalfar el trono fins el 2036. Sempre que ell vulgui. Pobres russos. Tenen feina.

 


dimecres, 1 de juliol de 2020

SALINA, BONES VIBRACIONS

NOU REGISTRE

Una Resposta Correcta és el tema que obre aquesta entrega de nom Lava que rebem amb els braços oberts. Ve de la ma de Beauty Fool Records i tres discogràfiques més, Saltamarges, Discos Delejos i Solidarity Club

L’ímpetu inicial no minva, i un cop apuntalades pugem el volum fins cotes arriscades. Arriscades com per acabar apareixent a l’ordre del dia de la propera reunió d’escala. Li dic a la meva companya que el que m’agrada dels Salina és la forma que li han donat als temes: com si acabessin de sortir de la dutxa, en calçotets, tocant com qui fa una truita a la francesa. Amb la veu i els penetrants estira i afluixa de la guitarra de Daniel P. Ambrosí, el juganer baix de Carles Generó i la contundent bateria d’Ernest Gómez, tenen les traces pròpies i apropiades per empolainar el nostre panorama musical una mica en serio. Escoltar Sorra Negra, com si estigués surant a sobre l’aigua del mar, en un dòcil balandreig, sentint la remor llunyana de les famílies a la platja, o temes com Set Me Free o We Become Ethereal i el seus apropaments cap a enyorats terrenys alternatius, em sintonitza amb les millors vibracions. 

Shoegaze? Indie-punk? La resposta correcta es troba escoltant el disc sencer.




dimarts, 30 de juny de 2020

MODERN NATURE, INTROSPECTIUS

NOU REGISTRE

L’any passat, Modern Nature van debutar amb el brillant How To Live. A primers de juny han llançat aquest Annual, via Bella Union. Un mini-LP que ens tindrà ben entretingudes.Com a mínim fins que tinguem més noticies

(fot. Benedicte Dacquin)

El van enregistrar abans d’acabar l’any passat, als estudis Gizzard de la mateixa ciutat de Londres. És un disc molt melòdic, reflexiu, on el saxo continua tenint un paper important alhora de donar aquest toc de recolliment. Jack Cooper explicava que fomenta la llibertat d’expressió dels companys d’estudi. ‘Vull que qui estigui tocant, pugui expressar el que cregui que és aquesta música’.

El vídeo per Harvest, una preciosa peça cantada per Kayla Cohen (Itasca), és obra del mateix Cooper amb la seva dona Tsouni. Aclareix al respecte: ‘Vol ser una instantània d’un any a través d’objectes quotidians. De la mateixa manera que el disc es mou d’hivern a hivern. Acabant on comencem. Molts dels objectes semblen els mateixos però tot ha canviat’. Músic i filòsof.



dilluns, 29 de juny de 2020

THE REVOLUTIONARY ARMY OF THE INFANT JESUS, COM UN CREDO

ALTRES EDICIONS

Una banda que ha editat tres discos en 30 anys – aquest és el quart –, canten en diferents idiomes i les comparacions, que no poden faltar mai, van de Death In June a Nico, figura que seran complicats. I ni de bon tros

Tot son opinions. The Revolutionary Army Of The Infant Jesus han tret dos discos que van junts però separats, i és amb aquests que fan que tornem a fixar-nos en ells amb passió cega. Son Nocturnes i Songs Of Yearning. En aquest darrer hi ha cançons cantades en grec, francès, anglès, llatí, finès i rus. Ambdós àlbums via Ocultattion Recording. Es consideren de Liverpool i la formació actual consta de Paul Boyce (clarinete, teclats i veu), Jon Egan (harmònium,  teclats i veu), Leslie Hampson (percusió, guitarra, teclats i veu), Elisa Carew (violonchelo), Hannah Harper (flauta i piano ), Jessie Main (veu) i Zander Mavor (baix i guitarra). 


Escoltar-los interpretar el tema Vespers o Belonging/O Nata Lux amb la mescla de classicisme i electrònica posa els pels de punta. Així, les diferents atmosferes que fabriquen, simplifica i ajuda a entendre que no hi ha res a entendre. Només parar l’orella. L’elecció de les imatges del fotògraf surrealista Man Ray pel vídeo Paradise, fa que la definició genèrica de pop de cambra, al final sigui amb la que em trobo més a gust. Del recent, del milloret.



diumenge, 28 de juny de 2020

A LA COOPER NO SE L’ATRAPA TAN FACILMENT

ESTIMULANTS

Sempre hi haurà gent impertinent i amb poca feina

En una entrevista que dies enrere li va fer Heather Brown a Alice Cooper per a l’emissora de radio KZZK i a la pregunta de si l’epidèmia aquesta l’havia fet reconsiderar la idea de retirar-se aviat, va contestar: That word doesn’t exist in my vocabulary (minut 7:45 de l’entrevista reproduïda a sota).



