dissabte, 24 de novembre de 2012

EXPLOSIÓ! EL LLEGAT DE JACKSON POLLOCK

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ – BARCELONA
 
Per a molts, la implicació de les declaracions sense precedents de Pollock significaven una radical reconceptualització de l’obra d’art i del paper de l’artista al crear-la. Allò que va començar essent només “respostes” discretes que comenten el parer d’un artista es va convertir ràpidament en l’art de vanguarda del segle XX: happenings, Fluxus i el Pop Art, i d’aqui al minimalisme i a l’art conceptual.   Julia Robinson (extret del catàleg de l’exposició).
 
De seguida em vaig sentir amb l’esperit agitat. Entres per Pollock, primera sala, hi ha molt poca obra – però suficient, ell tampoc és l’objectiu – encara que només per veure Painting (Silver over Black, White, Yellow and Red) tan a prop ja val la pena pujar-hi. Avances embadalida seguint el rastre que va anar deixant la seva influència. És realment espectacular recuperar la memòria i entendre que tot va passar, no començar, fa un temps i també el com i el perquè. Transgressió, experimentació i risc omplen l’espai destinat a l’exposició. Per totes bandes disposes dels elements per a la reflexió a que t’aboca cada un dels artistes, no només amb la pròpia pintura o resultat de la performance sinó amb la forma en que aquesta es realitzava. La brutal proposta d’ Allan Kaprow, de Niki de Saint Phalle, d’Yves Klein, la subtil obra d’Ana Mendieta, les experimentacions de Warhol o les impressionants obres de William Anastasi realitzades al metro de Nova York mentre anava a visitar a John Cage son només uns exemples del que hi ha. Una esplèndida oportunitat per endinsar-te en l’art conceptual de la mà dels mestres. 
 

 
 

divendres, 23 de novembre de 2012

SALA APOLO – CLAUSURADA?

Una bona sorpresa. La mateixa que s’han endut els gestors de la sala que, diuen, no estaven al corrent ni de la inspecció ni de l’estat de la finca. Realment costa de creure. El cas és que de moment, el complex Apolo ha deixat de funcionar.
Per altre banda, els responsables de la sala, co-organitzadors del Primavera Club, també s’han quedat sense l’escenari del Mercat de les Flors, on tenien previst part de les actuacions del cartell. Gabi Ruiz, un dels directors del festival, ha demanat tranquil·litat. No, si nosaltres ja ho estem de tranquils.

dimecres, 21 de novembre de 2012

HOLY MOTORS

LEOS CARAX – FRANÇA / 2012
 
 
Tot encaixa, segon a segon. Deu històries dins d’altres històries sense res que hi sobri. Té varis inicis que no saps amb quin quedar-te. El propi Carax interpreta la primera escena a l’hotel, cercant l’accés. L’arrencada ja amb Monsieur Oscar de la mà del seu particular Denis Lavant, sortint de casa per anar a la seva peculiar feina i que aviat justifica el seu també peculiar desànim, quan deixa veure que se li fa difícil continuar treballant pel fet que les càmeres s’han reduït tant que ni les veus. L’aparició de Michel Piccoli, que tot i seguir en actiu, no el podem veure mai a les nostres sales. O la trobada amb Eva Grace, el passejar per un espai solitari, abandonat, amb infinitat d’històries multiplicades per cada una de les seves volves de pols suspeses, fent de filtre i amb el temps aturat i pujant l’escala d’uns grans magatzems i la gavardina que s’obra i el genoll que va il·luminant cada nou pas. Fascinant Kylie Minogue, amb els cabells curts cantant Who Were We. S’han utilitzat tots els adjectius honorífics possibles i existents per definir aquesta pel·lícula. Cinema en lletres majúscules i lluminoses. 
 

dimarts, 20 de novembre de 2012

25 – N ( 2 )

El sector de l’oci te un costat tan comercial, tan masegat i passat de voltes que és insuportable. En la música és important saber-ho diferenciar, per poder-ho resistir. De fet, preferiria dir-ne cultura i no pas oci. El mateix passa en la política. Hi ha un costat fosc, masegat i incomprensible de lo desagradable que arriba a ser. I s’ha de saber diferenciar.
 
