diumenge, 30 de desembre de 2012

GLEAMING SPIRES – SONGS OF THE SPIRES / 1981 (POSH BOY)

Aquesta és un LP reconfortant. L’enllaço en el meu plat després del Reproduction dels Human League i d’Architecture & Morality dels OMD. Editat en plena ebullició new wave, els seus supersònics teclats i caixes de ritmes el converteixen en l’artefacte perfecte per escoltar-lo tranquil·lament asseguda al sofà una tarda de diumenge d’hivern d’aquelles que t’acaben posant les galtes vermelles de tanta escalfor produïda per les altes temperatures de la sala, l’ambient i el personal que hi va passant. El 1981 llancen aquest primer treball amb temes com Going Hey Hey, Watch Your Blood Beat o la torbadora While We Can que els fa brillar i el tema Are You Ready For The Sex Girls? que els hi aporta sense voler-ho una empenteta cap a una popularitat momentània. Mantenen encara l’estatus de banda de culte recuperats per les actuals tendències electròniques.  Gleaming Spires son David Kendrick i Leslie Bohem, neix a Los Angeles i es mouen en l’orbita dels llegendaris Sparks. Poca broma.
 
 
 
 


divendres, 28 de desembre de 2012

FONTELLA BASS

3 JUIOL 1940 – 26 DESEMBRE 2012
 
Quantes versions del seu Rescue Me puc haver escoltat?
 

SPOCK

Difícil no incloure com un figura pop destacada a aquest vulcanià entranyable. Protagonista d’una de les series més psicodèliques de la història de la televisió, formava part d’aquella exaltació de colors, música, vestits i computadores plenes de llumetes dignes d’un pessebre. El pobre es trobava sempre en plena dicotomia entre el personatge mental, amb la seva visceral lògica i el personatge espiritual, amb la supressió de les emocions. Aquests dies jo també em trobo en una dicotomia. De fet em passa cada any. Participar del festival de festes o no participar. Cada any em fa més pujada. Em pregunto què faria l’Spock?... no sé si celebren els Nadals al planeta Vulcà.
 
Llarga vida i prosperitat”.
 
Leonard Nimoy en plena inspiració
 

 
1er. àlbum editat per DOT l’any 1968
 
 
Ballad Of Bilbo Baggins – publicat en el segon LP


dijous, 27 de desembre de 2012

RAY COLLINS

1936 – 2012
 
El gran Ray Collins, ha començat a passar. Des del 1961 que coneixia a Zappa i va està amb els Mothers fins començar la dècada dels 70 en que ho va deixar córrer. És a dir, la millor etapa de l’invent. Se’n va un dels bons.  
 

dimecres, 26 de desembre de 2012

USA – YBISSAI BABY / 1997 (DRAG CITY)

Adoro els Pavement. Per això automàticament adoro aquesta banda. El tema que obre l’enregistrament, By The Way Get Out, mostra el camí d’aquest primer treball, un EP en format 12” compost de 6 increïbles temes.  Guitarres embrutades per davant d’una secció rítmica insistent. Tongue’s Ten, el segon, brillant peça de pop-punk amb la inquietud del moment captada fotogràficament, Yawn (And Face Torn Asunder) amb uns cors femenins xiuxiuejats a l’orella, recollint a la perfecció el caràcter enigmàtic d’una generació. La segona cara l’obre We Had To Call In The State Trooper, la melosa Our Mistakes i tancant Door Emits Rays que et deixa com qui et deixa amb els preliminars.
 
Un brillant i desconegut debut que m’ha carregat les piles i m’ha posat a punt per cruspir-me els canalons de Sant Esteve.
 
Pavement? Pixies? No, USA.
 
 

dimarts, 25 de desembre de 2012

LOU REED I LA BARRETINA

Fa uns dies que Lou Reed és noticia per aquí per haver penjat a la seva pàgina de Facebook un dibuix on surt amb barretina. El retrat li va fer un tal Xavier Boronat com homenatge per haver participat juntament amb Laurie Anderson i Patti Smith en una lectura de poemes de Carner, Salvat-Papasseit, Carles Riba o Martí i Pol entre altres en  el marc d’uns actes promoguts per l’Institut Ramon Llull a Nova York l’any 2007. La imatge l’ha penjada acompanyada amb el text Jingle All The Way fent referència suposadament a la coneguda nadala. Amb el rebombori produït, m’ha vingut al cap la vegada que durant un concert a Barcelona l’any 1984, Frank Zappa es va posar també el tradicional barret català.
 