Fa temps ja va dir que el dia que faci un concert en una ciutat i no hi anés ningú, llavors sabria que s’havia acabat. I això no ha passat. Cooper continua editant i donant concerts. Mai he sabut per què és tan pesada alguna gent.

A punt d’editar nou àlbum, dies enrere i per animar, va editar el single Don’t Give Up.


dissabte, 27 de juny de 2020

ASTEROID #4 MÉS CONSOLIDATS QUE MAI

A LA VISTA

The After Glow és el darrer senzill dels Asteroid No.4. Tenen previst per un dia d’aquests el llançament de l’àlbum, el que farà deu (contant-ho tot) des que van posar en marxa el deflector d’ones lisèrgiques a finals dels noranta


Aquest disc serà un referent per ells. Instal·lats del tot a San Francisco, és, a més, el primer d’elaboració pròpia, sense músics convidats ni ningú més que ells dirigint en els taulells. La formació actual la conformen Scott Vitt (veu i guitarra), Eric Harms (guitarra), Adam Weaver (bateria i veu) i Matty Rhodes (baix i veu) i és el mateix Scott Vitt qui s’explica: ‘El nostre so es basa principalment de la música indie britànica dels 80 i 90, que és amb la que vam créixer’. No han enganyat mai a ningú. Sempre han dit que una de les seves més grans influencies és Spacemen 3. Explica també que ‘les lletres fan referència al moment tan xungu que estem vivint, social i políticament parlant. Volíem fer un àlbum que aportés una mica de bon rotllo o inclús nostàlgia, recordar a la gent que hi va haver uns dies millors si els comparem amb els actuals’. No, si de ganes de que passin ja en tenim. Però potser hauríem de fer alguna cosa més. Com deixar d’obeir. Dic jo.

El disc es dirà Northern Songs i sortirà via Cardinal Fuzz Records al continent i Little Cloud Records als USA. 



divendres, 26 de juny de 2020

FLIPANT EN COLORS I EN UCRAÏNÈS


DISSENY


No és cap decorat surrealista per una sèrie de Netflix. Entre altres coses perquè les obres les van començar el 2008 i la multinacional de l’entreteniment per aquelles dates encara no ens atabalava

fot. Alex Ivanov i Andrey Avdeenko

És el resultat de la idea que van tenir l’estudi Archimatika format per Dmytro Vasyliev, Aleksandr Popov i Olga Alfiorova per uns habitatges de baix cost de l’etapa soviètica a la ciutat ucraïnesa de Kiev, convertint una zona industrial en el que es veu a les fotografies. Un complex residencial de nom Comfort Town, format per 180 blocs que, segons diuen, amb el canvi transmeten una sensació de benestar i de protecció destinat principalment a famílies joves i professionals amb vincles culturals amb l’Europa occidental.


(totes les imatges cortesia d’Archimatika)

L’obra va guanyar l’any passat el primer premi del World Achitecture Festival que es celebra a Amsterdam. Però això no ha evitat la polèmica. El país es troba en una situació econòmica delicada i hi ha qui no ho veu amb bons ulls. Per altre banda, al tenir aquest punt de inspiració més occidental, serveix de refugi a professionals arribats amb els canvis, com el cas del ciutadà de Zimbàbue, Neuro Lloyd, que va venir per estudiar medicina i ha sigut atacat en altres zones de la ciutat. Aquí a Comfort Town diu ‘no he tingut cap d’aquests problemes. Em sento molt més còmode i tranquil caminant aquí, especialment de nit’.

Com sigui, però s’ho han copiat del barri d’Oliveres de Santa Coloma de Gramenet. Aquells blocs que es veuen sortint per la C-58.



dijous, 25 de juny de 2020

LITTLE SHRINE, AL FIRMAMENT POP

NOU REGISTRE

Another female fronted band, va ser un slogan dels noranta. El recuperen amb molt d'honor. Little Shrine son de San Francisco i es mouen des del 2014 pel que en diuen la Bay Area


The Good Thing About Time és el seu segon disc després d’aquell Wilderness ja premonitori. Al darrera de la noia al front hi ha Jade Shipman, propulsor i inductor d’aquestes tonades exuberants carregades de nervi. La veu de Carrie Brownstein harmonitza a la perfecció amb l’atmosfera que executen la guitarra de Tony Schoenberg, les baquetes d’Andrew Griffin, el teclat de Garrett Warshaw i especialment el violí de Ryan Avery. Per aquest nou vídeo, Shipman explica que van contar amb el cineasta Charlie Stellar i que volien mantenir el concepte del ritme i la ballaruca. A mi el que em recorden és el bon rotllo de les musiques de, per exemple, David and Meredith Metcalf amb Bodies Of Water o Go Music Go. Oblida’t de tot el que et diuen i deixa’t portar cap al firmament.