Sota les mateixes sigles (la marca de l’empresa) van canviant la cara del comercial (el trepa), la de l’empresari no surt mai. Quan arriba temps d’eleccions, demanen el vot per poder fer el que prometen que faran. Però a partir de llavors, un cop els hi tornis a donar poder per uns quants anys més. Com que no ho fan, el conte torna a començar. Com el conte de l’enfadós
 
No els culpo de res. A mi mateixa em passa igual amb moltes coses. A partir de dilluns començo la dieta. I perquè no aquell mateix primer àpat que vingui? O, a partir de l’any que ve, deixaré el cotxe aparcat i caminaré més. I perquè no aquella mateixa tarda? Això igual, han tingut anys per demostrar-ho i resulta que no, que no ha valgut, però que la propera legislatura sí. 
 
Quins nassos!

ELS 7 PEUS

Travessera de Gràcia, 142 – Barcelona 
 
La possibilitat d’ensopegar amb alguna botiga que tingui discos és de les coses que més em motiven per sortir a estirar les cames, que no en son gaires. Dins del paquet hi puc incloure llibres o estris estranys, bàsicament d’aquests que no serveixen per a res però que sospiren per què te’ls emportis cap a casa. Pels carrers de Gràcia encara es poden trobar alguns d’aquests locals, mantenint estoicament la seva pròpia personalitat, lluny de les temptacions de la Barcelona parc-temàtica. Pot passar però, que algun d’ells vagi perdent gas i probablement portin ja la directa posada cap al camí de la jubilació definitiva. 
 
Trist destí.

dilluns, 19 de novembre de 2012

SALA HOBOKEN

Carrer de Can Solà, nº 9 – Sant Cugat del Vallès
 
Hi ha un nou espai per a concerts i és a la ciutat més pija que em pugui imaginar. La meva terapeuta em recomana que no m’hi apropi. Li dic que te raó, però que no és bo prejutjar sense conèixer-ho. I em diu que faci el què vulgui.
 
Perquè obren només els caps de setmana?
 
(foto promocional de la sala)

dissabte, 17 de novembre de 2012

GRIZZLY BEAR – SHIELDS

(fotografia Tommy Kearns)
 
Del nou elepé de la banda de Brooklyn, internet en va ple. Articles i entrevistes sobre el com, el què, el quan o si s’assembla a aquest o a aquest altre. Dades i més dades que no tenen cap importància. Se n’ha de tenir prou en parar l’orella, deixar caure l’agulla i que vagi entrant, entrant, entrant,... 
 
Han mogut fitxa i de nou un dels discos de l’any.
 
 

dilluns, 12 de novembre de 2012

QUILL – QUILL / COTILLION (1970)

Elegants tocs de psicodèlia, vellutades harmonies i incursions progressives. Barreja de bones intencions que acabarien no tan bé com es pintava. Aquest disc te una història especial marcada per una sèrie de causes, principalment dues de no gaire bones. 
 
Van ser la banda que va obrir la tanda d’actuacions del dissabte 16 d’agost, al migdia de la segona jornada, a Woodstock. Els historiadors han deixat escrit que l’actuació va ser correcte, tot i que a causa de l’aiguat caigut durant la nit i part del dia anterior, hi havia un cert desordre tècnic. A més, l’enregistrament de la seva actuació, també per dificultats tècniques amb la sincronització de l’àudio, finalment no va poder ser inclosa en la pel·lícula de Michael Wadleigh: primera ensopegada. Mesos després, sortia aquest debut produït pels mateixos germans fundadors de la banda, Jonathan – l’instigador i líder de la formació – i Dan Cole que després d’una breu gira de promoció va esvair-se sense deixar cap rastre: segona ensopegada. 
 
Quill eren una banda de Boston, fundada pels dos germans Cole, Jon al baix i veu i en Dan guitarra i veu també, més Norm Rogers a la guitarra, Phil Trayer als teclats, saxo i flauta i Roger North a la bateria, encara que destacaven per la flexibilitat vocal i instrumental de tots ells intercanviant-se els papers.
 