I ja posats, per a quan un Bob Dylan o un John Lennon caganer? Per exemple. 
 

dilluns, 24 de desembre de 2012

PAU RIBA – SIMFONIA Nº 1 D’UNA NIT DE NADAL

En la millor tradició d’àcid-folk europeu.

No em canso d’escoltar-la.


FESTES

Absolutament avorrida. Aquests dies no hi ha més activitat que la mateixa de cada any: comprar coses inútils, participar de trobades inútils i tenir desitjos inútils. Estic llegint el darrer llibre de Kevin Canty i al metro, de camí cap a casa, ensopego amb una frase que ho clava: “... Velocitat, potència i brillantor, la sotragada agradable que et feia lliscar seient endins quan el pilot accelerava cel amunt. ...” Exactament la sotragada que necessitaria.
 

diumenge, 23 de desembre de 2012

LEE DORMAN

1942 – 2012

El baixista dels Iron Butterfly, incorporat a la banda poc abans d’enregistrar In-A-Gadda-Da-Vida el 1968, va ser trobat mort dins del seu vehicle aquest divendres passat. Tenia 70 anys.

dijous, 20 de desembre de 2012

MERCAT NADALENC DE DISCOGRÀFIQUES INDEPENDENTS

Iniciatives interessants com aquesta son les que ens calen. Aquest dissabte hi haurà un curiós mercat a l’espai del bar del CCCB. Podré fer-me amb la darrera raresa editada per les discogràfiques independents del país i a la vegada prendre’m un croissant amb un cafè amb llet. Fantàstic!
 

NORMAN RECORDS

No hi tinc res en contra de les botigues, tot al contrari, és un plaer submergir-me en les seves cubetes. Però d’un temps ençà, han perdut un cert interès encara que segueixen sent la principal font de subministrament. Per això a vegades em cal recórrer a les de venda per internet. No a les grans com Amazon, monstres que cada dia avorreixo més, sinó a les que donen una imatge més personalitzada. 
 
Una d’elles és Norman Records que actuen des de la ciutat de Leeds. Emmagatzemen un gran estoc de vinils nous, que és l’interessant quan no trobo el què busco a cap de les Revolver,o a les jovenetes Luchador o Paradiso de Ferlandina a Barcelona. Perquè no n’hi ha més. Demanen el que més o menys poden assegurar que els hi sortirà, pel tipus de comprador d’aquí, arriscant el mínim.

Per això no tenen moltes de les coses que m’interessen. Per això no hi ha alternativa. Per això, cada cop que faig una comanda,  tan sols em queda confiar en els magnífics empleats de correus, posar un ciri, resar i creuar els dits.
 
 

dimecres, 19 de desembre de 2012

EL TURISTA 1.000.000.000

Els caps de setmana, els restaurants continuen omplint els seus menjadors. Les “Maratons” aconsegueixen increïbles nous rècords que fan posar la pell de gallina, no tant per la suma sinó per la poca vergonya que tenim. I la gent continua viatjant. Segons el senyor Tale Rifai, que és ni més ni menys el secretari general de l’Organització Mundial del Turisme, aquest any hem superat els mil milions de turistes arreu del món. 
 
Segurament en mans d’uns pocs – mil milions de persones? – però els calés, hi són. 
 
 
El 1967 Los Stop van editar aquest El Turista 1.999.999 amb Belter, cançó amb la que van guanyar el IV Festival Internacional de la Canción de Mallorca. A la cara B, versió del Happy Together dels Turtles.

dimarts, 18 de desembre de 2012

SEA LIONS

EVERYTHING YOU ALWAYS WANTED TO KNOW ABOUT SEA LIONS BUT WERE AFRAID TO ASK 
 
2011 – SLUMBERLAND RECORDS
 
D’aquells discos que t’enganxen des del primer tall. Sona una breu Intro abans de I Should Be Sleeping. Faig un bot de la cadira. Estic viva! El cor em batega lleuger. Les neurones reben una sobrecàrrega d’estímuls, vibren a tota potència i fan que els meus músculs es moguin compulsivament. Després de 13 talls més de 2 minuts de mitja, em dedico a insistir a les meves orelles que sí, que no tot està perdut. 
 