dimecres, 24 de juny de 2020

MARK GARDENER ENS EXPLICA INTIMITATS

EDITA UN SENZILL AMB COL·LABORACIÓ AMB 2SQUARE DE TELEPOPMUSIK

ALTRES REGISTRES

Les coses a vegades van soles. La vida campa per allà on vol, sense el control que ens pensem exercir sobre ella

Imagino que a Mark Gardener – encara que no li agradi, si és que no li agrada –  liderar una banda com Ride li comportarà a part de grans dividends, un cert pes per tot el que li aboquem. Imagino també, que d’aquí les seves explicacions sobre com han passat les coses: ‘Vaig acabar vivint a França durant quatre anys, experimentant un descans molt necessari. Era just el que em va receptar el metge! Vaig recuperar tot el que sentia que havia perdut després de Ride i els posteriors anys de festa a Oxford’. I continua: ‘vaig escriure Chained, reflexionant sobre la meva antiga casa allà a Oxford, que s’havia convertit en un club nocturn obert les 24 hores, quan la ruptura de la banda, i es va sortir de mare. Hi havia un amic que sempre apareixia amb algunes substancies. Jo intentava sortir-ne, però no era gens fàcil quan continuava entrant per la porta principal de la casa’. Així doncs, després de This Is Not A Safe Place el nou disc del 2019 i la corresponent gira dels renovats Ride, es sincera una mica amb el què va passar els anys entre mig de la separació i el retorn.

Enregistrat a París, en el petit apartament d’Stephan Haeri (o 2Square de Telepopmusik) a l’àrea d’Estrasburg-Saint Denis, Gardener desitja que a d’altres també els hi aporti una mica de pau allunyant-nos de la bogeria actual. Chaines està disponible a través del seu Bandcamp i d’altres plataformes que s’aniran anunciant. També estan previstes l’edició d’altres temes (desconeixem en quin format) fruit d’aquesta col·laboració, i que s’anunciaran aquest estiu.





dimarts, 23 de juny de 2020

NIT DE SANT JOAN – SOLSTICI D’ESTIU

24 DE JUNY - DIA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

RELACIONATS

Ens han tancat la Rambla i el que no és la Rambla

Fraga – per les més joves, dir que va ser un dels ministres feixistes de la dictadura de Franco i dels individus que després va seguir tan panxo – un dia que estava inspirat va dir: ”La calle es mia”. A dia d’avui, sembla que tot tiri enrere i que el carrer torni a ser d’ell. Gairebé de festes populars ja no se’n fa ni una. I amb l’estat d’excepció i de tonteria, encara menys. Ens calen més fogueres de Sant Joan que mai. 



dilluns, 22 de juny de 2020

HAWK, AMB LLUM PRÒPIA

NOU REGISTRE

De tant en tant, apareixen bandes tremendes – qui diu bandes diu col·laboracions que acaben en alguna cosa tangible – que il·luminen el cel. Aquest no és cap debut, però sí el que segurament els faci brincar més del normal

Però sempre hi ha un alglutinador. En aquest cas és el bellugadís David Hawkins, que a part de pintor i cofundador de The Black Mountain Arts Collective ajunta al seu redós a Ken Stringfellow (The Posies) – amb qui mantenia ja una certa relació de treball – Pete Thomas (bateria dels Attractions de Costello) i a Morgan Fisher (teclats de Mott The Hoople) per anar editant cançons. En el seu anterior disc, Bomb Pop (2016), a més va enganxar a Gary Louis (The Jayhawks) que passava per allà.


Aquest passat 15 de maig va llançar Fly, un disc farcit de bones melodies pop, carregat de guitarres que et fan la clenxa, interpretades amb passió i ganes de passar-ho bé. Pel tema I Still Want You ha editat un vídeo que segons explica, està inspirat en les clàssiques actuacions de la Velvet Underground i els Exploding Plastic Inevitable de Warhol. Doncs això, llums estroboscòpiques que il·luminen el cel.




diumenge, 21 de juny de 2020

EL RETROBAMENT AMB THE FIERY FURNACES

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC EN 7"

Eleanor i Matthew Friedberger, aparquen per uns dies els seus treballs individuals


Després de 10 anys, els germans de Brooklyn decideixen donar-li aire al seu bé comú. Així via Third Man Records (el segell de Jack White) llancen un 7” de The Fiery Furnaces on a la cara A hi posen Down By The So And So On Somewhere i a la cara B The Fortune Teller’s Revenge. Segons les seves pròpies paraules per a la presentació del single, 'no son cançons tan tristes com semblaven en un principi'. Un percentatge dels beneficis d’una de les edicions, es donarà a Black Lives Matter i AACM Chicago. Esperem l’àlbum.