Després de deixar els estudis d’art a la Boston Museum School i el Bard College, Dan torna a la ciutat i amb el seu germà tenen l’oportunitat de presentar algunes cançons a Ray Paret, aleshores un jove manager dels Ultimate Spinach, també de Boston i una de les bandes capdavanteres del que s’anomenava “Bosstown Sound”. Va ser Paret qui juntament amb el seu soci David Jenks van presentar-los els tres restants membres de la formació. A partir d'aleshores, van començar a girar comprovant que on més a gust es trobaven sembla ser que era tocant en clubs de la ciutat, dels voltants o fins i tot de Nova York, on van obrir nombroses actuacions per gent com els Who, els Kinks, Blue Cheer o Grateful Dead, sent justament en un club de Manhattan on van cridar l’atenció d’un dels organitzadors del festival durant una jam amb Jimi Hendrix i Stephen Stills, reclutant-los pel festival sense saber que aquell seria l’inici del final a causa d’unes expectatives posades innecessàriament. 
 
Jonathan Cole ho va deixar córrer i la resta van arribar a enregistrar un segon àlbum que motivat pel cangueli obvi per part de la companyia, resta inèdit en alguna prestatgeria possiblement ja inexistent. Era finals de la primavera de 1970. Cap dels dos germans va continuar amb la música.
 
 

diumenge, 11 de novembre de 2012

25 – N

ELECCIONS AL PARLAMENT
 
Aquest és un blog de música, per tant, he de posar alguna cosa que ho justifiqui.
  
   Pensava ella mentre s’anava prenent a sorbets el tercer cafè.
 
La música sempre ha tingut i ha de continuar tenint un estret lligam de compromís social. És cultura i popular. No pot quedar-ne al marge! Mare meva. Quin discurs més panfletari. Però hi ha hagut bandes i cantants que han estat molt involucrats amb tot el que passava al món, tant a la vora seu com si ha sigut més lluny. Cas dels Fugs o d’un Billy Bragg, per posar només dos exemples dels que més.
  
   No li agrada el què escriu. Ho troba massa indefinit i s’ha li ha refredat el cafè.
 

dissabte, 10 de novembre de 2012

MUR DE BERLÍN

13 AGOST 1961 – 9 NOVEMBRE 1989 
 
Un dia com avui de fa 23 anys, va ser el primer sense el mur que separava els dos mons. Per uns, era el Mur de la Vergonya, per altres el Mur de Protecció Antifeixista. O sigui, que podies pertànyer als bons, tan si estaves en un costat, com en l’altre. El mur va ser una imatge clàssica d’una època. D’una forma de viure, de pensar, de morir.
Hi ha clàssics del cinema dels que estic penjada i que conformen molta part de l’estètica del lloc i el moment. De One, Two, Three de Wilder o de tota la sèrie dels Harry Palmer, per exemple. També hi ha músics que han sigut molt marcats per la ciutat dividida. Per les diferents influències de totes les forces estrangeres ocupants fins la posterior explosió progressiva o el punk més sofisticat de la mà de bandes locals o del món anglosaxó al llarg dels setanta. Una vistosa “babilònia” musical.
 
Com molta gent, tinc la teoria que el punt on ens trobem ara com a societat, és el resultat d’aquest esfondrament. Ja no hi ha bons i dolents. Tots som dolents.
 
One, Two Three de Billy Wilder – 1961
 
Michael Caine a Funeral In Berlin de Guy Hamilton – 1966

 
Throbbing Gristle a Berlín (CheckPoint Charlie) – 1980
 

Berlín unificat - 1991

divendres, 9 de novembre de 2012

SÉBASTIEN TELLIER

París ens visita.
Fascinant.

CAT POWER

Era de les actuacions previstes a la quinta punyeta aquest Primavera “junior”, a l’escenari que a algun il·luminat un bon dia se li va acudir d’afegir la paraula Club al darrere de Sant Jordi “mata l’aranya”, per fer-ho mes suportable. Per apretar a córrer.
És una de les poques persones amb qui encara li veus espurnejar els ulls en escena, encara que sigui amb l’ajuda d’alguna substància poètica, i sabent la responsabilitat que això comporta. Està malalta – té una angioedema –  i ha anul·lat totes les dates d’una gira europea que estava a punt d’iniciar. Esperaré tot el que calgui.
 