Diuen, i no hi ha ni un mil·límetre de dubte, que Adrian Pillado, de qui son totes les cançons, i Matthew Urango, els fundadors, son grans fans de les bandes de Postcard, Sarah o Creation Records. Que la seva favorita és Beat Happening de K Records. I que han tragat molt de Syd Barret, de Lou Reed, de Love, de 13th Floor Elevators. Que tenen el sentit d’urgència juvenil dels Subway Sect i Television Personalities a la vegada. Que al grup dels C86 hi mancaven ells. 
 
A part dels mencionats, la banda responsable es composa de Kyle Zufolo (baix), Katie Chavez (tambourine) i Javier Cruz (bateria). Van enregistrar l’elepé a Oxnard, a on pertanyen, una petita localitat de Califòrnia que segons Wikipedia està a 100 Kilòmetres de Los Angeles. 
 
Tot va començar a partir d’una actuació a Part Time Punks, un club de Los Angeles ...

 


diumenge, 16 de desembre de 2012

NIRVANA?

12 – 12 – 2012
CONCERT AL MADISON SQUARE GARDEN PER A LES VÍCTIMES DE L'HUARCÀ SANDY

Ni que sigui Paul McCartney i sense desprestigiar als altres dos/tres membres de Nirvana, Dave Grohl, Krist Novoselic i Pat Smear, hi ha formacions que quan un dels seus membres desapareix, l’esperit de la banda s’ha de deixar tranquil. Què hauria passat si un Jonh Lennon hagués deixat els Beatles el 1966? Tampoc em puc imaginar la continuïtat d’uns Stones al 100% sense Jagger. Nirvana no s’ha ajuntat de nou. És senzillament impossible. Quan una cosa es trenca, es trenca i com a molt faràs un pedaç. I que cadascú pensi el què vulgui.
 

Reading 1992

dimecres, 12 de desembre de 2012

RAVI SHANKAR

1920 – 2012 
 
Després de veure fa uns quants anys la seva actuació a Monterey en el film de Pennebaker, res per a mi ha tornat a ser igual. Amb un sitar com a única arma, va mostrar al món el poder de la música. També - es digui psicodèlia, punk o jazz - el què és: AMOR.
al festival de Monterey l’any 1967

dimarts, 11 de desembre de 2012

UKELELE

Impacto del carrer de St.Pau, finalment va tancar. En el seu lloc ha obert una botiga que a més de vinils ven també llibres i objectes vintage relacionats amb la cultura més o menys underground. Antics llibres editats per Star Books i discos, majoritàriament jazz, blues, country i rockabilly, que em semblen del seu fons particular i a uns preus alts. No deixa de sorprendre’m aquesta actitud quan el que interessa és que el producte estigui poc temps a la prestatgeria, surti aviat i que el seu lloc l’ocupi un altre peça. Així generarà una clientela fidel i habitual. D’altre manera, es convertirà en un magatzem que potser visitaré una segona vegada i prou.
 
 

dilluns, 10 de desembre de 2012

YOU’RE LIVING ALL OVER ME – DINOSAUR JR.

Trobada un dissabte a la tarda d’un grapat d’amics per celebrar el 25è aniversari de l’edició de l‘històric You’re Living All Over Me de Dinosaur Jr.
 
Primer dia de desembre. L’espai: Terminal 5 de Manhattan. Els noms: entre d’altres els de Frank Black, Kim Gordon, Lee Ranaldo, Johnny Marr, Kurt Vile, Tommy Stinson o Kevin Drew. A part dels temes originals de l’àlbum, van sonar varis covers, The Boy With The Thorn In His Side i The Wagon dels Smiths, Tame dels Pixies o T.V.Eye dels Stooges.
 
Àlbum influent de tot el que va anar a parar després al sac del rock alternatiu. Mascis, Barlow i Murph: veu/guitarra, baix, bateria i inspiració divina.
 
 
 
 

diumenge, 9 de desembre de 2012

ARIEL PINK’S HAUNTED GRAFFITI

STAND UP AGAINST HEART CRIME
TOY
DEERHOOF
MARK LANEGAN BAND
 
PRIMAVERA CLUB
SANT JORDI CLUB – BARCELONA
08 – 12 – 2012
 
Molta (massa) gent guapa en el concert d’un Ariel Rosenberg no gaire (gens) motivat. Son quarts de dues de la nit. El personal fem cara de cansats. No descobreixo si és per la quantitat d’hores que portem dins del contenidor o per l’excursió que alguns han de fer per arribar-hi i que hauran de repetir en baixada. Més tard al sortir pensava que potser, amb una mica de sort, no els hi caldrà tornar a fer trekking
 
 
 
Ariel Pink’s Haunted Graffiti
 
 
Toy

Mark Lanegan Band

dissabte, 8 de desembre de 2012

REDD KROSS

LITTLE WINGS
THE MONOCHROME SET 
 
PRIMAVERA CLUB  
ARTERIA PARAL·LEL – BARCELONA  
07 – 12 – 2012 
 
Aquesta edició del Primavera Jr. m’està donant una sensació estranya. Notes que passa alguna cosa i no precisament bona. L’ambient està enrarit. L’estranya presència de membres de la policia minuts abans de començar el concert, tant ahir com abans d’ahir, és molt desagradable i no massa habitual. Cerquen algun terrorista dolent entre els fotògrafs de premsa? Mesures de pressió cap a l’organització? S’ensumen canvis. Però no pateixo, el negoci és el negoci i seguiran havent concerts i festivals. Aquí hi ha pela. Sí, és clar, i també música.  

Soc sincera, ahir hi vaig anar per veure els californians. Era la seva nit, per molt que grupets clonats i vinguts del més enllà, intentin un altre cosa. Els concerts de Redd Kross son de les poques grans experiències pop que queden per viure. S’hi ha de ser i veure-ho en persona. Com un paisatge que al natural et treu l’alè i li fas una fotografia i quan la veus a casa et sembla la portada d’un llibre d’autoajuda. Annie’s Gone o Stay Away From Down Town del darrer àlbum Researching The Blues editat fa uns mesos, un hit darrera l’altre, un espasme darrera l’altre, una infiltració de metanfetamina directa a les venes que em va alliberar de totes les tonteries que arrossego. És això.
 

Jeff McDonald  
 
Steve McDonald
 
Abans, els Monochrome Set una de les bandes insignia del segell Cherry Red, van fer una actuació correcte, sense tirar cohets. Van desplegar tot l’encant que els hi queda tocant temes de la seva dilatada carrera i també el seu estrenat treball Platinum Coils. I abans un Kyle Field virtuós creador d’ambients íntims, ho va aconseguir. Amb la seva particular veu, forma de tocar i... disfressat?, se’m va fer difícil no parar-li atenció i quedar-me amb les seves lubrificades cançons.
 
 
The Monochrome Set

Helena Johansson ex-Scarlet’s Well (The Monochrome Set)

JOAN BROSSA

GALERIA CARLES TACHÉ – BARCELONA 
 
Segurament si algú ho llegís, s’escandalitzaria. Però personalment sempre l’he considerat un artista que es mou en els paràmetres del pop, més enllà d’aquesta poesia a la que es pressuposen immerses les seves obres. Encaixa perfectament en la definició estàndard del corrent, que és la utilització d’objectes quotidians en contrast amb l’art elitista. No se si ell hi estaria massa d’acord. Potser em deixaria anar un estirabot o simplement diria que son collonades. 
 
Fins a finals d’any.
 
 

DAVE BRUBECK

1920 – 2012
 
Què faríem sense el Time Out?
 

1975 (Richard E. Aaron)
 

divendres, 7 de desembre de 2012

SWANS

PRIMAVERA CLUB
SANT JORDI CLUB – BARCELONA
06 – 12 – 2012
 
Només començar, s’apropa al límit de l’escenari i llença una escopinada a sobre d’un dels fotògrafs que omplien el fosso. L'incansable Michael Gira ha vingut de nou amb ganes de gresca. Em confirmo que anem bé quan amb el primer cop de guitarra, veig  saltar pels aires tots els tapets amb els que el fotògrafs de premsa es protegeixen les seves delicades orelles. Comença el festival de murs de so, muntanyes de decibels que s’enfilen per les parets de la nau industrial de l’espai annex del Sant Jordi. Els amplificadors i els monitors que els envolten no paren ni un minut de dansar al so de les potents vibracions que sorgeixen dels instruments de la banda. I així durant les següents dues hores. La llegenda no és broma. Continua presentant el seu darrer treball The Seer, de nou escolto la magnífica Avatar o la que dona nom a l’àlbum. No és fàcil reconèixer-los per les modificacions que improvisa en escena. Com a declarat en més d’una ocasió, la idea és perdre el control del cos i la teva ment en el so.
 