Chan Marshall

LOTUS PLAZA

La [2] – BARCELONA
07 – 11 – 2012
 
Per a mi, aquesta banda s'aguanta sola, sense necessitat de dir una vegada i una altre, com he pogut veure i escoltar arreu on s’escrigui o es parli de Lotus Plaza, que "éselprojectedelguitarristadeDeerhunter". Pobre noi, encara que vulgui, a la seva targeta sempre figurarà així, Lockett Pundt, de la família dels Hunters. Noto que continuo rebotada.
Van fer un concert impecable. Elegant. De cap manera fred. Si no connectes és per què tens orxata a les venes, xato. Van tocar picant temes dels seus dos àlbums, tot i que la idea era presentar Spooky Action At A Distance, el treball que va fer que li posés els ulls i sobretot les orelles al damunt, un elepé farcit de temes que m’estan acompanyant des que va sortir publicat l’abril passat. Encara que la parella formada pel propi Pundt i Dan Wakefield a les guitarres son qui conformen la base del plat, és amb Allen Taylor al sintetitzador/altres, T.J.Blake al baix i Frankie Broyles a la bateria que conformen aquest so característic barreja de varies coses, shoegaze, experimental, penetrant reverberació, i que m’agrada. Frescos com una amanida.
 

dimarts, 6 de novembre de 2012

TEMPS DE CÀRDIGAN

 
En alguns àmbits es continua utilitzant la paraula càrdigan, però habitualment, en diem jersei i totes sabem a que ens referim. Més gruixut o més prim, llarg, curt, obert, tancat, amb botons o fet una piltrafa que son els que més m’agraden i més a gust porto. Indiscutiblement, el càrdigan és una peça d’estètica pop i culturalment, molt popular. És utilitzat per tothom, però en uns fa un efecte que en altres no el fa. És obert pel davant amb botons o cremallera i el nom ve del que va ser 7è.Comte de Cardigan, James Brudenell, general de l’exèrcit britànic, pura anècdota de la Wikipedia. Inicialment el terme es referia a una espècie d’armilla de punt sense mànigues i ha anat passant per altres adaptacions al llarg del temps fins arribar a aquesta popularitat que en gaudeix encara.

Em venen al cap algunes referències i noms associats: la popular banda sueca, especialment els 90 amb un àlbum brillant editat el 1995; un Kurt Cobain enamorat d’aquesta peça immortalitzat amb ella en infinitat de fotografies; o el single compartit editat el 2008 pel segell londinenc Atomic Beat Records dels The Pains Of Being Pure At Heart, de tan sols 300 còpies, on ocupaven la cara A amb precisament un tema batejat Kurt Cobain’s Cardigan.

Un clàssic. 
 
THE CARDIGANSLIFE / STOCKHOLM RECORDS – POLYDOR LTD (1995)
 

 
 
 
 
 
el càrdigan usat per Cobain entre 1991 i 1994
(foto cortesia de EMP)

Vinil 7” (ABR003) Atomic Beat Records – 2008
       
                           a - The Pains Of Being Pure At Heart – Kurt Cobain´s Cardigan
                           b - The Parallelograms – 1,2,3, go!
                           b - The Parallelograms – Pop The Bubbles




 

diumenge, 4 de novembre de 2012

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 8 )

Penjat el Palmarés In–Edit 2012: Searching For Sugar Man és l’escollida.

Al llarg dels dies que ha durat el festival, s’ha pogut intuir. És que soc mal pensada. 

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 7 )

PAUL WELLER: FIND THE TORCH (2010) 
 
El modfather més en actiu. Explica quan i com arriba a Londres. Una ciutat que en el documental titllen d’avorrida. Doncs que vinguin a Barcelona i sabran el que és avorriment. Parla de la ciutat, de la música, de la generació dels mòbils i la comunicació entre els humans, de la desaparició dels pubs, les emblemàtiques cabines londinenques i les convencionals bústies de correus, de com les persones i les coses van canviant i no defineix si cap a millor o cap a pitjor. Encara que ens ho figurem. D’un suposat Julien Temple ocult, sense àudio i fora del camp de visió tota l’estona, va responent i comentant l’actualitat relativa mentre anem passejant amb ell per diferents escenaris escollits o asseguts en un bar. Amb això, una boira misteriosa ho va envoltant tot.
 
Surto al carrer, m’acomiado del cinema Aribau fins l’any que ve i amb la meva parca em protegeixo d’una pluja fina londinenca que no ens vol abandonar, ni a tiros.
 