Igual que maleïxes el despertador quan et desperta d’un son agradable, vaig maleir els ossos del nen que va indicar a Gira que li quedaven cinc minuts per acabar el quadre.
 

dijous, 6 de desembre de 2012

KRISTIN HERSH – RAT GIRL

EDICIONES ALPHA DECAY, S.A.
 
Abans d’ahir vaig entrar a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia, em vaig comprar el seu llibre recentment editat en espanyol i vaig seure en un banc per començar a llegir-lo. Sempre he estat enamorada de Throwing Muses i d’ella en particular, la imatge de la banda, encara que també es podria dir que era compartida amb Tanya Donelly. De manera personal, molt des de dintre i tal com sona, descriu la vida com a mi m’agradaria saber explicar-la: tendra i crua a la vegada. Repassa els diferents estats pels que s’ha anat movent i el que l’ha anat influint en relació el seu treball musical. Una nova i fantàstica sorpresa vinguda de la mà d’un músic.
 
portada edició espanyola
 
(m’agradaria saber quan rebrà ella d’aquest total) 
 
Museum Of Fine Arts Boston (2011) – (font Bradley’s Almanac)
 
Modern Times Bookstore – San Francisco (2010)
 
Octavia Books – New Orleans (2010)

dimecres, 5 de desembre de 2012

BUGADERIA SPLASH

Una bugaderia dona molt joc. És un d’aquests llocs recurrents, amb encant, despersonalitzat, filmat nombroses vegades en tot tipus de pel·lícules. A Barcelona va obrir fa uns mesos Splash, en format autoservei, i és un munt de coses: ecològica, respectuosa, sostenible, biodegradable i tot el que vulguem afegir-hi per estar en sintonia amb el segle XXI. Gemma Alberich i Frederic Perers son els responsables de la imatge pop del negoci.
 
(1950?)
 
 
Splash (2012)
Carrer Diputació, 199 – Barcelona

dilluns, 3 de desembre de 2012

SCHOOL’S OUT

40TH ANNIVERSARY 
 
Alice Cooper  ja no fa por ni cap altre cosa, que no sigui tenir ganes d’amanyagar-lo. Vull dir més que abans. Aquests dies està de festa pels 40 anys de l’edició d’School’s Out, reeditat per l’ocasió en una caixa especial i a la venda a partir de demà dimarts. Dijous passat va oferir un concert al Orpheum Theatre de Los Angeles i a banda dels temes propis va tocar, acompanyat de Johnny Deep, alguns clàssics com Revolution dels Beatles, Foxy Lady de Hendrix, My Generation dels Who o Break On Through (To the Other Side) dels Doors.
 
(foto Todd Nakamine)
 
Sense voler-ho, discretament, i per què no?, per mèrits propis, es manté com a exemple i pilar d’una forma sincera d’entendre el rock. Recordo veure’l fa uns mesos a la pel·lícula Dark Shadows de Tim Burton reivindicant-se fent d’ell mateix, en un dels millors moments de la cinta. 
 
La portada original, dissenyada per Craig Braun, s’obre simulant una d’aquelles tapes dels antics pupitres de fusta d’escola i en el seu interior, et trobes el disc embolicat en unes calces. No cal dir-hi res més.
 

diumenge, 2 de desembre de 2012

THE ASSOCIATION – AND THEN... ALONG COMES THE ASSOCIATION / 1966 (VALIANT) (UK PRESS - LONDON)

Sota la batuta de Curt Boettcher, responsable de la brillant producció estereofònica pionera en aquests tipus d’enregistraments, aquest àlbum de debut va ser reconegut com un dels discos amb el so més polit, sofisticat i complex de l’època. Situat en l’espectre que va de les suaus harmonies als límits del garatge i la psicodèlia entrant, és potser la peça que millor representa l’equinox de la dècada dels seixanta, passant a encarnar el què es va dir California Sound. L’inici es situa l’any 1964 quan ajunten interessos Terry Kirkman i Jules Alexander, que sota criteris més o menys encertats, formen diverses bandes amb nombrosos membres, com els The Inner Tubes o The Men, circulant pel Troubadour de Los Angeles, on toquen molt sovint. És en aquest marc on acaben configurant els Associates – nom que els hi posa la dona de Kirkman, Judy – amb Ted Bluechel Jr, Brian Col, Russ Giguere i Jim Yester
 
El divendres 16 de juny de l’any següent, tindrien l’honor d’encetar el Festival de Monterey.