Julien Temple escarxofat a les instal·lacions del festival

ROBERT MAPPLETHORPE

GALERIA SENDA – BARCELONA 
 
De nou la galeria Senda, en col·laboració amb la Robert Mapplethorpe Foundation de Nova York, ens obsequia amb una exposició del genial artista de Queens. Son 20 obres de diferents etapes, però totes elles perfectament identificables, amb el segell tan particular de Mapplethorpe: bellesa sublim, misteri i provocació. No fa massa vaig llegir el llibre de Patti Smith on narrava la seva relació amb ell: “Va ser l’estiu en que va morir Coltrane... Els hippies van alçar els seus braços vuits i la Xina va detonar la bomba d’hidrogen. Jimi Hendrix va calar foc a la seva guitarra a Monterey... Va ser l’estiu de l’amor. I en aquell clima canviant i inhòspit, un encontre casual canvià el curs de la meva vida: va ser l’estiu en que vaig conèixer a Robert Mapplethorpe.” 
 
 

dissabte, 3 de novembre de 2012

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 6 )

A punt d’acabar-se’m l’abonament i en l’esprint final, faig un repàs del que he pogut anar veient:

LAWRENCE OF BELGRAVIA (2011)

Paul Kelly, music, fotògraf i dissenyador, a part de director de documentals com aquest, em demostra el complert que és el món de la música i el seu mitjà, en aquest cas, no pot ser més interessant. Lawrence Hayward, ex-líder de Felt o Denim, des de la complexitat d’un món que se li resisteix. O és ell qui es resisteix? Frases sense res que hi sobri, ric en llenguatge no verbal de gestos i mirades, una lucidesa mal dissimulada, ingredients que li aporten la mala fama. Aquí, ell salva el documental.

 
QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)

Per fi la puc veure. Aquesta vegada, sí que teníem l’ajuda dels subtítols. Símbol d’una manera d’entendre la vida. Com una bona missionera vaig seguir amb atenció devota les paraules de Townshend i Daltrey. Què puc dir? Porto escoltant i “sentint” aquest àlbum des de que era una marreca. Townshend, que confirma que la inspiració li va venir en el transcurs d'una baixada després d’haver pres anfetes, va desgranant els diferents temes, afegint anècdotes, parlant de Keith Moon; també aporten declaracions el fotògraf del llibret interior de l’àlbum, amb interessants detalls sobre la forma de concebre l’obra i les noies que hi surten retratades, veïnes de l’estudi on el van enregistrar, amb detalls totalment inèdits... Què puc dir?


 ART WILL SAVE THE WORLD. A FILM ABOUT LUKE HAINES (2012)

Malgrat la ignorància expressada per alguns periodistes destacant un sol film com “lo más relevante del festival” aquest és un diamant en brut. Un Luke Haines inspirat, brillant, compromès, sense pels a la llengua, parla donant la cara i en una divertida veu “en off”, de gairebé totes les circumstàncies que l’han envoltat i li han proporcionat aquesta sarcàstica clarividència. Amb una hora i deu minuts, el noi dolent del britpop, en te prou per no deixar cap canya dreta. Per això en Niall McCann, responsable del documental, en la presentació va demanar als assistents que compréssim els seus discos, que de veritat que ens ho agrairia.


  (Niall McCann presentant el documental)
 
SHUT UP AND PLAY THE HITS (2011)

Els directors son dos anglesos i per això no em quadre. Perquè, com si fossin nord-americans, abusen del sentimentalisme... i del minutatge. Traient-li mitja hora, les abraçades, les mirades perdudes, els travelling pomposament exagerats, masses coses. Sospito que no m’ha agradat. Llàstima, James Murphy no s’ho mereix. A falta d’un dia per la clausura, aquesta és la meva decepció del festival.


 ORNETTE: MADE IN AMERICA (1985) + ON THE FLY: CECIL TAYLOR (2012)

Un passeig per la vida i obra d’aquest home considerat per molts peça fonamental del free jazz. Un passeig per un paisatge sonor lliure de qualsevol concepte preestablert, en disposició de percebre, entregat a la més suprema aspiració. Impagable la posada en escena de la interpretació a l’auditori de Fort Worth a Texas del Skies Of America davant d’una audiència d’esmòquings i vestits llargs, com divertit també el lapsus de la promo del festival, substituint el nom de la directora Shirley Clarke pel del baixista Stanley Clarke.

La sessió la complementen amb l’estrena del documental d’Elena Villalonga sobre el també músic de free jazz Cecil Taylor, enregistrat en diferents espais de la ciutat, amb Inés Boza aportant una meravellosa coreografia.